El dret català. Testimoni d'identitat i instrument d'autogovern

XXIè Curs d’Estiu del G.E.N.
4 de juliol de 2002 sota el títol:

El dret català i la formació del ciutadà

Amb el permís de l’Institut Cambó, Fundació privada. Publicat a: El món de Cambó. Permanència i canvi en el seu 125è aniversari. Barcelona. Ed. Alfa.

I. Una vella història quasi esvaïda

La pretensió d’aquestes notes és posar de relleu la transcendència rellevant del Dret català i, en concret, del Dret civil català, en una doble vessant: la de ser un testimoni fonamental de la identitat catalana, durant segles de privació d’institucions polítiques pròpies, i la de constituir un instrument d’autogovern decisiu, a partir del moment de la recuperació d’aquelles institucions. I alhora, també pretenen destacar la contribució absolutament decisiva dels juristes catalans, durant gairebé tres-cents anys, per preservar el seu Dret, mitjançant una lluita en la qual s’han barrejat la convicció ferma, la tossuderia sostinguda, l’habilitat ocasional i la veneració perenne. Aquesta realitat es reconeix quan es diu, amb frase estereotipada, que la llengua i el dret són els dos grans senyals de la identitat catalana. Però sembla moltes vegades que, sota aquestes paraules rituals, no hi ha una autèntica consciència de la importància cabdal que han tingut el Dret i els juristes catalans per Sembla com si, en el millor dels casos, la referència al Dret fos una mena de “torna”.

Un exemple posa de relleu la veritat del que es diu. Durant els últims anys s’ha publicat per “Edicions 62”, a Barcelona, una Història de la Cultura Catalana en deu volums, d’unes 275 pàgines cada un, en la qual no hi ha més referència directa al Dret català que 30 pàgines del volum II, que tracta dels segles XVI i XVII. Cap més. Ni tan sols l’últim volum. Així, si es busquen els cognoms Roca Sastre a l’índex onomàstic, hi apareixen, sí; però amb referència al pintor Josep Roca-Sastre i Muncunill, no pas al seu pare, Ramon-Maria Roca Sastre, que va ser, amb tota seguretat, el primer jurista català del segle XX.

Què passa, doncs?, o és que el Dret no forma part del llegat cultural d’un poble? Si per cultura s’entén el “conreu” resultat de l’exercici de les activitats humanes segons certes normes, és a dir, la civilització –estat de cultura– que es diferencia de la naturalesa –estat de natura–, resulta evident que el Dret és una part fonamental de la cultura d’un poble. I, per tant, resulta greument esbiaixada una història de la cultura que prescindeix pràcticament de forma absoluta del seu component jurídic. Ara bé, aquest desconeixement no seria greu si fos l’error imputable a una obra aïllada, però no és així. L’oblit –o almenys el desdeny– del Dret impregna tota la societat.

Es cert que el Dret, com a tècnica que és, no té ni la brillantor de les arts, ni està revestit de l’autoritat de la ciència. És cert també que, per aquesta mateixa raó, una universitat –per exemple– serà socialment coneguda pels filòsofs, científics, historiadors o metges que ensenyen a les seves aules, però no ho serà mai pels seus juristes. Però, no obstant aquestes realitats evidents, l’actual falta de reconeixement explícit a la transcendència històrica del Dret català –en concret, del Dret civil– i de la tasca del juristes catalans per a la preservació del fet nacional català resulta excessiva. Podria dir-se que, en aquest sentit, la història del Dret català és una vella història esvaïda.

II. La pèrdua de les institucions pròpies

En la guerra de Successió, els catalans van intentar forjar una organització d’Espanya segons el model del “neoforalisme”, que venia a ser una actualització de la vella estructura de la monarquia dels Reis Catòlics i dels Habsburg. Basant-se en la recuperació econòmica de les darreries dels siscents, els catalans van passar ràpidament –pel que fa a Espanya– de l’intervencionisme econòmic a l’intervencionisme polític. No cal dir que, en aquest últim aspecte, la seva derrota va ser total, de la mateixa manera que seria també total la seva victòria en la configuració d’un mercat espanyol en la segona meitat del segle XVIII (Reglà). Però, el que ara interessa recordar aquí és que a les 3 de la tarda del dia 11 de setembre de 1714 es va aturar la lluita i començaren les negociacions, que el dia 12 es va firmar la capitulació i que l’endemà va començar l’ocupació de Barcelona.

Començava, doncs, una nova època, que va ser definida jurídicament pel Decret de 16 de gener de 1716, titulat Nueva Planta de la Audiencia del Principado de Cataluña. Pel Decret de Nova Planta es fa taula rasa de totes les institucions catalanes anteriors (Corts, Diputació del General, Consell de Cent), es deroguen els furs i privilegis i es prohibeixen les organitzacions militars i d’ordre públic i els Sometents. Però així com el Decret de 30 de juny de 1707, que abolia els furs d’Aragó i de València, expressava “mi deseo de reducir todos los Reynos de España a la uniformidad de unas mismas leyes, usos, costumbres y tribunales, gobernándose todos por las leyes de Castilla”, en el Decret de Nova Planta, ni es parla, ni es pretén aquesta conformitat. Al contrari, l’article 42 del Decret de nova Planta disposa que “... en todo lo demás que no esté prevenido en los Capítulos antecedentes... mando se observen las constituciones que antes había en Cathaluña entendiendo que son de nuevo establecidas por este decreto, y que tienen la misma fuerza y vigor que lo individual mandado por él”. Aquí està la raó de què sobrevisquessin els usos i costums de Catalunya, es a dir, el Dret civil català. I, pel que fa a l’idioma, el Decret de Nova Planta disposa, al seu article 4: “Las causas de la Real Audiencia se substanciarán en lengua castellana”. Per Ferran Soldevila és “la fi de l’Estat català autònom”.

Tenim, per tant, que des del Decret de Nova Planta, la situació del Dret civil català és la d’un “corpus” normatiu que queda cristal·litzat, sense possibilitat de modificació, reforma i adaptació a les noves circumstàncies econòmiques i socials, per la manca d’institucions polítiques que puguin legislar. Per dir-ho amb terminologia jurídica, per manca de fonts normatives creadores pròpies. I això passa des d’abans de la Revolució francesa. Això que significa que el Dret civil català ha subsistit gairebé tres-cents anys sense comptar amb altra forma d’adequació a les noves circumstàncies que la tasca dels seus juristes, cosa que posa de relleu la magnitud de la feina d’aquests.

III. La vida oculta del segle XVIII

El règim de la Nova Planta va presidir durant un segle –entre la guerra de Successió i la centralització espanyola, iniciada pels liberals després de la guerra de la Independència– l’organització política i administrativa de l’antiga Corona d’Aragó. Podríem dir que és el règim de transició entre el “federalisme” de l’època dels Reis Catòlics i dels Habsburg i l’unitarisme centralista de l’Espanya contemporània.

No obstant, la concepció hispànica dels austracistes, filla directa del “neoforalisme” de l’últim quart del segle XVII, no va desaparèixer del tot durant el segle XVIII, no obstant ésser molt minoritària. Ernest Lluch, que va dedicar els últims anys de la seva vida a l’estudi de l’austracisme –en concret, les seves dues últimes obres: La Catalunya vençuda del segle XVIII i L’alternativa catalana–, escriu que “l’austracisme... era la defensa d’una Espanya polisinodal pròpia dels Àustria, encara que perfeccionada... Per tant, enfrontar un austracisme format per requincalles medievalitzants i un jacobinisme de nova soca és una hipòtesi errònia”, ja que l’austracisme no tenia “al davant un jacobinisme d’arrel revolucionària sinó l’absolutisme centralista de Lluis XVI, fet que no passà desapercebut a un observador moderat i agut com Alexis de Tocqueville.” Ara bé, aquesta formulació intel·lectual d’una minoria compromesa –l’austracisme– no és més que la punta de l’iceberg d’una realitat profunda: la voluntat de ser dels catalans, que, amb tota naturalitat, l’endemà de l’11 de setembre comencen a treballar amb normalitat, però sense deixar-se assimilar.

Perquè, és cert el que Vicens Vives escriu –a Aproximación a la Historia de España– que la Nova Planta “echó por la borda del pasado el anquilosado régimen de privilegios y fueros de la Corona de Aragón” i que “este desescombro benefició insospechadamente a Cataluña, no sólo porque obligó a los catalanes a mirar hacia el porvenir y los libró de las paralizadoras trabas de un mecanismo legislativo inactual” i “les brindó las mismas posibilidades que a Castilla en el seno de la común monarquía”. Però encara és més veritat que, com ha escrit Ferran Soldevila, Catalunya es va salvar per la terra, per la seva tradició –dintre de la qual el Dret civil va tenir una importància cabdal–, per la llengua i per la forta embranzida econòmica, sobre tot a la ciutat de Barcelona. Va ser el poble català, sempre fidel a la llengua i a les seves tradicions –Dret inclòs– el factor bàsic de resistència.

Gràcies al treball dels catalans, en menys d’un segle es va operar un desenvolupament impressionant de Catalunya en tots els ordres: agríco- la, industrial, comercial, demogràfic i cultural. Fruit d’aquesta empenta va ser l’emigració de catalans a la resta d’Espanya i a Amèrica, dedicats preferentment al comerç. L’any 1793, José Cadalso escrivia a Cartas Marruecas: “Es tal la utilidad de este Principado, que por un par de provincias semejantes pudiera el rey de los cristianos trocar sus dos Américas. Más provecho edundó a su Corona de la industria de estos pueblos, que de la pobreza de tantos millones de indios.”

L’organització social vertebrada pel Dret civil català, curosament preservat durant aquest segle, no obstant la falta de fonts del Dret pròpies, va ser determinant per a aquest creixement econòmic.

