El catecisme. Un sermó de nadal

L’Evangeli no té preu. Tan se me’n dona qui l’hagi escrit i com s’hagi fet: és allà i el podem viure. I es resumeix en tres coses: el Magníficat de la Mare de Déu, les Benaurances, el Pare Nostre.

Transcripció a càrrec de Jordi de Nadal del sermó fet a la Missa de Nadal de l’any 2010 al local del Grup d’Estudis Nacionalistes.

Us vull explicar el catecisme. Primer, heu de saber que, com diu Max Scheller, hi ha un saber comú, un saber científic i un saber de salvació – és el saber poètic. Hem volgut explicar el món des del saber científic i hem arribat a la conclusió que és un misto que s’encén sol. Encara que no sigui de sentit comú. I deixem de banda el saber poètic, deixem de banda la poesia de la teologia –perquè la teologia només és de debò quan és poètica, perquè Déu és poètic. Justament, no entenem Déu perquè Ell té una dimensió immensament poètica i en canvi nosaltres no passem de fer rodolins.

Per això, la història de la Creació, tal i com la llegim al Gènesi, és molt més veritable que no pas com ens l’expliquen els científics –per aquesta explicació, ja en tenim prou amb Anaxàgores. La Creació és un gest de generositat de Déu, que no volia quedar-se amb el ventre ple i es va treure de dins el món. És com fer el pessebre, que té una funció: és la mida de l’home. Tots els que som pessebristes, tenim Sant Josep escarbotat, perquè ens fa de mida. A Déu no li venia d’uns quants segles: va fer el món, i amb el temps, va trobar qui li faria de mida, aleshores va crear l’home.

El Gènesi diu una cosa molt maca: que Déu va fer el món divertint-s’hi, per dir-ho d’una manera vulgar. Hi trobava gust, el mateix gust que tens quan fas un pessebre. Va sortint, va sortint. I al final, a la creació del món, hi va haver una cova.

Nadal. Què és? És una cosa incomprensible, però pel Mediterrani és normal. El Mediterrani estava acostumat a tractar déus a patades, que corrien per aquí i per allà. Podien acceptar que Déu es fes home. I així tenim aquesta definició de Déu: Déu és un senyor tan poètic i tan sonat, que és capaç de fer-se home.

A més a més, hi ha el misteri del Déu Pare, Fill i Esperit Sant. Tres Persones. La persona és una cosa indestructible per ella mateixa. És una cosa creada a semblança de Déu, perquè així va ser quan Déu la va crear. Aquí hi ha el punt fonamental de tota teologia: tot allò que hi ha de bo en mi mateix, en Déu és infinit: la capacitat de tenir amics, la vostra capacitat d’escoltar-me, de tenir paciència, la gresca que farem per Nadal a les nostres cases; tot això és a semblança de Déu. Així hi ha tres Persones, que són una cosa en elles mateixes, però que s’estimen tant, que fan una sola cosa. Aquí hi ha la història central de caritat, també nosaltres, quan estem junts, intentem reproduir això mateix.

Déu s’ha fet home. De la mateixa manera que hem de fer una interpretació poètica de la creació del món, hem de fer una interpretació poètica del Nadal. Ara hi ha aquesta pregunta, què hi feia que la Mare de Déu fos verge? Ningú de nosaltres ha triat la seva mare –i jo haig de dir que vaig tenir molta sort. Però Déu es fa fer la seva mare a mida. Ell ho podia fer. La va fer no només sense pecat, sinó plena de gràcia, que és bastant més gros. La va preparar. Però si hi penseu, veureu que en el moment que l’àngel marxa i ella ja ha concebut, la Mare de Déu estava condemnada a mort. Ella i Sant Josep estaven promesos, però segons la llei jueva, ja tenia les mateixes obligacions que els casats. Quan Sant Josep va descobrir que ella estava embarassada sense que ell hi hagués tingut part, tenia l’obligació de denunciar-la perquè l’apedreguessin. De manera que Jesús va venir perquè va haver-hi un senyor que va saltar-se la llei.

