El muro de hierro, d'Avi Schlaim
Avi Shlaim
Almed. Granada, 2002.
Aquest "totxo", de dos o tres quilos i 778 pàgines, és una exposició extraordinàriament documentada d'un aspecte essencial de la història recent d'Israel duta a terme per un catedràtic de Relacions Internacionals de la Universitat d'Oxford, que ha estudiat especialment el conflicte àrab-israelí.
És jueu (no sé si israelià) i no se n'amaga pas.
"El mur de ferro" és una expressió de Jeev Jabotinsky (1880-1940), considerat el pare espiritual de la "dreta" israeliana. Era el títol de dos articles publicats l'any 1923, la tesi dels quals era que només era possible una entesa amb els àrabs de Palestina si entre ells i els israelians s'establia un "mur de ferro", és a dir, un exèrcit prou poderós per a assegurar la supervivència dels jueus. Rebutjava, doncs, com a utòpic i irrealitzable, el pensament d'un cert sionisme moderat, que considerava la possibilitat d'una Palestina unida, sota ègida jueva, que incorporés la població àrab.
Tot aquest llibre és l'exposició documentadíssima, de com aquesta idea ha estat subjacent a la política de l'Estat d'Israel i d'una manera especial i manifesta en la dels seus governs de "dreta". I això, des de la proclamació de l'estat, l'any 1948, fins al 2002 amb la segona elecció d'Ariel Sharon. A aquesta idea cal afegir-hi, amb major indeterminació i més intermitències, la del Gran Israel, concepte una mica difús que va des de la possessió de tota Palestina fins a l'hegemonia israeliana a l'Orient Mitjà.
No és un llibre que, àdhuc si hom coneix una mica la història, pugui llegir-se de pressa. Moltes vegades cal tornar enrera i rellegir, per poder lligar bé els episodis i els seus protagonistes. És en aquest aspecte, que, a benefici del lector, l'autor hauria pogut donar-nos en Annex una brevíssima biografia dels personatges cabdals: data i lloc de naixement, data de la mort si s'escau, relació amb la persecució nazi, arribada a Palestina... Són dades importants, que els qui no tenim la història a la punta dels dits hem d'anar cercant en llocs diferents, amunt i avall del text:
Almenys Ben Gurion, Sharet, Dayan, Abba Eban, Golda Meir, Eskhol, Rabin, Begin, Shamir, Peres, Netanyahu, Sharon, entre els israelians; Faruk, Nasser, Sadat, Mubarak, Assad de Síria, Glubb Pacha, Abdallah i Hussein, el libanès Gamayel... Noms que surten i tornen a sortir, i que convé no perdre de vista enmig de tants altres.
És un llibre que em planteja moltes reflexions i m'obliga a fer-me moltes preguntes.
1.- Després de la guerra dels Sis Dies i de les "taules" de la del Yom Kippur l'any 1973, el "mur de ferro" és ja un fet irreversible. Si hi afegim la bomba atòmica, i, més tard, la caiguda del mur amb la desaparició de la perspectiva d'una guerra mundial, no existeix la més mínima possibilitat que ningú tiri els jueus al mar.
2.- Els països àrabs, l'un darrera l'altre, així ho han reconegut.
3.- El que podríem anomenar "consciència nacional palestina" ha estat fonamentalment el producte de la ceguesa i l'erràtica i pèssima política exterior israeliana. Intentaré explicar-me.
Henry Kissinger va dir (segons l'autor): "Israel no té política exterior, només polítiques interiors". Aquesta que em sembla una gran veritat comporta (o és conseqüència) d'una absoluta desconsideració dels "altres". De tots els altres. Els palestins, els àrabs en general, però també dels qui en un cert moment foren aliats, Gran Bretanya, França, els maronites libanesos i, àdhuc, dels Estats Units.
I qualsevol relació "humana", ha de partir de l'admissió de l'existència de l'"altre", considerat, d'alguna manera o en algun aspecte, com a "igual", que és dir com a persona. Això és el que incomprensiblement semblen haver estat incapaços de fer els successius governants israelians.
