El castell i el monestir
Aquest escrit és fruit del seminari del Nucli d’Història Militar del Grup d’Estudis Coronel Guarner, i s’inscriu en el seu Vè curs (1999-2000): “Anàlisis estratègic d’història de Catalunya: les nostres falles.”
Aquest curs s’ha estructurat a partir del llibre de Josep Maria Ballarín, Catalunya, terra de mar menuda. Història de quatre barres i quatre barruts, Planeta, BCN 1998; i de fet és l’estudi d’alguns capítols, agrupats sota el nom del present escrit.
És per això que els comentaris, explicacions i anàlisis, tenen com a eix aquest llibre, del qual molts paràgrafs vénen reproduïts en el mateix escrit. I és que a vegades, és difícil expressar d’una altra manera el que tant bé ens explica mossèn Ballarín.
Començarem fent una breu introducció per tal de situar-nos en el lloc i en el moment d’estudi. Estem a punt d’entrar a l’Edat Mitjana. Entre la caiguda de l’Imperi Romà i l’Edat Mitjana, hi ha un temps, un espai de llibertat, on els bisbes (llegim Església), són els únics que s’han quedat al costat del poble durant la invasió dels bàrbars, i continuen organitzant la “ciutat” a la manera dels romans, i encara saben separar la religió de la política. De mica en mica això deixa de ser així.
Els nouvinguts copien de l’Església, l’estructura jeràrquica de poder, heretada dels romans. De mica en mica, tot fugint dels sarraïns , la gent pren possessió de la seva pròpia terra, anant a viure al Pirineu. És aquí , on podem veure el naixement del “pagès de rabassa” que diu Ballarín, que treballa i sobreviu amb un tros de terra.
És una època de concentració de forces, per a una futura expansió. És a dir, tenim la conquesta de la terra per part de la gent que viu a la Catalunya Vella. Estem en el moment del naixement de les nostres arrels, amb totes les influències dels grecs, els romans i l’Església i ara cal veure com això fructifica i com s’edifica a sobre.
A partir d’aquí parlarem més a fons d’aquest procés de la conquesta de la terra i de com neix el nostre país i com evoluciona. Qui el conquereix i qui se’l fa seu. Que no té per què ser la mateixa persona. Analitzarem el paper de l’Església en tot aquest procés, i valorarem l’herència dels conqueridors bàrbars i del paper dels castells i dels monestirs.
Veurem com es produeix l’acumulació de forces que es va produir en la concentració de gent a les valls pirinenques (Catalunya Vella), per tal de poder fer en el futur l’expansió catalana (Jaume I).
Veurem qui són els responsables que existim com a poble.
“TERRA, MARCA, GENT”
Amb la Marca instal·lada al Llobregat i el Cardener, van aparèixer tot de castells al llarg d’ella per tal de defensar-ne les planes obertes entre la Marca i el Pirineu.
Tot i no ser els grans castells de més endavant, Ballarín ja diu: “Tot senyor de castell ha de tenir mirada d’esparver, urc d’amo de rodalies i braços a espasa.”
La definició d’“urc” al diccionari diu: “orgull, tarannà altiu i arrogant”. Per tant tenim que aquests senyors, són guerrers d’espasa, altius, arrogants, de mirada dura i freda, calculadora.
Aquesta definició bé podria pertànyer a la descripció dels bàrbars que van arribar del nord fent fora els romans.
Així doncs, aquells senyors, encara porten a la sang, la sang dels seus avantpassats guerrers. De mica en mica, aquests senyors anirien perdent neguits, però aleshores encara eren bàrbars que “enyoraven el cavall i les galopades de guerra” quan els sarraïns s’estaven quiets, i aleshores es barallaven amb algun veí, per poder satisfer aquesta ansietat.
Entre aquests senyors hi ha Guifré el Pilós i els primers comtes de Barcelona. Fins a Pere I “El catòlic” i el seu fill Jaume I “El conqueridor”, s’adirien bé a aquesta definició.
Al mateix temps, els monestirs també omplien la Marca (recordeu que Sant Pere de Rodes, és igual o més gran que un castell) i eren poblats per, com diu Ballarín: “bàrbars que enyoraven els cavalls de guerra, que provaven a bones d’amanyagar-se amb les benaurances”, i afegeix: “Si no es deixava endolcir per l’encens del temple, l’abat d’aquells monestirassos, havia de tenir mirada d’esparver i urc de senyor”, ja que sovint eren senyors amb ganes de brega, reconvertits a les benaurances.