Així va venir la gran festa del Nadal. Déu es va fer home i fixeu-vos si ho va fer ben fet, que es va fer un infant. Si hagués estat més científic, ens hauria clavat un profeta sortit d’enmig de bardisses i prou. Però va voler que fos un nen, que està carregat de poesia. Tot l’espectacle de Nadal és una cosa absolutament poètica, tan poètica que ha de ser veritat. És l’anunci dels àngels als homes que tenen la bona voluntat de Déu (així és la traducció literal de l’arameu).

També hi havia els pastors, que són una colla d’arreplegats, al mig de terra dura. Nostre Senyor va néixer als confins del desert perquè era el seu lloc. Ell era l’Home que venia del desert, del desert de Déu, que és l’infinit.

I també hi ha la història dels tres reis. No eren astrònoms. Si ho haguessin sigut, haurien torbat la marxa de l’estrella i s’haguessin quedat a casa, fent matemàtiques. Eren astròlegs, que creien en els misteris de les estrelles. Per això, quan van veure una estrella diferent, la van seguir. De vegades, la fe consisteix a pensar que tu tens una estrella diferent, i que la segueixes, encara que hagis de passar per on hagis de passar i encara que hi hagi molta gent que no la veuen.

Va haver-hi els seus regals d’or, encens i mirra. I penseu-hi, l’endemà van haver de fúmer el camp, perquè Herodes els volia pelar –són els sants innocents. L’ofrena dels reis era absolutament inútil: la Mare de Déu i Sant Josep no podien guardar l’or, pel pes; de l’encens, no estaven pas per glorificar-se els uns als altres, i per la mirra, encara estaven vius. De manera que tots tres van quedar a la cova.

I així van anar i tornar d’Egipte. Déu era Déu, però havia de fer l’aprenentatge de ser home. D’això no n’aprèn ni a l’escola dels rabins ni a la Universitat, sinó en una fusteria –una fusteria en què feia “remendos”, no pas grans coses. Per això Jesucrist parla com un home de fuster.

A mi, aquests trenta anys de Nostre Senyor, m’entendreixen. Quan es va perdre per la caravana i va acabar al Temple, els mestres de la Llei només van poder dir allò de “aquest noi promet molt” i res més. Ell després se’n va tornar al poble. Amb sa Mare sola i la veïna que se’n devia riure.

Després ve la predicació. Què és Jesús predicant? Això vosaltres només ho podeu saber d’oïdes, jo m’hi trobo cada diumenge. L’Evangeli no té preu. Tant se me’n dóna qui l’hagi escrit i com s’hagi fet: és allà i el podem viure. I es resumeix en tres coses: primer, el Magníficat de la Mare de Déu; segon, les Benaurances; tercer, el Pare Nostre. I no m’allargo més.

Ve aleshores una cosa que costa d’entendre: la Redempció. A totes les cultures, fora de la musulmana, hi ha sacrificis. Que és que la vida porta sang i vessar sang és un senyal de reverència i adoració a Déu. Déu Pare, així, va fer molt més que acceptar sacrificis: va sacrificar el Fill. I aquí m’aturo.

El cristianisme es va escampar. Què passa amb el cristianisme? És molt senzill, ho diu Sant Pau: torna a passar la història d’Abraham i de Moisès. Abraam surt d’Ur de Caldea i ja era prop de Terra Santa, quan Déu el va cridar i li va posar de nom Abraham – ningú explica per què el canvi, però era més maco. Entre Abraham i Déu hi ha la relació de la promesa: Déu i Abraham eren amics i entre amics no es fan papers, perquè hi ha confiança. Quan Déu li va manar de matar el fill, l’home estava disposat. No us estranyeu, això un home egipci ho faria, si Déu li surt de cara. Naturalment, crec que Abraham pensava que una cosa o altra passaria, que tot plegat no podia ser tan ximple. I va sortir un xai. I Déu va ser fidel a Abraham.

