01/07/2009

El coronel Pérez Farràs i els "Quaderns de l'exili"

Un article molt semblant a aquest ha estat publicat al sisè volum de l’obra La Guerra Civil a Catalunya, dirigida per Josep Solé i Sabaté i Joan Villarroya, i editada per Edicions 62.

L’octubre de 1942, poc després d’arribar a Mèxic procedent de França, el coronel Enric Pérez Farràs llançava a l’escena pública dels catalans a l’exili la proposta d’organitzar una unitat catalana per combatre a les files aliades a la Segona Guerra Mundial. La proposta es feu des de les pàgines de la revista Full Català, editada per un grup de joves universitaris que tenien com a denominador comú el fet d’haver estat oficials a la guerra d’Espanya. Pérez Farràs, ja en la seva vellesa era un home amb una dilatada experiència en el camp de les armes, i d’un provat compromís amb la causa catalana. La seva proclama venia a satisfer els anhels i les aspiracions dels més inconformistes d’entre els exiliats; aquells que, en desacord amb l’estat de coses que vivien, es sentien insatisfets amb el tarannà predominantment cultural que havien adoptat la major de les publicacions i institucions creades a l’exili. Amb l’organització d’una unitat militar, que, sota bandera catalana, lluités del costat dels aliats, els catalans es podrien guanyar el dret a participar en la taula de negociacions un cop acabada la guerra, en el benentès que els guanyadors fossin aquells. S’obriria així la porta a una intervenció a Espanya per enderrocar el règim de Franco, de manera que el desig d’emancipació del poble català es veuria afavorit. Aquest ja no era un plantejament merament cultural, sinó polític i, fins i tot, moral, perquè tenia com a objectiu l’alliberament d’un poble.

Esperonats per la iniciativa de Pérez Farràs, quatre dels joves que col·laboraven en l’edició del Full Català, i que havien travat bona amistat treballant-hi, van decidir mantenir viva la seva idea, quan, per problemes econòmics, aquesta revista va deixar de publicar-se. Eren Josep M. Ametlla, Lluís Ferran de Pol, Raimon Galí i Joan Sales. Amb ells, el setembre de 1943, naixien els Quaderns de l’Exili. En paraules d’Albert Manent, «la més original i combativa de l’exili, més política que cultural». En efecte, a diferència de l’anterior, aquesta havia de ser una publicació elaborada a partir d’un cos de pensament polític ben vertebrat i coherent. El Full, com diu el mateix Sales, «va contribuir que tothom opinés amb llibertat», però mancava d’un ideari definit. Els Quaderns, en canvi, encaminaren la llibertat d’opinió a la realització d’un programa. Programa que es va exposar en la forma d’uns principis que havien de ser subscrits per tothom que hi col·laborés. Foren els denominats «VI punts»:

És missió de la nostra Època fer la Unitat Nacional dels Catalans, Valencians i Balears.
La nostra Nació ha d’aspirar a la sobirania, però no a l’aïllament.
Tota llibertat és il·lusòria quan no es compta amb els mitjans de defensar-la.
No hi ha autèntic Nacionalisme sense sentiment de la igualtat de tots els compatriotes.
La cultura ha de basar-se en els caràcters nacionals i estar al servei de l’Home.
El Desastre Nacional del 1939 marca el principi d’una Època Nova.

Els punts permetien situar la proposta del Coronel Pérez Farràs dins un marc teòric clar. Aquest és, justament, un dels trets distintius del grup de Quaderns: la recerca de la claredat i l’ordre mentals. Defugint la dispersió i el garbuix ideològic que, al seu parer, imperava al si dels nuclis de catalans a l’exili, garbuix provocat moltes vegades per la confusió entre l’interès nacional i el de partit, els promotors d’aquesta revista cuitaven de mantenir-se fidels a un ideal patriòtic. Calia que la lluita per la pàtria fos sincera i no es veiés enterbolida pels antagonismes ideològics. Aquest punt de vista, resultava innovador en un moment en què els nuclis organitzats pels polítics a l’exili, el Consell Nacional de Catalunya, a Londres, presidit per Carles Pi-Sunyer, i el grup de França, al voltant de la figura de Josep Tarradellas –conseller de cultura, el primer, secretari general d’ERC, el segon–, mantenien un conflicte obert per la representació de Catalunya. Evocant les paraules escrites a l’editorial del primer número de la revista (del setembre de 1943), cap dels qui formaven el nucli de Quaderns no era un home important, de manera que ningú podia sentir la necessitat de preservar una determinada posició adquirida en el passat. Eren uns joves, d’una trentena d’anys, que, no devent-se a ningú, podien dir el que pensaven en llibertat. Aquesta actitud d’escrupolós respecte cap a un ideal els comportà no poques incomprensions per part de moviments de tipus polític, que no entenien el perquè de la seva negativa a l’adhesió a algunes de les seves iniciatives. D’altra banda, cal dir que les mostres de suport al seu treball van ser múltiples i diverses. Personatges significats de la cultura i la política catalanes del moment, com el pedagog Pau Vila i el lingüista Pompeu Fabra, o els polítics –de pensament ben divers– com Claudi Ametlla i Francesc Cambó, es referiren a la revista en termes ben elogiosos. Un indicador del grau de suport que reberen l’ofereix el tiratge de la publicació, que arribà als quatre-mil exemplars.