Això, com possiblement ja sabeu, és així, perquè sovint algun dels fills dels senyors dels castells, que no eren els hereus, anaven a parar a l’Església, ja fos com a bisbe o com abat. Però evidentment havia crescut entre espases, cavalls i poder. Difícilment un se n’oblida d’això.
Encara sentien bullir la sang bàrbara i guerrera per les seves venes.
Utilitzant les paraules d’en Ballarín en els primers capítols del seu llibre i la interpretació simbòlica que el company Manfred Diez en feia quan parlava de les metàfores sobre el pa i el vi, on l’austeritat del pa amb oli expressa l’arrelament a la terra, la tragèdia de viure i el sacrifici, per exemple; i l’alegria del vi expressa, per exemple, un estat de llibertat (recordem la dualitat seny-rauxa de Vicens Vives); podríem dir que aquests senyors i aquests abats (no tots, és clar), dels castells i dels grans monestirs, eren el vi del moment, la diversió, la guerra, la brega.
El pa en canvi, eren els pagesos, tant allunyats de senyors i abats, i que es feien seva la terra conquerida i defensada per aquests senyors. I tot a base d’esforç i treball, i anys i més anys de feina.
En paraules d’en Ballarín:
“El pas dels cavalls guerrers fa molt de soroll, el cop de fanga al terròs no en fa gens. Els grans sermons pontificals retrunyen catedrals enllà dels segles, el sermó dominical del rectoret es perd a primer banc de missa.
Però la terra és conquerida a cops de silenci i de treball.
El braç armat dels guerrers havia engrapat un tros de terra que començava a ser la nostra. L’havien conquerida, però no l’havien pas feta seva. El pas dels cavalls de guerra no deixa créixer els blats. Una terra no és conquerida de debò fins que no hi creix sembradura.
Mentre els senyors comtes i vescomtes se la partien i repartien, els homes del ròssec la conquerien a rabasses.”
Què ens diu tot això?
Com dèiem en començar, estem veient que per molt que uns quants senyors guerrers conquerissin terres, o les defensessin amb les seves armes i la seva sang de les invasions dels sarraïns, aquelles terres no es senten com a pròpies per la gent que hi anirà a viure, fins que no l’han treballat, l’han patit i n’han extret els fruits. Fins que no l’han feta seva i estimat, vaja!.
És tot un procés, que dura, al Pirineu, del 800 fins prop del 1150. Uns 350 anys de treure pa de les dures terres de la Catalunya Vella.
Si ens hi fixem, avui en dia encara podem intuïr les feixes i els espais guanyats al bosc en molts indrets del Pirineu, malgrat que arbres i bardisses ocupin ara aquest espai.
I afegeix, referint-se al poble baix:
“La conquesta feixa a feixa, és impossible sense algun lligam que lligui el pagès amb el terròs i el veí. I fou l’hora de les parròquies. Aquest país nostre, el més vell, fou repoblat planificadament, amb la lògica de l’home de la terra.”
És a dir, l’església baixa, la de poble, la del rectoret, actua d’aglutinant de la gent. La gent s’aglutina, s’ajunta perquè té una cosa en comú: Déu. Això crea un lligam amb els veïns , és a dir crea un col·lectiu amb interessos comuns.
El primer fet comú, com hem dit, és Déu, o més ben dit una espiritualitat comuna, de la qual en vetlla i els en fa partíceps un d’ells, un pagès més: el rectoret, del qual ja parlarem d’aquí a una estona.
La terra també és un d’aquests comuns, diria jo, ja que és la mateixa per a tots, en aquell espai del Pirineu, i costa el mateix per a tots treballar-la i guanyar-la al bosc i a les muntanyes.
Aquesta pobresa i patiment, es veuen una mica diferents si algú també les pateix. Ets sents acompanyat. Encara que sigui en el sofriment. Compartir el sofriment el fa una mica més lleu.
És per això que “a muntanya, l’esglèsia aplega entorn seu les cases de fredor fosca. A la plana més agraïda, de cases escampades, hi ha una parròquia cada dues hores”. Si hi pensem una mica, veurem que això és força exacte.
Segons Ballarín: “La parròquia fou el fet més comú” i esdevingué, d’alguna manera, l’àtom d’Europa.
