El compromís cívic dels germans Galí: memòria i pedagogia
No hi ha dubte que el gènere memorialístic està de moda i que els germans Galí1 -Raimon i Jordi- han donat recentment una molt bona prova del que diem.2 Es pot dir que en les obres d'ambdós germans hi ha un innegable aire de família, per bé que cadascun dels seus llibres posseeix una singularitat pròpia i característica. Amb tot, entre les seves obres es detecten diversos punts comuns com són la passió per l'escoltisme, una pregona fe cristiana, l'amor per Catalunya, la influència del magisteri de Mossèn Batlle, l'amor per la poesia de Màrius Torres, etc.3 D'alguna manera, els germans Galí palesen en els seus llibres una pietat filial que destil·la amor i reconeixement vers els seus pares, els pedagogs Alexandre Galí i Josefa Herrera que van patir en carn pròpia les represàlies del franquisme.4
Ben mirat, l'itinerari que han dibuixat ambdós germans -Raimon i Jordi- s'assembla molt al que van seguir els seus pares, pedagogs de soca-rel que es van veure obligats a abandonar l'ensenyament per motius polítics. De tots és coneguda la peripècia personal d'Alexandre Galí que, en arribar el franquisme, fou separat de l'ensenyament públic, per la qual cosa es va haver de refugiar en la solitud del treball de gabinet, on a banda de sistematitzar el seu pensament va aprofitar per redactar la seva monumental Història de les institucions i del moviment cultural a Catalunya. 1900- 1936. D'alguna manera, aquest camí fressat pel pare -primer dedicar-se a la praxi pedagògica i més tard a la reflexió històrico-filosòfica- també ha estat el que han seguit els seus dos fills que, a banda de viure intensament la seva vocació pedagògica (més social en el cas de Raimon, més escolar en el cas de Jordi), han decidit -cadascú pel seu cantó- donar compte i raó de les seves pròpies experiències i, el que és més destacat, de la seva pròpia filosofia.5
En realitat, ambdós germans han volgut, amb aquestes obres recents que incideixen en la dimensió memorialística de la vida, orientar les noves generacions de joves. En efecte, més enllà del descàrrec de consciència que sempre incorpora una confessió pública, el cert és que tots dos germans han denunciat els fraus de la nostra història més recent. Defraudació ve de frau -recordava Alexandre Galí-6 i el frau és una de les xacres humanes més pregonament arrelades i més envilidores. Ara bé, davant del frau només hi ha dues possibilitats, el silenci que sovint és sinònim de connivència o bé la denúncia pública. La primera opció -amb la seva càrrega hipòcrita- és fàcil i senzilla puix permet una vida còmoda, sense complicacions. L'altra via -la de la denúncia pública- implica dosis elevades de sinceritat i compromís personal, per bé que moltes vegades aital actitud comporta un seguit de dificultats en un context en què predomina el discurs políticament correcte. Dir sincerament el que hom pensa -al marge dels convencionalismes a l'ús- és un exercici d'autenticitat que no sempre és reconegut per una societat que, en els darrers temps, viu instal·lada en la cultura del frau o, si més no, de l'engany. Així s'ha assistit a un procés de degradació moral irreversible que afecta tota la societat i que es caracteritza per una mena de dimissió col·lectiva de les nostres obligacions. Avui sembla que només tinguem drets, talment com si els drets fossin cosa de l'antigor, situació que fa que a voltes defugim amb fútils pretextos les nostres responsabilitats individuals i col·lectives.
No ha estat aquest el camí seguit pels germans Galí -Raimon i Jordi- atès que, fidels a l'exemple dels seus pares, s'han atrevit en mig del cofoïsme postmodern a denunciar les grans defraudacions de la nostra història política, cultural i pedagògica més recent. De fet, han procedit a un exercici d'anàlisi i denúncia que vol rectificar el rumb d'una societat que viu tranquil·lament el frau. Per això, ambdós germans han emprat la memòria a manera d'un antídot contra la defraudació, la falta de sinceritat, l'oblit de les nostres obligacions. D'aquí el paper important dels mestres que, enmig d'aquests contextos defraudadors, han de mostrar amb la seva paraula i capteniment la necessitat de viure plenament un món d'exigències i responsabilitats morals. El mestre -recordava Alexandre Galí- ha de romandre amatent per salvar la integritat humana de les generacions que pugen abans que les tràfiques psicològiques les deformin sense remei a compàs de la resta del món. Dit d'una manera: davant la defraudació i deshumanització del món urgeix una tasca de moralització i espiritualització de la vida humana, i per tant educativa, perquè -en darrer terme- el noi d'avui és l'home de demà. Alexandre Galí no posava com Rousseau l'accent en la bondat del noi, sinó que destacava el paper del noi en funció de l'home, atès que porta a dins el germen de l'home. Per tant, Galí s'allunya del naturalisme pedagògic de Rousseau en el sentit que la societat juga un paper cabdal en la formació humana. "Això vol dir que el que és important -al revés del que deia Rousseau- en el procés de realització de l'equació: el noi és l'home, és el paper de la societat, i no únicament perquè sense la societat el noi no es podria fer home -cosa prou òbvia- sinó perquè aquesta mateixa societat -i ara trobem el perquè de l'errada russoniana- el pot fer malbé, és a dir, més forta en certa manera que Déu mateix, pot fer malbé l'obra divina, no el noi tan sols -cal entendre-ho bé-, sinó l'home que hi ha en el noi".7 Sembla clar, doncs, que entre ambdós -noi i home- no hi pot haver hiatus, ni cesures, sinó una línia de responsabilitat i reconeixement entre les diverses generacions. En aquest sentit, ben bé podem dir que la memòria i la pedagogia s'entrecreuen en un tot que pot servir de model i exemple per a les noves generacions.
