El moment de la nostra literatura

Quan parlem del moment actual d’una tradició literària determinada, sempre estem parlant de dues coses alhora. D’una banda, estem parlant del seu nivell creatiu i del valor intel·lectual i artístic que manifesta. I de l’altra, estem parlant de la qualitat i sostenibilitat dels diferents sistemes de suport dels quals la literatura en qüestió disposa.

Totes les literatures del món actual són entitats vives, de manera que tenen les seves problemàtiques internes. No existeixen literatures perfectes. Hi ha literatures que tenen dificultats en el flux de la seva energia creativa. Hi ha literatures que tenen dificultats que afebleixen el funcionament correcte dels seus sistemes de suport. Per exemple, la literatura francesa està passant una època de baixa qualitat i intensitat creativa. La caiguda estrepitosa de la postmodernitat i la desaparició de figures cabdals com Michel Foucault o Jacques Derrida han deixat la literatura francesa ben tocada. I, per citar un altre cas, la literatura nord-americana té un greu problema de desequilibri entre el suport que es presta a la narrativa i el suport que es presta a la poesia. L’època de la preeminència de poetes com Robert Frost, T. S. Eliot, William Carlos Williams o Wallace Stevens s’ha esvanit.

Sortosament, la nostra època actual es caracteritza per la tendència que anomenen, en termes generals, el postcolonialisme. Això significa que finalment han desaparegut les separacions enutjoses i desqualificadores entre literatures “majors” i literatures “menors”. Totes les literatures del món tenen l’oportunitat de destacar si s’ho proposen i si busquen els mitjans necessaris. De cara a la projecció de les diverses tradicions literàries vivim en un món molt més equitatiu.

En definitiva, la gran permeabilitat de l’era postcolonial és un indicador inequívoc que ha arribat l’hora de la literatura catalana en el seu llarg i tortuós camí cap a la divulgació internacional. L’extraordinari paper de “convidada d’honor” de la cultura catalana al famós Buchmesse de Frankfurt n’és una prova absolutament irrefutable. A més, la literatura catalana actual està totalment preparada per assumir aquest repte. La literatura catalana d’ara és plena i rica i té una qualitat indubtable. Només existeix el problema terrible de la insuficiència dels sistemes de suport que representen més un destorb que una ajuda.

Però anem per parts. D’entrada hem de plantejar el tema del bon, boníssim estat de salut de la literatura catalana del moment. A tall d’exemple preclar, podem començar recordant només alguns dels noms dels autors que han rebut, en la seva darrera convocatòria, els premis més prestigiosos del sistema literari català: Carles Camps Mundó, el premi Carles Riba, amb el poemari La mort i la paraula; Julià de Jòdar, el premi Carlemany, amb la novel·la Pastoral catalana; Miquel de Palol, el premi Nacional de Literatura, amb la novel·la El testament d’Alcestis; Vicenç Villatoro, el premi Ramon Llull, amb la novel·la Tenim un nom; Jordi Puntí, el premi Llibreter, amb la novel·la Maletes perdudes; Francesc Serés, el premi Ciutat de Barcelona, amb el recull Contes russos; i Llucia Ramis, el premi Josep Pla, amb la novel·la Egosurfing. Aquesta nòmina concreta és una mostra puntual d’un fenomen molt més generalitzat: la literatura catalana actual està ben viva i té molta qualitat en tots els gèneres. Efectivament, vitalitat i qualitat en tots els gèneres: la poesia, la narrativa (novel·la i conte), el teatre, l’assaig, el memorialisme (biografies, autobiografies, memòries, dietaris, epistolaris), traducció literària. La literatura catalana compta amb una primera línia de poetes amb figures de primera magnitud com ara Màrius Sampere, Bartomeu Fiol, Feliu Formosa, Joan Margarit o Lluís Solà. Hi ha narradors que han saltat la tanca i s’han convertit en autèntics referents internacional com Jaume Cabré, Carme Riera o Albert Sánchez Piñol. Hi ha dramaturgs de primer ordre que dibuixen un arc que va de la sofisticada Lluïsa Conillé a propostes més populars d’autors com Sergi Belbel. Hi ha assagistes de pes com Josep Termes o Arnau Pons, per citar-ne un del camp de l’assaig històric i un del camp de l’assaig literari. Hi ha memorialistes de gran valor: biògrafs com Agustí Pons o Marta Pessarrodona, dietaristes com Valentí Puig o Enric Sòria, autobiògrafs com Jordi Pujol o Josep M. Castellet... I ningú pot dubtar de la qualitat de traductors com Anna Casassas, Víctor Compte, Xavier Pàmies, Arnau Pons, Francesc Parcerisas, Dolors Udina i un llarg etcètera. Aquestes breus pinzellades no fan justícia a l’abast del fenomen.