D’alguna manera, Europa tenia més sentit aleshores, perquè era una munió de parròquies, és a dir de comunitats que es regien més o menys segons els mateixos principis i/o interessos.
Per tant: “Venim de pagesos de parròquia. La història de la nostra gent, i més la dels de mena baixa, comença per aquells homenots desconeguts i aquelles donasses que no s’espantaven amb els llops”, i per tant van fer tot i més per tirar endavant. I tot any rera any, esforç rera esforç.
Aquí Ballarín torna a donar molta importància a les dones, en la creació de la nostra terra. Les anomena “donasses”. Sovint sols parlem dels homes, però les dones són insubstituïbles en aquell moment, i també ara, perquè tiraven la casa endavant i a voltes sinó sempre també el camp. Tenen molt de caràcter, i l’home sense elles no seria el mateix. Fins deuen ser les inventores de la cuina catalana que avui tant ens agrada i n’estem tan orgullosos. Seguint amb la interpretació simbòlica del pa i el vi, podríem dir que la dona encarna el pa i l’home el vi.
I acaba:
“El pagès ha fet més que el mestre d’obra. Ha fet més que una catedral, ha fet aquesta terra.
Anyada rera anyada.
Des dels primers segles de la naixença encara el tenim al tros.”
El país, doncs, l’han fet “els menuts”, els pagesos de la terra.
Els senyors dels castells i alguns abats de grans monestirs, es dedicaven a fer la guerra, a l’amor ..., però no van fer-se seva la terra.
LA VILA I EL MERCAT
Mentre el pagès, a la muntanya, i poc a poc a la plana, conqueria la terra, s’anaven retrobant les viles i els pobles.
La feina a les feixes continua, però la concentració dóna els primers fruits.
Aquest creixement, que jo anomenaria primera fase d’expansió, porta a l’aparició de viles i mercats, que d’alguna manera són com una festa, i que comença a ser el vi de la gent, la llibertat de poder sortir del cau per vendre, si és el cas, el que et dóna la terra, i les ganes d’aconseguir més terres que ja comencen a sentir com a seves.
El pagès comença a relacionar-se una mica fora del que és la seva pròpia parròquia. Hi ha una relació entre parroquians de diferents parròquies. Altre cop es té una consciència de pertànyer a una col·lectivitat, aquest cop més gran.
Les viles es convertiren doncs, en lloc de reunió, tertúlia, negocis, diversió, tot a nivell primitiu, i apareixen els menestrals.
“De tant en tant, els pagesos s’havien d’arrecerar al castell del senyor i els vilatans es planyien de no tenir més bones murades. Vivien a por de moros i de senyor rebec”, que ens ve a dir que les coses encara no estaven prou madures per fer la gran expansió.
Tot i així i com diu Ballarín:
“De mica en mica les fronteres amb el sarraí s’anaven fent llunyanes.
El nostre país era als primers passos de tentines d’un infant.
La gent no s’ho sabia, era a la naixença d’un nom per a tots.”
LA GENT DE MAR
Tot allò que es pot dir del pagès es pot dir del pescador.
Fou home de parròquia com tothom, però vivia vora mar.
Com diu Ballarín:
“Amb les tempestes que s’enduen els homes d’una grapada, l’home de la mar menuda sap el risc molt més que el pagès d’una plana i tant com el muntanyenc que se les ha de fer amb el torb.”
Recordem que el torb és aquell vent gèlid que bufa a les muntanyes del Pirineu i que es posa per tots els racons del cos. Vent descrit molt bé al llibre de Francesc Viadiu, “Entre el torb i la Gestapo”, de títol prou entenedor, i que explica com el va sofrir molta gent que durant la 2a Guerra Mundial s’escapava de França i dels nazis, per les muntanyes.
Tot i no parlar-ne gaire, el pescador també ha sofert per sobreviure i ha acabat fent-se seu aquell mar que banya les nostres costes, sentint-lo seu i patint mentre ho aconseguia.
És un procés similar.
“LA MENUDALLA CLERICAL”
Aquest capítol tracta del paper dels diferents entorns clericals de l’època, però estudiant-ne aquells que més han ajudat a fer la terra ben nostra.
Ballarín diu:
“Al temps de la nostra naixença, la clericalia era arreu. No és possible fer la història dels barons sense fer la dels bisbes, tampoc no podem pensar en el pagès i el menestral sense recordar-nos del rectoret.”
