El kitsch, de Tomas Kulka
Tomas Kulka
Casimiro Libros, 2011
Què és el kitsch? La recent aparició del llibre titulat precisament així –El kitsch– i atribuït en portada a Tomàs Kulka, tot i que es tracta d’un recull de textos de diversos autors seleccionats i traduïts per Paul Laindom, ens permet reflexionar sobre l’essència i els límits d’aquest curiós fenomen artístic, sempre controvertit i sistemàticament denigrat, que acostumem a denominar, amb més o menys punteria, amb aquest simpàtic i impertinent monosíl·lab.
L’origen del mot és, com sempre, dubtós. Sembla provenir d’un antic vocable alemany, “verkitschen”, que significa, aproximadament, vendre barat, amb urgència, a qualsevol preu per tal d’obtenir ràpidament diners. El diccionari de l’Institut d’Estudis Català el defineix com “producció artística on predomina l’efecte ràpid i previsible, la decoració amb pretensions, el sentimentalisme, la comercialitat i el mal gust”. El de la Real Acadèmia Española, per la seva banda, insisteix en el caràcter pretensiós i passat de moda d’objectes artístics considerats de mal gust. En alemany actual es continua relacionant amb el mal gust, les mamarratxades, la cursileria i les manufactures de pacotilla.
És evident, però, que no tota producció artística pretensiosa, cursi, passada de moda, de poca qualitat i de mal gust és digne de ser qualificada amb el nom de kitsch, a no ser que es faci servir com a simple insult, sense intenció de designar la pertinença a cap mena de categoria artística. Per tant, encara que hi hagi efectivament una certa unanimitat entre sociòlegs i experts en art a considerar el fenomen kitsch com una forma especial de desviació de l’art modern, potser convé tractar de delimitar més acuradament la seva identitat artística per tal de diferenciar-la d’altres manifestacions autodenominades artístiques (naïf, camp, friki, etc.), considerades també pels especialistes com a simples degradacions de l’art autèntic.
L’aparició del fenomen kitsch es produeix simultàniament a Europa i als Estats Units a mitjans del segle XIX coincidint amb els profunds canvis socials que en aquells moments esdevenen en el món, com són la revolució industrial, la difusió massiva de tradicions culturals, la consolidació de moltes seqüeles del Romanticisme, la proliferació d’avenços científics, l’aparició de noves classes socials, l’explosió sobtada de la cultura de masses i, ja dins del segle XX, l’esclat enlluernador i universal dels nous mitjans de comunicació.
De bon principi, les obres denominades kitsch van tenir un gran atractiu popular i, al mateix temps, un fort rebuig per part de les elits cultivades. Molt ràpidament, emperò, van mostrar una virtut sorprenent i inesperada que seria fonamental per la supervivència del moviment: era un tipus d’art que podia competir comercialment sense problemes amb l’art anomenat de qualitat.
L’art de qualitat i el bon gust havien estat durant segles íntimament associats a una classe social molt determinada i eren universalment considerats signes indiscutibles de distinció i prestigi. Amb els trasbalsaments socials i mentals de finals del segle XIX, el bon gust i la vivència estètica van ser ràpidament reivindicats pels nous estaments socials que en aquells moments feien la seva aparició a l’escenari del gran teatre del món.
El fenomen kitsch va estar sustentat, des del seu inici, sobre el desig dels nous coprotagonistes de la història d’obtenir, mitjançant el consum d’art, un status social similar al de la classe immediatament superior. Vist des d’aquest punt de vista, estaríem davant d’una nova varietat de l’esnobisme; és a dir, d’una manifestació més del desig d’aparentar ser, com diu Tomàs Kulka. Tant l’esnob com l’home kitsch viuen, tots dos, immersos en el món de la simulació estètica i extremadament pendents de l’efecte que la seva presència i la seva imatge causen en els altres.
En aquest període històric, el paper social de l’art i el del propi artista patiran un canvi molt important. El terme kitsch, en el fons, no és altra cosa que l’expressió espontània i sintetitzada de la nova i violenta tensió entre el bon gust dels cercles propers al poder i el mal gust de la nova societat emergent. Expressa el profund menyspreu de les elits cultes i refinades –artistes, marxants, crítics i rics consumidors– pel gust innoble i potiner de la incipient societat de masses. Amb un sol mot, curt, instantani com un esquitx, els crítics condensaven tota la seva indignació per la invasió insolent, per part de les hordes incultes i infames, del seu jardí privat per representar parodies indecoroses de vivències estètiques sublims fins aquells moments reservades als membres exclusius del club.
