¿El arte a la deriva?, de Marie-Claire Uberquoi
Mondadori, Barcelona, 2004.
Heus aquí un llibre que planteja una petita revolució al panorama artístic espanyol per la valentia i decisió amb que afronta la problemàtica de l’art contemporani. El llibre és de fet una revisió de la història dels moviments que s’han succeït en les arts plàstiques des de la postguerra fins avui. L’autèntic interès del llibre però, no rau en fer més literatura sobre uns autors ja per tothom coneguts i massa sovint sobreinterpretats, sinó en la mirada profundament crítica que projecta sobre un període que les actuals institucions artístiques (museus, comissaris, historiadors...) ens venen com una època daurada de l’art. Potser en un altre país el mèrit no seria tal, però en el nostre, una visió tant inconformista amb la història que s’ha anat oficialitzant, és una autèntica novetat.
Uberquoi té una visió molt pessimista de l’art actual.
El seu llibre parteix d’un diagnòstic negatiu de la situació actual de l’art: la constatació que certs plantejaments de l’art contemporani han provocat una pèrdua de valor estètic enfront d’altres interessos extraartístics i una radicalització de les obres que posa en dubte la pròpia capacitat de comunicació de l’art.
L’arrel d’aquest procés la situa en la crisi de les avantguardes històriques i l’actual qüestionament del concepte de modernitat que va lligat a la idea de progrés. Segons Uberquoi, la crisi d’aquests conceptes ha portat l’art a un procés de degradació que s’ha accentuat en els últims 50 anys. Amb els plantejaments d’artistes com Duchamp o Joseph Beuys, entre d’altres, i amb el beneplàcit de l’establishment artístc i el món dels negocis, l’art ha derivat cap a terrenys que qualifica d’incerts.
En primer lloc l’art s’ha encaminat cap a una confusió de criteris per la voluntat d’esborrar els límits entre art i vida. Hi ha hagut alhora un progressiu rebuig de l’objecte artístic (a través d’instal·lacions, d’accions efímeres, etc.) on ja no conta l’obra sinó el seu procés de creació. Fruit de l’explotació publicitària i comercial, i de les tècniques de marketing que cada cop empren més artistes i museus, i fruit també de l’accés multitudinari a l’art contemporani, l’art ha derivat cap a una progressiva banalització i pèrdua de contingut. Alhora la finalitat estètica ha estat substituïda per noves finalitats extraartístiques relacionades amb la sociologia, l’antropologia, la política, la investigació científica o el periodisme. Finalment, amb excessiva confiança en l’última tecnologia, hem vist com s’entronitzava tot allò que és nou de manera acrítica.
No espereu de Marie-Claire Uberquoi un gran desplegament de filigranes teòriques. L’eina amb que s’enfronta a l’art contemporani en aquest llibre és aparentment modesta però eficaç: la crítica. La crítica que es fonamenta en l’experiència de l’art, en l’enfrontament directe amb les obres, i que necessita, com a condició imprescindible, la independència de l’espectador. En una època on la divisa de l’art es “tot val” (si el mercat ho accepta, és clar), on proliferen artistes, museus i galeries, on l’art s’ha convertit en un fenomen mediàtic i les exposicions reben cada cop més visitants, cal molta independència i una gran confiança en la pròpia experiència per dir, com diu Uberquoi, que el rei està nu, i agafar un a un els grans mites de l’art contemporani per a revisar-los i qüestionar-los si cal. I això és el que fa en aquest llibre: destria entre l’allau d’obres dels últims 50 anys aquelles que considera més interessants i aquelles insignificants o oportunistes. I això tan senzill és, per infreqüent, una autèntica provocació. Una invitació al públic de l’art a abandonar fórmules màgiques, adhesions incondicionals i crítiques absolutes, a favor d’una mirada intel·ligent, que accepti el matís i la riquesa de la sensibilitat.
Davant la crisi de l’art contemporani no podem ni renunciar a l’art ni baixar la guàrdia. La solució, difícil, que Uberquoi ens proposa és la que ella mateixa practica en aquest llibre: “Lo único cierto es que habría que volver a recuperar la lucidez, el sentido crítico e incluso, diría yo, el sentido común, sin temor a que le tachen a uno de conservador o reaccionario”.