El testimoni de Raimon Galí
Des d'un punt de vista històric les seves Memòries, aparegudes l'any 2004, ofereixen diverses lectures. D'una banda, interessen per la visió que donen dels esdeveniments que han succeït a la Catalunya contemporània, en les seves successives fases o etapes: Noucentisme -Raimon Galí nascut l'any 1917 va viure el clima de l'escola Vallparadís de Terrassa-; etapa republicana en la seva condició d'estudiant a la Universitat de Barcelona i líder de la FNEC; la Guerra Civil, on va participar en diverses batalles -entre elles la de l'Ebre- com a oficial d'artilleria; l'exili a Mèxic on va col·laborar a la revista Quaderns d'Exili; el retorn a Catalunya on va retrobar mossèn Batlle amb qui van contribuir a recuperar la tradició del moviment escolta; i, finalment, l'obra de redreçament cultural a través del moviment CC i el seu protagonisme en diverses institucions escolars i culturals del país. Altrament, el coneixement directe del pensament pedagògic dels seus pares -una pedagogia catalana d'inspiració cristiana, allunyada de les estridències revolucionàries i de les connivències espanyolistes- fa que Raimon Galí adopti una actitud dura i crítica amb bona part dels protagonistes de la renovació pedagògica -Marta Mata i l'associació Rosa Sensat, especialment- que es va donar a casa nostra a partir dels anys seixanta del segle passat.
Val a dir que en l'itinerari intel·lectual de Raimon Galí destaquen dos aspectes principals. En primer lloc, el seu compromís polític amb la història i cultura del país, per la qual cosa ha romàs fidel a una militància catalanista de pedra picada. En segon terme, però no menys important, la seva filiació cristiana, la vivència del sobrenatural, la crida de la transcendència divina. Ara bé, de la lectura de les seves memòries es dedueix una certa fluïdesa amb la gent de Madrid que s'aplegava al voltant de la Institución Libre de Enseñanza. Aquestes relacions que sovint són censurades en la Història de les institucions i del moviment cultural a Catalunya. 1900-1936 d'Alexandre Galí, adquireixen ara una nova perspectiva fins el punt de reconèixer que "el catalanisme del pare i el senyor Prat no em creaven cap contradicció amb l'admiració que els pares sentien per la gent de Madrid" (p. 15). A banda d'aquesta opinió sempre significativa, en aquestes memòries es recullen els orígens de Blanquerna; les relacions de la família Galí amb el mestre Joan Llongueras, profund catòlic; l'espiritualitat religiosa que emanava de Blanquerna amb la presència de religiosos com ara Higini Anglès i Antoni Batlle, etc. Es pot dir, doncs, que Blanquerna fou una institució pedagògica que es convertí en el jardí de les meravelles educatives de la família Galí: "es tractava, doncs, de passar a l'ensenyament de la llibertat, de la confiança de l'home en l'home, del gust per la responsabilitat" (p. 48).
Raimon Galí insisteix repetidament en la dimensió espiritual de l'ensenyament que s'impartia a Blanquerna sobre la base d'una pedagogia religiosa que lluny de sotmetre els infants a les tenebres de l'infern va familiaritzar-los amb la paraula constant de la prèdica de Jesús, de manera que la seva enginyosa pedagogia consistia a acostumar els infants a la paradoxa constant de l'Evangeli. Ara bé, l'escola acceptava perfectament les famílies d'infants no creients i no els obligaven a res especial, per bé que la pràctica religiosa -basada en un esperit de llibertat que reforçava la fe de molts- era un tret definitori de la seva pedagogia. En realitat, la pedagogia d'Alexandre Galí s'arrela en una lògica segons la qual el noi és l'home, i no un home qualsevol sinó el que ens ve definit en el Gènesi. La censura que Raimon Galí -fent-se ressò de les opinions del seu pare- farà a la pedagogia que s'imposà a partir dels anys 1945-50 se centra, justament, en aquest allunyament respect als plantejaments transcendents i sobrenaturals, situació que el porta a afirmar que tots els conceptes fraudulents de l'home imposen pedagogies fraudulentes. "Caldria rellegir aquest petit gran llibre del meu pare, Mirades al món actual subtitulat Primera sèrie de vuit assaigs, perquè és un llibre profètic. Al llarg de prop de tres-centes pàgines fa una definició dels fraus (perquè són molt subtils i diversos): tots tendeixen a separar l'home del seu Creador, a fer oblidar que l'home es deu a quelcom que el depassa, en cada ocasió de la seva vida. La naturalesa de la pedagogia és, doncs, restituir en l'home la visió jeràrquica i transcendent" (p. 74).
Fet i fet, compromís polític i religiós s'entrecreuen en diferents moments d'aquestes memòries en què Raimon Galí documenta la seva incorporació a Minyons de Muntanya i a Palestra -fundada l'any 1930 per Batista i Roca-, de manera que les seves relacions amb els moviments juvenils -i amb l'escoltisme en particular- constituiran un altre eix que s'ha d'afegir els dos esmentats anteriorment: compromís polític, fe religiosa i participació activa en l'associacionisme juvenil. En efecte, Galí fou un dels promotors de la vida universitària durant els anys de la Segona República que, juntament amb Francesc Gomà Musté, trencà l'hegemonia de la FUE (Federación Universitaria Española) per engegar un moviment estudiantil nacionalista com fou la FNEC (Federació Nacional d'Estudiants de Catalunya).8 Al seu torn, la FNEC es va desmarcar de les orientacions de Joaquim Xirau -factòtum universitari en aquells moments-9 que considerava com a impureses tota mena d'intromissió nacional. "La nostra tasca tenia un doble objectiu: d'una banda, crear un clima d'estudi responsable i de tan alt nivell com fos possible; de l'altra, la pacificació dels esperits entre els nostres companys, deixebles i professors agregats més joves. Val a dir que hi vam reeixir completament fins al punt que el mateix doctor Xirau va respectar la nostra tasca docent i espiritual" (p. 66).10
Així, el pes de Joaquim Xirau en aquells primers compassos de la República fou quasi bé omnímode de manera que alguns estudiants organitzats al voltant de la FNEC (Federació Nacional d'Estudiants de Catalunya) es van oposar a la seva ascendència sobre els estudiants per tal d'evitar que la seva influència, sobre el primer i el segon ensenyaments a Catalunya, no arribés a la universitat. En realitat, el fet que dirigís el Seminari de Pedagogia i la seva vinculació amb els consells de Primer i Segon Ensenyament de Catalunya -institucions claus per a la renovació del sistema escolar durant l'etapa republicana- va determinar que ocupés un lloc de privilegi en la política educativa del moment, hegemonia que alguns estudiants universitaris com Raimon Galí volien impedir que arrelés també a la universitat. "D'altra banda, el doctor Xirau tenia pràcticament una patent de cors, atorgada per Marcel·lí Domingo, ministre d'Educació, sobre el primer i el segon ensenyament a Catalunya, que era necessari que no arribés a la universitat" (p. 65).
