El neoconservadurisme americà, de Gregorio Luri
Gregorio Luri
Col·lecció Idees. Assaig breu
Centre d'Estudis de Temes Contemporanis / Angle Editorial, Barcelona, 2006.
L'actual inquilí de la Casa Blanca, George Bush Jr., i el seu flamant equip de col·laboradors són vistos amb autèntica aversió per la major part de l'opinió pública europea occidental. S'autoqualifiquen de "neocons" o neoconservadors, i critiquen sense embuts el "narcisisme avergonyit" dels europeus, amb qui no es pot comptar després dels genocidis de Kosovo i Rwanda. Gregorio Luri, més enllà de les fòbies que es provoquen mútuament els dos bàndols, ha escrit un assaig "sense prejudicis antiamericans" que sorprendrà més d'un en alguns aspectes per desvetllar la gènesi i la consistència teòrica del neoconservadorisme.
Els "neocons", contra el que molta gent pensa, no neixen amb l'arribada a la presidència dels EUA de Bush fill. Els primers referents intel·lectuals cal buscar-los en militants jueus trotskistes (i, per tant, profundament antiestalinistes) del Nova York dels anys 30, com Irving Kristol i Norman Podhoretz, partidaris del New Deal del president demòcrata Roosevelt (afavoridor de la intervenció de l'Estat en l'economia). És el mateix Kristol qui, el 1979, encunya el terme "neocon" al llibre Confessions of a True, Self-Confessed Neoconservative, i el defineix com "un liberal assaltat per la realitat". De fet, com explica Luri resseguint els pensadors, les associacions, i les revistes que des de la dècada de 1930 van conformant l'ideari neoconservador, l'antiestalinisme i l'internacionalisme dels trotskistes aniran derivant en un anticomunisme i un sionisme que, juntament amb l'oposició a la contracultura relativista dels 60, els farà abandonar la simpatia majoritària pel Partit Demòcrata i anar a parar a la "Revolució Conservadora" de Ronald Reagan, el primer president pròpiament neoconservador.
Aquests neoconservadors, com remarca Luri al seu assaig, no segueixen els preceptes típics del Partit Republicà, i es distancien tant dels neoliberals com dels conservadors tradicionals: a més de defensar el New Deal o un cert Estat del benestar, no són aïllacionistes i volen estendre la democràcia i el lliure mercat allà on calgui. Altres característiques dels "neocons" es poden resumir en un patriotisme sense complexos (que inclou la creença en la superioritat moral dels EUA), l'exigència d'una "claredat moral" que distingeixi entre el Bé i el Mal (i marqui qui és amic i qui enemic), la recuperació de virtuts tradicionals i valors morals lligats a un cristianisme que ha d'estar present a la societat, el rebuig al multiculturalisme i la discriminació positiva, i la defensa arreu de la democràcia (que comporta evitar cap temptació de govern mundial o institució tipus ONU).
Ja a l'epíleg, Luri, que com prometia al pròleg no pretén fer cap judici de valor, destaca com la guerra de l'Iraq i les presons d'Abu Graib i Guantánamo han posat en crisi -fins i tot a les files neoconservadores- alguns principis "neocons". Un excés d'idealisme que després la realitat, i l'exercici del poder, s'ha encarregat de fer tocar de peus a terra.