El dret d’auto-determinació, una qüestió de justícia
El Magisteri social contemporani de l’Església ha esmerçat una atenció prolongada (ja gairebé secular) i creixentment extensiva i intensiva al fet nacional. El concepte plenari de nació s’obre a la totalitat del fenomen humà i convida alhora que obliga a referir-se als drets de la persona i de la societat. Entre aquests drets es troba el d’autodeterminació.
Des del punt de vista antropològic, l’autodeterminació constitueix un principi bàsic de la vida dels pobles, que comencen a exercir-lo quan assumeixen la causa de la seva sort futura amb una ferma voluntat de promoció.
El dret d’autodeterminació és reivindicable en nom de la justícia i de la dignitat nacional; aquestes, en efecte, esdevenen reals a través del respecte dels drets dels pobles a disposar d’ells mateixos, a ésser subjectes del seu esdevenidor i no solament objecte de contractes interessats o de sol·licitud condescendent de part de les altres nacions. És reivindicable ençà i enllà de les meres contingències històriques, exigeix efectivitat (ha de passar del dret al fet), s’ha d’acompanyar d’una participació real dels ciutadans en el guiatge del propi destí, i té lloc en un context de llibertat operativa en tots els nivells de la vida política i social, la qual comporta independència civil, alhora que emancipació del domini d’altres poders aliens. Requereix permanència, és a dir, no se cenyeix exclusivament al primer moment d’una reivindicació justa i digna, i implica una acció perseverant, respectuosa i harmònica.
L’autodeterminació és un dret reclamat per les nacions que esperen que llurs drets sobirans siguin reconeguts, perquè no els han recuperat o perquè els han perdut, i no accepten que se’ls imposi un sistema polític o cultural que la majoria de la població refusa de manera convençuda. No hem d’oblidar que el dret moral d’ésser i de decidir de determinats pobles prové de les seves lluites històriques, previ pagament del preu de moltes víctimes. La sobirania palesa la subjectivitat de la nació des del punt de vista polític, econòmic, social i cultural.
La comunitat de les nacions, com tota societat humana, ha de regir-se per una regla de dret vàlida per a tothom, sense excepció. Tot sistema jurídic, ho sabem, té com a fonament i com a fi el bé comú, que és el bé de tots i el bé del tot; això s’aplica també a la comunitat internacional. Procedir d’aquesta manera possibilita d’arribar a solucions equitatives en les quals ningú no és perjudicat en profit d’altres, per bé que siguin majoria: la justícia és per a tothom, sense que hom faci cap injustícia a ningú. La funció del dret és donar a cadascú allò que li correspon, d’atorgar-li el que li és degut amb plena justícia. El dret comporta, doncs, una forta connotació moral. El mateix dret internacional es fonamenta en uns valors. La dignitat de la persona o la garantia dels drets de les nacions, per exemple, són principis morals abans que normes jurídiques. Això explica que fossin uns filòsofs i uns teòlegs, entre els segles XV i XVII, els primers teòrics de la societat internacional i els precursors d’un reconeixement explícit del dret de gents. A més, hom pot constatar que el dret internacional no és un mer dret interestatal, sinó que tendeix cada vegada més a arribar als individus mitjançant les definicions internacionals dels drets humans, del dret mèdic internacional o del dret humanitari, només per citar alguns exemples.
El dret d’autodeterminació s’ha d’exercir en el context de l’obligat respecte dels corresponents drets de les altres nacions i és indispensable per a l’ordre i la pau entre els pobles, ja que, actuant-lo, cada un d’ells se sent respectat i interlocutor a ple títol en el diàleg entre les nacions.
La Doctrina Social de l’Església no mira els fets nacionals amb indiferència, recorda amb força els drets dels pobles a l’autodeterminació i es felicita i felicita quan un poble assoleix la plena sobirania. Quan aquest fet, però, té lloc de forma injustament violenta, en blasma els mitjans i reclama el camí del diàleg.
La defensa del dret d’autodeterminació per part de l’Església té coherència amb la llei de l’encarnació, que passa simultàniament pel respecte de la llibertat humana i per l’enfortiment de la tendència natural a la comunió i a l’associació.