Gradualment, la situació ambiental va insuflar una nova orientació al moviment estudiantil que, davant de les agressions feixistes, va assumir la necessitat d'una formació militar que apostava per la creació d'un exèrcit català. Els fets del 6 d'octubre van influir molt sobre els joves de 16 a 20 anys, en el sentit que es van adonar que no existia una voluntat clara de crear un exèrcit. Així, es va decidir crear les bases d'un nova força armada a partir de l'únic exèrcit que es tenia a l'abast: l'espanyol, de manera que s'intentà que el màxim nombre de joves nacionalistes hi entressin per tal d'assolir la formació acadèmica militar. Ben mirat, la funció del BEN -a més de propiciar una profunda reflexió a favor de la catalanització de la universitat i el restabliment de l'autonomia- era actuar de força de xoc per protegir els càrrecs de la FNEC dels atacs falangistes, a garrotades si convenia. No ha d'estranyar, doncs, que quan va esclatar la Guerra Civil el 18 de juliol de 1936 entre els membres de la FNEC predominaren dues grans opcions: ingressar a l'Escola de Guerra i formar-se com a oficials de l'exèrcit -tal com féu Raimon Galí-, o entrar a les Milícies Pirinenques -les úniques que depenien directament del govern de la Generalitat- tal com va fer l'Andreu Xandri.11
Lògicament un llibre de Memòries com el de Raimon Galí es troba curull d'històries, anècdotes i facècies que, tot i el seu interès, no poden ser comentades amb detall en una recensió que analitza la història des del punt de vista de l'educació. Per això deixem en un segon pla els aspectes relatius a l'Escola de Guerra, les aventures de guerra al front d'Aragó, les sentides referències a les Milícies Pirinenques integrades per joves nacionalistes molts dels quals procedien de la FNEC, l'enemiga dels responsables militars de la República els joves oficials catalans, la batalla de l'Ebre, el fi de la guerra, etc. Tot plegat constitueix un conjunt d'experiències de primer ordre per un jove com Raimon Galí que deixava l'adolescència per entrar a l'adultesa amb el bagatge de les pedagogies del seu pare i de mossèn Batlle, per bé que ara la responsabilitat era per a ell sol. Així, al llarg d'aquestes Memòries, es dibuixa nítidament l'itinerari formatiu de Raimon Galí a l'ombra de dos grans pedagogs -el seu pare Alexandre Galí i mossèn Batlle, traspassat l'any 1955- que potser no buscaven formar herois ni sants, però sí que creien fermament que la gent havia d'estar ben formada per assumir els actes herois que els seus majors els demanaven.
El temps d'exili a Mèxic -on va arribar pel Nadal de 1939- marca una nova etapa en la vida de Raimon Galí que, conjuntament amb Joan Sales, va encapçalar aquella gran aventura editorial que fou Quaderns d'Exili, revista que ocupa tot un capítol d'aquestes memòries. Mentrestant, la família Galí s'havia dispersat i el pare -Alexandre Galí- havia restat a França dirigint una escola sufragada per una associació de quàquers americans. Com és sabut, a Mèxic, els intel·lectuals catalans es van aplegar al voltant de dues revistes -Full Català i Quaderns d'Exili- que a voltes es van trobar contrapuntades. Si la primera gaudia de la protecció de Josep Carner i fou un projecte polític i cultural d'Agustí Bartra en el qual va col·laborar Joan Roura-Parella, Quaderns d'Exili conglutinava els afanys d'una sèrie de joves que sense negar la dimensió cultural que el catalanisme havia d'assumir a l'exili va optar per la intervenció militar a la Segona Guerra Mundial. Fou llavors quan el grup de Raimon Galí, Tísner i Joan Sales va titllar el grup del Full Català d'òrsides, la qual cosa va complicar les coses entre els nuclis catalans a la diàspora americana.
Després de l'experiència de la Segona Guerra Mundial, Raimon Galí s'adona que no hi havia cap altre camí que el retorn al cristianisme. Per tant, després de residir uns quants anys a Mèxic, Galí retorna a Catalunya amb voluntat de servei i aprofita l'escoltisme com a instrument per contribuir a la reconstrucció del país, un símbol del qual es pot veure en el desig de salvar el monestir romànic de Sant Pere de Casserres (Osona). De bell nou l'amistat amb mossèn Batlle -"m'ha ensenyat el misteri de la caritat i que una de les manifestacions més efectives de Jesucrist era l'escena de la samaritana" (p. 145)- serà crucial per a Raimon Galí que també entra en contacte amb el Grup Torras i Bages.12 En aquest moment ja s'albirava a l'horitzó del panorama de la represa l'acció d'un CC incipient, quan a les darreries dels anys cinquanta (1957- 1960) el monestir de Montserrat va esdevenir un lloc de trobada de tota la joventut de Catalunya. D'alguna manera, Galí sempre va romandre sota la influència d'intel·lectuals catòlics com ara Péguy i Chesterton i va participar dels vents renovadors de la teologia conciliar (Congar, de Lubac) en un tot que havia d'afaiçonar l'ideal del CC, forjat a partir de la conjunció del cristianisme i de Catalunya en un conjunt harmònic que havia de conjuminar la mística amb l'acció política.
Si algú pot dir que aquestes Memòries tenen un punt d'àcides i corrosives es deu a les crítiques i acusacions que Galí deixa anar al llarg de les pàgines del llibre que ens ocupa. Així s'han d'entendre les seves consideracions sobre l'aclimatació a casa nostra de les teories de Mounier que bo i assumint una direcció política es desmarquen de l'orientació cristiana. Per a Raimon Galí la cosa és evident: l'arraconament de Péguy i l'èxit de Mounier va tenir conseqüències fatals per a la nostra història recent. "La joventut dels anys 1960 al 1962 fou educada amb dues paraules que reflectien dues actituds oposades que esdevingueren sagrades: el dubte i l'eficàcia. Com podeu veure, la lògica que les guia és la negació cristiana de l'amor" (p. 167).