Paral·lelament, hem de destacar el fet que aquesta efervescència creativa de la literatura catalana abasta pràcticament tot el domini lingüístic: el Principat, el País Valencià, les Illes Balears, Andorra i la Catalunya Nord. En aquests moments, mirem on vulguem mirar, s’escriu bona literatura en català, fins i tot en zones potser més problemàtiques fins ara. A Lleida, per exemple, hi ha una plèiade de poetes de moltíssima consideració: Jordi Pàmies, Pere Rovira, Jaume Pont, Josep M. Sala Valldaura, Xavier Macià, Txema Martínez Marzo, Pere Pena, Carles Sanuy, Gabriel Pena... Andorra, amb narradors com Albert Villaró i poetes com Manuel Gibert, comença a reprendre el filó de la literatura catalana, un filó que s’havia perdut durant molt de temps, potser des dels anys 80 amb el grup d’autors que es va aplegar a l’entorn del narrador i polític Antoni Morell. Al País Valencià, per primera vegada a la història pràcticament, hi ha un veritable sistema literari amb poetes (Vicent Alonso, Marc Granell, Vicent Berenguer, Teresa Pascual), narradors (Ferran Torrent, Isabel-Clara Simó, Vicent Usó, Manuel Baixauli), dramaturgs (Rodolf Sirera, Pasqual Alapont), memorialistes (Josep Iborra, Josep Piera, Enric Sòria), assagistes (Joan Francesc Mira, Pau Viciano, Vicent Sanchis) i crítics literaris (Alfred Mondria, Maite Insa, Francesc Calafat). En definitiva, València està molt ben equipada literàriament. Quina realitat més lluny dels anys heroics amb els grans epígons: Joan Fuster, Manuel Sanchis Guarner, Vicent Andrés Estellés, Maria Beneyto i quatre més. A la Catalunya Nord, amb narradors com Joan Lluís Lluís o Joan Daniel Bezsonoff i poetes com Patrick Gifreu i Gerard Jacquet, hi ha els fonaments d’un petit sistema literari, quan no fa pas gaire que hi havia Jordi Pere Cerdà gairebé en exclusiva, que havia de fer de veritable home orquestra, escrivint poesia, teatre, narrativa, memorialisme, etc.

Aquesta descentralització de facto de la literatura catalana també ha tingut conseqüències empresarials positives. Ha crescut enormement la xifra d’editorials petites, mitjanes i grans escampades arreu del territori. Abans es tractava del món editorial català centrat exclusivament a Barcelona, amb alguna excepció resistencial com ara Editorial Moll a Ciutat de Mallorca, El Trabucaire de Perpinyà i Edicions 3i4 de València capital. Però aquest esquema ja no representa la realitat del mapa editorial de la literatura catalana. I per entendre la qüestió només cal citar algun exemple eloqüent. A Tarragona ha sorgit Cossetània Edicions, que cada dia agafa més força. A Lleida ha aparegut Pagès Editors. A Andorra tenim la nova embranzida d’Editorial Andorra. A Mallorca, Lleonard Muntaner, el Gall, Ensiola. A Eivissa, Editorial Mediterrània. A València, Bromera. I així successivament.