Els sis punts del programa posaven l’accent en aspectes que, o bé havien estat desatesos o bé repudiats pels caps de brot de l’escena política. Pocs eren els que es plantejaven seriosament la reivindicació d’unitat dels països de llengua catalana. Expressió que va adoptar Joan Sales per a referir-se a la unió de Catalunya, les Balears i València, mirant d’evitar tot signe d’unitarisme. Des dels Quaderns, es volia fer valer el dret d’existir de la nació catalana, la rea-litat de la qual, que no la realització, consideraven com una cosa independent de la voluntat particular de cadascú. Des del seu punt de vista, la reivindicació d’una autonomia per a Catalunya a seques, no deixava de suposar una amputació de l’ideal. Dintre del garbuix ideològic abans esmentat hi tenia lloc una visió de la unitat nacional que restava serva, sense saber-ho, de la realitat legal del moment que identificava el poble català només amb Catalunya. Els estudis de l’historiador Pere Bosch Gimpera, publicats en diversos números de la revista, reforçaven la idea d’unitat dels tres pobles, transposant-la al seu passat comunament ibèric. És el que aquest cèlebre historiador anomenava etnos ibèrica, de la qual haurien descendit catalans, balears i valencians.

La reivindicació de disposar de mitjans de defensa per fer efectiva la llibertat va ser un dels punts que més polèmica va generar. No cal dir que el suport donat a l’opció de Pérez Farràs anava en aquesta línia. De la claredat intel·lectual amb què definien l’objecte perseguit –la llibertat de la nació catalana, entesa en el sentit explicat–, es derivava una ferma determinació a defensar-lo pels mitjans que la situa-ció del moment requerís. L’èmfasi posat en tots dos aspectes, en la naturalesa apolítica de l’ideal, i en l’obligació de prendre les armes, si la seva integritat es veia atacada, els van comportar la crítica de feixistes i militaristes per part d’alguns sectors del catalanisme. El despreniment amb què feien les seves reivindicacions i la decisió amb què pretenien defensar-les, violentava tant els que opinaven que tota reclamació s’havia de realitzar pels camins de la diplomàcia i la política, com els que la seva declaració de pacifisme els feia sentir escrúpols cap a qualsevol forma de violència. Entre els primers figuraven els membres del Consell Nacional de Carles Pi-Sunyer, preocupats a no contrariar els interessos diplomàtics de les potències aliades, de les quals esperaven una acció d’ajut en favor de Catalunya; i el nucli de França, amb Josep Tarradellas i Josep Irla al capdavant, partidaris, en el seu cas, de respectar l’ordre legal establert per la constitució republicana i l’estatut de 1932. Els polítics consideraven imprudent l’apel·lació a la força, ja que podia suposar el tancament de la via del diàleg i del consens amb els possibles aliats –entengui’s, els governs d’Anglaterra i Estats Units, però també els republicans espanyols–. Els pacifistes, anteposant un ideal d’humanitat, jutjaven immoral dirimir la sort del poble català en el terreny militar. En resposta a les crítiques emeses pels polítics, la redacció de Quaderns escrigué un article on s’explicava que, per a evitar precisament que la seva proposta pogués ser qualificada disbarat, «es va convenir posar-se a les ordres del Consell Nacional Català que funcionava a Londres, per ser en aquella època l’única representació del Poder civil català en terres lliures». No es desatenia, doncs, l’autoritat política, ans al contrari, se li guardava el més gran respecte, oferint-se-li un nou recurs per a fer realitat unes mateixes aspiracions. Una gran decepció i desencís va suposar per al jovent entusiasta del grup el silenci amb què els membres del consell de Londres van acollir aquesta proposta, més encara quan, després de la seva publicació, moltes van ser les mostres d’adhesió de caps i oficials catalans, d’entre aquests la del coronel Vicenç Guarner, que es convertí, juntament amb Pérez Farràs, amb un dels seus mestres de pensament. Aquest últim, l’octubre de 1944, escrigué una lletra dirigida al mateix PiSunyer que no va ser mai resposta. Tal desatenció no va ser mai compresa pels redactors de Quaderns. Per a ells constituí un veritable misteri el perquè de semblant actitud. El blasme procedent dels sectors pacifistes va merèixer una contestació que resulta ben il·lustrativa del tarannà de la revista. En ella es manifesta una encertada conjunció d’intel·ligència i sentit de l’humor. «El pacifisme conseqüent», diu Sales –l’autor del raonament–, «no s’ha de limitar a protestar contra la idea d’un Exèrcit per al seu país; ha d’actuar per suprimir tots els exèrcits; ara bé, la destrucció de tots els exèrcits del món només pot ser duta a terme per un altre exèrcit que sigui tan poderós com els del món sumats; com que això és impossible (o, almenys, ho està en el poder dels pacifistes catalans), queda en evidència la buidor de la utopia pacifista.»