Raimon Galí insisteix una i altra vegada en la seva crítica a la presència d'elements comunistes en la vida cultural i universitària catalana: "Les universitats catalanes serien governades per professors marxistes de vàlua, com ara Manuel Sacristán i més tard Pierre Vilar, que durant una colla de generacions varen permetre trinxar la nostra memòria històrica i impediren a la joventut catalana de veure i jutjar rectament el seu passat" (p. 172). De tal faisó, que aquest conjunt de circumstàncies va determinar un canvi de rumb en la nostra tradició pedagògica que s'arrela en el moviment de renovació del primer terç del segle XX. A l'hora de fer consideracions, Raimon Galí ho afluixa: més perillosa que la dictadura militar, és la dictadura intel·lectual que esborra sistemàticament tot allò que li fa nosa.
Des d'aquí s'entenen les crítiques de Raimon Galí sobre el paper jugat per Marta Mata i Rosa Sensat en la nostra pedagogia més recent. El mateix Raimon Galí ho rebla de la següent manera: "Jo veia el pare molt trist: crec que era per la seva donació incondicional als deixebles, molts dels quals van buidar la pedagogia del pare del seu inseparable contingut moral, cívic i religiós" (p. 189). Més endavant trobem invectives de to similar quan es refereix a l'escola durant l'etapa de la transició: "L'escola no tenia altra opció que seguir les directives de l'Associació Rosa Sensat i continuava l'escombrada dels valors tradicionals de la Renaixença i de la responsabilitat, la ciutadania i la formació moral que el meu pare exigia a tota pedagogia…" (p. 199). Davant d'aquesta situació, no estranya que Raimon Galí decidís tirar endavant amb el seu projecte del Grup d'Estudis Nacionalistes (GEN) per a formar la joventut catalana.
Jordi Galí i les ganes d'aprendre
Gràcies a les seves confidències sabem que Jordi Galí va escriure entre els 11 i 20 anys un diari que, tot i contenir un bon arsenal d'informacions, no ha consultat per a l'elaboració del seu recent llibre sobre les ganes d'aprendre. Es tracta, per tant, d'una obra escrita de bell nou encara que reflecteix l'univers de lectures que Jordi Galí ha realitzat al llarg de la vida que, d'alguna manera, conformen aquestes "ganes d'aprendre", expressió que ha manllevat de l'escriptor francès Marcel Pagnol (1895-1974). Altrament, aquesta obra -que agombola els records i opinions de l'autor amb fragments de la literatura universal- també posseeix un innegable interès per a la història de la pedagogia catalana atès que al llarg del llibre desfilen alguns dels protagonistes de la renovació pedagògica del país del segle XIX, sobretot de la seva primera meitat. Així no ha d'estranyar que Jordi Galí consideri Manuel Ainaud l'únic gran polític de l'ensenyament que ha tingut Catalunya en els darrers cent cinquanta anys.
D'alguna manera, Jordi Galí és un intel·lectual format a redós d'homes com Chesterton (1874-1936) que -com és ben sabut- es caracteritza per pensar des de la paradoxa.13 Un dels nuclis durs d'aquest llibre rau, possiblement, en el reconeixement que en la personalitat de l'autor es dóna una paradoxa entre la seva capacitat intel·lectual i la seva voluntat que, en un exercici d'humilitat i sinceritat, reconeix que en el seu cas marxen per camins dispars. En efecte, Jordi Galí accepta que tota la seva trajectòria intel·lectual ha estat marcada per la convicció, que ha manllevat de mossèn Batlle, que el que és essencial en educació és una "intel·ligent formació del caràcter", com a premissa indispensable per a la formació d'unes elits que dirigeixen el país. De fet, Jordi Galí reconeix que aquest ha estat sempre el seu somni, la formació d'uns joves -d'aquí la importància de l'escoltisme- per dirigir el país en el seu procés de redreçament nacional.
Jordi Galí entén l'educació com un procés que s'inicia en l'ensenyament primari i es perllonga en l'ensenyament secundari, bo i deixant de banda la qüestió de l'ensenyament universitari. El nostre autor -un pensador crític i compromès- ha fixat la seva atenció en dos dels grans models dels sistemes educatius de l'Europa contemporània. En concret, es refereix al sistema britànic de les public schools que va renovar Thomas Arnold quan fou director de Rugby (1828-1842) i que va donar consistència a l'imperi britànic durant l'etapa victoriana. A banda d'aquesta tradició britànica, cal recordar l'ensenyament dels liceus francesos que va assolir -un dels seus moments més brillants- durant el temps de la III República (1870-1940). D'aquests dos models -Jordi Galí arracona el model del gymnasium alemany, probablement pel seu tarannà autoritari, disciplinari i militarista d'ascendència prussiana- el nostre autor extrapola els aspectes més positius. Així per aconseguir aquests objectius Galí reprodueix fragments literaris -és a dir, narracions- de caràcter ben divers però que tenen com a comú denominador aquell afany de superació que sempre comporta la vida escolar, entesa des d'una perspectiva que excel·leix l'esforç, el mèrit i el treball de l'alumne. Dit d'una altra manera: Jordi Galí veu en l'escola -una de les grans creacions modernes- el motor per ascendir socialment i el mecanisme per fomentar una educació del caràcter que permeti configurar unes elits que siguin capaces de dirigir les regnes de la societat.
Tant és així que per a Jordi Galí l'educació del caràcter arriba a ser més important que la formació intel·lectual. D'aquí la importància de l'escoltisme com a instància per a la preparació per a la vida, aspecte que els germans Galí sempre han sabut apreciar pel sentit liberal i cavallaresc que entronca amb la tradició del gentleman, és a dir, del cavaller cristià. En darrera instància, aquesta és una de les grans vocacions de la pedagogia de Jordi Galí -mogut per una certa anglofília-14 que busca una fortalesa del caràcter que no es troba renyida amb el sentit religiós de la formació humana. D'alguna manera, es detecta en la seva pedagogia un tret purità que no queda satisfet amb la petrificació de la fe i, encara menys, amb l'agnosticisme regnant. Justament aquí rau una de les paradoxes més clares del franquisme que si bé fou un règim oficialment catòlic va generar un seguit de generacions agnòstiques, incrèdules i atees, una situació que enerva els germans Galí que han vist com la lògica dels fets ha desvirtuat el sentit pedagògic -inequívocament cristià- dels postulats educatius del seu pare.