El rectoret
I començant pel rectoret, diu:
“El rectoret provava de llaurar les ànimes amb la mateixa calma pacient que el pagès espera un bon any”
I afegeix:
“El rectoret pujava d’escolà i amunt. Sortia del poble. Per amunt que arribés (...), sempre continuava home del poble. Al cap d’anys de voltar-la pels rostolls, tenia el clatell tant clivellat a sol i ressol com els seus pagesos.
Era un d’ells.”
“Si el pagès va conquerir la terra, el rector li va donar l’alè; si el mestre d’obres va bastir catedrals, el rector va engarristar-se pels cingles posant-hi ermites a tots els sants del cel.”
És a dir, el rectoret de poble, que vivia colze a colze amb el poble baix, que sovint era tant pobre com ell, és tant culpable de la naixença de la nostra terra com els altres, perquè va viure de prop l’arrelament a la terra.
Ell mateix, com dèiem abans, unia al seu voltant (llegim església) els que creien en Déu (tots aleshores) i d’aquesta unió en naixia el sentit de veïnatge, de col·lectivitat, de poble. Poble que s’arrela a les terres que ell mateix veu donar fruits.
L’espiritualitat que representava, ajudava a creure a la gent que l’esforç terrenal que feien no era en va.
Fent un símil del que diu Ballarín en el tros que hem llegit, podríem dir que el rectoret també va conquerir en part les muntanyes posant ermites a tot arreu.
A tall d’anècdota. Recordem que a la sèrie de televisió que hem vist aquest darrer any: “La memòria dels cargols”, el rector de poble, el rectoret, és part indissociable de la vida i evolució del poble, i en forma part des del primer capítol. I aquesta presència ningú no l’ha trobat estranya ni inoportuna.
De fet aquesta sèrie, que pretenia explicar la història de Catalunya des d’un punt de vista particular, coincideix força amb la visió de Ballarín del naixement de Catalunya, ja que l’explica partint del poble baix i a més la fa començar, precisament, en el període del qual estem parlant ara com a moment del nostre naixement.
Tampoc, i és que ningú no és perfecte, el rectoret es salva d’alguns tics com la riquesa, l’empaitar dones, que segurament també es van donar.
Però com diu Ballarín:
“Pecador i tot, duia amb ell la benaurança dels pobres sense escarafalls”
Cal tenir clar que tot el que estem dient, ho estem generalitzant.
Els ermitans
Quant als ermitans, que començaren a sorgir en aquell temps a les nostres terres, Ballarín en diu: “Tocant les antigors de casa, penso que, sense aquells homes tancats com una cua en una mica d’esquei de roca, tampoc no entendríem els nostres orígens.
Tots duem solituds a dintre.”
Penso que és força cert que el poble català podria arribar a tenir una part solitària. La solitud és una part ben nostre.
El monjo
“Els dies de la nostra naixença foren més de monjo menut que d’abat de tro” diu Ballarín, i afegeix:
“Si els monjos coneguts ens han deixat llegendes de gestes i llibres resplandents de lletres daurades, el monjo menut ens ha fet hereus de formatge a les postades, de raïms a la vinya i de vi al celler”
Estem parlant, doncs, dels monjos dels monestirs petits, senzills (no per exemple del de Sant Pere de Rodes), sense abats.
Monjos que cavaven la terra per extreure’n fruits igual que els pagesos, per alimentar-se. Monjos “pagesos de rabassa”, que com aquests, en estar lligats a la terra i treballant-la, se la van fer seva pam a pam.
En aquests petits monestirs, segurament eren grups de pocs.
“Cap d’ells no devia ser de nissaga, més aviat devien dur les mans a cantells dels pagesos”, comenta Ballarín
Com els rectorets, sortien del poble i no deixaven mai de pertànyer-hi. Resaven i treballaven.
ESPIRITUALITAT I ESFORÇ FÍSIC
Fins i tot podríem dir que es pot interpretar com una formació del caràcter i un arrelament a la terra, que també afectaria els pagesos.
Aquest esforç que cal fer per tirar endavant, per sobreviure, t’enforteix fisicament, però també i sobretot t’enforteix mentalment.
Com postulava en Batista i Roca, l’excursionisme ajudava a l’enfortiment físic i mental, ja que pots arribar a superar qualsevol situació complicada i aprens a estimar el terreny que trepitges.
Alguna cosa semblant els va passar a aquests avantpassats nostres.
