El coratge d'analitzar i decidir
En qualsevol moment de la història ha estat considerat important ser capaç de mirar amb atenció la realitat en la qual es viu i d'extreure'n les tendències positives i negatives que presenta, i a continuació decidir-se per allò que considerem desitjable.
En el moment actual, quan tot just hem començat un nou segle tot convida a l'anàlisi i a prendre decisions. I també, cal reconèixer-ho, poderoses inèrcies inviten a la resignació i a la passivitat.
Una de les característiques més importants d'aquest moment històric rau en la força extraordinària que demostren els grans grups de comunicació, els industrials i els de serveis per a influir en les preferències de la gent.
Davant la seva influència molts poden pensar: Què puc fer que sigui derivat del meu pensament o encara més concretament, en què pot influir el meu pensament?
Al ciutadà d'una democràcia d'aquest començament del segle XXI l'assetja el dubte sobre la viabilitat i utilitat d'un pensament propi, independent. L'envolta un núvol de posicionaments que qualifiquem de "políticament correctes" que semblen voler limitar-li l'abast de l'anàlisi de la realitat i, no cal dir, de les decisions que pot prendre.
Més enllà de la democràcia, en el territori del totalitarisme, de l'absolutisme, la posició de les persones es més difícil. El que els envolta és la repressió i l'amenaça. En aquesta península del sud d'Europa hi ha encara el record terrible de llargues etapes de prohibicions. En concret, a Catalunya sabem que la nostra condició de persones pertanyents a un poble amb consciència de nació, fou reprimit i marginat durant segles.
Aquestes vivències històriques formen part de la nostra experiència transmesa d'unes generacions a d'altres de la mateixa manera que també en formen part la convicció que cal rebel·lar-se contra la injustícia i lluitar defensant el que som, el que volem ser i un món lliure i just que volem contribuir a crear.
Molts elements han forjat en nosaltres unes conviccions i unes actituds. Elements que hem trobat en la vida familiar i social de naturalesa religiosa, cívica, que cristal·litzava en formes de vida, amb capacitats de treball i invenció. Cada generació rep com a herència un conjunt de raonaments que expressen conceptes i també silencis que expressen les vacil·lacions, els errors, que sovint manifesten desconcert.
A Catalunya coneixem aquests silencis. Concretament, el que planava sobre el país després de les repressions que hem experimentat. El primer gran silenci fou el del 12 de setembre del 1714 quan els testimonis ens diuen que els catalans es submergiren en el treball com a únic camí per a sobreviure com a poble. El darrer d'aquests silencis fou el del 1939 i anys següents.
El silenci efectivament ha estat una característica de la vida catalana en moments difícils. Ara vivim una situació ben diferent, el silenci d'ara es tradueix en l'acomodació al que es considera "políticament correcte".
El nostre silenci d'ara no és fet de situacions sense comunicació, és diferent, s'omple de paraules poc pensades, d'opinions que sentim a dir i que no hem reflexionat i de formes de vida que seguim fent tot i saber que ens buiden, que ens empobreixen com a persones.
En aquest començament de segle, que coincideix amb l'esclat d'una nova etapa de la Humanitat representada pel concepte de la Globalització, ens és especialment necessari analitzar i decidir en funció del que pensem i creiem i no pas del que determinades modes volen imposar-nos.
Créixer per fora i per dins
L'objectiu d'aquesta anàlisi i posteriors decisions que fem, a partir de la realitat on vivim, hauria de fer-se amb la intenció de créixer personalment per fora i per dins.
Sabem, l'experiència històrica ens ho diu, que només el creixement material porta a una societat més egoista i impersonal. Ens cal, també, el creixement en les conviccions religioses i cíviques. No som, només, estómac i sexe. Som, també, cervell i cor.
