El naixement i la fragilitat del primer catalanisme polític electoral
Res pot fer equivocar més les persones i els pobles que creure’s posseïdors d’unes rendes el valor de les quals no està gens ben calculat. La intenció d’aquestes notes és, molt senzillament, posar un punt de realisme a tantes i tantes evocacions que mobilitzen, potser massa fàcilment, una tradició de catalanisme polític en les actuals hores difícils de la vida catalana.
1. L’any 1901 es realitzaren, el mes de maig, unes eleccions generals en les quals a Barcelona el catalanisme polític obtingué la seva primera victòria electoral. La candidatura triomfant fou anomenada “candidatura dels quatre presidents”: Bartomeu Robert, de la Societat Econòmica d’Amics del País; Albert Rusiñol, del Foment del Treball Nacional; Domènech i Montaner, de l’Ateneu Barcelonès, i Sebastià Torres de la Lliga de Defensa Comercial i Industrial, que havia protagonitzat el “tancament de caixes” de 1899. La Lliga Regionalista de Catalunya, el partit impulsor de la candidatura, fou el resultat d’una fusió entre el Centre Nacional Català i la Unió Regionalista. El Centre Nacional Català era una escissió de la minoria de la Unió Catalanista encapçalada per Prat de la Riba, Verdaguer i Callís, Cambó, Puig i Cadafalch, Domènech i Montaner, Jaume Carner, Ildefons Sunyol i d’altres. La Unió Regionalista tenia com a líders principals Albert Rusiñol, Pere Rahola, Ferrer i Vidal, Bertrand i Serra.
2. El moviment catalanista polític –enfront del literari de La Renaixença– sorgeix primerament com una escissió del republicanisme federal de Pi i Margall, al voltant de la personalitat de Valentí Almirall amb el seu Diari Català (1879) i el Centre Català (1882); el seus resultats més notables són: la redacció i presentació a Alfons XII de la “Memòria en defensa dels interessos materials i morals de Catalunya” anomenada “Memorial de Greuges” (1885) i la publicació de l’obra doctrinal d’Almirall Lo Catalanisme (1886). L’any següent es produeix una escissió del Centre Català que ja marca la davallada per part d’Almirall d’un moviment polític.
3. Els escindits formen la Lliga de Catalunya i tenen el suport del Centre Escolar Catalanista, la joventut universitària catalanista on figuren Prat de la Riba, Verdaguer i Callís, Domènech i Montaner, Puig i Cadafalch i Cambó. La Lliga de Catalunya presentà amb ocasió de l’Exposició Universal de Barcelona un missatge a la reina regent Maria Cristina (1888).
4. L’any següent es promou una campanya en defensa del dret civil català (1889) de la qual sorgí dos anys més tard la Unió Catalanista (1891), com una confederació de centres catalanistes. El moment àlgid de la Unió Catalanista és la seva segona assemblea anual celebrada a Manresa on s’aprovaren les Bases per a la Constitució Regional de Catalunya, més conegudes per Bases de Manresa (1892).
5. Aquest mateix any el nucli de Vic al voltant de la revista La Veu del Montserrat es dóna una important definició doctrinal amb La Tradició Catalana (1892) de Torras i Bages, més tard nomenat bisbe de Vic en el breu pas de Duran i Bas al Ministeri de Justícia durant el govern Silvela (1899).
L’artificiositat del sistema polític de la primera restauració borbònica causa el seu desarrelament constant a Catalunya. La vida catalana en la seva major part es desplega a finals del segle xix al marge i en contra dels partits dinàstics. Entre els extrems del republicanisme federal i el carlisme, el catalanisme és un moviment popular una mica arreu. Les coses es repeteixen si es repeteixen i tal com es repeteixen. No s’hi val a suposar que és perquè sí –per la inèrcia d’un moviment popular catalanista constant– que en l’actual sistema de partits a Catalunya els uns estan més arrelats, o menys desarrelats, que els altres.