De l'extensa tria de textos que Jordi Galí il·lustra les ganes d'aprendre, destaquen els fragments de Marcel Pagnol -autor de qui manlleva el títol del llibre- que en els seus escrits dóna un magnífic testimoni del liceu francès, aquella institució republicana que oferia la possibilitat d'ascendir socialment a partir dels èxits acadèmics. La tesi de fons de Pagnol -assumida i recreada per Jordi Galí- és ben nítida: tot és bo per desenvolupar les ganes d'aprendre. Aquesta és, justament, una de les tesis d'aquest llibre en què l'autor reconeix que qualsevol instància didàctica -les versions dobles dels clàssics, els bons professors, els sistemes de còpia com les xuletes, etc.- serveixen per promoure els hàbits d'estudi i treball. Altrament, des d'un punt vista doctrinal, Jordi Galí es desmarca -i per fer-ho utilitza els textos de Claudi Ametlla- de l'escola laica i racionalista de Ferrer i Guàrdia i, en conseqüència, de la tradició pedagògica llibertària que sovint es presenta com una de les aportacions més genuïnes de la pedagogia catalana.
La posició de Jordi Galí és ben diferent, des del moment que advoca per un ensenyament liberal que és conciliable amb el sentiment religiós. A més a més, aquesta opció es troba per damunt de qualsevol partit polític -i aquí el text de Don Camillo de Giovanni Guareschi és ben revelador- perquè l'ofici del magisteri demana un compromís ètic i professional que no coneix banderes, ni colors. Al cap i a la fi, el que Jordi Galí busca és promoure una mena d'aristocràcia de mestres que, a imatge del que va propulsar Joan Bardina amb la seva Escola de Mestres, potenciï la vocació docent i el rigorós exercici professional de l'ofici de mestre. Tanmateix, aquests mestres -veritables antídots del frau- tenen una gran responsabilitat social perquè en darrer terme la seva funció no és altra que fornir una moral cívica i col·lectiva que anteposi els deures per davant dels drets, ben contràriament al que succeeix avui.
Naturalment, la narració de Jordi Galí -és a dir, el seu relat autobiogràfic- confirma una vegada més la importància de la família. En efecte, la família Galí -malgrat totes les dissorts dels anys de postguerra- va saber transmetre una atmosfera d'amor de la qual Jordi Galí en guarda una excel·lent imatge. La seva fou -tot i les grans dificultats del moment- una infància feliç. A través dels seus records esmenta el seu pas per l'Instituto Menéndez Pelayo de Barcelona -que a partir de 1939 va suplantar la Mútua Escolar Blanquerna-15 i l'acabament del batxillerat a Osca on la seva mare es trobava desterrada. Del seu retrat es conclou una visió del franquisme que s'oposa als tòpics que sovint planen els primers compassos del franquisme. Segons Jordi Galí, no tot fou igual en aquell ensenyament de postguerra, atès que en els Instituts públics van romandre-hi professors que havien estat influïts per l'esperit de la Institución Libre de Enseñanza i que, per tant, van saber mantenir un cert to en la seva docència.16 Gradualment, el pes del falangisme va decaure i, a poc a poc, es va imposar un batxillerat que, malgrat totes les limitacions del moment, donava una sòlida formació bàsica. Tant és així que Jordi Galí manifesta una certa nostàlgia per aquell batxillerat de set anys (quatre de batxillerat elemental, dos de batxillerat superior i un curs preuniversitari) que assentava els coneixements i, el que és més important, exercitava l'alumne en el treball d'una manera constant.
No hi ha cap mena de dubte que Jordi Galí ha estat un magnífic professor d'ensenyament secundari i que, tanmateix, hagués estat un excel·lent professor universitari. Tenia totes les condicions per ser-ho i hagués pogut aconseguir una càtedra universitària en el camp de les humanitats clàssiques. Però el cert és que no guarda un bon record del seu pas per la Universitat de Barcelona que, al seu parer, no fou ni alma, ni mater. Encara que ell no ho recull en aquest llibre, val a dir que Jordi Galí va obtenir durant el curs 1949-50 el premi extraordinari en filologia clàssica a la Universitat de Barcelona de la qual fou -durant alguns cursos- professor auxiliar. D'alguna manera el seu distanciament respecte a la Universitat rau, probablement, en el fet que l'ensenyament universitari hagi estat -i potser encara ho sigui- excessivament teòric, allunyat de la necessària practicitat que ha d'envoltar l'aprenentatge de qualsevol professió i, més encara, la formació dels mestres.
És obvi que Jordi Galí ha escrit una de les pàgines més brillants de la pedagogia catalana contemporània. I ho ha fet amb una tenacitat gens menyspreable des d'aquell any de 1951 quan va començar la seva singladura pedagògica a La Molina, on va establir una mena d'internat emparentat amb les public schools britàniques. Poc després obria amb la col·laboració de la seva esposa Montserrat Izard el col·legi Sant Gregori a Barcelona, de manera que al llarg d'aquests anys ha atresorat una gran experiència professional que -en el seu cas- combina amb la sempre necessària reflexió pedagògica.17 Amb altres mots: Jordi Galí ha estat molt més que un pràctic de l'educació perquè, a banda d'assajar i innovar, ha pensat, reflexionat i teoritzat sobre el fet educatiu. I ho ha fet -i encara avui ho fa sortosament- amb les eines d'algú que mostrauna clara inclinació per la literatura i que, al mateix temps, sap que es troba vinculat a una nissaga de mestres que comença amb Joan Bardina i que troba en els seus pares -Alexandre Galí i Josefa Herrera- un inequívoc punt de referència.
La pedagogia de Jordi Galí penetra en el lector talment com si es tractés d'una fina pluja d'hivern. És una pedagogia viva que neix de la pràctica quotidiana i de la reflexió teorètica perquè no oblidem que, a banda de la seva formació filològica, Jordi Galí també és un pensador contrastat com bé sabem els membres de la Societat Catalana de Filosofia. Tal vegada, en el cas de Jordi Galí es pot dir allò que la filosofia esdevé pedagogia i que, al seu torn, aquesta pedagogia implica una consciència cívica perquè només és ciutadà qui compleix uns deures: els drets -tan reivindicats en aquesta cultura postmoderna- han de ser una simple conseqüència d'un comportament presidit pel compliment dels deures de cadascú.