El terme kitsch deixava entreveure el drama existencial dels antics creadors artístics en sentir-se fortament temptats a crear, promocionar i comercia-litzar productes assimilables a la nova tendència dirigits a un nou mercat massiu i en ebullició. L’obsessió de molts artistes per ser acceptats i aclamats per un públic al qual menyspreaven profundament va provocar una nova psicopatologia artístico-econòmica que arriba fins el nostres dies. El kitsch imposava l’obligació de realitzar no un bon treball, sinó un treball adaptat a les necessitats, és a dir, un treball que causés un cert impacte en el públic i que generés un gran èxit comercial immediat.
El kitsch va començar probablement en tallers foscos, humits i reivindicatius, però ràpidament va passar a la fàbrica i d’aquí a la indústria de la devoció religiosa, del souvenir, del regal inútil, dels objectes encantadors, dels complements per la llar, etc. La seva influència va resultar ràpidament àmplia i indiscutible; i el seu èxit comercial, descomunal.
Els productes kitsch faciliten la ràpida identificació del públic a causa de la càrrega emocional que sempre els acompanya. Encara avui els productes que habitualment es qualifiquen de kitsch continuen parlant un llenguatge senzill, familiar, comprensible per a tots, establint una comunicació íntima, cordial i gens conflictiva amb els seus consumidors. Hi ha una tendresa típica del kitsch que arranca entre els seus addictes exclamacions espontànies del tipus: que maco, que bonic, que mono, que tendre.
El kitsch va néixer per donar pau. Mai ha pretès qüestionar el món exterior i encara menys el món interior dels seus clients, ni sorprendre’ls amb estirabots estranys o innovacions estilístiques de darrera generació. No busca desemmascarar contradiccions profundes ni proposar temàtiques d’última hora o noves perspectives mentals. És deliberadament simple i rutinari. Transita tranquil·lament pel camp de la banalitat amable i superconeguda.
El kitsch vol, per sobre de tot, preservar les nostàlgies fonamentals de l’home: la casa, la família, la infantesa, la pàtria i la religió, que considera amenaçades permanentment per monstres estranys i mutables.
En el camp de la decoració de la llar, per exemple, el fenomen kitsch es caracteritza per crear ambients molt acollidors. Els alemanys tenen la paraula ‘gemütlich’ –que ve de ‘gemüt’, que vol dir ‘ànima– que es considera el mot que millor expressa la qualitat pròpia dels ambients kitsch: confortables, cordials, càlids, recarregats, agradables, segurs, íntims i familiars.
Molta gent, emperò, detecta en l’art kitsch diversos aspectes que són, segons ells, negatius i retrògrads. Consideren que és un art tou i confitat; fossilitzat i empurpurinat; un art que fa olor de naftalina i que causa profunda tristor.
No obstant, l’argument més important contra l’art kitsch és la seva tendència a basar-se sistemàticament en la imitació estilística d’un art anterior; és a dir, a copiar descaradament d’obres artístiques consolidades corresponents a períodes històrics passats. Però és evident que la còpia i la imitació no poden ser arguments en contra de cap manifestació artística, perquè ambdues han jugat un paper positiu i fonamental en l’evolució de la història de l’art.
Antonio Gramsci –l’escriptor i polític italià– deia que l’art, per a ser concebut, precisa de la col?laboració de dos elements: el femení, que simbolitzaria aquí la tradició, la terra, la història, les normes i la tècnica acumulada al llarg dels segles; i l’element masculí, que, en aquesta metàfora purament instrumental, encarnaria la vida, el present, l’aire, el moviment, la imaginació i el talent individual.
La tradició tota sola condueix indefectiblement a l’academicisme i el taxidermisme; el talent, sense tècnica ni tradició, es perd sistemàticament en un guirigall genialoide, en una apoteosi final, inintel·ligible i estèril de l’ego.
Si la vida fos una balancera infantil, per exemple, construïda simplement amb una travessa de fusta recolzada sobre un eix vertical en el seu punt central, el kitsch es comportaria com un nen grassonet i poruc que se situaria ràpidament cap a un dels extrems del gronxador i, sense aixecar els peus de terra, es quedaria quiet, estàtic, aferrat a la fusta amb les dues mans, amb el pes del passat i la llei de la gravetat a favor. L’avant-garde, en canvi, seria una nena àgil i intrèpida que trescaria ràpidament per la travessa fins a situar-se dalt de l’extrem oposat, amb els cabells al vent, somrient i el cap ple d’il·lusions, sense tocar de peus a terra, esperant inútilment que el seu company de joc aixequi el cul, salti sobre si mateix i es deixi caure amb tota la força del seu talent per a catapultar-la cap a les estrelles.
El kitsch copia molt i crea poc. Està sotmès a la influència dogmàtica del passat i no fa cap esforç estètic per escapar; es deixa portar pacíficament pel corrent . Aquesta constant en el seu art li confereix un no sé què de tristesa i foscor, com si correspongués a una actitud vital mancada d’energia i d’atreviment. El kitsch no enriqueix mai l’objecte representat amb noves associacions mentals. Aquest no és el seu objectiu.