Els cinquè i sisè punts que propugnen el desenvolupament d’una cultura basada en els caràcters nacionals i al servei de l’Home, i la idea que la Guerra Civil espanyola va suposar un Desastre Nacional, assenyalen directament el nucli més genuí i profund del pensament dels autors dels Quaderns. Articles com “L’esperit i la cultura” de Raimon Galí, o “Cultura i «cultura»” de Ferran de Pol, entre d’altres, però, sobretot, el de Joan Sales titulat “Els òrsides” toquen els punts claus que impulsen les seves reflexions i les seves actituds vitals. Es tracta d’escrits en què allò que es debat és la via de formació adequada a l’ànima humana. Constitueixen un desmentit al pensament que suposa una contradicció entre la cultura i la vocació militar, i, encara més, il·lustren la necessària articulació entre una i altra cosa. Aquest fet es manifesta ben clarament en els eixos temàtics que estructuren la revista: L’art i els bells oficis, L’Home i els llibres, Vides i Caràcters, Les armes i la història. Als seus ulls, l’educació i la cultura són indispensables per a la formació de persones responsables i lliures, per això mateix qualsevol manipulació en la seva transmissió a les joves generacions pot comportar nefastes conseqüències en l’esdevenidor, tant a nivell individual com col·lectiu. Quan la tasca de guiatge no es fa com un exercici de responsabilitat envers el lloc en què es viu –la Nació– i envers la persona que els rep –l’Home–, sinó com un acte d’exhibició i exclusivisme intel·lectuals, on la veritat és bandejada com a il·lusòria i fruit de la manca de formació, es posen les bases per conduir la societat cap al seu anorreament. És aquesta una “cultura” en la qual l’individu esdevé mesura i fi de si mateix. Aquest és el sentit de la crítica adreçada des dels Quaderns als que situen la cultura per damunt de qualsevol compromís amb la realitat viscuda, així com als que, amb el seu verbalisme altisonant, eviten un compromís vital amb el seu poble i menyspreen la vocació militar com a cosa pròpia de bàrbars i ignorants. L’Òrsida és el personatge que, fent passar un interès egoista per un de general, fuig d’estudi quan el que hi ha en joc precisament és aquest interès general. Cal recordar que Eugeni d’Ors va ser el màxim responsable dels serveis de cultura de la Mancomunitat de Catalunya, i que va ser un referent per a gran part de la intel·lectualitat catalana, la qual adoptà majoritàriament els postulats del corrent de pensament que ell liderà: el Noucentisme. Eugeni d’Ors abandonà el seu càrrec a la Mancomunitat després de veure’s implicat en uns tèrbols afers que afectaven la seva honorabilitat. Durant la Guerra Civil fou nomenat Cap de la Jefatura Nacional de Bellas Artes del govern de Burgos.

«Corcat per una frivolitat degradada i corrosiva, a les primeres canonades de la guerra el catalanisme òrsida s’enfonsava sense un gest que l’honorés als ulls de la posteritat. Amb la guerra, la ruptura amb l’orsisme és un fet.»

Els Quaderns de l’Exili es van fundar amb l’objectiu de promoure la creació d’una unitat militar catalana per a intervenir a la Segona Guerra Mundial, però això només era la concreció d’un pla més vast de renaixement espiritual.

Bibliografia

Ametlla, J. Maria; Ferran de Pol, Ll.; Galí, Raimon; Sales, Joan. Els Quaderns de l’Exili. Mèxic 1943-1947. Edició facsímil, ed. Estudis Nacionalistes, Barcelona, 1982.
Ametlla, J. Maria; Ferran de Pol, Ll.; Galí, Raimon; Sales, Joan. Els Quaderns de l’Exili. Ed. Barcelonesa d’Edicions, Barcelona, 1994.
Bladé Desumbila, Artur. Don Enrique Pérez Farràs. Dossier sobre Catalunya, 221-223. Ed. España Nueva, Mèxic 1950.
Castells, Víctor. Nacionalisme català a l’exili (1939-1945). Ed. Rafael Dalmau, Barcelona, 2005.
Galí, Raimon. Memòries. Ed. Proa, Barcelona, 2004.
Manent, Albert. La literatura catalana a l’exili. Ed. Curial, Barcelona, 1989.
Pi-Sunyer, Carles. Memòries de l’exili. El Consell Nacional de Catalunya (1940-1945). Ed. Curial, Barcelona, 1978.
Sales, Joan. Cartes a Màrius Torres. Ed. Club Editor, Barcelona, 1976.
Sauret, Joan. L’exili polític català. Ed. Proa, Barcelona, 1979.