El llenguatge i el plaer, de Jesus Tuson
Jesus Tuson
Empúries, 1998
L'autor comença fort. Carrega de ple i utilitza tot el pes de la cavalleria contra els tòpics establerts sobre la poesia i, afirma contundent, que la poesia no és la bellesa d'un poema. No és el tema. No és l'originalitat.
El llenguatge i el plaer parla de la llengua, però sobretot de la poesia. Es pregunta què és i què no és, la despulla de raons abstractes, de vestits superflus i quan la té completament nua, l'analitza i en treu l'aroma més pura. No estem davant d'un llibre feixuc d'anàlisi de poemes, amb ritmes sil·làbics i munts de recursos per aprendre. En cap cas és un llibre per formar futurs poetes sinó que es tracte d'un llibre de ciència del llenguatge, que analitza, proposa i fa pensar sobre la poesia i sobre l'espai que li pertoca dins el llenguatge en general. Tot article científic té una tesi i la de Tuson és que la poesia és llenguatge dins del llenguatge. La poesia no la podem deslliurar del que és la seva germana, la llengua, perquè hi està molt vinculada. Està subjecte a les mateixes limitacions i està formada per la mateixa matèria. Passa quelcom semblant amb els arquitectes que volen construir una catedral, perquè no poden oblidar el càlcul d'estructures per edificar el que serà en el futur una obra d'art, sense deixar de ser una construcció.
Així, Tuson ens fa adonar sobre el fet que el poeta crea els poemes a partir dels recursos que troba en la llengua comuna i els ordena segons les mateixes regles. Però a diferència d'un novel·lista o d'un parlant normal, és capaç de combinar recursos de manera diferent, amb més detall, amb és cura, tot donant-los més forma, més definició. Al mateix temps, el poeta és prou frívol com per violar algunes regles de la llengua general, mai totes de cop per no perdre el nord i fer del poema un conjunt de mots inintel·ligibles, però sí algunes, per crear un nou espai, una nova dimensió, un nou llenguatge.
L'autor intercala les explicacions amb petits versets de poemes que fan molt clarificadors els seus arguments. És un llibre de poemes gairebé sense poemes, amb l'excepció dels justos i suficients per fer d'allò més abstracte, el màxim d'entenedor i de planer.
Certament, el llenguatge i el plaer, no representen una novetat literària però sí que és important no oblidar-lo i no deixar-lo arraconat entre tantes altres obres. Invito a recuperar-lo, treure-li la pols i rellegir-lo altra vegada, perquè el que diu Tuson i la forma amb què ho fa, sobretot pel fet d'aplicar al llenguatge allò que se li aplica a la ciència, deslligant-lo així de conceptes abstractes difícils d'analitzar, com bellesa o originalitat, li serveix per donar forma a una obra de ben segur molt singular.