S’ha de tenir en compte que el dret successori, en tant que és determinant de les diverses formes d’organització social, constitueix un aspecte important de qualsevol cultura. I una d’aquestes formes d’organització és la que es denomina sistema de família troncal, caracteritzada per l’existència d’una línia genealògica, composta per successives parelles conjugals –una en cada generació–, unides entre si per vincles paterno-filials, i en la qual, de tots els fills d’un matrimoni, tan sols un d’ells és escollit per romandre a la casa paterna, atraient-hi el seu cònjuge. Aquesta elecció, normalment efectuada d’acord amb prelacions de masculinitat i primogenitura, així com la indivisibilitat i permanència del patrimoni familiar, podien fer-se efectives:

1. Amb caràcter perpetu, pel fundador de la casa, fent ús de la facultat –que li havia estat conferida com un privilegi pel Rei– d’establir una vinculació; així en els “mayorazgos” castellans (ja que, com diu González Palomino, “no hubo en Castilla substitución fideicomisaria con este nombre porque tuvo otro, el mayorazgo, que, en el fondo, no fue más que una substitución fideicomisaria desbocada”).

2. Com a resultat del joc de la lliure voluntat del titular del patrimoni familiar (“la casa”), concertada en capítols –per cada supòsit successori– amb la del seu hereu, d’acord amb el costum del país, voluntàriament acceptada.

D’aquesta segona forma ha succeït tradicionalment a Catalunya, on les rigoroses i generalitzades normes de masculinitat i primogenitura, destinades a assegurar la continuïtat del grup domèstic i la indivisibilitat del patrimoni familiar, s’han anat aplicant mitjançant la seva plasmació en successius heretament atorgats lliurement en capítols matrimonials, sense fer ús del privilegi vinculador. Aquest és el significat històric del heretaments catalans, amb les seves habituals substitucions fideïcomissàries, de la legítima curta d’un quart que es pot pagar en diners, i àdhuc del mateix règim de separació de béns: assegurar la perpetuació del patrimoni familiar, generació rera generació, mitjançant la lliure ordenació de la successió pactada irrevocablement en capítols matrimonials, d’acord amb el costum de la terra.

El correcte funcionament d’aquest sistema successori va ésser determinant, juntament amb l’emfiteusi i la masoveria, del desenvolupament de l’agricultura catalana durant el segle XVIII, i va fer possible a Catalunya un major progrés social i econòmic que en els països regits per sistemes hereditaris d’estricta igualtat. I, donat que les institucions jurídi- ques han d’ésser valorades per la seva capacitat de fomentar el progrés col·lectiu, s’ha de concloure que les institucions del Dret Civil català que articulen el seu sistema familiar successori han complert secularment la seva funció amb un òptim rendiment social.

De fet, es va generar una estructura social denominada "patralista" que va fer de Catalunya una societat ordenada, amb un teixit social ben travat, estable, jerarquitzada, per una banda, i dinàmica, per l' altra es excel·lències de la qual han estat més o menys bescantades pels autors catalans, segons la seva perspectiva ideològica. En qualsevol cas, el que sí és segur és que, si el sistema català va sobreviure a la legislació des- vinculadora del segle XIX, l’explicació s’ha de buscar en la circumstància que el seu fonament es trobava, no en un privilegi emparat en la llei –com a Castella–, aparentment fort però fàcilment derogable, sinó en un costum lliure i espontàniament acceptat que, no obstant semblar més dèbil, és a la llarga més durador, per basar la seva força vinculant en la convicció social de la seva conveniència i utilitat, transmesa espontàniament de generació en generació. No captar aquesta vigència social, històricament determinant, pot produir un desenfocament greu, com l’experimentat per González Palomino, qui va arribar a afirmar que “la famosa ley de Monzón era una ley señorial, que debió considerarse afectada por la de señoríos”.

IV. La Renaixença. El Modernisme

A. Els antecedents decimonònics.

1. Romanticisme i “renaixença”. Gràcies principalment a l’exaltació romàntica de la individualitat nacional, unida a la inexistència d’una màquina administrativa estatal mínimament operativa, es va anar desenvolupant a Catalunya, des del segon terç del segle XIX, un canvi de mentalitat i d’actitud que va cristal·litzar en el procés de reconeixement, recuperació i definició de la identitat catalana, fundant-la en el sentit nacional de la pròpia cultura.  Aquest procés és la "reinaxença".  I, si bé es cert el paper protagonista de la llengua catalana, i, en conseqü?ncia, de la literatura en aquesta recuperació, no podem per això preterir-se altres aspectes, com el jurídic, que contribueixen precisament a configurar la dimensió global del fenomen.  Perquè els fonaments sobre els quals es contrueix una nació són, junatmaent amb la llengua, les formes de vida comunes, les institucions jurídiques, els costums compartits, " la consciència de participar - en suma- en una mateixa civilització material i espiritual" com ha escrit Sorre.

2. Naturalisme, positivisme i catalanisme.

Des dels anys seixanta fins a finals del segle XIX, la societat catalana va canviar radicalment. Es van transformar les mentalitats, les idees i les tradicions. Va passar del romanticisme liberal al positivisme i a configurar-se com una societat caracteritzada pels trets propis –i, en ocasions, contradictoris– del segle XIX europeu occidental: la consolidació dels ideals democràtics, l’aparició i el desenvolupament de les idees revolucionàries enteses com a únic factor possible de canvi de les condicions de vida del proletariat, la visió del “poble” com a subjecte col·lectiu de la història, i, sobretot, la gestació del catalanisme, ja amb aquesta etiqueta i aquest nom.

Com ha escrit Josep Termes, “als anys noranta, la Catalunya ja madura, ja industrialitzada, ja centrada a Barcelona després de l’Exposició de 1888, es lliga més estretament, fent una connexió molt més forta, amb la cultura europea moderna... L’essència del període és la vertebració d’un catalanisme nou. Ara bé, no un catalanisme entès com a doctrina restringida i limitada, sinó un catalanisme vist com el corrent d’un riu, que suma afluents, procedents de moltes tradicions, que incorpora idees de procedència molt variada. Un catalanisme, per altra part, que no és ni un partit polític, ni una secta, ni una escola, sinó que es configura com una forma d’entendre el país i d’intercanviar iniciatives i orientacions amb altra gent”. Tot això comporta un redescobriment del país, “fer el país”, i treballar-lo en camps molt distints, però que tots coincideixen en un objectiu comú.

B. Final de segle: El “modernisme”.

El “modernisme” no és altra cosa que aquest intent de posar la societat i la cultura catalanes en contacte directe amb els nous fenòmens europeus. Tradicionalment, se sol fixar l’inici d’aquest moviment cap al 1890, però, de fet, el terme “modernista” ja havia estat utilitzat amb plena consciència, diversos anys abans, a “L’Avenç”. Aquesta, havia sorgit com una petita revista confeccionada per un petit grup de seguidors del catalanisme progressista de Valentí Almirall, partidaris –com ells mateixos deien– de “col·locar (Catalunya) en lo carro de la moderna civilització”. Com ha escrit agudament Joan Fuster, “el modernisme és el procés de transformació de la cultura tradicional i regionalista en cultura nacional i moderna”.

El “modernisme” era, per tant, una forma de catalanisme, hereva del catalanisme esquerrà i regeneracionista d’Almirall. Així, la societat el retard de la qual preocupava els modernistes, i que volien modernitzar, era la catalana. I afegien que, ja que la decadència contemporània de Catalunya era el resultat de la suplantació del seu caràcter propi, la solució a la decadència es troba en la recuperació del seu caràcter genuí, la qual cosa comportava la incorporació al concert de les societats capitalistes avançades d’Europa, perquè, per una feliç coincidència, el caràcter genuí dels catalans és, en el fons, el d’a- quests pobles avançats, i, per consegüent, la terapèutica indicada era una injecció d’influències modernes europees. El “modernisme” era, doncs, segons els seus seguidors, la principal justificació del nacionalisme i la seva única estratègia possible.

En aquest marc, ideològic es van desenvolupar, dintre de l’àmbit jurídic estricte, dos moviments de pensament (la recepció de l’escola històrica i la inflexió del positivisme), i va tenir lloc una campanya en defensa del Dret català (la lluita contra el projecte de Codi civil de 1856).

C. La recepció de “l’escola històrica” de Savigny en l’àmbit jurídic català.

En la segona meitat del segle XIX, Savigny fou una referència obligada per a tots aquells juristes que, davant l’individualisme, oposaven una concepció “orgànica”, “substancial”, de la societat. “L’esperit popular” és el recurs conceptual utilitzat per explicar aquesta substantivitat del cos social. Ara bé, a Catalunya, la doctrina de “l’escola històrica” va suposar, en conjunció amb l’esperit general de la “renaixença”, l’instrument intel·lectual de valoració del dret propi davant la tendència centralitzadora i codificadora, i va dotar l’actitud foralista d’una filosofia coherent, de la qual mancava la tendència codificadora. És difícil determinar la forma en què es va introduir “l’escola històrica” a Catalunya. Tot i que Duran i Bas fa referència a Reynals i Rabassa, la major part dels autors atribueixen el protagonisme al propi Duran. En el pensament de Duran es va formar, sense perjudici d’algunes ulteriors aportacions positivistes, la generació dels juristes catalans que va omplir el començament del segle XX. Aquest pensament es concreta en els següents punts fonamentals:

1r.– Critica de l’individualisme. La sociabilitat humana és un caràcter natural de l’home i ha de pal·liar la “transformació que se ha operat en la antiga organització social dels pobles europeus, al deixar sols frec a frec a l’individu i a l’estat”.

2n.– Defensa del principi orgànic de les societats humanes. Religió, poder, família i propietat són les bases de les societats humanes. I les associacions, “espontáneas en su origen, libres en su acción y completas en su organización”, garanteixen les funcions respectives que l’individu i les corporacions exerceixen en la societat. D’aquesta concepció orgànica de la societat, sorgeixen espontàniament les exigències de justícia, solidaritat i progrés. I d’aquesta concepció orgànica sorgeix també la idea que les institucions són fruit de la “història”: de la història passada –“esperit nacional”– i de la història present –“esperit del temps”–. Per a Duran, l’existència d’aquests “esperits” és evident; només cal observar, segons ell, com un mateix esperit d’època pren formes diferents en cada poble segons el seu propi esperit nacional.