En qualsevol cas, no és fàcil sistematitzar la pedagogia de Jordi Galí que es desprèn del Manifest per l'ensenyament que tanca el seu elogi de les ganes d'aprendre, lema que al cap i a la fi entronca amb la vocació noucentista de la pedagogia del seu pare. Amb tot, i sense estructurar una sistemàtica completa, podem dir que detectem unes constants que, si més no, confereixen a la seva pedagogia unes característiques ben significatives: administrativament, rebuig de l'excessiu intervencionisme polític i, per tant, de la burocràcia; doctrinalment, entendre l'educació com a trobada amorosa; religiosament, defensa d'una espiritualitat pregonament cristiana; patriòticament, un ensenyament arrelat al país i a la cultura catalana; cívicament, anteposar els deures als drets; didàcticament, una crítica oberta al constructivisme; socialment, una educació oberta a la comunitat i, sobretot, als pares; educativament, un ensenyament integral que sense negligir la formació intel·lectual emfasitza la importància de la formació de la voluntat i del caràcter. En conjunt, ens trobem davant d'una pedagogia que a contracorrent no accepta el discurs d'ensenyar a aprendre, sinó que insisteix en la conveniència d'aprendre coses perquè és ensenyant coses, a través de processos, matèries i assignatures, com el mestre estableix amb l'alumne aquella relació humana fonamental que desvetlla les ganes d'aprendre. Ni més, ni menys.
Notes
1. Tot i que els germans Galí Herrera foren cinc -Raimon, Maria, Francesc, Salvador i Jordi- en aquest treball només ens referim a dos d'ells, en Raimon i en Jordi. Justament aquest darrer va escriure un llibre sobre el compromís dels germans Chesterton [El compromís polític dels germans Chesterton, edicions de 1974 (Nova Terra) i 1989 (Barcelonesa d'Edicions), respectivament] que nosaltres hem parafrasejat per donar el títol a les reflexions i comentaris que segueixen.
2. Ens referim, en concret, a les següents obres: GALÍ, R. Memòries. Barcelona: Proa, 2004; GALÍ, J., Les ganes d'aprendre. Lectures, reflexions i experiències d'un mestre. Barcelona: Pòrtic/Barcelonesa d'Edicions, 2005.
3. L'experiència assetjadora de la malaltia pulmonar de Màrius Torres -que també patia Salvador Galí-, en aquells moments quasi incurable, va configurar en el poeta lleidatà una sensibilitat especial que oscil·la entre la melangia i la nostàlgia d'una felicitat anhelada però mai abastada o, quan es tracta d'un passat relativament feliç, irremeiablement perduda. Com és sabut, en l'obra poètica de Màrius Torres el tema de la mort hi és omnipresent atès que fa palesa la precarietat i caducitat humanes. En aquest sentit, entre els temes cabdals en la creació poètica de Màrius Torres destaca la mort, l'anhel i l'esperança d'immortalitat de l'ànima humana i el transcendent diví en la seva poesia. Sobre aquest punt, es pot veure l'acurat estudi de Josep Martí Cristòfol Lectura Metafísica-teològica de la poesia d'en Màrius Torres. Lleida: Quaderns de l'Institut Superior de Ciències Religioses de Lleida (núm. 11-12), 2005.
4. Sobre el cas de depuració de Josefa Herrera, es pot veure la documentada explicació que ha fet el seu fill Jordi Galí: "Una història exemplar: el cas de depuració de Josefa Herrera i Serra", a Mestres i exili. Edició a cura de Conrad Vilanou i Josep Monserrat. Barcelona: INEHCA/ICE de la Universitat de Barcelona, 2003, pp. 91-105 [Aquest treball s'ha publicat anteriorment a la revista Relleu]
5. En relació a l'itinerari intel·lectual d'Alexandre Galí, sovint es distingeixen tres fases o etapes: en el primer període que discorre entre 1909 i 1923 fou un creador; durant el segon període que s'estén entre la Dictadura i el final de la Guerra Civil (1923-1939) la seva activitat singularitza per la dimensió investigadora; per últim, en el tercer i darrer període que comprèn de 1939 a 1969 Alexandre Galí apareix com un autèntic i veritable pensador.
6. GALÍ, A., Una hipotètica revolta d'uns mestres hipotètics. Perpinyà: Edicions Proa, 1964, p. 25. Alexandre Galí va desenvolupar a bastament el tema del frau en el seu llibre Mirades al món actual: primera sèrie de vuit assaigs. S.l.: Arc, 1967, obra que a parer de Raimon Galí fou un llibre profètic.
7. GALÍ, A., Una hipotètica revolta d'uns mestres hipotètics, obra citada, pp. 22-23.
8. Ens referim a la Història de la FNEC, d'Arnau Figueres (Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2005) que reflecteix la història d'aquesta associació d'estudiants que va aparèixer en l'escena universitària a finals de l'any 1931, poc després de la proclamació de la Segona República, pe bé que les seves primeres accions no van ser públiques fins als primers mesos de l'any següent. El grup promotor de la idea fou la Secció Escolar de Palestra, presidida per Joaquim Granados, que va manifestar la voluntat de la transformació de la FUE (Federación Universitaria Escolar) de Catalunya i Balears en la Federació Nacional d'Estudiants de Catalunya, independent de tot vincle orgànic amb cap "central" espanyola, i que havia d'englobar tots els estudiants, no sols universitaris, sinó també professionals (Magisteri, Comerç, etc.) Aleshores, per tenir representació als òrgans de govern de la Universitat calia pertànyer a la FUE, organització creada al gener de 1927 a Madrid. En un principi la FUE fou un fogar de catalanitat i de liberalisme, però amb l'arribada de la Segona República (1931) la FUE es declarà, sinó expressament, tàcita, governamental. I això fins el punt que la FUE -en l'organització de la qual havia participat Antoni M. Sbert- ja no era la Federación Universitaria Escolar sinó que es va convertir en la Federación Universitaria Española. Pel que sembla -i aquí seguim al professor Miquel Siguan (Els estudiants catalans i la Guerra Civil. Barcelona: Publicacions de la Universitat de Barcelona, 1993)- el canvi va agafar per sorpresa els dirigents barcelonins de la FUE amb Jordi Maragall al capdavant. En realitat, a la Universitat es van obrir dos bàndols entre els representants de la FUE que comptava amb el suport dels germans Xirau Palau i el seu grup d'alumnes selectes (Jordi Maragall, Eduard Nicol, Salvador Espriu, Rosselló-Pòrcel) que emfasitzaven el paper de la cultura per damunt de tot, deixant els valors patriòtics de banda (és el que Joan Sales a l'exili mexicà va anomenar òrsides) i els simpatitzants de la FNEC que representava un corrent associatiu dins el catalanisme. Entre els dirigents de la FNEC -a banda de Joaquim Granados, Alexandre Cirici, Joan Sales, Andreu Xandri, Josep Maria Capdevila, etc.- s'ha d'esmentar Raimon Galí que va ser -durant aquells anys- un home d'acció.
