El corrent de fons de la societat catalana

En tots els països els problemes i aspiracions de qualsevol època tenen el seu origen en etapes anteriors. Però n’hi ha que registren un fenomen de característiques especials com és que en no trobar-se solució a una qüestió, els raonaments al seu entorn es repeteixen una vegada i una altra. És el cas d’aquells pobles que topen amb un problema i per un conjunt de factors la seva solució es va ajornant i esdevé inevitable per a una generació rere l’altra.

Aquest és el cas de Catalunya, que des de fa segles malda per retrobar la possibilitat d’autogovernar-se, després del gran trontoll que significà el 1714, quan en formar-se l’Estat espanyol inspirat en el model francès de centralisme i uniformisme foren derogades les Constitucions de Catalunya –conjunt de lleis que ens reconeixien com a poble i ens autogovernaven– i fou prohibida la nostra tradicional institució de govern des del segle XIV, la Generalitat de Catalunya.

Des d’aleshores, cada generació de catalans ha manifestat el seu malestar respecte a l’estructura de l’Estat espanyol que encotillava les nostres activitats i que intentava diluir la nostra identitat.

Una incansable reivindicació

Actualment es fa a Catalunya un esforç especial per recordar i difondre els fets de 1714 i el coratge demostrat pels catalans en el setge de Barcelona en defensa d’aquelles Constitucions de Catalunya, i a través d’una nova onada de llibres, d’activitats culturals, des del teatre a la música, de les exposicions de pintura al cinema, s’està aconseguint un grau important d’informació general. Tot això en aquest any 2014, quan s’esdevé el tricentenari d’aquells fets. És molt positiu i absolutament necessari. Mai no s’havia perdut la memòria històrica d’aquells fets, però havia resultat malmesa per molts anys en què com deia Triadú “era prohibit fins i tot dir que era prohibit”. Entre aquells esforços importants per informar d’aquells fets mai no hem d’oblidar el llibre de S. Albertí L’onze de setembre, publicat el 1964 quan es complia el 250è aniversari del fets de 1714, llibre que encara és recomanable i que segueix fent el seu servei.

Enguany és el del tricentenari i la societat catalana crec que acull amb interès la sèrie d’activitats que arreu s’organitzen per informar sobre el que significaren, però caldrà no oblidar la segona part d’aquesta memòria històrica, que és conèixer també com aquella manca de llibertats que patim des del 1714 ha estat present en totes les generacions de catalans posteriors i com ha estat i és l’origen d’un seguit notable d’iniciatives que han intentat recuperar-les des dels angles propis de cada època.

Així, caldrà, que es faci semblant esforç divulgatiu sobre el que significà el Decret de Nova Planta (1716) i potser caldria reeditar l’obra de l’historiador igualadí Joan Mercader i Riba, deixeble de Vicens i Vives, Felip V i Catalunya (1968), fer conèixer el primer Memorial de Greuges a un rei d’Espanya del 1760, conèixer el sentit exacte que tingueren a Barcelona els que durant molts anys foren coneguts com a “Rebomboris del pa” del 1789 fins que l’historiador Enric Moreu Rei publicà Revolució a Barcelona el 1789 (Institut d’Estudis Catalans, 1967) per fer saber com s’expressaven en els debats del Consistori barceloní d’aquells dies les aspiracions de llibertat.

En el segle XIX, aquesta relació d’iniciatives que sorgien de Catalunya protagonitzades per generacions diferents però coincidents en l’aspiració de l’autogovern segueix en la Guerra del Francès, que recentment ha estat prou estudiada en els catalans que col·laboraren amb Napoleó a canvi d’un reconeixement cultural i polític per a Catalunya i els que combateren l’ocupació i que desitjaven un retorn de les possibilitats de l’autogovern. Així mateix, caldrà una vegada més explicar com la Renaixença, moviment cultural i cívic, mai no oblidà els fets de 1714 i el que hi havíem perdut, i com el discurs de Milà i Fontanals el 1859 en el restabliment dels Jocs Florals en fa un recordatori i com evolucionà cap al catalanisme polític amb el Primer Congrés Catalanista (1880) i el Segon Congrés Catalanista (1883) amb l’impuls de Valentí Almirall.