Un parell més de coses:
Acollien qualsevol i segurament no hi havia pas senyors entre els acollits. Era el poble ras amb qui estaven en contacte. Abans fins i tot que amb els abats dels grans monestirs.
A més , la convivència en un monestir, que és difícil, perquè la convivència entre les persones ja és de per si difícil, ens demostra altre cop la importància del terme col·lectivitat. Grup de persones que ajuntades per un fet comú, es recolzen i ajuden i prenen consciència de col·lectiu i de pertànyer a un espai físic. Seria semblant al que passava amb les parròquies.
I pam a pam, junts, també es van fer seu el territori.
COR DE ROURE
Els monestirs, grans i petits, es van escampar per tot Europa.
Als grans, “on la mística cavalleresca dels feudals es feia monjo”, hi ha enterrats els grans conqueridors de la nostra terra.
Als petits, els pobres monjos, vilatans i pagesos que no podien caure enlloc més.
Podem veure com els castells (llegim senyors), van lligats als grans monestirs (llegim abats) i a la cúria eclesiàstica (llegim bisbes), i que el poble ras va lligat als rectorets i als monjos dels petits monestirs.
Però sense la conquesta del senyor, el pagès i el monjo no s’haurien fet seva la terra.
Però això sí, i repetim-ho, qui ha fet seva la terra és el poble baix.
Segons Ballarín, els monestirs varen ser la “força” de l’Edat Mitjana i de la cristiandat. En ells s’hi representa tot: la fe cristiana i el resar a Déu portat a l’extrema pobresa o amb riquesa d’una certa austeritat (recordem els cementiris, per exemple); la preservació de la cultura, les lletres i la saviesa; l’esforç físic a l’hort i els camps dels voltants com si fossin simples pagesos.
És a dir, ho representa tot. Tant el bo com el menys bo, si es dóna el cas.
Com les parròquies, també eren petits àtoms, al voltant dels quals s’acumulava matèria ( espiritual, física i humana).
“LA CRISTIANDAT I L’ESPASA”
El lligam a l’home i la terra
Fins ara hem vist que el naixement com a poble es comença a gestar a partir del lligam entre l’home i la terra.
El lligam dels romans era que volien exportar el món romà, pels déus i per Roma, i per això varen conquerir tants territoris. Tot això de mica en mica perdé importancia i varen ser vençuts pels bàrbars.
Com diu Ballarín: “Gent muntada a cavall, no podien combatre ni per la pròpia terra ni per cap ciutat sagrada, eren nòmades, combatien per fidelitat al cap, i no es preguntaven gaire res més.”
El lligam era la fidelitat al cap.
Aquest lligam de fidelitat es transmeté entre els més pròxims i s’anà perdent entre els més llunyans, i es convertí en el vassallatge, que relligava tot el món feudal.
Els bàrbars van començar a baixar dels cavalls i a voler arrelar, doncs, d’alguna manera:
“Totes les cavalcades dels bàrbars, sense deixar herba al darrera, eren la gairebé desesperada recerca d’una terra i d’uns horitzons que no canviessin cada matí.”
I es va lligar a la terra.
Ballarín diu:
“Ingenus fills de bàrbars, garneus hereus de Roma i amb un toc de les benaurances, els medievals endevinaven que en el lligam a la terra i a l’home hi ha, paradoxalment, la llibertat.”
Com ja havíem dit el dia abans, som part de bàrbars, de romans i de mossens Tronxos. Aquesta barreja, i si ho lliguem a la terra, és el nostre origen.
Tot i que la servitud lligava els pagesos a la terra, potser inicialment de manera no gaire voluntària, el fet que d’aquella terra en traguessin fruits, l’estimessin, se la fessin seva, era una petita manera de sentir-se’n propietari. D’haver aconseguit amb l’esforç, alguna cosa més que la que dóna fer-ho per obligació.
Havent-lo vist néixer, des de la pobresa fins a l’esplendor, aquest lligam, i tornem-hi, els fa més lliures interiorment.
D’alguna manera hi ha un acte de fidelitat envers la terra. De vassallatge cap a ella.
L’Edat Mitjana, es pot caracteritzar, com ja hem anat entreveient, per 3 o 4 característiques que ens l’expliquen prou bé, algunes de les quals ja les hem tocat una mica.
Aquestes són la cristiandat, la servitud, i el vassallatge.
La cristiandat era el que ara anomenaríem “entorn”, perquè tots els nuclis que configuraven Europa, no anaven per lliure, sinó que com hem vist, representaven una única manera d’entendre la vida des del cristianisme.