3r. Acceptació de la “popularitat” del dret. Amb aquesta paraula –“popularitat”– Duran es referia a la seva concepció del dret com un “fet social”, amb trets característics propis: els d’aquí i els d’ara. I, d’aquesta concepció, en deriva l’afirmació, bàsica en el pensament de Duran, que el dret privat s’identifica amb la vida privada de les societats, amb les quals neix i viu, i és un dels elements constitutius de la personalitat històrica de la nació. Cada nació té el seu dret privat nacional.

4t. Afirmació del “principi espiritual” del dret. Per evitar que un historicisme a ultrança degenerés en relativisme, Duran va accentuar sempre, com a contrapès, l’exigència d’un principi cristià, en els seus començaments vagament formulat, després tomista. En última instància, l’obligatorietat de les lleis és de caràcter moral i prové d’una fonamentació religiosa del dret.

D. La inflexió del positivisme.

L’organicisme –tant el krausista com l’historicista– va combatre les tendències individualistes, ja fossin les pròpies del doctrinarisme liberal, les dels economistes o les dels hegelians, mitjançant allò que podríem anomenar una “regressió ètica del dret”. La mentalitat jurídica de la Restauració estava, per això, fortament impregnada d’organicisme. Així estaven les coses, i, a partir de la dècada dels vuitanta del segle passat, es va anar produint la presa de contacte de l’organicisme amb un nou corrent intel·lectual: el positivisme. Per tant, el romanticisme latent en la concepció orgànica va haver d’enfrontar-se amb el positivisme. El positivisme, com va sintetitzar magníficament Azcárate, és abans que res “una protesta contra la metafísica”, ja que rebutja l’ordre transcendental. Conseqüentment, en incidir en el camp jurídic, nega que el dret sigui un principi absolut i el deslliga de tota relació amb la moral, i atribueix a l’Estat la condició d’organisme físic i fixa el “problema social” en uns termes únicament materials. El positivisme, en dir llei, entén la paraula en sentit sinònim de “relació” i prescindeix completament de si, en la naturalesa, aquestes “relacions” que l’home observa corresponen a lleis preestablertes i formulades per la naturalesa o per un ser absolut.

Amb independència de la perspectiva ètica que cadascú adopti pel que fa al positivisme, se li ha de reconèixer, sens dubte, una influència benèfica: la positivació de la filosofia orgànica vigent aleshores. El concepte “d’organisme”, que fins aleshores havia estat entès en un sentit metafísic amb lleugeres reminiscències biològiques, adquireix a partir d’aquell moment un sentit més literal, és a dir, més exclusivament biològic. Potser podria afirmar-se que l’esforç depurador dels “organismes” afavorit pel positivisme va convertir aquells més tard, a través del formalisme, en “institucions”.

L’historicisme jurídic català –diu Gil Cremades– no va patir internament, sinó externament, la inflexió positivista:

– Internament, potser per haver d’enfrontar- se amb el clima de la codificació uniformista, es va enravenar, es va fer rígid, es va convertir en dogma. Va passar a ser tremendament reiteratiu. No es va convertir en objecte de reflexió sinó d’ideologia. Aquesta és la característica de l’historicisme català.

– Externament, en canvi, sí que va patir curiosament l’atac d’aquells transcendentalistes (neotomistes) que veien en l’historicisme un positivisme larvat. Així va provocar que s’exasperés dialècticament l’element transcendent o estable de la concepció de Savigny, en perjudici del seu sentit històric.

E. La defensa del Dret català.

Vist el substrat cultural (el catalanisme com a vertebrador de la identitat catalana); examinats els referents ideològics (el reformisme organicista com a moderador de l’individualisme i el positivisme com a depurador de l’organicisme), cal fer referència a la missió que ha dotat de sentit la trajectòria secular dels juristes catalans: la defensa del Dret català.

1. Un punt de partida: Els interessos. La lluita contra el projecte de Codi Civil del 1851.

El primer pepisodi d'aquesta saga fou l'oposició a l' intent uniformador que va implicar el projecte del Codi Civil de 1851, conegut pel nom del principal dels seus autors el navarrès Florencio Garcia Goyena. Ara bé, en aquest punt, convé deixar ben clar que la raó ultima de l' oposició al Codi unic no va raure essencialment en evitar l' unificació.  Cal pensar que la funció vertebradora del catalanisme, pròpia de la renaixença, es trobava lluny d’haver-se consolidat. La raó última del rebuig al Codi únic va trobar-se en l’hostilitat declarada d’un sector important de la intel·lectualitat burgesa catalana envers les formes clàssiques de la tradició liberal. Donant suport al que s’ha dit, cal recordar, com ha escrit P. Salvador Coderch, que només van ser tres institucions, d’entre totes les regulades pel projecte de l’any 1851, les que van desencadenar la protesta de certs sectors de la societat catalana (els propietaris rurals). Aquestes tres institucions van ser la legítima, l’emfiteusi i la “rabassa morta”. En el fons, Valentí Almirall ja apuntava en aquesta línia quan parlava, en els seus Escritos catalanistas, de la “aristocracia de alpargata” que constituïa –en la seva opinió– la base sociològica del pitjor dels conservadorismes: el carlisme.

El cert és, però, que el Projecte de García Goyena va avortar. De tota manera, si bé el fracàs del Projecte s’ha vingut atribuint tradicionalment, amb caràcter exclusiu, a l’oposició foral, s’ha de ponderar degudament que, amb igual o superior força, s’hi va oposar també una ferrenya oposició eclesiàstica, destacada per Salvador Coderch i Tomás y Valiente, per les seves moderades propostes sobre dret matrimonial (salvava tot Trento, però gosava atribuir-se el coneixement de las causes de separació matrimonial - de divorci ni en parlava- als tribunals civils) i registral civil (s 'imposava un lleu control públic sobre els registres parroquials).

2. L'escissió ideològica.

Però, un cop consumada la funció vertebradora del catalanisme, va canviar la decoració.  Per això, abans de continuar amb la narració dels diferents episodis que configuren la lluita en defensa del Dret català, convé‚ fer un incís per ressaltar el caràcter unànime d’aquesta defensa, a partir d’un determinat moment, fins i tot més enllà de les diferències ideològiques.

En efecte, el catalanisme no va ser –ni és– en si mateix, ni un partit, ni un moviment de classe. Pel que té de reafirmació dels senyals d’identitat propis, és l’element vertebrador del país, que entronca amb la tradició al mateix temps que la vertebra amb la modernitat. Per tant, és tradicionalista i modern al mateix temps, i sense cap contradicció. En lògica conseqüència, la societat catalana de l’època de la renaixença, que era una societat catalanoparlant en la seva globalitat, llevat de certs sectors de funcionaris, quan defensava la seva identitat, quan potenciava la seva llengua i la seva cultura pròpies, ho feia amb una naturalitat extraordinària, ja que allò que la dividia eren els programes polítics, però no el catalanisme, que era –i és– un corrent múltiple i multiforma.

Per consegüent, tant el conservadorisme d’origen més o menys carlista, com el democràtic federal més o menys compromès amb l’obrerisme, eren corrents en els quals participava gent procedent de camps diversos, però que tenien en comú la idea de pertinença a un mateix poble, és a dir, a un poble entès com a substracte de la societat. Ara bé, en aquest marc, el con- flicte sorgit inicialment entre els corrents lliure- pensadors, partidaris d’una educació racional i d’una escola laica, i sectors de l’església catòlica –en bona mesura encara integristes–, defensors del monopoli educatiu confessional, va donar lloc a una crisi greu en la societat catalana, que va provocar una escissió entre el pensament laic i el pensament cristià, perquè el lliurepensament va xocar, directament i frontalment, amb els interessos de l’església catòlica.

Molts dels conflictes interns del catalanisme de la fi del segle tenen larvadament aquest tret: la tensió entre el catalanisme laic i el catalanisme de base catòlica. No obstant això, aquesta tensió és doctrinal, per la qual cosa pot coexistir, i coexisteix de fet, amb una col·laboració en les institucions col·lectives, de gent que pertanyen a distintes esferes de pensament, que militen en el catalanisme laic, lliurepensador, i de fet, ateu, o que intenten la recreació d’un catalanisme d’òptica més tradicional. Catòlics i laics s’enfronten quan s’eleven al pla filosòfic, però no quan es mantenen al nivell operatiu de l’acció política. Si s’observa amb detall el rerafons de certes polèmiques (per exemple, al voltant de l’escola històrica), s’advertirà la presència d’aquesta dicotomia.

3. Una meta comuna: La defensa de la identitat jurídica catalana

Tot això s’ha de tenir en compte, a l’hora de tractar el tema de la defensa del Dret català. Ja que, encara que fossin diferents els pressupòsits doctrinals al·legats (una escola històrica edulcorada pel neotomisme, per als catòlics, i un modernisme positivista, per al catalanisme laic), tots dos corrents, van convergir amb força en la defensa d’un mateix objectiu: el manteniment del dret propi, com a part integrant d’una cultura específica del poble català. I, en el fons, potser sense adonar-se’n o, almenys, no d’una forma explícita, propugnaven la defensa del Dret català com una base ferma sobre la qual poder reclamar, en el seu moment, l’autonomia normativa, és a dir, recupe- rar la potestat legislativa. No obstant això, en aquesta tenaç, unànime i magnífica defensa del dret propi s’han de distingir dos aspectes compatibles, però no necessàriament indissolubles:

1r. El valor relatiu de les institucions concretes: La seva conservació ha respost en ocasions a tàctiques i explicables raons de manteniment d’uns senyals d’identitat en trànsit d’erosió, i ha deixat de banda l’estricta funcionalitat i vigència social de les institucions conservades.

