El festí de Babette, de Gabriel Axel

“En aquest remot llogaret [es tracta de Berlevaag, un petit poble de pescadors de la província de Jutlàndia, al nord-oest de Dinamarca] van viure una vegada dues germanes, allunyades ambdues de la seva primera joventut. Havien estat batejades amb els noms de Martina i Felipa, en honor de Martí Luter i del seu amic Felip Melanchton. Empraven tot el seu temps i quasi tota la seva petita renda en obres de caritat.” Aquesta és la manera com Gabriel Axel introdueix l’espectador en la trama de la pel·lícula. Abans, i mentre dura la veu en off, femenina, la càmera ens ofereix una seqüència d’imatges a través de la qual se’ns mostren els contorns de la costa de Jutlàndia, aspra i freda, el modest veïnat de Berlevaag, espurnejat de xemeneies fumejants, un primer pla amb unes peces de peix assecant-se sota els bufecs del vent, i, circulant per entre els casalots, les dues dones, ja grans, absortes en el seu pietós quefer quotidià. Sóm a la Dinamarca de finals del segle XIX. Com si d’un conte es tractés, amb aquest inici, Gabriel Axel ens predisposa a gaudir d’una història. Una història en la qual, com passa a tots els contes, el més important rau més en l’ensenyament moral que comporta, que no pas en els fets que explica. La tècnica cinematogràfica es plega a aquest objectiu. Sòbria i senzilla, es deixarà portar pels giravolts de la narració, i, d’aquesta manera, permetrà que també l’espectador en sigui emportat. Cal dir que la pel·lícula és una adaptació, realitzada pel mateix director, d’un relat fantàstic de l’escriptora danesa Karen Blixen (1885-1962), cosa que explica el recurs del narrador i que, a més a més, com a tal s’adopti una veu femenina.

Aquest començament enuncia ja una part de la geografia humana que s’anirà desplegant al llarg del film. Martina (Birgitte Federspiel) i Felipa (Bodl Kjer) són uns personatges amb misteri: viuen juntes, i malgrat que estan ja “allunyades de la seva primera joventut”, no s’han casat. No tenen fills. Això, a pesar que, de joves, van portar de cap els mossos del poble. La seva absoluta dedicació als altres les ha conduït a aquesta situació. La figura del pare, vidu al cap de poc de néixer elles, plana al seu damunt. Fou un eixut, i, al mateix temps, exaltat, pastor luterà. Eixut perquè el seu ideal religiós l’impedí de tractar les seves filles simplement com el que són: les seves filles; i, exaltat, perquè, la seva eixutesa no li va impedir de batejar-les, de manera no poc ridícula, amb el nom dels dos principals líders del moviment reformador alemany. Va ser un home molt respectat al si del poble, on va arribar a fundar una comunitat de fidels; però també fou un home temut. Fins aquí una part de la geografia de la qual parlàvem. Tot seguit ve el contrapunt, el que fa encara més enigmàtica la situació que ens planteja la pel·lícula: el personatge de Babette (Stéphane Audran). Una dona francesa que ajuda les dues germanes en les labors domèstiques, especialment, i molt especialment!, les relacionades amb la cuina. Què hi fa una minyona en una casa de tan modest tren de vida, procedent de França, país de declarat signe catòlic, i, a més a més, experta en un art tan mundà com és el del menjar? Tot i l’anomalia que representa el fet esmentat, Gabriel Axel sabrà mantenir un perfecte equilibri en aquesta relació de contrast; de manera que l’element estrany, Babette, esdevindrà quotidià, i el que és quotidià estrany –virtut molt pròpia, per cert, de les narracions de ficció–. A aquesta sensació d’equilibri hi ajuda el tractament que el director fa de les actituds i les reaccions dels personatges: estan subjecte a mesura. En ells, les emocions no es manifesten mai desbordades ni els sentiments resulten afectats, la qual cosa no vol dir, però, que estiguin mancats d’emocions i sentiments, i encara més que no els suscitin. En totes les escenes es respira una atmosfera de continguda tendresa.

La vida es juga en unes poques decisions adoptades en el més ocult de la persona. Martina i Felipa, al seu moment, se’ls va presentar l’oportunitat de canviar el sentit de la seva existència, però no ho van fer. El director fa ús de la tècnica del flashback per donar compte d’aquest aspecte. Martina sentí la crida de l’amor en la figura d’un coratjós, però també díscol, oficial d’hússars (Gudmar Wivesson), i Felipa, per la seva banda, experimentà el joc de la seducció, tot compartint la bellesa del cant amb un famós tenor d’origen francès (Jean-Philippe Lafont). Militar, el primer, artista, el segon, el model de vida que representaven, basat en l’èxit i el reconeixement públic, resultava excessivament contradictori amb els ensenyaments que el seu pare els havia inculcat. “L’amor terrenal i el matrimoni són una vana il·lusió” pensava aquest. Pensament en el qual es resumeix la seva concepció sobre el sentit de l’existència humana. Lluny d’aquest manera de pensar, i de viure, es troba Babette. Bé, lluny, però no tant. Va ser acollida per les germanes, quan fugia de la França revolucionària, als volts de 1871. Havia perdut marit, fills i feina: era la xef d’un famós restaurant de luxe de París. Duia una carta de recomanació sota el braç, escrita per l’entranyable Achilles Papin, el cantant d’òpera que feu dubtar a Felipa sobre la seva missió en aquesta vida. Només una cosa podia oferir a les nobles dames: el seu art. Un art ben mundà, com hem explicat abans. Amb Babette, no només la qualitat del menjar millorà, també ho feu l’economia domèstica. La seva saviesa no es redueix a l’àmbit culinari, sinó que s’estén als afers del món extern. Cosa en la qual les germanes no excel·leixen precisament.

