El compromís de Ramon Juncosa

Aquest article va ser publicat al setmanari Catalunya Cristiana el mes de març del 2001

Un malentès em va privar de participar, com estava previst, en l’emotiu homenatge pòstum a Ramon Juncosa, promogut, fa pocs dies, pels seus amics. No em sé estar, però, de contribuir-hi modestament des d’aquí. La seva mort sobtada, en plena maduresa, ens va entristir profundament l’estiu passat. Ara el seu record ens és un estímul en el treball de cada dia.

Juncosa va ser un polític de vocació. Tant, que ja ho era quan, en aquest país, no se’n podia fer, de política, en el sentit convencional de la paraula. La seva vocació el portà, ja de molt jove, a no quedar-se a casa. Aquesta és l’actitud que marca la diferència: anar a trobar els altres, sentir-se responsable no només de si mateix, sinó de la ciutat, del país, del món. A la seva parròquia de la Geltrú va trobar un camí d’educació i d’acció progressives: l’aspirantat d’acció catòlica, la joventut obrera cristiana, el treball catequètic, la promoció dels barris d’immigració amb gravíssims problemes humans i socials...

Potser a algú li semblarà exagerat que a l’hora d’avaluar un home que ha participat en el govern de la Generalitat, sobretot en l’àmbit educatiu, amb càrrecs tan rellevants com el de director general de l’Institut Català de Noves Professions, em fixi en les seves primeres activitats, humils i políticament insignificants. Ho faig de manera conscient a fi de posar en relleu dos aspectes que considero fonamentals en la vida de Juncosa.

El primer, la gradualitat del seu compromís a partir dels petits serveis. Sense menysprear ningú, sembla que la solidesa del polítics que comença el seu procés ocupant càrrecs, no és la mateixa del que s’ha iniciat fent seves vitalment la misèria del marginat, les conseqüències de la manca d’educació, la sordidesa de la privació de llibertat, l’alienació cultural i política del propi país. De la recerca de respostes a aquests problemes neix un treball progressivament més ampli que desemboca en la política i, eventualment, en llocs de direcció. Aquest és el cas de Juncosa. Per això sempre va tenir present que la importància la tenien les persones que servia i no les diverses formes de servei ni, molt menys encara, els propis interessos.

El segon, la fondària del seu cristianisme. La fe és, certament, en el polític crsitià, un incentiu formidable per al compromís. Però és més que això: és el do de combinar la vella saviesa que ens adverteix de la vigència inexorable de l’home vell, amb l’esperança indefectible, sempre jove i creativa, en la força de l’home nou. Aquest fe cristiana era perceptible en l’estil d’en Juncosa. Vaig tenir ocasió d’adonar-me’n, especialment, a través de la seva presència en els Equips de Pastoral de la política i de la informació, que tant va estimar i tan generosament va ajudar. El seu era un tarannà de cristià convençut i, alhora, discret; obert, és a dir, capaç de reconèixer el reflex de l’Evangeli onsevulla, dins la nostra bona tradició; sovint insatisfet per les contradiccions entre el que prediquem i el que aconseguim de fer, però sempre constructiu. No oblidem el seu testimoniatge.