2n. I el valor essencial dels principis: Aquests constitueixen els trets definitoris del sistema jurídic del país, i, presidits pel de llibertat civil, són el germen de tot ulterior desenvolupament normatiu. Perquè, en aquest punt, no pot haver- hi engany. Ja que el que, en el fons, constitueix la raó última de la lluita per la conservació del propi Dret és la pretensió de recuperar la potestat normativa creadora. Es a dir: l’autonomia legislativa.

Posar l’accent en un o altre d’aquests aspectes ha estat objecte d’enfrontament. La “Revista Jurídica de Catalunya”, per exemple, en dóna fe en les seves pàgines. Els juristes catalans hi han sostingut, pel que fa a aquest punt, més d’un agre debat. Permanyer i Ayats no opinava el mateix que Ildefons Suñol; Maspons i Anglasell i Martí i Miralles no tenien la mateixa òptica que Amadeu Hurtado o Antonio Par Tusquets.

V. La codificació. L’esclat del catalanisme polític

En l’Europa continental hi ha una clara relació –escriu Tomás y Valiente– entre constitucionalisme y codificació. Per a molts països, Itàlia i Espanya entre altres, el model francès significa la vinculació entre un Estat liberal- constitucional, una Declaració de drets individuals i “naturals”, incorporada o no al text constitucional, i un Codi civil que tingués com a objecte la tutela del propietari, la garantia de la lliure disponibilitat de la propietat individual i la protecció de la iniciativa econòmica privada, i que, a més a més, servís com a instrument unificador dels ordenaments jurídics heretats de la història, servint, en unir-los, com a vehicle d’unificació nacional.

Defensor d’aquestes idees a Alemanya va ser Thibaut, qui va sostenir la coneguda polèmica sobre aquest punt amb Savigny. Els defensors de la codificació lluitaven simultàniamente per la constitucionalització de l' Estat, es a dir, a favor d un Estat liberal de Dret.  Els que s' hi oposaven -partidaris" de ' Escola històrica" del Dret"- van emprar bàsicament dos arguments: primer, la conveniència d' esperar a fer el Codi quan es disposés d' una ciència jurídica autòctona de gran nivell; i segon, la defensa de l' element històric del Dret com a factor integrant de la consciència nacional o del "volkgeist".  Com és sabut, "l' escola històrica" va triomfar en el seu designi, retardant l' elaboració del Codi Civil alemany fins a l' any 1900.

Com ja s' ha dit, la influència notable del pensament de Savigny a Catalunya, a partir de la meitat del segle XIX, va ser també determinant per el retard de la codificació civil a Espanya. Però, a punt d’acabar el segle XIX, i un cop neutralitzades les reticències de l’Església catòlica –contenta amb l’article 11 de la Constitució de 1876– i aplacada l’oposició foralista –amb el sistema de “Apéndices”–, els treballs per elaborar i promulgar el vigent Codi civil van anar fent camí. Però no sense donar lloc a la que va ésser la primera campanya organitzada del catalanisme polític contra una decisió política del poder central i que va obtenir èxit: la que va desencadenar la redacció originària de l’article 15 del Codi, que comportava una ampliació progressiva de l’àmbit d’aplicació personal del Codi, es a dir, del Dret comú, sense la recíproca ampliació de l’àmbit correlatiu dels diferents Drets forals. La discussió parlamentària va ésser llarga. Al Senat van destacar les intervencions de Maluquer i de Duran i Bas. Es van produir intents de mobilització popular i agitació, encapçalats per La Veu del Montserrat i per la Lliga de Catalunya, però la gent –diu Rovira i Virgili– es desinteressava d’aquesta qüestió transcendental per inconsciència. Amb tot, l’article 15 del Codi civil fou reformat en sentit favorable als interessos de Catalunya. “Aquesta és la primera victòria del catalanisme”, va escriure Verdaguer i Callís. Una victòria deguda, en gran part, als juristes catalans, que, en defensar la integritat de l’àmbit d’aplicació personal del seu Dret, van "marcar el territori" de l' antiga sobirania perduda, com a pressupòsit imprescindible per a una futura recuperació de la potestat normativa.

Darrera aquesta victòria, la defensa tancada del fet jurídic diferencial català i l' obertura a les noves tendències de la ciència jurídica a Europa, concretament al positivisme, va correspondre a la Revista Jurídica de Catalunya.  Pel que fa a la defensa del dret català, els primers textos que fan referència a aquesta matèria són de l’any 1896 –segon de vida de la RJC– i defineixen perfectament l’abast d’aquesta qüestió.

El primer és d’Enric Prat de la Riba, que precisa amb força el significat del Dret català. Escriu, contestant al portuguès Martins de Carvalho –que havia sostingut la idea que es conceben malament dins d’una nació diferents règims de Dret civil: “Por ésta (razón) y por otras que no es del caso referir, nos hemos convencido nosotros de que España no es una nación sino un Estado en que viven varias nacionalidades. Si repugna a la naturaleza de la idea que de la nacionalidad nos hemos formado la pluralidad de lenguas y de legislaciones, siempre que en el seno de una agrupación política divisamos varios idiomas y derechos, lo natural, lo lógico es concluir que semejante unidad política no reúne los caracteres esenciales de nación, en vez de caer en el absurdo de combatir en nombre de una nacionalidad que no existe a verdaderas entidades nacionales tan antiguas como la historia”. És a dir, es formula la tesi del fet que el Dret català és un dels senyals d’identitat essencials de la nació catalana.

L’altre text és obra d’un advocat especialment intel·ligent –Ildefons Suñol– i conté un diagnòstic absolutament lúcid, i si se’m permet, enterament modern sobre la situació del dret català en aquell moment. Suñol escrivia: “El estudio severo y concienzudo del porvenir de nuestro Derecho se impone a todas luces. Los que dirigen el movimiento jurídico de Cataluña se han preocupado quizás en demasía de conservar a todo trance ciertas instituciones que no tienen otro valor que el puramente histórico, olvidando los caracteres biológicos del Derecho que exigen para su conservación, más que el respeto a lo pasado, el mantenimiento de la regularidad en el funcionalismo actual de sus órganos. La muerte violenta de una institución jurídica, por impor tante que sea, podría producir perturbaciones más o menos profundas en nuestra vida civil, pero no mataría el Derecho catalán, mientras permaneciesen abiertas sus fuentes. Si conservásemos órganos políticos propios para la producción de la Ley... o bien pudiéramos cerrar los ojos ante los ataques que de continuo se dirigen a nuestras antiguas instituciones. Pero hoy, el problema del porvenir de nuestro derecho entraña una gravedad extraordinaria, precisamente porque se ha conservado mucho, quizás demasiado, de lo que ya pasó, quitándonos en cambio por completo la facultad preciosa de formular nosotros mismos el derecho que hemos de vivir en lo sucesivo. Mientras tuvimos Estado nacional y sociedad jurídica catalana, la producción del derecho se realizó fisiológicamente. Pero hoy no cabe hacerse ilusiones acerca del porvenir del Derecho catalán. Sin un vigoroso esfuerzo nacional que restituya al derecho el órgano legislativo civil propio que en mala hora perdió, es imposible de todo punto que continúe viviendo normalmente... El Derecho de un pueblo... se mata únicamente destruyendo sus órganos jurídicos propios”.

Suñol es defineix ell mateix com un pessimista, i sens dubte, ho era. Però l’essència del diagnòstic és encertada: en el fons, el problema del Dret català és un problema de fonts. O, dit encara amb major claredat, es tracta de recobrar la potestat normativa creadora, és a dir, de recuperar la sobirania. No obstant això, Suñol s’equivocava en una cosa. I era en la seva valoració del conservadorisme jurídic català, entès com l’afany de preservar íntegre el contingut institucional rebut, abstracció feta de la seva virtualitat actual. Ja que aquest afany, que va poder semblar en el seu moment excessiu (la mateixa tesi de Suñol fou compartida anys després per Amadeu Hurtado i Antonio Par Tusquets), ha resultat a la llarga decisiu, ja que va permetre mantenir la presència del Dret català en les llargues èpoques en què Catalunya s’ha vist privada de l’exercici de la facultat legislativa, i ha fet possible que sobre aquesta presència mantinguda amb tantes dificultats s’hagi fundat la reivindicació de l’autonomia legislativa. Si se’m permet una simplificació diria que, gràcies a aquells que van conservar el “tantundem”, l’autèntica “si qua mulier”, el senatoconsult veleyà, etc, la societat catalana s’ha pogut donar a si mateixa fa poc temps un Codi de Successions i un Codi de Família. En el treball ocult de les generacions que van acceptar el llegat dels seus ascendents, el van depurar amb correcció tècnica i bon estil, i el van transmetre amb orgull als seus successors, hi ha una de les manifestacions més vives d’aquella voluntat de ser que constitueix la raó última de la subsistència de Catalunya com a entitat històrica. I, en aquest camp, l’aportació de la Revista Jurídica de Catalunya va ser, des del primer moment, decisiva.

No obstant això, cal insistir en el fet que la convicció que el problema del dret català no era de conservació d’institucions, sinó de recuperació de la sobirania legislativa, es troba clarament i reiteradament manifestada en la primera etapa de la Revista Jurídica de Catalunya. Així, el projecte d’Apèndix del Codi Civil per a Catalunya, elaborat per l’Acadèmia el 1896, va ser qualificat, ni més ni menys que de “sepulcro” per Guillermo Tell i Lafont, i en termes més o menys semblants per Narcís Pla i Deniel i altres. La manca d’entusiasme va avortar el projecte.

