El jefe de todo esto, de Lars von Trier

El jefe de todo esto
Lars von Trier
Dinamarca, 2006

El director danès Lars von Trier ens ofereix amb El jefe de todo esto una pel·lícula, aparentment en to menor, però amb un tema major que una part de la crítica habitual del cinema ha passat per alt. La pel·lícula narra com l’amo –danès– d’una empresa de tecnologia de la informació la vol vendre a un comprador islandès. El comprador, no només encarna l’enemistat històrica entre islandesos i danesos, sinó també el pragmatisme mercantilista del comprador enfront del que ell anomena el sentimentalisme –llegeixi’s el pathos ètic i religiós– dels danesos. L’únic problema que té el propietari danès és que mai s’ha presentat com l’amo de l’empresa davant dels seus treballadors, que també són socis, sinó que quan la va fundar es va inventar un president fictici darrere el qual es podia protegir quan havia de prendre decisions incòmodes.

Ara, quan els potencials compradors insisteixen a parlar directament amb el president, no li queda cap altre remei a l’amo que contractar algú –un actor a l’atur– per a què faci de president. L’actor assumeix el seu paper d’actor fent de president, però la ficció i la realitat es barregen de tal manera que el president fictici disposa de poders notarials per vendre l’empresa. L’actor que fa de director va posant en evidència, amb la seva actuació com a director, la vida real dels treballadors i del propi amo. És a través de la ficció que es posa de manifest la realitat de la vida dels protagonistes. Un joc entre ficció i realitat que és multipolar, perquè l’actor que fingeix ser el director ha de negociar la venda de l’empresa amb la seva exdona com a gerent de l’empresa compradora.

El tema de fons de la pel·lícula, discrepant del que diu Enric Alberich a Culturas, 250 de La Vanguàrdia, no és la impostura com a forma de vida, la por a la responsabilitat, o la crítica a una societat en la que les relacions humanes es veuen en excés mediatitzades per les relacions laborals i les jerarquies que aquestes comporten, on cadascú s’identifica amb el paper que representa, convertint el mirall en la seva identitat. La vida laboral com a pur teatre és només la metàfora de la vida com a ficció, perquè els qui realment fingeixen la seva vida real són els treballadors i l’amo, i el qui fa emergir la seva autèntica realitat és l’actor, que és el qui té per tasca fingir. Excel.lent el joc que ens proposa Lars von Trier entre realitat i ficció, on es mostra una vegada més que la ficció no és el contrari de la realitat, sinó el seu complement: la manera com prenem consciència de la pròpia realitat.

El tema major de la pel·lícula, des del meu punt de vista, és la reconciliació i el perdó en sentit religiós cristià. Estava encertat J.M. Ruíz Simón quan, comentant altres pel·lícules de Lars von Trier a La Vanguardia, feia referència al context de la religiositat luterana com a clau interpretadora de de la seva filmografia. Que la clau hermenèutica sigui religiosa està insinuat en ocasions puntuals al llarg de la pel·lícula. L’expressió "Dios es el problema", que apareix en més d’una ocasió, es presenta com una mena d’enunciat absurd que sembla que no tingui res a veure amb la narració. Però sí que en té. Perquè el perdó només s’obté pel reconeixement davant dels altres de la pròpia culpa. Els treballadors, que mostraven la seva indignació i rebuig envers l’amo, acaben acollint-lo i perdonant-lo quan confessa la seva falta: que els ha enganyat. I ho confessa a instàncies de l’actor que ell mateix ha contractat –com si la ficció fos una mena d’altre jo que fa emergir la vida autèntica. No deixa de ser simptomàtic que sigui dins l’àmbit de la tradició luterana que es plantegi el tema de la reconciliació i el perdó en clau de confessió de les faltes. Potser perquè la confessió i el perdó són l’alternativa a la culpabilitat de la consciència solipsista més pròpia del luteranisme que del catolicisme.

Fitxa Tècnica

Títol Original: Direktøren for det hele (The Boss of It All)
Duració: 100 min
Guió: Lars von Trier
Fotografia: Lars von Trier
Dissent de So: Kristian Eidnes Andersen
Imatge: Automavision©
Repartiment: Jens Albinus, Peter Gantzler, Louise Mieritz, Iben Hjejle, Mia Lyhne, Henrik Prip, Casper Christensen