El fenomen Almodóvar

No pretenc en aquestes ratlles entrar a fons en l’obra riquíssima i complexa de Pedro Almodóvar, per altra banda ja prou coneguda. És la seva figura com a home i cineasta compromès amb l’ofici el que m’ha mogut a fer aquestes consideracions.

Em fa l’efecte que la figura d’Almodóvar es ja un mite. Un dels pocs mites vius del cinema espanyol. La seva imatge pública es gesta en un passat llegendari narrat en cròniques i articles de diari: l’anònim funcionari de Telefónica (justament de Telefónica!) que inicia una doble vida com a actor, cantant, transformista i agitador cultural en el submón social de Madrid. Com es pot veure és ja, des dels seus orígens, un mite nocturn i transgressor, caràcter que conservarà fins a l’actualitat. Però Almodóvar no havia estat cridat per a quedar-se en els ambients llavors marginals de la cultura, el seu viatge per la “movida madrileña” va ser un viatge iniciàtic, la gran prova que el va convertir en l’artista que tots coneixem cridat a salvar el cinema espanyol de l’avorriment i el provincianisme. Mirant-ho bé la imatge pública d’Almodóvar és, si més no, contradictòria. Sintetitza dos mites oposats: el “self made man”, l’home fet a sí mateix, llaurador del seu destí, i el geni, l’artista tocat per la divinitat.

Bé, aquest és, mig seriosament mig en broma, la imatge que reflecteixen els mitjans de comunicació del cineasta. He cregut que era important començar per aquí perquè crec que explica moltes de les coses que passen al voltant de la seva contradictòria figura. Coses com per exemple, que estigui considerat alhora un artista “underground” i un dels millors hereus de la comèdia clàssica de Hollywood. O que un any rebi tots els elogis de l’Acadèmia Espanyola de Cinema i l’any següent sigui completament ignorat. O també que compti amb un seguici d’actors/admiradors fidels als quals apadrina com un autèntic patriarca projectant-los per la porta gran cap al continent americà (cas d’Antonio Banderas o de Penélope Cruz).

Almodóvar es un home gelós de la seva intimitat i absolutament reservat amb la seva vida privada. Alhora però és un excel·lent comunicador i coneixedor dels mecanismes de la promoció personal i màrketing del món de l’espectacle. De tots aquells aspectes que la major part d’artistes i cineastes espanyols menyspreen a favor d’una suposada puresa de la creació estètica, en fa bandera i els gaudeix. De fet ell mateix és qui ha creat el mite del qual parlem i l’ha sabut vendre no només a Espanya sinó al mercat americà, el més competitiu. Per això quan el vam veure recollir l’Òscar al millor guió per Hable con ella, o els dies anteriors, en les rodes de premsa i les festes de promoció de la pel·lícula, molts no vam poder evitar pensar que estava més integrat en l’ambient de Hollywood que el propi Star System americà. Veient-lo per la televisió els provincians semblaven els altres.

La petja d’Almodóvar va molt més enllà de les seves virtuts cinematogràfiques. Per entendre el paper central que té en el cinema espanyol i la influència que exerceix sobre bona part dels seus membres l’hem de veure en la seva vessant empresarial. És de tothom coneguda la precarietat de la indústria cinematogràfica al nostre país. Precarietat que es tradueix en una gran dependència de les subvencions i les televisions per a dur a terme els diferents projectes que no sempre compleixen uns mínims de qualitat. Sovint es culpa la indústria americana dels problemes del nostre cinema (pressupostos de realització i promoció inassolibles, pràctiques monopolístiques en la distribució, etc.) i en certa manera és veritat. La solució però que ha trobat Almodóvar per a fer front a aquest estat de coses i fer-se un lloc al mercat ha estat no oposar-se a la indústria del cinema americà sinó aprofitar-la. Al 1987 va crear junt amb el seu germà Agustín Almodóvar la productora “El Deseo” que és clau per entendre perquè al contrari d’altres cineastes Almodóvar ha pogut anar fent una pel·lícula cada dos anys, amb pressupostos molt acceptables pel nostre país. El secret es més fàcil d’explicar que de realitzar: aprofitant que disposa d’un públic fidel que garanteix una recaptació mínima ven, abans de produir-les, els drets de distribució internacional de les seves pel·lícules a les grans multinacionals. Amb els diners i el suport d’aquestes l’èxit està pràcticament assegurat (i els Òscar també). “El Deseo” ja s’ha convertit en un model per aquesta difícil indústria i ja fa uns anys que ha començat a produir pel·lícules d’altres autors com l’exitosa Acción Mutante d’Álex de la Iglesia o l’excel·lent Mi vida sin mi d’Isabel Coixet.

Hem vist el mite i l’empresari. Permeteu-me que deixi per un altre dia el comentari de la seva obra cinematogràfica, l’Almodóvar amant de la ciutat i la nit, el voyeur, el cineasta que es complau en la descripció minuciosa de les passions, l’home de mirada irònica i tendre, compromès amb la seva gent i el seu públic, que ens regala cada dos anys una bona estona en forma de pel·lícula.