Durant aquests any es van plantejar, a la Revista Jurídica de Catalunya, dues polèmiques d’indubtable nivell científic, manifesta transcendència pràctica, i en un cas, fort enfrontament personal, que posen de relleu la vitalitat del Dret català quan incideix en temes en els quals existeix una forta contraposició d’interessos.

a/ Polèmica al voltant de la naturalesa jurídica de la parceria: Es una modalitat de l’arrendament o no? La pregunta, en ella mateixa innòcua, amagava darrere seu una càrrega de profunditat molt greu, ja que, si es considera que la parceria és una modalitat de l’arrendament, el propietari té dret a desnonament davant el parcer, mentre que, en cas contrari, no té aquest dret. La polèmica va sorgir desprès de l’èxit processal de Martí i Miralles, el qual va aconseguir que el Tribunal Suprem s’inclinés per la inadmissibilitat del desnonament, és a dir, per la tesi contrària als drets dels propietaris. L’assumpte –val la pena tenir-lo en compte pel seu caràcter premonitori– s’havia plantejat a la zona de Vilafranca del Penedès. Doncs bé, Martí, després del seu èxit, va donar-ne científic compte en el si de l’Acadèmia, i li va contestar, en un petit llibre, el notari de Girona Saguer i Olivet, amb una argumentació jurídica gens menyspreable, però en uns termes personalment inadmissibles, ja que deia que Martí s’havia prostituït per diners i que, a més, havia traït el Dret català. Saguer,confirma així, sense voler, la visió que d’ell proporciona Josep Pla a l’Homenot que va dedicar a Roca-Sastre, quan diu que Saguer tenia una personalitat energumènica. Martí va respondre a l’atac –a la Revista Jurídica de Catalunya–, amb un treball molt extens d’indubtable finesa tècnica, en el qual tampoc no va eludir la resposta personal a Saguer i a la revista La Notaría, que havia pres el partit d’aquest. El tema, tenint en compte la seva indubtable transcendència en les relacions entre propietaris i parcers, especialment vidrioses en aquella època de la vida catalana, va transcendir a la premsa (en concret a La Renaixensa), la qual va prendre partit per la postura de Saguer, que era la dels propietaris.

b/ Polèmica al voltant de la redimibilitat dels censos. El problema es va plantejar en aquests termes: amb motiu de la Reforma interior de Barcelona (és a dir, la realització de “l’Eixample”), va sorgir, primer, el dubte sobre la distribució entre amo directe i útil de l’import de la indemnització per la finca expropiada, i a l’abric d’aquest tema, es va plantejar la qüestió bàsica de la redimibilitat dels censos. La Revista Jurídica de Catalunya va publicar nombrosos treballs sobre la matèria, i s’hi van incloure una “Exposición y proyecto de ley sobre expropiación forzosa de los censos enfitéuticos de Barcelona, su huerto y viñedo”, elaborat per Joan J. Permanyer i Ayats a encàrrec de l’Associació de Propietaris Censualistes de Barcelona. Ara bé, la polèmica va sorgir en pronunciar-se T. Carreras i Artau en una conferència que va pronunciar a l’Ateneu el 27 de gener de 1908, recollida fragmentàriament per la RJC, en la qual, desprès de reconèixer la divisió dels juristes catalans en “ortodoxos” –partidaris de la irredimibilitat– i “evolutivos o renovadores” –postuladors de la redimibilitat–, conclou que “sols ab arguments purament metafisichs se pot sostenir... la irredimibilitat de la enfiteusis a Catalunya”, i que a “aquestes rahons metafísiques jo hi he d’oposar‚ les meves observacions biològiques”. Davant d’aquest plantejament maximalista Borrell i Soler va respondre que, per resoldre el problema plantejat per la reforma interior de Barcelona, era convenient deixar de banda metafísiques i biologies, és a dir, “la qüestió magna de la redimibilitat dels censos i limitar-se al cas d’expropiació forçosa” per a la qual cosa “convé‚ valuar los drets del censualista” d’acord amb unes pautes que proposa. El tema va quedar pendent fins quaranta anys després.

També val la pena assenyalar com, durant aquesta època, es va produir una crítica explícita de l’Escola històrica. Aquesta crítica es va manifestar –segons diu Gil Cremades– “desde un terreno no estrictamente jurídico y, en todo caso, viendo en ella improntas de positivismo. Es siempre dentro de una exigencia de “ortodoxia” tomista como se formula la crítica, que no obstante deja a salvo la virtualidad del historicismo dentro de Cataluña”. Aquesta crítica es concreta en dos articles que van aparèixer a la Revista Jurídica de Catalunya. Un, que té el caràcter de precedent, i l’altre, que suposa la consagració oficial de la crítica. En el primer, Enric Pla i Deniel, més tard primat d’Espanya, sosté‚ –des d’un tomisme rígid– que els historicistes no distingeixen entre moral i dret en sentit tomista, i tampoc no accepten l’existència del Dret natural en aquest mateix sentit. I, en anar al cor de l’Escola històrica, Pla i Deniel critica en nom del tomisme la doctrina del costum formulada pels historicistes catalans. “Estamos completamente de acuerdo con el Dr. Durán -escriu Pla i Deniel- en cuanto a la explicacion del modo como se forma y produce la costumbre, pero no respecto al modo como adquiere autoridad, pues hasta que a los hechos repetídos del pueblo no sobreviene el consentimpeitno expreso, tácito o legal del legislador, no existe una costumbre de derecho, una costumbre con fuerza de hecho".  En el segon, Guillermo Tell i Lafont sosté‚ en la seva qualitat de president de l’Acadèmia de Jurisprudència, el següent: “Yo desearía evitar el ocuparme especialmente del favor que durante algunos años gozó la escuela en nuestra Cataluña. Circunstancias especiales en que se ha pretendido hacer la codificación en España y la característica de nuestro Derecho regional, que constituye una excepción al régimen de legítimas y régimen económico-matrimonial con respecto no sólo a la mayor parte de la nación, sino a casi todos los Derechos civiles de Europa, crearon aquí una situación parecida a la de Alemania a principios del siglo XIX, y la costumbre fue preconizada como la única fuente de Derecho. La discusión se mantuvo más bien en el terreno de la política activa y militante que en el de los estudios científicos, a los que en gene ral hemos sido poco aficionados. Una de las excepciones, el canónigo Pla i Deniel, en un reciente hermoso trabajo fustiga duramente la Escuela histórica, colocándose dentro de las doctrinas de Santo Tomás de Aquino; y el Sr. Duran i Bas me parece que era más devoto de Savigny como autor y expositor de Derecho, que de la Escuela histórica, cuyas doctrinas expone siempre como pasadas por el tamiz de su buen criterio y cuyas exageraciones no defendió jamás de frente. Al rendir el tributo de este recuerdo al sabio maestro cuyo retrato adorna este salón, permitidme que cierre el paréntesis del historicismo en Cataluña".

Més clar, l'aigua.  Aquesta postura, que va més enllà del significat personal del notari Tell, atesa la seva condició de president de l' Acadèmia, pot concretar-se així: l'Escola històrica no ha estat més que un "parèntesi" utilitzat tàcticament en defensa del Dret català, davant l' atac que va suposar l’intent unificador de la codificació. Però, abans, Sant Tomàs. I, després, Sant Tomàs. I del positivisme, ni parlar-ne. És revelador que pràcticament ningú no va discutir les afirmacions de Tell. A la Revista Jurídica de Catalunya, només el també notari Victorino Santamaria, d’el Vendrell, pròxim al pensament de Joaquín Costa, va defensar el valor del dret consuetudinari.

Potser sigui el moment de recordar aquí la distinció efectuada, en la primera part d’aquesta intervenció, entre els dos corrents que integren el cabal comú del catalanisme. El lliurepensador, secularitzat i laic, d’una banda, i el confessional catòlic, de l’altra. Sembla clar que la Revista Jurídica de Catalunya va ser, en una segona època, un testimoni fidel de la involució conservadora que va significar ideològicament el “noucentisme”, sense perjudici dels mèrits que a aquest se li puguin atribuir en les tasques d’aclariment, ordenació i renovada presentació de la realitat rebuda. En resum, estem parlant de si el Dret és una realitat rebuda, per estar gravada de forma indeleble a la naturalesa de les coses i ser aprehensible, o de si el Dret és una realitat que genera la societat en cada moment històric, és a dir, la convicció social dominant.

Aquesta realitat dual es va posar de manifest, molt plàsticament, amb la iniciativa empresa pel ministre de Gràcia i Justícia, l’any 1930, de propulsar la codificació del Dret civil català, presentant com a projecte d’Apèndix el text articulat de Duran i Bas. Amb aquest motiu, es va reproduir la coneguda polèmica entre els “puristes”, contraris a tot intent codificador, que tindria, segons ells, una virtualitat destructora del Dret català concebut com un tot orgànic, i els “possibilistes”, desitjosos de concretar en uns textos moderns les institucions efectivament vigents, amb la finalitat d’evitar-ne la “derogació” per erosió. I, entre aquests, n’hi havia que preferien mantenir sense tocar el projecte de Duran, i d’altres que optaven per la seva reforma i adaptació a les noves circumstàncies. La Comissió encarregada (integrada pels Srs. Maluquer i Viladot –president–, Hurtado, Borrell, Maspons i Anglasell i Martí i Miralles) es va inclinar per aquest últim criteri i va emprendre, amb presses i resultats simple- ment discrets, el treball de redactar un Apèndix, sobre la base del Projecte de Duran. I un altre cop apareix el notari Saguer de Girona amb una oposició que, segons Hurtado, “es feia remarcar per la seva virulència”. Es van culminar els treballs, es va distribuir el projecte entre les Diputacions i Corporacions jurídiques de Catalunya, es va revisar el text d’acord amb les aportacions que es van estimar procedents i, l’11 de novembre de 1930 es va concloure la seva redacció definitiva. Les circumstàncies polítiques van canviar i el projecte fou presentat a la Comissió de Codis que, d’entrada, va trobar defectuós el castellà en què era redactat. Va canviar el règim i no se’n va saber mai res més.