El poble va créixer, va fugir a Egipte i va tornar pel Sinaí. Desert i desert. I cada dia mannà, i guatlles, i guatlles i mannà i només si picaven en una pedra, per pur miracle, podien beure. Moisès va pujar al Sinaí, va baixar amb les taules de la Llei, en veure el vedell, es va enrabiar i va trencar-les. I aleshores va haver de fer la feina dels que s’enrabien: tornar a pujar al Sinaí a buscar les taules noves. Déu ja no es fiava del poble. Era massa gran, perillava i per això els va donar la llei.

Hi ha dues maneres d’entendre el cristianisme: des de la fe d’Abraham o des de la Llei de Moisès. D’aquí neix la història dialèctica de l’Església, el que passa quan la moral es menja la teologia i quan el Dret Canònic es menja la moral. En el món de la fe d’Abraham, del cristianisme en queden les tres coses que us deia: el Magnificat, les Benaurances i el Pare Nostre.

I què és això? Abans hem de parlar del pecat original, que me l’he deixat. El pecat original no és la poma, és el sereu com Déu, que és el que diu el dimoni. Perquè nosaltres no portem un rei al cos, nosaltres portem un déu al cos –que és per allà per on ens foradem. Doncs bé, Jesucrist no va venir a treure el pecat original. Segons els ortodoxos, el pecat original ens va deixar castigats. Segons els protestants, començant per Luter, el pecat original ens va deixar podrits del tot –entendreu que va sortir Freud. Els catòlics creiem que l’home va quedar neulat. Fotudet. Però encara capaç de caminar. I és a aquest home que Déu hi va parlar.

Una de les maneres de voler ser com Déu és capgirar les benaurances. Només cal llegir el diari: el que compta és el regeix, el que arriba a dalt, el que aixafa els de sota. I resulta que Déu ha vingut a dir-nos que fóssim com uns nens. Oi que de petits posàvem el cap entre les cames i vèiem el món del revés? Doncs és això. Ho diu Chesterton: quan Sant Pere va fer el gest humil de ser crucificat cap per avall, va rebre el do de Déu de veure el món tal i com és: les estrelles com flors, els núvols com muntanyes i tots els homes penjant cap per avall de la misericòrdia de Déu.

L’Evangeli ens demana que ens posem cap per avall. Quan tot el nostre món està muntat al contrari: sobre reeixir, sobre triomfar. Quan, voleu que us digui, la primera condició de ser capellà és no voler ser bisbe.

Així arribem al misteri de la mort i la Resurrecció. Que és fonamental, per allò que diu Sant Pau: “moro cada dia i ressuscito cada dia”. A les nostres pregàries ho diem cada nit: “així com ara m’adormo, que ressusciti demà”. La vida humana és un continu de mort i de resurrecció.

Ara us he de parlar de l’Església. Naturalment, l’Església té molt mala fama. Us parlaré sense embuts: l’Església del segle XX va tenir un autòcrata, que era Pius XII, que deia que no necessitava consellers, sinó executors. Un home que anava tan sol no podia ser. Va sortir després un home que va ser una estrella, va ser Joan XXIII. Que només va fer una cosa: somriure. Després va venir Pau VI que, pobret, va tenir la feina (un sant baró, cagadubtes, massa savi), de posar en marxa el Concili. Aleshores va venir Joan Pau II i el Concili se n’ha anat a fer punyetes –potser s’ha ensorrat sol. Però hi ha hagut una marxa enrere: allò que eren esperances, s’han quedat buides. A més ens va clavar Catalunya alguns bisbes que Déu n’hi do –no tots, però.

Hi ha un refús instintiu a l’Església. No us parlaré de Benet XVI, perquè és el Papa –i a callar i llestos, perquè hi ha tres persones de les quals no en parlaré mai. Són els meus tres superiors a l’Església: el meu rector, el meu bisbe i el meu Papa. Bé, del rector sí, perquè en faig lloances. Però Joan Pau II, és clar, era polonès. Us ho explicaré d’aquesta manera: per nosaltres, treure’ns la sotana, encara que fos d’una manera esbojarrada, va ser un signe de llibertat. A Polònia, portar sotana era un signe de llibertat. A més a més, Joan Pau II no era mediterrani. No ens podia entendre, als catalans. Però alabat sia Déu! Ho torno a dir. Està molt de moda bescantar el Papa i bescantar a l’Església. Però jo us ho haig de dir: si jo hagués entrat en una multinacional, me n’haurien tret al cap d’un any. Perquè, a més, des que tinc ús de raó, sabia que faria un ofici que seria independent. I he anat a parar a l’Església, amb la censura, i els pecats, i la contralt i tot plegat. I, m’ho deixeu dir clar? A dintre de l’Església hi he fotut el que he volgut. Ara, això sí, tinc carnet de boig no perillós. Costa una mica d’aconseguir, però ja està. La més democràtica i respectuosa de les institucions creades és la Santa Mare Església, que sembla carregada de punyetes. I us parlo per experiència.

