El mestre de l'Escola Proa

Aquest article va ser publicat al diari Avui el 23 de març del 2001

Suposo que per atzar, el periodista Alfred Rexach va triar l’Escola Proa de Barcelona per il·lustrar dos exemples contraposats de la resposta de diferents centres d’ensenyament de casa nostra a la crisi de les vaques boges. En el to sardònic habitual de Rexach, però, s’intueix que aquesta escola concreta del barri de la Bordeta, a més de no deixar-se endur per la histèria col·lectiva de retirar la vedella dels menús per als infants, té altres elements que la fan singular: un hort conreat pels nens, ordinadors comprats per l’associació de pares que dirigeix el centre, informació constant als pares sobre el menjar dels seus fills, anàlisis regulars dels aliments, incloent-hi mostres que s’envien als laboratoris... Curiosament, aquest retrat gairebé idíl·lic va ser publicat el dia abans que la Fundació Relleu (GEN, Centre d’Estudis Carles Cardó, Barcelonesa d’Edicions, Mestre de Taüll i revista Relleu) i l’Escola Proa celebressin un emotiu acte d’homenatge a Ramon Juncosa, mort cinc mesos abans.

Juncosa es va distingir en la seva actuació per moltes facetes, tasques i iniciatives, però la seva vocació per excel·lència era la de mestre. Com ens recorda en el darrer número de la revista Relleu Pere Damià, monjo de Montserrat, quan van arribar a la seva vila natal –Vilanova i la Geltrú– les onades migratòries, Ramon Juncosa amb altres joves feia de professor a la nit ensenyant els nouvinguts. Aquesta primera missió permet entreveure alguns dels trets que més endavant, al llarg de la seva vida, configurarien el seu particular estil i itinerari personals, molt vinculats també al món de l’educació en el lleure i dels moviments especialitzats. Així, va formar part del Moviment d’Aspirantat d’Acció Catòlica, de la Parròquia de Santa Maria, de l’escoltisme catòlic de la DDE a Vilanova i va organitzar diverses colònies de vacances a la Llacuna i a Orpí. Dedicat ja professionalment, va exercir la docència a Vilanova i Sant Pere de Ribes, fins que es va traslladar a Barcelona, on va treballar primer a l’Escola Mare de Déu de Montserrat. A prop d’aquesta escola n’hi havia una altra, al barri de la Bordeta, fundada l’any 1966 per l’empenta d’Alexandre Galí i altres pares compromesos a redós de la Parròquia de Sant Medir, l’Escola Proa.

L’exdirigent de Minyons Escoltes/Guies Sant Jordi de Catalunya i un dels fundadors de l’escola, Manuel Subirà, va rememorar en l’acte d’homenatge la seva contribució decisiva per a la consolidació i perdurabilitat de l’ideari de l’Escola Proa. En anys difícils per a la continuïtat, Ramon va estructurar organitzativament el centre, el va dinamitzar en tots els sentits, ajudant a superar el voluntarisme inicial i alguns vicis de funcionament que feien allunyar la realitat del projecte inicial, tal com va reconèixer el mestre Sergi Garcia en la seva al·locució. Un projecte educatiu basat en una clara opció per una escola activa, plural, catalana i de gestió compartida amb els pares. De fet, com van glossar Subirà i Garcia en les seves intervencions, Juncosa ja es va destacar aleshores, fa vint-i-cinc anys, per un esperit de sacrifici, una voluntat integradora i una tenacitat inusuals. A diferència de molts altres que fàcilment teoritzem –tot és possible sobre el paper; ho aguanta tot!– o restem anorreats davant les dificultats, en Ramon s’arremangava i es mullava amb una dedicació silent, rigorosa, sense cap concessió a la frivolitat i amb una capacitat de treball més pròpia d’una piconadora; no l’importava gens quedar-se sense vacances o treballar els caps de setmana, fins al punt que més d’una nit s’havia quedat a dormir a l’escola. Virtuts que el van acompanyar tota la seva vida de servei, després de l’etapa de Proa, a la Generalitat i a Convergència Democràtica de Catalunya. Tanmateix, el seu estil era l’antítesi de l’afany de notorietat. Juncosa tenia una de les qualitats que més admiro, la humilitat. Tal com deia en el magistral article que li va dedicar l’Albert Manent tres dies després de la seva mort, “sota unes ulleres de moltes diòptries”, cada vegada que em creuava amb ell o hi parlava més a fons copsava el mèrit d’una persona que treballava a l’ombra, que refusava sortir a la foto. I, al mateix temps, t’adonaves que es preocupava dels detalls i, sobretot, de les persones. Recordo perfectament que la meva darrera conversa amb ell va ser a l’acte pacifista que es va dur a terme contra la desfilada militar, quan em va informar –amb l’americana a la mà i els seus famosos elàstics que formaven part inconfusiblement de la seva figura– amoïnat i indignat de l’agressió que havia patit Joaquim Forn hores abans a mans de la policia.

D’on treia les forces Ramon Juncosa per tirar endavant en tots els àmbits pels quals va maldar incansablement: l’educació, la construcció nacional del nostre país, la política com a servei, la llengua i la cultura, la justícia social, l’erradicació de la pobresa i tants d’altres? Sens dubte, de la seva arrelada militància cristiana, de les seves profundes conviccions creients. Era un home de fe, un cristià format en els moviments juvenils de l’època, gràcies a l’exemple i al testimoniatge de grans capellans, els quals van saber transmetre-li uns principis, unes actituds i una manera d’actuar que van configurar els sòlids fonaments de la que seria la seva trajectòria vital. Capellans com Jaume Coll, Joan Antoni Peray, Joan Escala, Josep Faus, Sebastià Pijoan i Josep Dalmau. “Home de conviccions, creences, ideals i compromisos” va ser la definició, molt encertada, que va fer l’escriptor i polític Carles Duarte de Ramon Juncosa en el discurs de cloenda de l’homenatge promogut per l’Escola Proa i la Fundació Relleu. Ell va ser un Mestre amb majúscules. Ens pertoca a nosaltres, ara, intentar portar a la pràctica la recomanació de la Carta als Hebreus: “Feu memòria dels vostres dirigents, que us van expressar la Paraula de Déu; considerant el resultat del seu comportament, imiteu-ne la fe” (He 13, 7).