No obstant, s’escau un comentari. Aquest tema va provocar un autèntic debat en el si de la societat catalana en general, i no diguem dins els ambients jurídics. Segons Hurtado, les postures anaven, des de Maspons i Anglasell, al qual denomina “jurista-sentimental”, capaç de parlar amb emoció dels “drets del cabaler que casa amb pubilla”, fins al degà del Col·legi de Notaris, Antoni Par Tusquets, el qual –molt lluny del punt de vista del seu col·lega Saguer– creia necessària una modernització a fons del Dret català, que patia, al seu judici, de la secular paralització de la facultat legislativa. Van predominar, no obstant això, els juristes amb tarannà possibilista, com Borrell i Martí.

VI. La Generalitat Republicana. Esperança i frustració

Els esforços seculars per conservar el Dret català van donar els seus fruïts, un cop proclamada la Segona República Espanyola i aprovada la seva Constitució. En efecte, el 14 d’abril de 1931 es va proclamar a Madrid la República, i simultàniament a Barcelona, per Francesc Macià, la República catalana “com Estat integrant de la Federació Ibèrica”, que després dels tractes del 17 d’abril va ser substituïda per la Generalitat de Catalunya, que va fixar els seus òrgans de govern per Decret del Govern Provisional de 28 d’abril de 1931. Un d’ells, la Diputació Provisional, designà una ponència per redactar un Avantprojecte d’Estatut, dit de Núria, que va ser plebiscitat pels Ajuntaments i la població el 2 d’agost, promulgat per Decret de la Generalitat de l’11 d’agost i presentat pel president Macià a les Corts Constituents el 14 d’agost de 1931.

Posteriorment, el 9 de desembre de 1931, es va promulgar la Constitució de la República espanyola, que preveia l’existència de “las regiones que se constituyan en régimen de autonomía” i establia, en el seu article 15, la distribució de competències entre l’Estat i les regions autònomes en matèria de legislació civil. L’article 11 de l’Estatut de Catalunya de 15 de setembre de 1932 atorgava a Catalunya, d’acord amb la Constitució, la legislació exclusiva en matèria civil, a excepció de les matèries reservades a l’Estat per l’article 15 de la Constitució de la República: la forma del matrimoni, les bases de les obligacions contractuals i la regulació dels Estatuts –personal, real i formal– per coordinar l’aplicació i resoldre els conflictes entre les diferents legislacions civils d’Espanya.

Felipe Sánchez Román s’havia oposat a aquest precepte perquè, segons ell, s’havien d’exceptuar de la competència catalana aquelles matèries que Catalunya tenia regides en aquell moment, no pel Dret català, sinó pel Dret romà i el Dret canònic. Aquesta esmena suposava, o un artefacte per esborrar d’un cop de ploma el que quedava de Dret català, o un desconeixement cras i insospitat del que havia estat i era la seva legislació. La justificació de reparar l’error històric de temps de Felip V i suprimir un règim basat en un fet de conquesta, no feia efecte en l’orador perquè per a ell “la política, més que perspectiva de pretèrit, és dimensió de futur”. Defensava un Estat unitari i descentralitzat, i propugnava que tant l’Estat com la Generalitat, en les matèries de dret civil que privativament fossin atribuïdes a l’un o l’altra, es concertessin a través d’una Comissió mixta interparlamentària.

Amadeu Hurtado, pel grup parlamentari català, va contestar a l’impugnador. Va fer una referència al passat, mirat per Sánchez Roman negligentment, per deduir que “una experiència que té més de dos segles de durada és, al meu judici, suficient per convèncer tot el món de que el procediment que s’ha seguit és, almenys, un procediment totalment ineficaç”.

La discussió va acabar sancionant el Parlament la tesi catalana. I, posteriorment, la Llei de l’Estatut Interior de Catalunya també es va referir a temes de Dret civil i va establir la igualtat en el matrimoni, la investigació de la paternitat i la igualtat dels fills matrimonials i no matrimonials (art. 8), la funció social de la propietat (art. 9) i la prohibició de la usura (art. 15).

En un article publicat a la Revista Jurídica de Catalunya després de la publicació de l’Estatut, Coll i Rodés escrivia: “Resta, doncs, demostrar que a l’empara del text constitucional no serà pas lícit a ningú oposar-se al reconeixement a favor del poder autònom de Catalunya de la facultat d’emprendre lliurement la restauració del Dret català. Amb l’aprovació de l’Estatut, Catalunya, dotada del poder de formulació, tornarà a ésser mestressa de la nova vida jurídica. Aquesta vida, però, no restarà normalitzada en tota la seva integritat, fins que s’hagi realitzat la Codificació del Dret civil”.

El Parlament català promulgà un conjunt de lleis, preparades per la Comissió Jurídica Assessora. Especialment importants van ser les referents a la persona, de les quals tan sols dos es van promulgar: 1. La Llei de majoria i habilitació d’edat, de 8 de gener de 1934, establí la majoria d’edat als 21 anys, en lloc dels 25 del Dret romà, i la capacitat per ser habilitat als 18 anys. 2. La Llei sobre la capacitat jurídica de la dona i dels cònjuges, de 19 de juny de 1934, equiparava la capacitat dels cònjuges (art. 1), rebutjava que el matrimoni modifiqués la capa- citat d’obrar de la dona, reafirmava la no necessitat de la llicència marital i suprimia la prohibició de la intercessió. No es van arribar a promulgar la Llei reguladora de l’autoritat paterna i la Llei de tutela i curatela. Per altra banda, la Llei de successió intestada, de 7 de juliol de 1936, derogà el principi nemo pro parte (art. 2) i establí un ordre successori propi.

En matèria agrària, i per resoldre el problema rabassaire, es van promulgar dues lleis. La Llei especial per a la solució dels conflictes derivats dels contractes de conreu o “llei petita”, de 26 de juny de 1933, que va ser declarada inconstitucional pel Tribunal de Garanties Constitucionals de la República (Sentències de 26 de juny de 1933 i 17 de gener de 1935) ; i la de contractes de cultiu que mereix un comentari apart. La segona va ser la Llei de contractes de cultiu o llei gran”, que fou elaborada en l’ambient apas- sionat generat per la qüestió rabassaire. La situació es va agreujar amb la vigència de la “llei petita” que, amb caràcter previ, tendia a resoldre situacions de fet, provocant judicis de revisió a dojo, sobretot a les comarques vitícoles. Això va trencar la bona harmonia que, tret d’excepcions, regnava tradicionalment en l’agre català. A pesar de tot, la Llei de contractes de cultiu en si mateixa hagués estat sedant eficaç de no ser per altres convulsions polítiques i socials, que van impedir que pogués produir els seus efectes benefactors. Votada la llei en 14 de juliol de 1934, impugnada d’inconstitucionalitat davant el Tribunal de Garanties, suspesa com a conseqüència dels successos del 6 d’octubre de 1934, de fet, la llei va estar normalment en vigor des de gener de 1936 a l’inici de la guerra civil de juliol del mateix any; total va estar en vigor durant uns sis mesos.

En 4 de maig de 1934, el Govern presidit per Ricardo Samper presentà davant el Tribunal de Garanties Constitucionals l’esmentat recurs contra la llei catalana. L’acció exercida es basava en què “la disposició del Parlament català al regular els contractes de cultiu en les seves diverses modalitats i en el seu simple aspecte civil, social i processal; determinant noves bases de contractació, establint els efectes dels contractes, creant Juntes arbitrals amb un procediment especial davant elles, regulant el que denomina dret d’adquisició, creant un Registre de la propietat amb tan singulars efectes que modifica l’ordenació hipotecària de l’Estat, pot estimar-se que està en oposició amb les normes que fixen les respectives competències legislatives de l’Estat i de la Regió autònoma”. La Generalitat, en defensa de la llei en aquest punt, va desplegar el panorama de l’evolució del dret de propietat de la terra en funció del seu servei social; va assenyalar amb detall el corrent predominant en la legislació de tots els pobles de l’occident europeu; va exposar la diferència entre el contingut i els efectes socials d’una llei civil amb el que comunament s’entén per legislació social. Res fou tingut en compte. La sentència declarant la inconstitucionalitat es fundava, substancialment, en què la llei recorreguda envaïa la competència de l’Estat per dictar les bases de les obligacions contractuals i per regular les matèries processals i del registre.

Al marge de les passions del moment, setanta anys després, convé refer la crítica d’aquella llei que tantes commocions va produir, a la llum de l’experiència del temps transcorregut. I es pot concloure que:

1. La llei de Contractes de cultiu aprovada pel Parlament català era de tipus liberal, sense concessió alguna als principis socialistes, perquè mantenia i reafirmava la legitimitat de la propietat privada de la terra i patrocinava el seu cultiu individual, sense una altra intervenció estatal que la de fer prevaler els contractes lliurement consentits; el procediment arbitral establert responia al propòsit de fer més ràpida, més econòmica i més assequible l’administració de la justícia; estava en harmonia amb allò legislat en la matèria en gairebé tots els països d’Europa; i donava a tots suficients garanties per la composició de la Junta Arbitral.

2. Les finalitats bàsiques de la llei: defensar al contractant econòmicament més dèbil, donar facilitats per accedir el major número a la propietat; afavorir el cultiu directe de la terra i procurar que la propietat compleixi la seva funció social són postulats avui unànimement adoptats per les actuals legislacions agràries.

I, per tancar aquest apartat, resulta sorprenent la falta de reflex de la tasca legislativa de la Primera Generalitat a les pàgines de la Revista Jurídica de Catalunya, que és molt parca. Cal pensar que la Llei de Contractes de cultiu no va merèixer més atenció que la publicació del seu text. Falta qualsevol referència a la transcendència i conseqüències de tot tipus que va tenir aquesta Llei a la història catalana. Són de tots conegudes. El silenci de la Revista és dels silencis que se senten. La Revista es va limitar a recollir la legislació catalana, la Jurisprudència del Tribunal de Cassació i de l’Audiència, i també els Dictàmens de la Comissió Jurídica Assessora.

