El culte a l'emoció, de Michel Lacroix
Michel Lacroix
Pròleg de Salvador Cardús
Edicions La Campana
Barcelona, 2005.
Suposo que tothom ha vist, ni que sigui de reüll mentre canvia de canal de televisió, un d'aquells programes on hi va gent que explica detalls, més o menys íntims, de les seves vides. El que m'ha encuriosit si alguna vegada m'hi he entretingut en contemplar aquestes escenes, és el plor descontrolat que es manifesta de manera més aviat sovintejada pels participants. I no pas pel plor en si, és clar, donats els tipus de situacions on es produeixen, sinó pel que significa la seva conversió en espectacle públic.
Ha estat la tragèdia, espectacle teatral que provoca la catarsi dels seus espectadors, substituïda per un succedani més "autèntic" i alhora més "intens" i que, en lloc de purgar les nostres passions ens les fa viure -alliberar-les- una i altra vegada?
El culte a l'emoció, de Michel Lacroix, és un petit assaig sobre com intervé l'emoció -les emocions- en el nostre quefer diari. El professor Lacroix sosté que l'emoció -sense acabar mai de definir-la- es presenta plenament entre nosaltres en diferents èpoques de la història, com per exemple en el Romanticisme, i ressorgeix en la nostra. En aquests moments de la història, i és el que ell observa, l'emoció suplanta el sentiment, diferenciant-se entre elles segons el ritme, de tal manera que la primera -l'emoció-xoc- afavoreix el soroll, l'exaltació i, en definitiva, l'atordiment. El sentiment, d'altra banda, cerca la reflexió, l'estat de contemplació que ens permet pensar sobre les coses.
El llibre segueix el següent fil argumental: l'emoció retrobada, l'emoció desnaturalitzada i el bon ús de l'emoció.
En la primera part el professor Lacroix descriu el paper de l'emoció en la vida quotidiana, les causes del seu ressorgiment i les bases filosòfiques que el sustenten. En la segona part analitza les conseqüències sobre l'individu, els seus excessos i la insensibilització que fomenta. Finalment se'ns presenta un programa alternatiu al viure predominant, s'elogia la lentitud i, especialment, es valora l'actitud d'admiració com l'actitud educadora per excel·lència.