L’art considerat pels experts (no sempre amb unanimitat) com art de qualitat –el de Cezanne, Van Gogh i d’altres pintors impressionistes, per posar un exemple no excessivament conflictiu– aïlla una experiència humana –real, quotidiana i probablement viscuda per la majoria dels seus contemporanis- i la intensifica mitjançant la pròpia representació artística buscant enriquir la vivència i traslladar-la tímidament a l’espectador. En l’obra es representa simplement un tros de realitat, però, al mateix temps, se’n crea, gràcies a la cultura, l’esforç i el talent de l’artista, una de nova amb la seva pròpia bellesa i transcendència vinculades misteriosament a la primera.
El kitsch –insisteixen els seus crítics– és exageradament parasitari del seu referent. L’èxit popular de què gaudeix –diuen- no es deu als mèrits pròpiament artístics de la representació, sinó directament als de l’objecte representat. A diferència del veritable art, en el kitsch el ‘què’ –és a dir, l’objecte, el tema– és molt més important que el ‘com’ –la forma, l’estil–. Allò que realment es valora en aquest art és el que significa o simbolitza l’objecte representat, no la pròpia representació artística, perquè és l’objecte, el tema –aïllat, immòbil i mitificat– el que està íntimament associat als valors individuals i comunitaris del públic kitsch.
L’art kitsch ni tracta de crear noves realitats ni pretén aportar nova llum sobre les coses d’aquest món. No ho fa i ni li interessa intentar-ho. Està en contra de qualsevol innovació i de qualsevol nova transcendència. El seu objectiu és justament el contrari; preservar el món de qualsevol novetat, de qualsevol canvi, de qualsevol incertesa.
Aquesta inclinació tant pronunciada del kitsch cap a la història passada sembla sustentada en el dogma que assegura l’existència d’un món històric que, si fos possible recuperar-lo, fóra infinitament preferible al present. D’aquí la seva profunda nostàlgia i la ferma voluntat de mantenir vius els valors tradicionals, sense indicar mai on cal situar aquest paradís perdut a partir del qual tot ha estat una fatal davallada i una total degradació.
El kitsch representaria, si aquestes consideracions fossin vàlides, una actitud espiritual conservadora i reaccionària, adoptada no per interessos econòmics o de classe, sinó pura i simplement per por al canvi, per pànic a l’esdevenidor.
La seva missió última és enviar un missatge de tranquil·litat i seguretat als membres de la comunitat humana davant l’amenaça permanent de renovació i canvi, oferint petits refugis mentals per a protegir-se de les inclemències de la història.
La industria manufacturera del kitsch apareix així, paradoxalment, com la solució més senzilla, pacífica i barata que han trobat les societats occidentals per aplacar aquestes pors i calmar aquestes nostàlgies.
Diu Norbert Elies que el kitsch és un dels símptomes més rellevants de l’estat espiritual de la societat moderna i postmoderna, una senyal de la tensió constant i universal entre forces conservadores i progressistes, la guerra d’un extrem contra l’altre, el kitsch contra l’avant-garde, la lluita permanent dels contraris entre sí. Però avui en dia les coses han canviat i el contrari de qualsevol contrari ja no és cap contrari, sinó simplement un misteri fet de mediocritat i bogeria.
Hegel deia que l’art és l’alegria més alta que l’home es brinda a si mateix, però ningú pot, excepte durant determinats intervals, viure en les altures. De fet, no hi ha ni hi ha hagut cap ésser humà –artista, asceta, heroi, sant o monstre– que no hagi gaudit i participat del maternal consol del kitsch.
En un món com l’actual, on tot està contaminat de tot, el kitsch apareix com un virus que, igual que els seus companys de laboratori, fa acte de presència per tot arreu, fins a l’extrem que els individus aparentment més rabiosament antikitsch són capaços de viure com a kitsch sense adonar-se’n inclús allò que no en té ni gota.
A la vista d’aquestes consideracions i de moltes altres argumentacions exposades en el llibre de referència, s’hauria de concloure que definir el kitsch com a sinònim d’art lleig, de mal gust, poc original i bleda resulta manifestament insuficient i molt poc precís i que potser seria convenient reservar el mot no tant per qualificar despectivament un pobre bibelot cursi i estàtic col·locat sobre una calaixera com per designar una determinada actitud espiritual amb moltes disfresses, estretament vinculada a les nostàlgies, les pors, les simulacions i els autoenganys, molt freqüentment adoptada conscientment o inconscient– per l’atrafegat, vanitós i poc exigent consumidor contemporani.
L’art, com la vida, exigeix, tant a l’artista com al consumidor, esforç i serietat.