El bisbe Joan, bisbe dels catalans

Un record és una “manifestació de l’esperit que reconstrueix el passat fent-lo a través del present”.²

En els moments de crisi, com el present tan preocupant, hom busca refugi i solucions, busca en el record, en el passat, en els pares i en altres familiars i amics estimats, en els mestres, que amb el seu exemple i consell els primers, i amb els seus ensenyaments els segons, ens han obert el solc de la nostra vida que es va acabant de realitzar amb la nostra experiència i amb l’exercici de la nostra llibertat. A la fi pensem que som fills de Déu, i raonem que si lluitem a la mesura de les nostres possibilitats, seguint el seu missatge fonamental d’“estimar els altres”, que vol dir lluitar pel respecte i per la dignitat de tothom, superarem els mals moments i assolirem un nivell de justícia global com mai s’ha donat en el món.

Aquesta reflexió m’ha sorgit en pensar en Mossèn Joan Carrera, aquell mossèn que vaig tenir la gran sort de conèixer, i d’haver-hi pogut col·laborar, encara que modestament, en alguna de les seves iniciatives.

A finals de la decada dels anys 1970, mossèn Joan va aconseguir, amb la col·laboració d’un grup d’amics de la seva parròquia de Sant Isidre Llaurador, tirar endavant la construcció a l’Hospitalet del Llobregat d’una residència per a persones de la tercera edat. Tot va començar amb una sèrie de reunions que teníem periòdicament al seu domicili, dins del conjunt d’edificis de la dita Parròquia, al barri de Santa Eulàlia de l’Hospitalet de Llobregat.³ Ens reuníem després de sopar, en la sala menjador de la rectoria, exemple colpidor de la màxima pulcritud, austeritat, senzillesa, i alhora ambient amable, que desprenia tot el primer pis, on vivien mossèn Carrera i la seva mare. El pis era en un d’aquells petits edificis, on als baixos hi havien sales per als joves, amb un pati pavimentat, pel qual s’accedia a l’església de Sant Isidre i a la casa del rector. Des de l’habitació on ens reuníem se sentien les veus, riures i cants de la gent jove que jugava, fins a la nit. Els quatre o cinc, que ens reuníem per fer realitat l’objectiu del grup promotor, entràvem i sortíem de la parròquia, com a màxim de dos en dos, per evitar que la policia sospités que allà es feien reunions clandestines. Constituírem una associació “Amics dels Avis”, que més tard es transformaria en la “Fundació Santa Eulàlia”, per fer realitat el nostre objectiu: la construcció i funcionament d’una residència per a un centenar de persones, a més d’un centre de dia per a gent gran i per a gent amb problemes d’incapacitat. Avui la residència i el centre de dia continuen donant acollida i atenció a molts avis de l’Hositalet de Llobregat. És només un exemple de les moltes iniciatives promogudes per mossèn Carrera per millorar persones menyspreades i menystingudes per la societat.

Anys més tard, ja ben entrat el postfranquisme, i veient una certa desmoralització a la societat catalana (podríem dir-ne pèrdua de valors, relativisme ètic o manca de principis), mossèn Carrera ens proposà a un petit grup de catòlics preocupats pels problemes polítics i socials, i amb el consell de mossèn Antoni Maria Oriol⁴, que procuréssim fer arribar als polítics catalans, i a la nostra societat en general, els principis de l’humanisme cristià, especialment la doctrina social. El grup s’ha anat afermant, malgrat la sortida d’algun dels seus components inicials més valuosos i, avui, actuant com a Subfederació Pastoral de la Política i de la Comunicació, dins la Federació de Cristians de Catalunya, continuem maldant pels objectius que el Bisbe Joan ens proposà. Amb la seva col·laboració engegàrem, ja fa més de tres anys, la publicació d’un diari digital de notícies cristianes, i lentament es va anar acollint un nombre creixent de lectors. Hem realitzat, també, tot un seguit de jornades sobre temes polítics, socials i mediàtics, reflectint sempre la doctrina catòlica i la defensa de Catalunya. A la darrera reunió de la dita subfederació presidida pel nostre promotor, mestre i amic, fa pocs mesos ens aconsellà contactar amb altres grups amb finalitats semblants, i actuar coordinadament, realitzant conjuntament actes, xerrades, conferències, jornades, i escrits i documents. Ens féu veure com la nostra activitat sumada, en unió, amb altres grups cristians i catalans, preocupats pels problemes socials i polítics, podia multiplicar la seva eficàcia.

Tant de bo que els cristians catalans i els polítics catalans, superant personalismes i partidismes, actuïn plegats pel que fa als principis de la nostra religió, els primers, i pel bé de Catalunya, els segons.

Agraeixo a Déu haver pogut col·laborar, tot i que ben modestament, en aquests dos projectes del nostre enyorat bisbe, l’un de política social, i de cristianisme polític l’altre.

Les persones som indefinibles, però vull acabar dibuixant alguns dels trets més característics del gran bisbe català que ens ha hagut d’abandonar.

El bon bisbe Joan era fonamentalment un bon cristià, un català de soca-arrel, un home molt intel ligent, estudiós i d’una gran cultura, dialogant, dedicat especialment als més necessitats, obert al progrés, senzill i exemplarment auster.

No dubteu que ens continuarà ajudant i recordem que, pel bé de tots els catalans, cal no oblidar les seves paraules.

Gràcies per haver estat entre nosaltres. Adéusiau, Bisbe Joan!

NOTES

^1. No recullo dades biogràfiques, ni faig esment dels llibres dels qual és autor o coautor, perquè ja s’han ja publicat en diaris, revistes, ràdios i televisions; i, a més, són fàcilment trobables a Internet.

^2. Aquest concepte és una de les accepcions que, de la paraula record, figura al diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans.

^3. En aquests edificis, especialment una sala d’actes, també de la màxima austeritat però amb bona visibilitat i insonorització, s’hi havien celebrat reunions de Comissions Obreres i, ja a la fi del franquisme, de Convergència Democràtica de Catalunya i d’Unió Democràtica de Catalunya.

^4. Mossèn Antoni Oriol, prevere del Bisbat de Vic, professor de Teologia al seminari de Barcelona, és autor de diversos llibres sobre la Doctrina Social de l’Església, i recentment ha publicat un llibre monumental, fruit de desenes d’anys de treball, Nació i magisteri pontifici, obra cabdal per a tots els polítics catalans.