També cal parlar de la presència de la literatura catalana a internet i les xarxes socials com Facebook i Twitter. Al món del ciberespai la literatura del país viatja de moltes maneres diferents. Existeixen pàgines web dedicades a escriptors que tenen fundacions com ara la Fundació Josep Pla o l’Arxiu Joan Maragall. Hi ha pàgines web que promocionen la topografia literària: Endrets o Mapa literari català 2.0. Molts autors tenen els seus propis blogs com ara Ernest Farrés, Jaume Subirana o Salvador Sostres. Molts lectors comenten les seves lectures a la xarxa. Moltes editorials estan a Facebook.

Un altre aspecte del gran moment que viu la literatura catalana és el prodigiós arc generacional que dibuixa. És francament impressionant. Agafem el gènere de la poesia per poder apreciar millor el fet. Cronològicament parlant, l’arc generacional va de la degana de la poesia catalana, el premi d’Honor de les Lletres Catalanes Montserrat Abelló, nascuda a Tarragona el 1918, a la joveníssima poeta Blanca Llum Vidal, nascuda a Barcelona el 1986, a punt de publicar el seu segon poemari. I pel mig dels dos extrems tenim poetes nascuts als anys 20 (Ricard Creus, Maria Beneyto), als anys 30 (Bartomeu Fiol, Joan Margarit), als anys 40 (Pere Gimferrer, Antoni Marí), als anys 50 (Jean Serra, Ponç Pons), als anys 60 (Susanna Rafart, Joan Elies Adell), als anys 70 (Sebastià Alzamora, Jordi Julià), als anys 80 (Jaume C. Pons Alorda, Pau Vadell)...

També, encara que sigui una obvietat, cal sub-ratllar la presència natural i imprescindible de la dona en l’escenari de la literatura catalana. Què seria de la poesia catalana sense figures com Marta Pessarrodona, Margarita Ballester o Maria Beneyto? Què seria de la narrativa catalana sense Carme Riera, Maria Barbal, Imma Monsó? Què seria dels estudis literaris sense treballadores infatigables com Mita Casacuberta o Neus Real? Què seria de la literatura catalana sense traductores com Anna Montero? Què seria de l’assaig en català sense Simona Skrabec? Què seria del periodisme sense Pilar Rahola? Què seria del panorama del pensament sense Fina Birulés? I em sembla que no cal insistir més.

Aquesta gran varietat i diversitat de caire geogràfic i generacional té la seva justa correspondència en el camp de les opcions o orientacions estètiques. En aquest sentit, la literatura catalana és d’una pluralitat i riquesa insòlita. Si ens dediquem a observar el gènere narratiu de prop, veurem que hi ha de tot i força, des de la novel·la realista que encara segueix els cànons de la narrativa del segle XIX fins a propostes absolutament experimentals i trencadores com ara Xocolata desfeta (2010) de Joan Lluís Lluís, passant per la novel·la negra, thrillers, la novel·la d’idees, la novel·la històrica, bestsellers, novel·les de fantasia i ciència ficció, novel·les sentimentals, novel·les psicològiques, novel·les de costums, novel·les de viatge, novel·les d’humor, novel·les postmodernes, novel·les multiculturals, novel·les breus, novel·les polítiques, novel·les socials, novel·les d’aventures, novel·les infantils i juvenils...