“La cristiandat, segons Ballarín, és l’instint social de fer aquest món semblant a l’altre”, i creient que “si la glòria és una festa eterna, bé calia començar a tastar-la aquí baix”, el món medieval es va omplir de festes i més festes, moltes de les quals han arribat fins als nostres dies, o són l’origen d’elles.
Altre cop podem veure reflectit “el vi”, aquí.
Aquesta nova organització d’Europa, començava pel poble ras, estructurat en parròquies, i continuava per la creença que senyors, barons, marquesos, comtes, reietons, reis i emperadors, eren qui eren perquè Déu ho volia així.
“Eren sagrats, beneïts per Déu, duien corona i espasa beneïda”
Ballarín diu: “A les bones, corona i espasa no podien fer mal ús d’un ús que els venia de dalt, a les males entre l’ús i el mal ús hi havia el gruix d’una fulla”, d’espasa naturalment.
Aquesta nova organització es basava sobretot en la servitud i el vassallatge.
La servitud medieval, no té les mateixes connotacions que l’esclavatge romà.
Inconvenient: els serfs continuaven depenent d’algú altre.
Avantatge: els havien donat un tros de terra, on podien arrelar i aixoplugar-se, i començar a sentir seu el tros que trepitjaven i treballaven.
Respecte al vassallatge, i per acabar, i com ja hem vist abans, del sentit de fidelitat dels bàrbars n’acaba sortint el vassallatge medieval.
“El vassallatge, diu el llibre, era un seguit de promeses d’honor, que lligava els homes, els uns amb els altres, cadascú amb algú per damunt d’ell. Era paraula donada de fidelitat.”
Tothom era vassall d’algú; el senyor, del baró; el baró del marquès; i fins l’emperador se’n considerava del Papa. El Papa, al seu torn, es considerava “servent dels servents de Déu” i esdevenia vassall de la cristiandat. És a dir, vassall de Déu.
Tots eren vassalls d’algú i/o vassall de Déu.
“Vassall d’algú, ningú no podia, honorablement, ventar-les com li vinguessin, sempre havia de respondre’n davant d’un altre. Aquest era el bon ús.”
Per tant, el vassallatge servia de control per evitar extralimitacions dels humans, perquè sempre calia donar comptes de què havies fet a algú. I per això podia ser bo.
Evidentment els mals usos també existeixen. Com vàrem comentar al curs, respecte al que,
de fet, venia a dir la norma benedictina:
“Si algú és bo, no calen regles; i si és dolent no hi ha regla que ho apedaci.”
CONCLUSIONS
- Nosaltres com a poble, som fruit d’aquest període estudiat avui. Tenim influències gregues i romanes, però abans de l’Edat Mitjana no hi havia consciència de pertànyer a alguna cosa com podria ser un país. Com a poble, som descendents d’aquells senyors i pagesos.
- Els castells, al principi, eren de senyors que encara es comportaven com els bàrbars; alguns bisbes i abats també eren “bàrbars reciclats”
- El país l’han fet “els menuts”, els pagesos de la terra. Els senyors dels castells van defensar i conquerir les terres, però no les van fer seves.
- La parròquia fou el fet més comú, i lligava els pagesos i el seu tros, amb els veïns, a través de Déu. A més, fou l’àtom d’Europa.
- El rector de poble era un pagès més, que va donar suport colze a colze als que conquerien la terra. Pertanyien al poble.
- Els petits monestirs i els seus senzills monjos, també tenien més de pagesos que altra cosa. També pertanyien al poble ras.
- Aquest arrelament a la terra i l’espiritualitat que viuen fruit de l’esforç, els “pagesos de rabassa”, es podria interpretar com una formació del caràcter, com un enfortiment mental. Primer toca treballar, abans de guanyar la llibertat.
- Igual que les parròquies, els monestirs eren la força de l’Edat Mitjana i de la cristiandat.
- L’entorn medieval era la cristiandat, i representava una única manera d’entendre la vida des del cristianisme.
- El vassallatge, heretat dels bàrbars, lligava els homes els uns als altres, cadascú amb algú per damunt d’ell. Aquest vassallatge podia evitar o afavorir mals usos.
Tots, d’alguna manera, eren vassalls de Déu.
Fins els pagesos tenien una fidelitat a la terra que podria ser interpretada com un vassallatge.