El crepuscle de la Democràcia, de Ferran Sáez Mateu
Edicions 62 Barcelona, 1998.
Aquest assaig tot i ser publicat l’any 1998 té una enorme actualitat.
Quan uns grups minoritaris sota el nom d’antiglobalitzadors però amb uns impressionants altaveus mediàtics comencen a esdevenir la “contracultura dominant”, quan cent estudiants tallen cada dia l’autopista o cinquanta “aturem la guerra” s’instal·len a la plaça Francesc Macià protagonitzant els telenotícies de cada nit, quan el diàleg sobre la guerra d’Iraq no es pot tenir perquè si ets proamericà ets automàticament qualificat de feixista... quan la opinió pública, els sondeigs d’opinió són més importants que l’aritmètica parlamentària... és el moment en que “el crepuscle de la democràcia” de Ferran Sáez esdevé una diagnosi exacte del que ens està passant.
La crisi de la democràcia, el seu crepuscle, estaria provocat segons l’autor pel desencaix entre els ciutadans i la seva representació. És evident que un sistema bipartidista ha de produir falles de representativitat però per Sáez el problema és la distorsió que certes minories (ONG) recolzades per potents mitjans de comunicació provoquen.
Distorsió que arriba a ofegar la veu de la majoria.
Així estaríem no en una democràcia sinó en una demoscòpia pendents dels sondeigs d ’ opinió . Són els mitjans de comunicació i les seves lleis, com l’alarma social, qui ens governen .
Aquests nous poders, ONG, etc... produeixen una alteració en el sistema democràtic que per Sáez constitueixen una involució a formes pròpies de l’àntic règim on el ciutadà es converteix en poble, una massa moguda per sentiments. Moltes vegades és difícil percebre la veu de les majories quan a base de cops d’efecte i de sentimentalisme s’excita la massa.
Sáez va més lluny i creu que la base de la racionalitat està ferida, hi ha una forta pervivència de pensament orientalista, pseudocientífic i relativista que socava les nostres formes de pensar i de civilització. També es fa molt difícil la discussió ja que gran part de la societat ha adoptat el que ell anomena un llenguatge-escut.
Si discuteixes d’alguna cosa ets titllat de feixista, conservador, etc. sense mai entrar a debatre la qüestió en sí mateixa.
Hi ha un capítol magnífic sobre el pensament únic on analitza la gènesi del concepte i el seu ús ràpidament estès.
Sáez sosté que amb la caiguda del mur de Berlín, no cau el mur Gramscià i ja des de els vuitanta tot el pensament marxista s’ha d’inventar un enemic (el pensament únic) perquè la victòria del mercat és aclaparadora.
Sáez explica molt bé el poc gruix i rigor intel·lectual que hi ha sota el concepte de pensament únic (de Ramonet).
La simplificació de la realitat i del propi debat amb el terme pensament únic, al meu entendre té molt a veure amb la simplificació general que ens hem trobat als mitjans de comunicació i al carrer en la guerra d’Iraq.
Es va començar per ridiculitzar a Fukuyama... i també s’ha arribat a ridiculitzar al President dels USA i a tot el poble americà (infantils, simples, ingenus, etc.). Segurament és el ressentiment antiamericà qui ha portat més gent al carrer.
Aquest ressentiment envaeix tots els mitjans de comunicació. Semblava que els americans no guanyaven la guerra, semblava que els morts civils havien estat una atrocitat, Rumsfeld era quasi titllat d’estúpid... és igual que la guerra “només” hagi durat vint i un dies, que els morts civils han estat els “mínims” i que Rumsfeld és felicitat arreu per una campanya exemplar.
Aquest ressentiment anti americà ens pot fer veure les coses molt desenfocades, pensant que hi ha conspiracions (pensament únic) allà on només hi ha mercat.
El llibre de Sáez convida a moltes reflexions: el paper de la ONG, els límits de la democràcia, el sorgiment d’una criptoburgesia després del Maig del 68, la creixent irracionalitat de la societat, la gènesi del pensament únic que escapen d’aquesta ressenya.