La pel·lícula es divideix en dues parts. En la primera, que hem comentat fins aquí, el director no fa sinó aprofundir i revestir de matisos una situació inicial marcada per una paradoxa. En la segona –d’una mitja hora– se’ns ofereix la resolució, el desenllaç de la paradoxa. Resolució o desenllaç que coincideix amb el moment en què més en evidència es posa l’oposició entre dues maneres d’entendre la vida: és el festí de Babette. Aquí arribem al cimal del film, al seu clímax. L’atzar fa que Babette guanyi un premi de loteria. Les germanes, en assabentar-se’n, ja es temen la seva marxa; i, no només les germanes, també els pobres del veïnat s’ho temen –s’acabaran les suculentes viandes!–. Contràriament, Babette decidirà invertir tot el seu capital en la preparació d’un banquet de sopar. Banquet que haurà de servir per a commemorar el centenari del naixement del pastor, l’eixut pare de les germanes. Això sí que és arriscar! Com es pot pensar que una cosa tan material i subjecte als plaers sensibles, un banquet, pugui ser avinent amb un acte ple de sentit transcendent? És aquesta oposició, ara mostrada amb tota nuesa, la que constitueix el clímax de la història que se’ns explica. Les germanes no estaran exemptes de valentia. Tot i el seu caràcter, contingut fins a l’extrem, acceptaran la singular proposta de Babette. Ara bé, es conjuraran amb els fidels que tenen al seu càrrec, i que seran convidats al banquet, per tal que, en el decurs d’aquest, s’eviti tota referència a la beguda i al menjar. Així evitaran corrompre les seves ànimes i malmetre el record del pastor.

La seqüència del sopar és, senzillament, una obra mestra. En ella el director posa de manifest una fina destresa a l’hora de reflectir i conjugar, d’una banda, el treball amagat de la cuinera als fogons i, d’una altra, l’esplendor dels plats a la taula. Aquí els plànols es converteixen en autèntics bodegons. Dotze seran els convidats, entre ells el general Lowenhielm, l’oficial d’hússars, per qui el cor de Martina havia sentit inclinació. Aquest esdevindrà protagonista de la vetllada. Els seus comentaris, plens de joia i admiració envers les viandes que els van servint, trenquen el silenci i la fredor amb què comença l’àpat. De mica en mica, però, l’exquisitat de les viandes s’imposarà. Els comensals veuran transmutat el seu esperit, impel·lint-se l’un a l’altre a compartir amb goig aquest moment. No faran gaires comentaris sobre les qualitats del menjar, de fet cap, però, degustant-lo, aniran despullant les seves ànimes fins aconseguir un estat de perfecta harmonia entre si. El senyal d’aquest canvi d’actitud, el dóna el comentari que fa una de les velles més devotes sobre un passatge de la Bíblia. “L’home”, dirà, “no només s’abstindrà. Rebutjarà tot pensament sobre el menjar i el beure. Aleshores podrà menjar i beure en la deguda mesura.” Dit això, discretament, rebutja l’aigua que li havien servit i es tira al vi. L’art de Babette, en el fons, consisteix en això: en aconseguir, per mitjà dels fogons, despertar l’esperit dels homes. En fer possible, transcric les paraules del general Lowienhelm, “la trobada de la misericòrdia i la veritat, la justícia i la felicitat [...].” La comunió, a la qual s’arriba en el decurs del sopar, no és sinó una imatge terrenal, un besllum, de la qual es produirà més enllà de la mort.

La pel·lícula de Gabriel Axel és, al meu entendre, un treball rodó. Posseeix una qualitat que considero fonamental en una obra d’art: té alguna cosa a dir. Això li dóna consistència. A aquest aspecte, se li ajunta el ja comentat saber fer amb la càmera del director, un saber fer consistent a posar el mitjà –cinematogràfic– al servei d’allò que es vol expressar; a més a més, hi ha l’elecció dels temes musicals, igualment mínims i en consonància amb el tema; i, finalment, un grup d’actors amb experiència; capaços de traslladar a la pantalla, amb una economia de gestos admirables, la més amagada de les inquietuds existencials. La singularitat dels seus rostres, ben recollida per mitjà de primers plànols, sembla parlar-nos dels drames pels qual ha travessat cadascú. En relació amb l’equip d’actors, cal assenyalar que bona part d’ells, com és el cas de Birgitte Federspiel –la intèrpret del paper de Martina–, eren habituals a les pel·lícules de Carl Theodor Dreyer. Reunint totes aquestes condicions, no ha d’estranyar que amb aquest treball el director danès es fes amb l’Óscar a la millor pel·lícula estrangera l’any 1988, a més d’aconseguir molts altres guardons i nominacions en d’altres certàmens. Per la meva part, no em queda sinó invitar-vos a veure-la i degustar-la amb intensitat.

Fitxa tècnica:

Director : Gabriel Axel
Productor: Just Betzer, Bo Christensen
Guió: Gabriel Axel
Fotografia: Henning Kristiansen
Música: Per Nørgård
Repartiment: Stéphane Audran, Jean Philip Lafont, Gudmar Wivesson, Jarl Kulle, Bodl Kjer, Birgitte Federspiel, Bibi Andersson
Nació: Dinamarca
Any: 1987
Duració: 102 minuts