El compromís d'anar endavant
També pot viure sense fer-se preguntes, sense analitzar-se i sense projectar-se, però no és aconsellable. Els pobles que cauen en aquesta mena de mandra, en renunciar a elaborar uns objectius propis a partir de les seves capacitats estan condemnats a seguir les energies i les prioritats dels pobles que sí que en tenen.
Així doncs, la primera condició per a la vida plena d’un poble és ser capaç de conèixer quina és la seva situació i, a continuació, fixar les prioritats en aquells objectius que l’han de fer anar endavant.
Aquest exercici d’anàlisi i de projecció, sobre la base de les pròpies energies, es fa contínuament en els pobles amb salut cívica. Es fa de manera conscient en la vida quotidiana, com un deure que la persona té envers el propi desplegament de les capacitats, i en el marc col·lectiu, amb la voluntat d’aportar per a millorar.
A Catalunya, en la present situació?, fem prou aquesta anàlisi de projecció d’objectius i de reafirmació de les pròpies capacitats? És evident que no, tot i que és indispensable adonar-nos, exactament, del moment que vivim i de la seva significació.
Quins són els grans paràmetres que marquen actualment la vida catalana? És important fer l’esforç de descriure’ls perquè el perill que ens assetja és la renúncia, el conformisme respecte al gran fenomen de la sucursalització que ha caigut damunt Catalunya, fenomen que caracteritza la vida política a partir de la resignació que practiquem en relació amb aquest virus.
Per començar aquesta anàlisi sobre la situació en la qual vivim els catalans en l’actualitat, crec que cal afirmar que com a poble que forma una nació, som en una mena de replà de la nostra història. Després d’haver sobreviscut, amb esforç, a èpoques especialment adverses, ara, en haver aconseguit un marc d’autogovern autònom, s’ha produït una mena de cansament i de desencís que ens ha allunyat de la política –com si aquesta dimensió fos prescindible. Hi ha hagut i hi ha raons per a aquesta evolució, ben segur, però en allunyar-nos de la política, el que fem és, justament, agreujar-les.
Hem arribat a una mena de replà en l’escala que representa la història, hi hem arribat esbufegant. En les últimes dècades de la segona meitat del segle XX hem estat capaços de vèncer les inèrcies uniformitzadores i centralitzadores de la dictadura franquista, fer un procés de reconstrucció nacional amb encerts i errors, ben segur, però amb la clara consciència individual i col·lectiva de ser capaços de seguir pujant graons en l’escala de la història, cap a la plenitud, pas a pas, però constatant l’avenç.
Hem arribat al replà on som ara, i ho hem fet amb les forces minvades per la superficialitat –la banalització– que ha envaït la vida catalana i ha obert la porta al sucursalisme polític. Des d’aquest replà observem com molts es desentenen de la política i, volent castigar els qui ens han portat a aquesta situació, amb el seu allunyament l’afavoreixen i resten energies al cos social de Catalunya.
Som encara en aquest replà al qual hem arribat amb l’esforç d’anys i anys, de milions de catalans. Però per mantenir-nos-hi i, no cal dir, per seguir amunt en l’escala de la història, necessitem recuperar les energies de tots els catalans. Altrament, el corc del sucursalisme polític seguirà influint, decisivament, en la vida catalana, i anirà fent retrocedir, fent-nos baixar esglaons d’aquesta escala que ja crèiem assolits.
L’anàlisi és clara. Per mantenir viva Catalunya i seguir endavant en el procés de construcció i projecció de la nació, cal adonar-se que som necessaris i que els problemes i els projectes només es resolen quan som capaços d’aportar l’energia, és a dir, l’esforç que generem individualment cap al marc col·lectiu. Hi ha entrebancs, grans dificultats, sí, però en aquest marc de responsabilitats dels adults, sempre s’ha comprovat que l’esforç és qui guanya i que l’egoisme manifestat en la resignació és qui ens entrebanca i ens podria fer anar escales avall.
En aquest replà actual al qual hem arribat els catalans en la nostra trajectòria històrica, cal afirmar la nostra necessitat de partits catalans –és a dir, sense dependències externes, consolidats, amplis, creatius. Des de la responsabilitat personal hi hem d’ajudar, perquè aportant-hi idees, anàlisis i disponibilitat, enfortim el marc democràtic de Catalunya, que només pot enrobustir-se si té aquesta gran cobertura civil.
Aquest any es compleix el 125è aniversari del II Congrés Catalanista celebrat a Barcelona el 1883. Va ser important en la nostra història perquè aprovà, per primera vegada, el rebuig a allò que anomenem “el sucursalisme polític”. Aquest corc de la dependència de la política catalana respecte a la madrilenya ha anat retrocedint en determinades etapes, en altres ha semblat que creixia, ara som en un moment en què s’ha revifat.
L’objectiu del “sucursalisme polític” és clar: fer-nos resignats i immobilitzar-nos –per a fer-nos anar enrere escala avall. Hi ha una forma d’evitar-ho, l’única: oposar-hi les nostres conviccions, rellançant el compromís cívic, ocupant, cadascú, el seu lloc en el teixit social del nostre poble.