Tampoc s’haurà d’oblidar la iniciativa de la Unió Catalanista del 1892 aplegant a Manresa un ampli conjunt d’entitats de les quals sorgiren les famoses “Bases de Manresa”. Fa uns anys, l’editorial Eumo publicà els debats d’aquella assemblea que presidí Lluís Domènech i Montaner, que en la seva primera intervenció adreçada als delegats els va dir: “Benvinguts siau los que vos aplegueu avui per primera vegada per a treballar tots a la una en l’obra de restauració de la Pàtria Catalana. Com fins suara la haviau feta reviure digna i respectada, aïllats, des de vostres cases, amb los vostres particulars treballs, en les corporacions i societats locals o en públics escrits de multiples coneixements humans, donant-li, davant de propis i forasters, personalitat intel.ligent i activa en arts, ciència i indústria, tracteu avui de retornar-la a l’autònoma vida política que li pertany i necessita per a son vigorós avanç i prosperitat”. Previsiblement, caldrà reeditar aquest text per conèixer en directe el pensament d’aquella generació que va de Guimerà a un jove Prat de la Riba.

Enguany també es commemora el centenari de la formació de la Mancomunitat de Catalunya (1914-1924), sobre la qual ja hi ha una història, La Mancomunitat de Catalunya i l’autonomia, d’Albert Balcells, Enric Pujol i Jordi Sabater (1996), però potser caldrà publicar el volum editat per la Mancomunitat L’obra realitzada –anys 1914-1923 per conèixer com explicaven les realitzacions i expressaven les aspiracions. Hi llegim: “L’obra és modesta, si es té en compte les necessitats i aspiracions de Catalunya; és gran, si es pensa en els mitjans pobres que la llei ens deixa i en el caràcter efímer de les facultats de la Mancomunitat i en la seva naturalesa d’institució incompleta i passatgera, destinada a ésser la transició entre el vell règim, durament centralitzador i uniforme, i aquell a què aspirem, en el qual puguem regir amb plena autoritat la vida catalana”.

Aquest recordatori de la persistència dels catalans a recuperar la llibertat perduda el 1714 segueix amb Francesc Macià, que en el missatge que dirigí el 6 de desembre de 1931 en l’obertura del Parlament de Catalunya començà amb una referència històrica: “Feia més de dos-cents anys que Catalunya no tenia Corts pròpies, suprimides pel primer Borbó d’Espanya, com totes les altres institucions polítiques del nostre passat gloriós. I encara en els dos-cents anys darrers de llur resistència, aquelles Corts, molt de llarg en llarg aplegades pels monarques de la dinastia austríaca, ja no eren una ombra de les Corts catalanes de l’època nacional”.

Caldrà resseguir la continuïtat en els textos de Ferran Soldevila, de Joan Sales o de Jordi Pujol fins a arribar a l’experiència de l’autonomia que Catalunya ha fet amb l’Estatut de 1979, sovint amb la referència ben present de 1714, per entendre com el corrent de fons de la societat catalana de forma natural en qualsevol moment s’ha mostrat sensible al restabliment de l’autogovern.

Aquesta serà una gran segona part d’aquest esforç d’informació que enguany ha començat centrat en el 1714 i que caldrà anar desplegant en anys successius per comprendre l’abast del que ha estat i són les aspiracions dels catalans.

La història de les respostes

Potser també caldrà fer la història de la resposta que han rebut tantes iniciatives dels catalans per part de l’Estat espanyol. Sovint no n’hi ha hagut, Rajoy no ha inventat res amb la seva evident incapacitat per al diàleg, altres vegades hem rebut promeses incomplertes, alguna vegada una oferta concreta que després ha estat assetjada i asfixiada –cas de la Mancomunitat– o de la Generalitat actual. L’interlocutor, l’Estat espanyol, ha estat i és dirigit per una mentalitat al·lèrgica a la diversitat congènita que aplega.

També sovint els catalans hem elaborat esquemes i projectes de com hauria de ser aquest Estat espanyol. En el segle XIX els federalistes catalans proposaren la Primera República realment fonamentada en aquell ideari però toparen amb els federalistes espanyols, que mai no havien pensat que el federalisme fos res més que una expressió romàntica que obligués a fer un Estat espanyol nou de cap a peus. Així mateix, al segle XX, Bosch i Gimpera féu aportacions importants sobre com entendre la realitat i recomanava: “No han de crear-se unes altres supraestructures postisses ni confondre-les amb el vertader poble. No s’ha d’agafar cap poble d’Espanya, ni la seva cultura, com a representant exclusiu dels espanyols o de la cultura espanyola, ni atribuir patents d’heterodòxia als altres” (València, 1937), però aquesta lectura de la realitat ha estat rebutjada sistemàticament per les institucions d’aquest Estat espanyol que segueix aferrat al model que tan bé ha descrit Germà Bel en el seu llibre Espanya, capital París.

Aquest conjunt d’informacions no farà els catalans més decidits per aconseguir ser un nou Estat d’Europa del que ja ho estem, però ens fa veure amb més precisió que el que advertim en el dia a dia és l’expressió d’un problema que tenim el deure de resoldre definitivament.