Fins aquí hem vist la cara lluminosa de la literatura catalana del moment. Ara ens toca veure la cara més fosca. Curt i ras, la literatura catalana és una de les literatures més desassistides que conec. Ho he dit moltes vegades en públic i en privat, i ho torno a dir. I he d’afegir que no cal que les coses funcionin d’aquesta manera. La literatura catalana del moment té gravíssims problemes que afecten els diferents sistemes de suport. En termes generals, podem dir que la literatura catalana actual és víctima d’una falta conspícua d’interès, de generositat i d’honradesa. Una de les grans dificultats que ha d’afrontar la literatura catalana del moment és inqüestionablement la fragmentació territorial del domini lingüístic. La comunitat catalana es troba dividida per fronteres polítiques i ideològiques que minven la força de l’impacte de conjunt de la literatura en llengua catalana. Com a exemple, podem assenyalar el cas de la incomprensible distància que s’ha creat entre Barcelona i València en els darrers temps. Desafortunadament, l’auge del sentiment independentista a Catalunya ha generat una pèrdua del valor de la noció de comunitat lingüística o cultural. És com si Catalunya es proposés posar la directa i desfer-se del llast tradicional de les comunitats perifèriques de València, les Illes Balears, la Catalunya Nord, la franja de Ponent i l’Alguer. A dos llibres molt divulgats, La independència i la realitat: bases per a la sobirania de Catalunya (2004) d’Hèctor López Bofill i El preu de ser catalans (2007) de Patrícia Gabancho, València rep una consideració que només es pot qualificar de residual com si es tractés d’un territori irremissiblement perdut.

La fragmentació territorial té uns efectes molt negatius en el marc del sistema literari. Dos de ben obvis i destacats. El primer és que no permet que es vertebri un mercat cultural interior únic i consolidat. I el segon és que no permet la construcció d’un cànon literari fiable que serveixi, més tard, com a criteri estable de cara a la projecció exterior dels autèntics valors de la literatura catalana del moment. Barcelona pesa cada dia més i el seu excessiu predomini desequilibra el coneixement correcte de la realitat literària del país. Després, tenim el problema endèmic de la cobertura que rep la literatura catalana del moment per part dels mitjans de comunicació: els diaris, les revistes, la ràdio, la televisió. Tots els mitjans de comunicació, sense excepció, presten poquíssima atenció a la realitat literària del país. Cada vegada més, la literatura és notícia només com a motiu d’algun esdeveniment social com una gala de premis o la coincidència entre una obra literària i alguna tendència mediàtica. Cada vegada més, el món dels llibres constitueix una mena de gueto marginal. Els suplements culturals dels diaris pengen per un fil. Els programes de llibres es fan en horaris raríssims. Les revistes de literatura són cada cop més especialitzades i residuals. I, evidentment, aquesta falta de presència sòlida de la literatura en els mitjans acaba afectant greument el prestigi social de tots els gèneres literaris que es conreen exclusivament en català.

Aquí també caldria plantejar el tema espinós de la crítica literària tal com s’exerceix als mitjans de comunicació del país. Dos exemples ens poden ajudar a veure les coses clares. Si agafem els suplements literaris de La Vanguardia i El País veurem que la literatura catalana té una presència residual per raons diferents. A La Vanguardia es fan ressenyes de molt pocs llibres en català, i amb aquest gest se sobreentén que la literatura catalana té poc volum i poca qualitat.  A El País, el suplement de llibres de Catalunya només es pot consultar des de Catalunya, de manera que el discurs sobre llibres catalans és més aviat un gueto que una altra cosa. Catalunya té el seu gueto de llibres en català i València té el seu gueto particular també i així  successivament. Després, caldria parlar de la qualitat de les ressenyes que s’hi fan en molts dels suplements que circulen. El que més abunda són tres tendències clares: el personalisme sectari del crític que té una visió que es limita exclusivament als seus gustos subjectius; el bonisme que insisteix, des del sostre intel·lectual baix, que tot és de qualitat en català; i el comercia-lisme que exerceixen els crítics que volen quedar bé amb les editorials més poderoses des d’un punt vista empresarial. La crítica literària caldrà exercir-la amb més professionalitat, amb més bagatge intel·lectual, amb més responsabilitat moral, amb més qualitat humana, amb més objectivitat, amb més generositat.