Cal, doncs, saber que no podem renunciar a fer la nostra anàlisi personal de la realitat i, en conseqüència, treure'n les nostres conclusions i decidir en funció d'aquestes. I cal saber també que l'objectiu que ens ha de portar a fer-ho es saber què ens cal fer per a créixer per fora i per dins. Per fora, en l'àmbit material, per dins, en el camp espiritual i cívic que és la sal o el pebre, com vulguem, que dóna sentit a la vida.
Sovint a l'Europa actual es donen informacions pormenoritzades sobre l'evolució del creixement material. S'analitza amb detall al llarg de cada dia. Se'n fan comparances, s'alerta de possibles inflexions, de perills, de crisi... L'anàlisi de l'economia és aclaparador, gairebé únic.
Però, prou sabem que necessitem també l'anàlisi del que som per dins. D'aquelles conviccions que tenim o que hem oblidat però de les quals sentim el buit.
A Europa es repeteix fa molt de temps una curiosa pràctica que ens empobreix per dins i que ens crea el desconcert i la insatisfacció, però que seguim practicant. Anem esborrant de la nostra consciència elements religiosos i cívics i quan ho hem fet ens lamentem amargament de la buidor que ens crea.
Per què els programes polítics en general només es proposen el creixement per fora i gairebé mai no recullen les nostres necessitats de creixement interior?
Se'ns diu que el creixement material es responsabilitat política, mentre que el creixement espiritual i cívic pertany a l'àmbit personal. Però, en realitat, prou sabem que tant necessari per a una societat és un creixement com l'altre.
La realitat en la qual vivim és l'abandó del poder polític en mans d'aprofitadors que afalaguen els pitjors instints, a cavall dels índexs d'audiència.
La democràcia en cada moment reflecteix el que són les prioritats de la població. Així és també ara. Si volem que la majoria sigui més exigent i sensible respecte a les necessitats espirituals i materials, cal que cada persona a l'hora de votar es mostri més exigent, i si no hi ha cap programa en el qual se senti representat, cal crear-lo.
La democràcia no és un sistema polític d'abandó de les responsabilitats, és justament el contrari, és el que facilita que cada persona expressi les seves aspiracions. Quan la majoria es distreu o es resigna triant representants superficials, les polítiques en són. Si volem aprofundir en el progrés de la societat en tots els ordres, cal prendre's seriosament la responsabilitat d'emetre el vot, fer -ho en funció de programes que entenguin la persona com un tot complex.
Aquesta exigència cal portar-la arreu; en les nostres aspiracions, en les nostres formes de vida en les nostres responsabilitats.
La democràcia és un extraordinari desafiament que reconeix que cada persona és capaç de contribuir amb el seu vot i el seu capteniment a la marxa de la societat. Sorgí de persones que havien lluitat per la seva llibertat i que en aquest sistema hi veien un camí de perfeccionament. Té una llei bàsica: Si no s'hi participa, s'afebleix. Exigeix, doncs, immens treball de sensibilització per a fer que tothom hi faci la seva aportació creient que és una forma de diàleg i de progrés entre els diversos pensaments que existeixen en un poble.
L'eficàcia d'una democràcia no rau en qui aconsegueix més o menys vots a les urnes, rau en la convicció general que tothom ha de ser respectat i que tothom pot expressar-se amb llibertat.
La democràcia ha aconseguit estendre's arreu d'Europa de forma complexa i difícil. Ara, cal un esforç constant de treball individual a prop de cada persona per a crear-hi conviccions i actituds. Als europeus que tot just han deixat enrere sistemes dictatorials i als europeus que potser han cregut que la democràcia és, només, creixement material. Assecar les arrels espirituals d'un poble es propiciar el desert, és a dir, la buidor i la incomunicació.
No és suficient que una generació hagi entès el valor de la democràcia, cal que en cada període es produeixi el debat que refermi la seva necessitat. Periòdicament, la democràcia cal recrear-la, aprofundint-la tot canalitzant-hi actituds i aspiracions.