6. Dintre la Unió Catalanista coexistien dues tendències: la regionalista literària a l’entorn del diari La Renaixença i un sector doctrinalment nacionalista “més radical en teoria, que es decantava per l’acció política i possibilista d’introducció en les institucions” (A. Balcells). Àngel Guimerà és president de l’Ateneu Barcelonès (1895), Permanyer i Ayats president de l’Acadèmia de Jurisprudència (1896) i Verdaguer i Callís, secretari del Foment del Treball Nacional (1898). La crisi causada per la guerra de Cuba i Filipines (1898) i el fracàs de la participació en l’empresa regeneracionista del general Polavieja amb el ja esmentat i breu ministeri de Duran i Bas al govern Silvela van madurar el terreny per emprendre la “via electoral” com una via d’expansió del catalanisme.
7. És en aquest context que el sector nacionalista i possibilista es separa de la Unió Catalanista i crea el Centre Nacional Català (1901) que fusionat amb la Unió Regionalista constitueix la Lliga Regionalista de Catalunya. Jaume Vicens parla d’una generació de 1901 enfront de la generació castellana de 1898. L’expressió ha fet fortuna, ben justament, com a data emblemàtica de la “irrupción política del nacionalismo catalán en la política española” (Fusi).
Convé no oblidar gens, però, el tou sobre el qual s’assentava l’aventura i el bagatge “político-institucional” dels candidats, davant la frivolitat amb la qual avui hi ha qui considera aquesta via electoral com una cosa òbvia.
8. “Cal distingir entre el catalanisme com a moviment cívico-cultural i els partits polítics catalanistes. Sense les entitats generadores d’aquest moviment no hi hauria els partits. La base social del catalanisme la van crear els orfeons, els centres excursionistes, els grups sardanistes i les associacions catalanistes de caire local” (A. Balcells). Algunes d’aquestes associacions foren molt importants com a instruments de formació ciutadana: l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana (1889), el Centre Excursionista de Catalunya (1890), el Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria (1903), l’Ateneu Enciclopèdic Popular (1909). Les campanyes catalanistes prenien model, d’altra banda, dels nacionalismes euopeus de països oprimits o dependents: els autonomistes irlandesos (1886), els hongaresos (1888), els grecs (1897), els finlandesos (1889), els boers del Transvaal (1900), els noruecs (1905).
9. Els anys 1965-1980 la qüestió dels orígens socials del catalanisme despertà algunes passions. Pierre Vilar interpretava que el desig frustrat de fer d’Espanya una nació industrial moderna havia portat la burgesia catalana a projectar un Estat propi per a la nació catalana. Radicalitzant aquesta interpretació el llibre de Jordi Solé i Tura Catalunya i revolució burgesa (1967) pontificà que el catalanisme fou un producte de la classe dominant a Catalunya impotent per a realitzar la revolució burgesa. Aquest llibre i l’ambient de l’època contribuí “al fet que les noves generacions universitàries consideressin el catalanisme com una empresa exclusivament burgesa i incompatible amb el socialisme revolucionari” (A. Balcells). Fèlix Cucurull i Josep Termes van defensar molt documentadament la tesi contrària dels orígens populars del catalanisme i la incorporació tardana i parcial de la burgesia. El primer troba elements de catalanisme popular a les revoltes democràtiques de 1837, 1840 i 1843 i propugna avançar la cronologia vigent que fa del catalanisme un fenomen dels darrers anys del segle XIX i principis del XX. Segons Termes la base popular radicaria en les tendències democràtiques, federalistes i foralistes unides a l’acció cultural dels professionals i liberals: però aquesta base no trobaria expressió política definida fins al final dels anys 20 del segle XX en els partits obrers i populars. Com passa ben sovint un cop agitades les passions, al cap d’un temps les aigües tornen al seu curs i la historiografia d’avui acostuma a mantenir posicions força equilibrades i equànimes.
La decisió d’acudir al combat electoral i aquesta victòria de maig de 1901 marquen un punt d’inflexió.