Per una altra banda, cal advertir que existeix en aquests moments un perillós desequilibri en el panorama editorial. Una mostra clara del desequilibri es percep a la llum del dia perquè les grans editorials o grups de comunicació (Grup 62 i Grup Cultura 03) reben un tracte de favor excessiu per part de l’administració pública. I aquest tracte de favor va en detriment de les petites i mitjanes editorials (La Campana, Angle, La Magrana, Quaderns Crema, Meteora, Base...), que tenen la difícil tasca de buscar-se la vida i situar-se en el mercat. Aquest desequilibri és fruit d’un concepte poc adequat de la realitat literària del país i les noves tendències editorials en el món. La realitat literària de Catalunya exigeix un sistema editorial obert on es trobin i interactuïn lliurement les editorials grans, mitjanes i petites. La pèrdua d’alguna franja d’aquestes tres significaria una pèrdua d’alguna parcel·la de la literatura mateixa.

A més, en aquests moments, a nivell mundial, s’ha invertit completament els termes que definien la composició del món de la literatura. Això significa que les grans editorials es dediquen a la literatura de consum mentre les petites i mitjanes editorials s’han convertit en les guardianes dels valors artístics de la literatura. Al segle passat, la situació era a l’inrevés, de manera que el nom d’una gran editorial com ara Scribners o Holt era garantia de qualitat artística. En aquest sentit, només cal recordar que Charles Scribners & Sons van catapultar genis literaris de la talla de F. Scott Fitzgerald, Ernest Hemingway i Thomas Wolfe; i Henry Holt va ser l’editor de tota la vida de Robert Frost. També cal recordar que les petites i mitjanes editorials arreu del món estan experimentant una nova embranzida perquè les xarxes socials permeten una major proximitat al públic lector.

Encara que no es vol reconèixer de cap de les maneres, el sistema educatiu representa una amenaça seriosa per la lectura i la literatura d’aquest país. De fet, el sistema educatiu, tant el batxillerat com els estudis universitaris, estan destruint cada any més lectors dels que creen. El problema de fons és la visió que tenen els ensenyants del valor real de la literatura catalana i, després, la metodologia que hi apliquen per tal de comunicar a l’alumnat els continguts dels programes de curs. En definitiva, tots els estudis literaris del país, tant al batxillerat com a la universitat, estan infestats d’una metodologia antiquada que es va instal·lar al món de l’ensenyament fa més de tres dècades: l’historicisme. És més, tota la revolució crítica i teòrica que la postmodernitat ha aportat al sistema literari no ha afectat per res els centres educatius de Catalunya. A les escoles i a la universitat s’ensenya història literària i no literatura. S’ensenya la literatura com a mera resposta davant d’uns condicionants històrics i socials, uns condicionants efímers que després passen a l’oblit. D’aquesta manera, la majoria dels alumnes dels centres educatius veuen la literatura i l’estudi de la literatura com una qüestió àrdua i feixuga, una càrrega pesada del passat, una servitud que no té res a veure amb l’actualitat. Caldrà una bona revolució al món de l’ensenyament si no volem acabar de destruir tots els lectors del futur.

I, finalment, hem de plantejar el tema de les associacions i les institucions. Les associacions d’escriptors com ara l’AELC (Associació d’Escriptors en Llengua Catalana) i el Centre Català del PEN estan francament adormides i contribueixen ben poc, gairebé gens, a la bona marxa de la literatura catalana actual. Les associacions estan “comprats” amb els diners que arriben de l’administració pública en forma de subvencions anuals. Les associacions practiquen la política de no mossegar la mà que et dóna de menjar i renuncien a tota lluita, a tot debat, a tota dialèctica.

Les associacions tenen un gran paper a jugar si els vingués de gust. Podrien donar veu pública a la problemàtica dels escriptors. Podrien representar els interessos dels escriptors davant l’administració pública. Podrien defensar i administrar els drets i les responsabilitats dels escriptors. Podrien intervenir a muntar polítiques per prestigiar la cultura catalana. Podrien actuar d’interlocutors per mirar de superar les limitacions que imposa la fragmentació territorial de la comunitat. En fi, és únicament qüestió de proposar-s’ho.