Tot això va anar aigua avall amb l’entrada de les tropes franquistes a Lleida, ja que la Llei de 5 d’abril de 1938 va derogar, amb data 17 de juliol de 1936, l’Estatut “en mala hora concedido por la República”, i sotmetia a “las cuatro provincias” a “las normas generales aplicables a las demás provincias” (art.1). En resposta a aquesta Llei, una Nota del Consell Executiu de la Generalitat de 12 d’abril de 1938 “destaca la significació d’a- quest propòsit com a demostració de l’odi i ran- cúnia contra les llibertats catalanes”. El 26 de gener de 1939 –dia de la entrada de l’exèrcit franquista a Barcelona–, el general Fidel Dávila Arrondo, com cap de l’Exèrcit del Nord, va dictar un “Bando” que deia en el seu art. 3: “Entra en vigor en este territorio a partir de hoy el Derecho del nuevo Estado que se publica en los Boletines oficiales... y que devuelve a las provincias catalanas el honor de ser gobernadas en pie de igualdad con sus hermanas del resto de España”. La Llei de 8 de setembre de 1939 va completar la de 5 d’abril de 1938, “en el orden del Derecho civil”, que havia sigut objecte de “audaces reformas”. El seu únic article disposava: “Quedan sin efecto y, por lo tanto, dejarán de aplicarse desde esta fecha todas las disposiciones y doctrinas emanadas del Parlamento de Cataluña y del Tribunal de Casación, restableciéndose en su totalidad el Derecho existente al promulgarse el Estatuto”.

VII. L’esforç compilador: “salvar les lleis”

Després de la guerra civil, el silenci més absolut es va estendre sobre l’àmbit jurídic, fins que –l’any 1945– es va reprendre la publicació de la Revista Jurídica de Catalunya. És simbòlic que l’últim número publicat per la Revista l’any 1936, abans de la guerra civil, contenia un treball de Ramon Maria Roca Sastre de títol premonitori L’herència jacent. Doncs bé, l’herència que va quedar jacent el juliol de 1936 va ser acceptada per la mateixa Revista, que va ressuscitar el març de 1945. I no es tracta de fer un joc de paraules amb el recurs fàcil d’una herència jacent acceptada després pel ressuscitat. El que es busca és posar de relleu un fet absolutament vertebral: la magnífica i perenne defensa obsessiva del Dret català, per part dels juristes del país, que l’han concebut sempre com un dels senyals d’identitat intangibles de la realitat històrica catalana, i el que és més important, com a dipòsit que recorda a les successives generacions que no hi ha normalitat política possible a Catalunya sense la recuperació de la potestat normativa pròpia. En curt: de la sobirania legislativa.

I això és tan cert, que el mateix primer any, després d’un “Pórtico” del llavors ministre de Justícia, l’aranès Eduardo Aunós, en el qual ponderava la circumstància que moltes institucions forals “conservan, mejor incluso que el propio Código civil, el espíritu del Derecho tradicional español”, ja es diu alguna cosa que, sens dubte, semblarà coneguda: “Cualquiera que sea el porvenir del Derecho español en general, y de los mal llamados Derechos forales en particular, debería reputarse insensatez punible el tratar de modificar sustancialmente sistemas de organización económica familiar consuetudinaria, sustituyéndolos por otros que, por excelentes que parezcan en teoría, desdicen de los deseos y costumbres de la inmensa mayoría de los habitantes del territorio catalán. El Derecho que rige a las modernas comunidades no debe tener pruritos de derogación, haciendo tabla rasa de los materiales legislativos que están ahora encima de la mesa de trabajo; no deben sus redactores ser atacados de una egolatría que les haga suponer que antes de ellos todo era deleznable y que es preciso omitirlo todo para volver a comenzar”. Així ho va deixar escrit Francisco de A. Condomines.

Amb aquest testimoni, el que es vol afirmar és que, de forma més o menys directa, segons les circumstàncies, amb més o menys circumloquis, segons els temperaments, i gairebé es podria dir que, amb major o menor abast segons les respectives posicions polítiques, tots els juristes catalans han defensat amb obssessiu afany el Dret català, amb consciència –més o menys clara i políticament conscient– que realitzaven, d’alguna manera, un acte d’afirmació catalana. En resum, que la codificació única era una entelèquia.

També convé recollir que, el 31 de desembre de 1945, es va promulgar la Llei sobre inscripció, divisió y redempció de censos, per la regulació de les enfiteusis, especialment a Barcelona, amb les seves subdivisions del domini.  S’inspirava, llunyanament, en el projecte aprovat l’any 1908 per l’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Catalunya, amb motiu de la reforma interior de Barcelona, iniciada per l’obertura de la Via Laietana per Alfons XII, el 10 de març de 1908.

Ara bé, va ser amb el Decret de 23 de maig de 1947, “por el que se crean las comisiones de juristas para el estudio y ordenación de los Derechos Forales”, recollint les conclusions del “Congreso Nacional de Derecho Civil”, que es va celebrar a Saragossa, el mes d’octubre de 1946, quan es va encetar –de forma inpensada– un procés transcendental per a la conservació i depuració tècnica del Dret Civil català, per salvar les lleis formulant-les amb un llenguatge tècnico-jurídic modern i depurat: el procés compilador.

En efecte, el "congrés de Saragosa" va ser, d' una perspectiva jurídica, el principal esdeveniment d' aquella època.  Convocat oficialment perquè servis de fita inicial del previst procés d'unificació del Dret civil espanyol, va comptar amb una representació catalana abundant i activa, de l'esperit de la qual va deixar completa mostra Maurici Serrahima el qual " segons explica Josep Pla- va manifestar que l' única unitat que estaven disposats a admetre els juristes catalans era la unitat d' enquedarnació.  La RJC va reflectir amb detall totes les incidències del Congrés i va publicar diversos treballs relatius a aquest. El seu resultat més notori fou la propugnació del sistema de “Compilación” que, de forma indirecta, tant ha fet per a la conservació del Dret català.

I és que la mateixa Exposició de Motius ja no considerava als Drets forals com un conjunt d’institucions aïllades, sinó com veritables “ordenamientos civiles” que, juntament amb el Codi civil, es trobaven en “coexistencia en España” i que éssent “netamente hispánicos... no responden del todo a los actuales supuestos sociales de la vida civil, quedando así petrificados”. D’aquest raonament deriva el canvi dels Apèndixs pel sistema de Compilacions, que es diferencien per la seva diferent relació amb el Codi civil, accessòria en aquells i autònoma en aquestes, que, a més a més, es consideraven com “la primera etapa” per un “Código civil general para España”, en el qual també es refondria el Codi civil vigent.

Per Ordre de 10 de febrer de 1948, el Ministeri de Justícia va crear les diferents comissions de juristes encarregades d’elaborar els diferents projectes de compilació. La Comissió de juristes catalans acordà en l’acte de la seva constitucio –8 de març de 1948– prendre com a base dels seus treballs el Projecte d’Apèndix de 1930 i nomenar una ponència, que va presentar la seva primera versió el 12 de desembre de 1952. I, després d’una sèrie de vicissituds que no vénen al cas, l'avantprojecte de Compilació va ser aprovat per la "Comisión General de Codificación" el 23 de juny de 1958, i el projecte presentat pel govern i defensat al ple de les Corts per Josep-Maria de Porcioles, va ser definitivament aprovat per aquestes el 20 de juliol de 1960.

La tasca d' aquells juristes catalans que van fer la Compilació, i que poden personalitzar amb tota justícia en la figura indiscutible de Ramon Maria Roca Sastre, pot ser valorada quaranta anys després d' aquesta forma:

Magnífica, quant a la tècnica jurídica que va emprar per recollir les velles institucions del país, expressant-les en un llenguatge adaptat al temps present.

Eficaç, en tant que, en “cristal·litzar” en unes normes “modernes” el vell Dret del país, va evitar la seva erosió paulatina i inevitable per falta d’ús, i va preservar així el més contundent testimoni de la vella sobirania normativa que caldria, algun dia, recuperar.

I possibilista, perquè, en establir el sistema de fonts en l’article 1 i les Disposicions Finals 1a i 2a, va introduir, amb extremada habilitat, tres escletxes en el caràcter del Codi civil com a primer i únic dret supletori de la Compilació. Aquestes escletxes són:

• El reconeixement de “tradició jurídica catalana” com a criteri interpretatiu, en l’ar- ticle 1.2.
• La idea de la “continuatio iuris”, ja recollida per Duran i Bas en la seva “Memòria”, que inspira la Disposició Final 1a: “Las normas del Derecho civil especial de Cataluña ... quedan sustituidas por las contenidas en ellas”.
• La possibilitat que la supletorietat del Codi civil no s’entengués mecànicament o per simple falta de norma compilada, sinó considerant la Compilació com un ordenament, d’acord amb la Disposició Final 2a: “En lo no previsto por la presente Compilación regirán los preceptos del Código civil que no se opongan a ella”.

Els efectes últims del “Congrés de Saragossa” han estat totalment contraris al seu propòsit. Mai existirà ja un Codi civil espanyol d’àmbit estatal, que sigui expressió d’un ordenament unitari. De fet, l’única Compilació absolutament fidel a l’esperit del “Congrés de Saragossa” va ser de Biscaia i Àlaba, que va acceptar al Codi civil com a dret supletori de primer grau sense cap reserva. Les escletxes que en el sistema de fonts van introduir els juristes catalans que van bastir la Compilació, que els juristes de les Illes van també introduir en la seva, que els juristes aragonesos van augmentar –amb la interpretació integradora– i que els juristes navarresos van portar fins al límit del costum “contra legem”, suposaven una concepció absolutament antagònica de la idea de Codi únic, que és la que al final ha triomfat, després de la formulació autonòmica de l’Estat per la Constitució vigent de 27 de desembre de 1978.

