El catalanisme del Dr. Carles Cardó, de Jordi Giró
Un referent per a la construcció plurinacional de les Espanyes
Jordi Giró i París
Cossetània Edicions
Valls, 2001
Amb aquest llibre el professor Giró ha guanyat el premi Carles Cardó d’assaig convocat a Valls amb motiu de les Festes Decennals de la Mare de Déu de la Candela de l’any 2001. Jordi Giró ens té acostumats d’ençà de la publicació de la seva tesi doctoral per l’Institut d’Estudis Catalans (El pensament polític de Carles Cardó i Jacques Maritain, Barcelona 1995) a oferir-nos articles, conferències, cursos i publicacions sobre alguns dels aspectes més importants del canonge Cardó. Destaquem, a més de la tesi, la correspondència entre Carles Cardó i Ramon Sugranyes de Franch (Jordi Giró, Dos homes de pau en temps de guerra. Espistolari Carles Cardó –Ramon Sugranyes (1936-1942), Barcelona: Claret, 2001).
En aquesta ocasió ens cal parlar de la seva darrera aportació. Es tracta d’un llibre breu, El catalanisme del Dr. Carles Cardó, amb un subtítol llarg i suggerent (“Un referent històric per a la construcció plurinacional de les Espanyes”). Aquest és, ni més ni menys, el tema del llibre ja que no només cerca una anàlisi divulgadora de l’obra del canonge Cardó sinó que, a més, intenta somoure el lector envers una reflexió més ambiciosa i actual. El llibre s’estructura en quatre parts.
En la primera, Giró resumeix la vida i l’obra de Cardó i n’assenyala el significat i la importància, sobretot centrant-se en les posicions del canonge sobre la guerra civil. En la segona part, justament aprofundeix sobre aquest període tan cabdal en la vida del nostre poble i en les posicions que va suscitar a una i altra banda. Això dóna peu a parlar de la confrontació de les “dues tradicions”, el nacionalcatolicisme toledà (representat pel cardenal Gomà) i el tarragonisme (representat pel Cardenal Vidal i Barraquer, i seguit pel Dr. Cardó). La tercera part vol entrar de ple en els conceptes de nació i Estat per arribar a la conclusió de què pot ser el catalanisme catòlic aplicat a Cardó. En una part final, Giró s’arrisca a mostrar-nos les influències cardonianes en el pensament i escrits de diversos grups significatius i personalitats diverses des dels anys trenta fins a l’actualitat.
No és aquest el lloc d’una valoració crítica rigorosa i profunda, que el llibre i l’autor estudiats indubtablement mereixen. La faré a la manera que Giró analitza la personalitat i el pensament del canonge: oferiré, doncs, la “meva” recepció del llibre. Potser aquí pecaré del mateix que crec que peca l’autor ja que, sobretot en la primer part, manifesta sense complexos la “seva” visió del canonge. És ben clar i ho adverteix en els mots introductoris: “qui ha estat i qui és per a mi el Dr. Cardó” (p. 8, el subratllat és de l’autor). És prou conegut que els seus anys d’estudi l’han familiaritzat enormement amb la vida i obra del canonge vallenc, però no sé fins a quin punt en un autor semidesconegut per la majoria de la societat catalana és interessant encara fer aquestes aportacions tan subjectives. Sens dubte, Giró s’afegeix amb coneixement de causa a la llista dels qui, respectuosament, han pres distància respecte a l’autor estudiat i s’atreveixen a jutjar-lo, com pertoca a una sana tradició crítica. És en aquest sentit que Giró valora el pensament del canonge i n’assenyala els seus punts forts i els seus punts febles (principalment a les pp. 79-86), en aquesta llibertat d’establir un diàleg de tu a tu i considerant el canonge per damunt de tot un interlocutor vàlid encara avui, malgrat que Giró considera sovint “la seva [de Cardó] retòrica premoderna” com a enutjosa pel lector d’avui. Sospito que aquest joc de valoracions i diferències entre l’autor del llibre i el personatge estudiat, esparces en tot el llibre, poden confondre aquell lector que, havent arribat al llibre sense conèixer Cardó, finalment no sabrà pròpiament distingir-lo: potser el llibre no resol prou clarament les aproximacions i les distàncies.
Per anar acabant, en l’última part, “Pervivències i persistències del llegat cardonià”, que resulta summament original i llegidora, l’autor fa un rastreig en algunes de les influències que Cardó exerceix des de la postguerra ençà. Tanmateix els testimonis que aporta són a voltes desiguals en pes, profunditat i extensió. Sospitem que hi ha més gent, personalitats influents en diferents camps, que han parlat alguna vegada de Cardó o que d’alguna manera han rebut el seu mestratge. A més, posar en un mateix pla una cita de Cardó en un discurs d’un polític, per important que sigui, i la presència del pensament de Cardó en una síntesi teològica no destria prou bé el pes de la influència real de Cardó en un o altre. El fet que el to del llibre vulgui ser divulgatiu i que això passi legítimament per l’estratègia comunicativa de fer-nos passar Cardó explícitament pel sedàs de l’autor (“el meu Cardó”) justifica la decisió de Giró de no entrar en profunditats, treu valor a la meva crítica i parla de la bondat del llibre.