L’administració pública hauria de ser una força decisiva en el procés de consolidar, articular, prestigiar i promocionar la literatura catalana. Hi ha moltíssimes institucions i recursos que es dediquen a la cultura i a la cultura específicament literària. El que passa és que massa sovint s’utilitzen aquests mitjans incorrectament. Un parell d’exemples. L’Institut Ramon Llull es vanagloria que des del ressò de la fira de Frankfurt ara concedeix a la vora de cent ajuts anuals a la traducció i edició d’obres catalanes en diverses llengües estrangeres. Molt bé. Perfecte! Ara bé, ens podem preguntar sobre la qualitat de les traduccions que es fan i sobre la importància de les editorials que publiquen les obres catalanes traduïdes. Això no es mira. Es miren les xifres des d’un punt de vista exclusivament quantitatiu. I sovint la Generalitat tira els diners dels contribuents a la claveguera. La Institució de les Lletres Catalanes atorga cada any un munt de diners en ajuts a la traducció de literatura estrangera al català. La Institució de les Lletres Catalanes funciona des de la seva represa d’activitats el 1987, al cap de mig segle de la seva creació inicial. Doncs bé, fa gairebé un quart de segle que la Institució atorga aquests ajuts a la traducció de literatura estrangera al català. I resulta que encara existeixen uns buits i llacunes que només es poden titllar d’inexplicables i imperdonables dins el cànon de la literatura estrangera traduïda. I com pot ser això? Perquè la Institució renuncia al seu paper primordial d’incentivar, de motivar les editorials de cara a versionar les grans obres que encara resten per traduir al català. Altra vegada, es tracta d’un cas flagrant de mal ús de recursos públics.

Una altra qüestió que afecta el funcionament correcte de l’administració pública en el seu suport de la literatura és el personalisme i el sectarisme de segons quins càrrecs públics. Durant els darrers quatre anys hem tingut oportunitats variadíssimes per detectar de prop aquests abusos de nepotisme. I és un fet que aquests abusos acaben funcionant en detriment de la literatura catalana. Per exemple, quan sempre van a l’estranger els mateixos amics dels poderosos, es genera una imatge equivocada de la literatura catalana com una qüestió petita i residual, la qual cosa no correspon a la veritat i a la realitat del moment. Un altre exemple és la celebració actual de l’Any Joan Maragall, que és d’una gran pobresa i migradesa. I, en constrast, tothom recordarà perfectament l’Any Verdaguer que va ser un èxit social i cultural de primera magnitud. I quina és la diferència? Els organitzadors de l’Any Verdaguer, s’ho van creure mentre que els organitzadors de l’Any Joan Maragall no s’ho acaben de creure. I per què, podem insistir? Perquè simplement no els acaba d’agradar. I aquesta resposta és una resposta totalment inacceptable. Un càrrec públic no pot permetre que els seus sentiments personals intervinguin en les seves actuacions. Els centenaris d’Agustí Bartra, Rosa Leveroni i Joan Maragall no s’han celebrat de manera adient, de manera creativa i il·lusionadora perquè el representant del Govern, el director de la Institució de les Lletres Catalanes, simplement ha decidit que no n’hi havia per tant. En canvi, pel centenari de Mercè Rodoreda no es van escatimar esforços de cap tipus perquè el director de la Institució trobava que això sí que era una efemèride de primer ordre. Aquests personalismes són inacceptables perquè acaben minvant la grandesa de la literatura catalana. Bartra, Leveroni, Maragall i Rodoreda són genis de la literatura catalana moderna i mereixen la màxima atenció. I l’administració pública no és ningú per reduir l’efecte real de l’impacte social i cultural de l’obra de cap gran escriptor.

La situació de la literatura catalana del moment és una situació de llums i d’ombres. Per una banda, la literatura catalana està passant un gran moment a nivell creatiu. Però per una altra banda, aquest gran moment creatiu no té els sistemes de suport que es mereix i que necessita. La creativitat literària no és un xec en blanc. És una qüestió que s’ha de cuidar. Si no es cuida acaba minvant la seva vitalitat tal com passa amb qualsevol organisme viu. La literatura catalana té un gran futur! Caldrà saber-lo gestionar correctament amb interès, amb generositat, amb amplitud de mires, amb responsabilitat intel·lectual i moral.