VIII. La Generalitat recuperada: la potestat normativa exercida

Pel que fa a les competències en Dret civil, els articles 149. 1. 8 de la Constitució i l’article 9.2 del Estatut d’Autonomia es van inspirar en l’esquema de la Segona República, però limitant l’atribució de competències a les Comunitats Autònomes en el territori de les quals regien Drets civils en el moment de l’entrada en vigor de la Constitució. Això suposa –segons apunta amb extremada agudesa Ferran Badosa Coll– que la Constitució no atorga la competència civil a les Comunitats Autònomes amb Dret civil propi, sinó que la pressuposa com a inherent a la seva autonomia, igualment no concedida sinó que es “reconeix i garantitza” (art.2).

Sobre aquesta base, l’Estatut d’Autonomia de 18 de desembre de 1979 ha assumit la competència “exclusiva” en matèria de “Dret civil català” (“Dret privat” en l’article 20. 1 e), incloent la determinació de les pròpies fonts (art. 26.3). Amb aquestes facultats en matèria de Dret civil, la legislació de la Generalitat ha tin- gut dos objectius.

El primer, la constitucionalització i incorporació a l’ordenament jurídic català de la Compilació, que es va consumar amb la Llei 13/1984, de 20 de març.

El segon, el “desenvolupament” del Dret civil català, regulant noves institucions o modificant les ja regulades. Aquest segon objectiu es va realitzar, primer, mitjançant lleis especials i, després, mitjançant Codis. De fet, les lleis modificatives de la Compilació han estat excepcionals (la de 25 de maig de 1987, modificativa de les reserves; la de 13 de desembre de 1991, modificativa de la venda a carta de gràcia; i la de 30 de setembre de 1993, reguladora de les relacions patrimonial entre cònjuges), ja que són considerades lògicament com una tècnica legislativa inadequada, donada la seva vinculació i dependència originària del Codi civil. La regla general ha estat que es derogui progressivament la Compilació mitjançant lleis especials que li extreguin institucions. Així ho van fer la de 25 de maig de 1987, de successió intestada; la de 16 de març de 1990, de censos; la de 9 de juliol de 1990; de servituds; la de 24 d’abril de 1991, de filiació; la de 30 de desembre de 1991, d’adopció. El procés de derogació de la Compilació s’amplia mitjançant la tècnica de “codis”, en especial pel Codi de Successions, de 30 de desembre de 1991, i el Codi de Família, de 15 de juliol de 1998.

Ara bé, deixant de banda el “buidatge” de la Compilació, el “desenvolupament” del Dret civil català s’ha fet a través de lleis especials sobre matèries no compilades. La primera va ser la de fundacions privades, de 3 de març de 1982. I després ha vingut la protecció de menors, de 13 de juny de 1985; la d’associacions, de 18 de juny de 1997; la d’unions estables de parella, de 15 de juliol de 1998; i la de situacions convivencials d’ajuda mútua, de 28 de desembre de 1998.

Reconeguda, per tant, la potestat normativa creadora del Parlament de Catalunya en matèria de Dret civil, s’ha de concloure que, si bé al Dret civil català li són excloses determinades matèries que són competència de l’Estat, no es pot pas parlar de subordinació del Dret català al Dret estatal, ja que l’Estat no té competències per regular el Dret civil català. En l’Estat Autonòmic, la “catalanitat” del Dret ja no procedeix tan sols del seu àmbit de vigència, sinó de la competència normativa de la Generalitat. I, per últim, és fonamental reiterar que aquesta competència no ha estat atorgada sinó pressuposada per la Constitució, és a dir, el mateix que succeeix amb l’autonomia, que no és un Dret que la Constitució concedeixi, sinó un fet fruit de la història que la Constitució es limita a reconèixer i garantir.

Aquesta és la força normativa dels fets, que són tossuts. I ho són, no perquè l’atzar així ho determini, sinó perquè la voluntat dels homes hi és al darrera. La voluntat dels juristes catalans, que ha preservat les lleis com a testimoni d’una sobirania que va existir i que determina inexorablement el reconeixement del dret a l’autogovern.

IX. Una eina pel futur: justificació i instrument de l’autogovern

Tal i com s’ha sostingut abans, la defensa del dret propi no pot pas confondre dos aspectes compatibles, però no indissolubles. Un, el valor relatiu de les institucions concretes, que s’han conservat en ocasions com a senyals d’identitat que interessava mantenir, deixant de banda la seva funcionalitat i la seva vigència social. I l’altre, el valor essencial dels principis, que constitueixen els trets definitoris del sistema jurídic del país, i, presidits pel de llibertat civil, són el germen de tot ulterior desenvolupament normatiu.

Perquè, en aquest punt, no pot haver-hi engany, ja que, en el fons, el que constitueix la raó de ser última de la lluita per la conservació del propi Dret és la pretensió de recuperar la potestat normativa creadora. Es a dir: l’autonomia legislativa. Per això, més enllà de les institucions concretes, que no són mai “ratio scripta”, hi ha els principis que han vertebrat històricament l’ordenament propi i que integren l’arrel que possibilita els ulteriors desenvolupaments que siguin necessaris.

No obstant, aquest posicionament no és unànimement compartit. Així, un jurista català d’extraordinari i mereixedíssim prestigi –Joan B. Vallet de Goytisolo– va escriure, l’any 1989, aquestes paraules: “Hoy los Derechos forales se encuentran con la mayor amenaza política que hasta ahora les ha acechado. A algunos les parecerá paradójico, pero no lo es. Y nos tememos que sea muy real que los parlamentos, basados en la ley de las mayorías, sustituyan al Derecho tradicional, encarnen fácilmente la mentalidad racionalista y voluntarista, idealista e incluso utópica, pero operativa, que todo lo quiere regular, organizar y transformar de acuerdo con los modelos mentales creados con caldo de cabeza y que son puestos de moda por los medios de comunicación de masas. Es decir, todo lo antitético de cuanto... constituye la esencia del Derecho foral, en general, y, específicamente, del tradicional en Cataluña. Así, el derecho espontáneo... fácilmente puede ser... sustituido, en estos parlamentos, por las leyes y ordenanzas que fabriquen de conformidad (con) la ideología que, en ellos, sea mayoritaria en aquel momento. La antítesis del Derecho tradicional no estará en un parlamento central, al que se supo resistir, sino en su propia casa. Las costumbres se asfixiarán impedidas y ahogadas por voluntad de los parlamentos, tanto si son centrales o estatales, como si lo son de la comunidad de que se trate. Es más, éstos serán aún más difíciles de resistir, porque no provocarán la reacción que suele producirse contra lo que se estima impuesto desde fuera”.

És una opinió, com totes, respectable. Però, segurament, no majoritàriament compartida. I si s’ha fet palesa, és per mostrar com la defensa del Dret català, si bé és cert que ha estat unànime en la seva formulació, ha estat diversa en el tarannà amb el qual s’ha mantingut i en la finalitat última perseguida. Al final, però, el resultat ha estat la recuperació de la potestat normativa creadora. Ara bé, potser s’ha de reconèixer que aquesta no hauria arribat sense l’obsessió posada al servei de la conservació de les institucions concretes. En efecte, gràcies a que foren conservats el “tantundem” i el testament sacramental, per posar dos exemples extrems, s’ha pogut mantenir la vigència del fet jurídic diferencial català que ha desembocat en l’actual autonomia legislativa.  I que constitueix, per altra banda, el pressupost fàctic que -juntament amb l'existència d' una llengua pròpia -atorga a Catalunya uns drets històrics reconeguts per la Disposició Addicional primera de la Constitucó, que possibiliten i justifiquen el desevolupament de la propia norma constitucional, fins a cristal·litzar en una forma " d'encaix" de Catalunya en l'Estat que satisfaci la seva voluntat d' autogovern, és a dir, d' autogestió dels propis interessos i d'autocontrol dels propis recursos.

S’ha de tenir en compte que un aspecte essencial de la plural realitat política espanyola subjacent (la pluralitat nacional) aflorà en la Constitució de 1978, gràcies a “la historicitat” d’aquesta, per la via de la Disposició Addicional Primera, que disposa: “La Constitució empara i respecta els drets històrics dels territoris forals”. Es cert que aquesta norma es redactà atenent exclusivament a Navarra i al País Basc, i pensant en les peculiaritats de Dret públic d’aquest territoris. Però aquesta primera interpretació restrictiva de la Disposició Addicional Primera fou substituïda promptament per una altra que, al posar-la en relació amb l’article 149.1.8a de la pròpia Constitució, amplia la seva virtualitat a Catalunya i a Galícia, tenint compte de la identitat dels cossos polítics existents a Navarra, País Basc, Catalunya i Galícia, la qual identitat genera la necessitat d’un diferent tracte jurídic. En aquest sentit, ha escrit Miguel Herrero de Miñón: “Si la Adicional Primera se redactó atendiendo a Navarra y al País Vasco, al ponerla en relación con el artículo 149.1.8a extiende su virtualidad, a partir de la doctrina del Consejo de Estado, a Catalunya y a Galicia. Los que podían ser tenidos - y no faltaban razones para ello- como titulares tácitos de Derechos Históricos salen ahora a la luz. La misma práctica constitucional desmiente la tesis de que la foralidad civil y la foralidad politico-administrativa pertenezcan a universos diferentes. Ahora bien, una vez reconocido que la foralidad catalana es un Derecho Histórico,  ¿por qué no reconocérselo también a su foralidad política, extinguida de un modo similar a la vasca aunque un siglo antes?".

Perquè, en definitiva, quines són les comunitats “històriques”? Doncs tan sols aquelles a les quals la pròpia història ha conformat com a nacions conscients de ser-ho i amb voluntat de projectar-se com a nacions cap el futur, mitjançant l’assumpció del seu autogovern.

Els juristes catalans han contribuït en bona mida a la preservació d’aquella consciència i, en conseqüència, a la recuperació de l’autogovern.