10. Ara bé, la Lliga neix ja com una difícil barreja de radicalisme teòric nacionalista i possibilisme polític. L’adjectiu de Regionalista, quan la doctrina era nacionalista, és degut segons Balcells “tant al desig de no alarmar el poder central com al de no espaordir l’electorat conservador català que es volia captar”. Hem de recordar que el sistema de partits monàrquics dinàstics de la primera restauració borbònica, conservadors de Cànovas i liberals de Sagasta, fou sempre flanquejat pel republicanisme i el carlisme, com a realitats socials d’una base popular molt ampla, i que aquest sistema ja havia entrat en una crisi molt profunda.
Encara que el nom de Lliga assenyalés cap a una entitat per sobre dels partits, la decisió tàctica fou la de substituir-se sobretot al partit conservador i voler comptabilitzar aquest decisió amb la direcció general del moviment catalanista que almenys teòricament seguia representant la Unió Catalanista.
11. Però tot era molt fràgil. El novembre de 1901 el triomf a les eleccions municipals correspon a la Unió Republicana, així com el de les generals de 1903 i 1905.
La Lliga es manté en una posició molt difícil entre l’oposició republicana i els partits dinàstics i els carlins. Aquest difícil equilibri serà sempre així fins a l’any 1923 i la Dictadura de Primo de Rivera.
12. Citem la primera gran crisi amb la separació de l’ala liberal-republicana de Jaume Carner, Lluhí i Rissech, Ildefons Sunyol i Domènech i Montaner, que funden primerament un diari El Poble Català (1904), com a òrgan enfrontat a La Veu de Catalunya i creen després un nou partit, el Centre Nacionalista Republicà (1906). El mateix any, i en reacció contra la Llei de Jurisdiccions, la Lliga aconsegueix un cert lideratge en el moviment polític unitari, efímer, de la Solidaritat Catalana. Però el 1909 tenim la Setmana Tràgica i a partir de 1911 el moviment obrer pren una gran volada, davant la qual cap partit catalanista sap ben bé com respondre. Només entre 1914 i 1917 (data de la mort d’Enric Prat de la Riba) la Lliga aconsegueix uns clars èxits electorals. Però la crisi 1917-1923 la desconcerta i la descol·loca políticament, i dins d’ella mateixa es produeix l’escissió d’Acció Catalana.
Alexandre Galí parla, referint-se a l’entrada en política electoral de l’any 1901, de “salt al buit”. Un salt que s’acabà l’any 1923 amb un aterratge i una costellada considerable. És més que evident que els més de cinquanta anys que van de 1923 a 1977 –tret del parèntesi dels anys trenta– no donaren cap experiència correctiva assimilable com una tradició política.
També ho és que l’actual sistema català de partits sorgit de la transició democràtica a l’estat espanyol necessita d’una consolidació i d’una major obertura a la societat que diu representar(*).
(*) La Història del Nacionalisme Català d’Albert Balcells és una guia segura i la millor visió de conjunt de que disposem junt amb el volum de J.Termes De la Revolució de setembre a la fi de la guerra civil de la Història de Catalunya dirigida per Pierre Vilar. Hi ha monografies sobre el tancament de caixes (J. Camps Arboix), Valentí Almirall (J. M. Figueres), La Unió Catalanista (J. Llorens), Las Bases de Manresa (Pérez Francesch, Termes i Colomines) La Veu de Montserrat (M. Remisa), la Lliga Regionalista (B. de Riquer) i la relació amb els moviments nacionalistes contemporanis (J. Llorens). El pròleg d’A. Balcells a l’obra completa de Prat de la Riba és aclaridor, així com les biografies de Jordi Cassases sobre Bofill i Mates i J. Coll sobre Narcís Verdaguer. Els volums de la Història de les institucions i del moviment cultural a Catalunya (1900-1936) d’Alexandre Galí permeten fer-se una bona idea del que es proposaren i el que aconseguiren els diferents esforços de vertebració del país.