Aquesta inconsideració pot produir diferents reaccions en l'"altre": en el cas dels àrabs palestins, la que ha produït és la de la presa de consciència que són "algú", és a dir, la presa de consciència nacional. Amb tota veritat em penso que podem afirmar que l'Estat palestí és una creació d'Israel. Un Estat palestí que, segons tota lògica i a no ésser un daltabaix imprevisible, acabarà existint, però que podia no haver existit.
En efecte, als inicis del conflicte els estats àrabs, més o menys consolidats, no en sentien pas la necessitat i potser en el fons no n'eren partidaris.
Només Jordània, a través d'Abdallah i de Hussein, estava disposada a encapçalar un Estat que hagués incorporat la població àrab de Palestina i una part indeterminada del seu territori, bàsicament la Samària. Només la política tancada i caparruda d'Israel va tancar la porta a aquesta solució que al principi els àrabs palestins haurien molt probablement acceptat.
Israel, avui, ha perdut l'oportunitat d'assimilar al seu Estat un cert nombre d'àrabs, i de tenir per veí un estat àrab més aviat amic.
Quant als Estats Units, el que es desprèn d'aquest llibre és que Israel ha estat sempre un aliat extremadament empipador. Una mica com de Gaulle ho fou per a Churchill. No queda clar, en el text, fins a quin punt l'existència d'Israel "depèn" dels Estats Units. No és aquest el tema de l'autor. Jo m'inclinaria a creure que en aquest punt, com en el del "perill" soviètic, se'ns han exagerat molt les coses i que Israel hauria sobreviscut de totes maneres. La influència del "lobby" jueu a Estats Units i l'ajuda a Israel és, però, innegable. Com també sembla innegable que el grup de pressió jueu va influir en la derrota de Bush pare davant de Clinton, el més pro-israelià dels darrers presidents.
4. - Que Israel sigui un estat consolidat reconegut pels estats àrabs i que la consciència nacional dels àrabs palestins sigui un fet irreversible fa completament absurda la política de retards, entorpiments i punxades en forma d'assentaments que practica el govern israelià. Què esperen, doncs, quan la necessitat d'un Estat palestí ha estat reconeguda àdhuc pels Estats Units? Poden aconseguir un Estat palestí que no els sigui mai una amenaça i un "status" de Jerusalem que els permeti no perdre mai la cara. Per què no ho fan? Com és que un poble tan intel·ligent és incapaç d'articular una majoria que acabi d'una vegada amb aquestes polítiques absurdes? Jabotinsky, en els seus articles del 1923, reclamava el "mur de ferro" com a condició prèvia per a qualsevol pacte posterior. El mur de ferro ja el tenen, què esperen, doncs?
5. - Els règims comunistes van caure, es varen desplomar, quan, passats setanta anys, van desaparèixer els últims vestigis de les generacions autènticament revolucionàries. Tot llegint el llibre d'Avi Shlaim pensava en la possibilitat que a Israel passés el mateix. Que un cop desapareguda la generació que havia patit la persecució nazi i estabilitzat l'Estat d'Israel, desapareixeria la por i triomfaria el sentit comú.
Però he recordat que el rabí Jacob Taubes, als anys vuitanta, feia notar ja la insuportable i perillosa petulància dels fonamentalistes ortodoxos "made in" Harvard, que ajuntaven a l'ignorant menyspreu americà de tot el que desconeixen (que és quasi tot), un messianisme agressiu.
La paradoxa del moment actual és que un brètol dretà com Sharon hagi de parar, malgrat ell, uns brètols molt més brètols que ell mateix, que pretenen perpetuar els seus estatus de "senyors" i d'elegits".
(6. - Entre parèntesis. Així com els jueus fan pensar de vegades en aquells bascos, que no són tots, gràcies a Déu, que acaben qualsevol discussió sobre qualsevol tema tallant de cop amb un "Sí, pero yo soy vasco" i us pregunten educadament si ja heu vist el darrer Mapamundi de Bilbao, Yasser Arafat he pensat moltes vegades que no era àrab, sinó gallec.)
7. - Què passa, doncs, amb aquest poble d'Israel, a qui foren confiades la Llei i les Promeses, aquesta gent tan extraordinàriament dotada des del punt de vista humà i que no ha quedat pas desvinculada dels designis de Déu sobre la humanitat?
8. - En tot cas, si hom posa costat per costat Abu Mazen i Sharon, queden pocs dubtes sobre qui és una persona civilitzada i qui és un animalàs.