En l'etapa actual, la de la Globalització, l'accent és posat sobre el creixement material. I no és suficient. Cal que en cada poble sorgeixin o ressorgeixin les seves formes espirituals que són els elements que posen sentiments al que ara només és desplegament econòmic.
Aquest ressorgir espiritual és el que fa que les persones actuïn amb responsabilitat.
El sistema de valors que crea la democràcia necessita arrels espirituals, conviccions, llibertat per expressar-les, diàleg i l'aspiració a la justícia per a tothom.
Què s'espera de nosaltres
Nosaltres catalans, ciutadans també de l'Estat espanyol o del francès i europeus, ens preguntem periòdicament, què s'espera en aquest moment històric?
És interessant preguntar-nos-ho perquè necessitem analitzar a fons la realitat en la qual vivim i saber en conseqüència quines decisions ens cal prendre.
Nosaltres, en aquest principi del segle XXI, comptem amb institucions i lleis pròpies, però, en un règim d'autonomia, és a dir, ens autogovernem solament en determinades cotes. Hem fet un pas endavant extraordinari respecte els anteriors dos segles i mig -del 1714 al 1975- a partir del qual hem emprès un procés de reconstrucció nacional en tots els camps, etapa que denominem de creixement harmònic -social, econòmic, cultural i polític- i un esforç també sistemàtic de reforma de l'Estat espanyol per a què s'emmotlli a la realitat a la qual serveix i deixi enrere el model anterior que era una presó d'aquests pobles.
El pas endavant ha estat savi i just. Ha estat fet malgrat les inèrcies uniformistes i centralistes existents, però el retrobament d'aquesta tradició hispana, que és l'autonomisme, s'ha anat obrint camí malgrat tots els obstacles.
Però, com tot projecte que va realitzant-se, necessita d'actualitzacions i de nous objectius que el vagin descabdellant.
L'eficàcia del model autonomista a l'Estat espanyol és incontestable. Aquest Estat, en el curs de les últimes dècades, ha deixat de ser un conjunt de territoris marginals per a esdevenir una realitat emergent. Convé que ningú no ho oblidi. L'existència i vitalitat de l'Estat de les Autonomies ha significat el deslliurament d'energies que durant segles havien estat marginades o prohibides. El balanç de l'Estat de les Autonomies no s'entén si no es comprèn que totes les energies existents en les nacions que compartim aquest Estat han pogut projectar-se. Hi ha hagut obstacles, de fet n'hi ha, però, així i tot, el balanç és positiu i ens indica que el camí és l'encertat.
De nosaltres, catalans, què se n'espera en aquest context? Diverses línies d'acció. Primer, tenim una responsabilitat directa a Catalunya, aportant-hi sentiments, actituds i iniciatives. Segon, la nostra energia i creativitat cal que s'expressi allà on siguem capaços d'arribar. El marc de la Globalització es el nostre marc. Tercer, reforçar el nostre context és seguir reformant els Estats en els quals participem i fer-ho al mateix temps en l'àmbit general europeu. Quart, en el nostre temps cal recuperar tot el valor de l'espiritualitat en la formació de la personalitat. Cinquè, la democràcia té nous desafiaments per als quals no tenim experiències anteriors que puguem aplicar-hi. Cal crear-ne de noves per a respondre-hi. Sisè, transmetre el fet nacional de Catalunya no és responsabilitat només de les nostres institucions, depèn bàsicament de la voluntat de cada persona que forma part d'aquest poble. És una responsabilitat que, per començar, és personal i intransferible.
Aquest és el conjunt de responsabilitats a les quals ens cal respondre. Per a uns és seguir fent-ho, per a d'altres tornar a fer-ho després d'haver-se'n allunyat i per a d'altres començar a fer-ho en haver-les descobert.
Per una o altra raó cal que tots ens trobem fent en la vida diària un teixit fidel al que som, dinàmic amb les nostres energies i tossuts en la nostra voluntat de seguir construint una nació lliure.