9. La família Galí es desmarca del magisteri que va exercir Joaquim Xirau sobre la generació intel·lectual republicana i que va trobar amb Jordi Maragall i Noble -el fill petit del poeta- un del seus més destacats elements. Ben mirat, les famílies Galí i Maragall representen dues orientacions ben diferenciades en el nostre context cultural més recent, atès que si el nacionalisme constitueix un tret característic en la família Galí assoleix un aspecte secundari en la línia de pensament -un humanisme liberal i socialista lligat a l'espiritualisme d'arrel cristiana- que va de Joaquim Xirau a Jordi Maragall. En relació a la família Maragall es pot veure: BATALLÉ, V., La saga dels Maragalls. Barcelona: L'esfera dels llibres, 2005.
10. Joaquim Xirau va reunir al seu voltant un grup selecte d'estudiants universitaris que formaven una mena de "club Xirau" bastant restringit que es reunia periòdicament. El doctor Moisès Broggi (Memòries d'un cirurgià. Barcelona: Editorial 62, 2002) comenta que va concórrer a les reunions que feia a casa seva amb els seus col·laboradors (Jordi Maragall, Calsamiglia, Tortella, Rubert, Roura-Parella, Mascaró, Casanovas, i d'altres). Pel que fa al seu funcionament anota: "Aquestes reunions les feien alguns vespres, tot prenent cafè després de sopar, i s'hi tractava de filosofia. Només es podia parlar d'un tema prèviament anunciat, sense apartar-se'n" (p. 135). També Jordi Maragall (El que passa i els qui han passat. Barcelona: Edicions 62, 1985) s'ha referit a aquest "club Xirau", grup selecte d'alumnes que es reunien al domicili particular de Joaquim Xirau, o a la casa d'alguns dels seus deixebles predilectes (Calsamiglia, Maragall, Udina).
11. Sobre aquest jove líder estudiantil, fill de dos pedagogs com Josep Xandri i Leonor Serrano, que va morir durant la Guerra Civil es pot veure: TERRAFETA I BADIA, R. M., Andreu Xandri: Mística i Força. Barcelona: Barcelonesa d'Edicions, 1988.
12. En relació a la història d'aquest grup es pot veure: RAGUER, H., Gaudeamus igitur. Notes per a una història del Grup Torras i Bages: documents i records. Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1999.
13. La influència del pensament G. K. Chesterton (1874-1936) constitueix una constant en l'univers intel·lectual dels germans Raimon i Jordi Galí. Ambdós van rebre l'influx d'aquest pensador que quan comptava 48 anys es va convertir al catolicisme. El diumenge 30 de juny de 1922, envoltat de la seva esposa Frances i d'alguns sacerdots com el pare O'Connor, Chesterton va ser batejat i, seguidament, es va preparar per rebre la comunió. Una de les peculiaritats del seu pensament rau en l'intent de superar la modernitat a través d'una crítica intel·lectual basada en l'ús de la paradoxa que així es converteix en una àcida i corrosiva dialèctica amb la qual denuncia els vicis, excessos i limitacions del pensament modern. Es pot afegir que últimament assistim a casa nostra a una recuperació del pensament de Chesterton, a través de traduccions de les seves obres al castellà promogudes per l'editorial Acantilado. Entre les traduccions recordem la seva Autobiografia (Barcelona: Acantilado, 2003) i l'estudi realitzat per F. Gamissans, Chesterton, la persona i el pensament (Lleida: Quaderns de l'Institut Superior de Ciències Religioses de Lleida, núm. 9, 2003). D'alguna manera, també els germans Raimon i Jordi Galí Herrera empren la paradoxa per assenyalar les contradiccions del pensament contemporani i, molt especialment, de la història de la nostra cultura i pedagogia.
14. Jordi Galí s'ha sentit proper a intel·lectuals anglesos cristians com Gilbert Chesterton i Hilaire Belloc. D'aquest darrer es va publicar amb una edició crítica, sota el títol d'Història i sentit, els articles de Hilaire Belloc a El Matí (1929-1936) [Barcelona: Barcelonesa d'Edicions, 1995].