Vosaltres també ho sabeu. Us posaré un exemple. A Gòsol, a la vetlla de Nadal, han de sortir a fora per escalfar-se –a dins de l’església encara hi fa més fred. A mi em deixen fer la missa en una sala, pel fred. I quan li van preguntar al meu rector com era possible, ell va contestar: “No ho he dit a ningú”. Perquè, un rector que cuida onze parròquies i compleix amb totes, pot fer el que vulgui. M’explico? Déu us faci la gràcia de creure que va fer l’Església perquè no tenia més remei. Una vegada vaig sentir un bisbe que remugava del pecat original. Li vaig dir que no rondinés, sense pecat original, no seria bisbe. Déu va veure que l’home estava afeblit i va haver d’inventar una jerarquia. Que, dintre de tot, ha fet totes les bestieses que vulgueu, però ha surat.

Boccaccio té una història molt divertida d’un jueu que es vol batejar, a Gènova. I li diu al capellà: “Vull anar a Roma”. El capellà li diu que ara, que no cal –en el temps del Boccaccio, ja podeu comptar com anaven els papes. Però ell hi va, i quan tornar, el capellà li pregunta com ha anat. Li respon: “Ja m’he batejat. Si aquella colla de bèsties manaven sobre l’Església, vol dir que Déu l’aguanta”. D’altra banda, va sortir el Papa Borgia. És a dir, l’Esperit Sant no s’ha compromès que surti el millor Papa, sinó que s’ha compromès que l’Església s’aguanti encara que surti el Papa Borja.

Avui en dia l’Església està en un moment de defallença. Som tristos, ens vénen quatre gats a missa i tot plegat. I les misses a penes s’aguanten. Però deixeu-me dir-vos una cosa: aneu a missa si podeu, perquè si Nostre Senyor l’aguanta, també la podeu aguantar vosaltres. Sabeu què ens passa a l’Església? Estem massa sèrios. Al Concili Vaticà li falta sentit de l’humor –el que tenia Joan XXIII.

Ara a més hi ha un problema gros: com passareu la vostra fe a la canalla? Benet XVI ho ha dit: sou al 1930. La República era anticatòlica, però no era anticristiana. Tant l’Azaña com el Companys van morir amb els sagraments. I homes com l’Heribert Barrera, tant pare com fill, són dels més decents del país. M’hauria sabut greu que l’Heribert Barrera s’hagués convertit: havia d’entrar al cel així. I fotre’s un susto de ca l’ample.

Però avui en dia, la gloriosa cultura no és anticatòlica, és anticristiana. Un exemple és el cas de la Sagrada Família: els arquitectes volien que s’ensorrés. Perquè això del túnel no és casualitat, a Madrid els encantaria que desaparegués la Sagrada Família –així els japonesos anirien cap allà.

Per això sembla que els cristians siguem una colla de ximples. Doncs, gràcies a Déu. Mireu, no hem de ser ni Cruzado de Cristo Rey, anant a bufetades, ni acollonits, que ens espanti de creure. Tenim la fe que tenim, fem Nadal i el dimoni, que estossegui. I que Déu ens doni la gràcia de somriure.

I acabo amb els Pastorets. Sabeu quin és el missatge dels Pastorets, que és una meravella? Que els pastors se’n poden fotre del dimoni. Poden fer ballar el dimoni: això només és catòlic, eh? Els pastorets només poden ser catòlics i mediterranis, com el pessebre.

De manera, que Bon Nadal!