15. La recent aparició de la publicació La confiscació d'antics centres d'ensenyament de tipus catalanista: dos informes (1939) [Presentació de Salomó Marquès. Documents d'Història de l'Arxiu Pi i Sunyer, 2. Barcelona: Fundació Carles Pi Sunyer d'Estudis Autonòmics i Locals, 2004], dóna més llum sobre el que va passar amb Blanquerna durant els primers compassos del franquisme, justament quan Alexandre Galí es trobava a França. En aquest estudi recopilatori s'inclouen tres documents que fan referència a la Mútua Escolar Blanquerna. 1) Un informe breu de dues pàgines signat pel Secretari d'Informació i Investigació, amb data d'1 de març de 1939 que porta el núm. 37, en què es posa de relleu que Alexandre Galí i Pau Vila -director i sotsdirector de la Mútua- havien col·laborat amb la Generalitat "durante el dominio rojo". 2) Un informe elaborat per la "Comisión nombrada para la formación de expedientes de incautación de locales de antiguos Centros de enseñanza de tipo catalanista", lliurat amb data 17 de novembre de 1939 (les signatures dels tres membres de la comissió són il·legibles). S'insisteix que Galí i Vila van ocupar càrrecs de responsabilitat "con la Generalidad durante el dominio rojo". A més, i en relació a Alexandre Galí, s'afirma que "su fama de pedagogo de izquierda y separatista está tan fuertemente extendida, que maestros de igual apellido ponen gran cuidado en hacer notar que no tienen parentesco con él". Al seu torn, s'emfasitza el "tono antiespañol de la enseñanza dada en el Colegio Blanquerna". S'insisteix repetidament que l'idioma escolar era el català, alhora que es manifesta que en els actes es cultivava el sentiment català. És possible que aquest informe s'elevés davant la petició de reobertura de la Mútua Escolar Blanquerna, cosa que va demanar Jordi Maragall i Noble que a tal fi es va desplaçar fins a Vitòria el mes de juny de 1939 i que tenia a favor el pare Higini Anglès, antic consiliari de Blanquerna. Les gestions van ser negatives i és molt possible que aquest informe tingués alguna cosa a veure en la decisió final, des del moment que conclou que "la parte acusada debe comprender que lo actuado en otros tiempos no ha tenido el elevado tono que era de desear por los buenos patriotas españoles, cuando en los propósitos de enmienda que figuran en la memoria que acompaña a una instancia elevada a la Superioridad por conducto del Rectorado de Barcelona, en 13 de marzo último, dicen: estando hoy en día plenamente justificada por el gran sentido que ha adquirido, se desarrollaría la labor patriótica en toda su amplitud. Acaso comprendieron que la Patria no es susceptible de mezquinas dimensiones convencionales". 3) Fragments d'un informe (el més extens de tots) signat per Manuel Marín (amb una signatura parcialment il·legible), amb un segell que diu "Instituto Nacional Menéndez Pelayo, Barcelona" (que funcionava als locals incautats de Blanquerna) i sense data. La identitat d'aquest informant correspon al senyor Manuel Marín i Peña, catedràtic de llatí i director de l'Institut Menéndez Pelayo a partir de 1939 que -a parer de Jordi Galí i Herrera- "era un home notable, i estic segur que sabia amb pèls i senyals qui érem. Era un d'aquells homes lliurat en cos i ànima al bàndol nacional (franquista és una paraula inadequada i anomenar-lo falangista seria un disbarat i un insult) que devia arribar aquí pensant que els catalans menjàvem cada dia per dinar capellà estofat i érem tots comunistes, i va tenir la sorpresa de trobar-se amb persones normals. Més normals que alguns falangistes frenètics amb qui probablement se les hagué d'heure. Amb en Francesc Ayesta -alumne d'un curs més endavant que el meu, de qui parlaré en un altre moment no llunyà, ja que fórem companys a la colla escolta Francesc Soliguer i fou un excel·lent professor de l'escola Sant Gregori anys més tard-, el senyor Marín travà una amistat que va durar tota la vida" (Les ganes d'aprendre. Lectures, reflexions i experiències d'un mestre, p. 219). En la introducció de l'informe de Manuel Marín i Peña es diu que l'11 d'agost de 1939 es van presentar al seu despatx, el secretari de la Mútua, Josep Vilardaga, acompanyat de l'administrador, Joaquim Ros, que van demanar el lliurement de números de la revista Junior per tal de reforçar la seva defensa. En aquest informe es fan referències diverses vegades a l'article que Josep M. Tallada va publicar a La Vanguardia Española, el 8 de març de 1939, sobre "La inconsciencia de la burguesía". Altrament, al llarg d'aquest informe es diuen coses com les següents: "En dicho establecimiento se enseña justo a los niños la cantidad de Religión necesaria a tranquilizar la conciencia de los que no necesitaban mucho para tranquilizarse". Igualment, es denuncien les innovacions litúrgiques que s'havien introduït a Blanquerna: "y así en su Oratorio se celebraba la Santa Misa cara al pueblo, y en ello se puso empeño de cosa importante, pues según el Administrador de la casa costó gran trabajo y largo forcejeo obtener tal licencia". Per últim, s'insisteix de nou en la qüestió de l'idioma atès que, a parer de l'informant, a Blanquerna "el español queda relegado a la categoría de lengua extranjera, estudiada en pie de igualdad con el francés y el inglés". En aquesta mateixa direcció, escriu: "En la Biblioteca de Blanquerna, por lo demás muy pobre, la literatura castellana apenas está representada, en cambio abundan las traducciones catalanas de obras extranjeras, especialmente inglesas y norteamericanas". Tot plegat als ulls del redactor de l'informe és molt perillós, atesa la següent consideració: "El cultivo de los valores catalanes en la educación crea en Blanquerna un clima espiritual de intenso catalanismo afectivo: catalanismo de sardana, barretina y juegos florales, que no sería vituperable incluido en un marco español, pero que toma carácter separatista si se subraya o exalta su condición diferenciadora, o se silencia el resto de España, o se hace a éste objeto de comparaciones denigrantes. Y todo ello se da en Blanquerna".
16. A parer de Jordi Galí l'ensenyament durant el franquisme no constituïa -fins i tot, durant els primers compassos del règim- un tot homogeni i uniforme, sinó que dins de l'ensenyament públic s'impartia una docència de qualitat per part de molts professors que estaven influïts per l'estil de la Institución Libre de Enseñanza. En aquest sentit, Jordi Galí fa la següent observació que pel seu interès per a la història de l'educació reproduïm a continuació: "Caldrà estudiar la interacció entre aquest ensenyament públic, que tenia una qualitat innegable, la lamentable proliferació d'un ensenyament religiós d'una qualitat en general molt baixa, i la cridòria fanfarrona del falangisme que tenia, almenys en teoria, una espècie de dret de cuixa sobre qualsevol institució pública o privada" (GALÍ I HERRERA, J., Les ganes d'aprendre. Lectures, reflexions i experiències d'un mestre, obra citada, p. 221).
17. Sobre la història de l'escola Sant Gregori es pot veure el llibre editat per Manfred Díez, Montserrat Galí i Xavier Ibáñez Repàs a Cal Mestre. 50 anys de l'escola Sant Gregori 1955-56/2005-6. Barcelona: Escola Sant Gregori, 2006. Justament a manera de pòrtic s'ha inclòs en aquest llibre commemoratiu el darrer capítol de la primera part del seu llibre Les ganes d'aprendre, que constitueix un relat autobiogràfic sobre la trajectòria personal i professional de Jordi Galí.