Educació: cal el retorn a l'exigència

UNA ULLADA AL SEGLE XX

La Mancomunitat: En l’àmbit pedagògic els catalans varen començar el segle XX amb una gran esperança. L’educació tingué un paper clau en el moviment de rellançament nacional iniciat a la Renaixença i Bases de Manresa, concretat en la consecució de la Mancomunitat de Catalunya, l’any 1914, presidida per Prat de la Riba. Que tot un conjunt d'experiments educatius es posessin en marxa en aquells moments no fou casual. Havia arrelat en la consciència de molts catalans la convicció que només mitjançant una bona educació podiem millorar el país i, per altra banda, existia una voluntat política –Prat de la Riba– que anava en la mateixa direcció. Confluència feliç i base de l'esperança esmentada. L’Escola Vallparadís (Alexandre Galí), l’Escola de Mestres (Joan Bardina), l’Escola Horaciana (Pau Vila), les Converses Pedagògiques (iniciades a Camallera), el Liceu Escolar (Frederic Godàs) són exemple d'iniciatives individuals. Les Escoles d'Estiu (1915), els Quaderns d’Estudi, la vinguda de Maria Montessori, l’Escola del Mar, l’Escola del Bosc, són exemple de l’impuls institucional (Manuel Ainaud).

Aquest gran moviment de renovació pedagògica testimoniava la confiança en l'escola. L’educació tenia quelcom de revolucionari, que ajudava a millorar realment la societat. El mateix experiment –tan erròniament mitificat al meu entendre– de l’Escola Moderna, de Francesc Ferrer i Guàrdia, és un altre testimoni, trist en aquest cas, de tal creença.

La Mancomunitat començà una tasca de dignificació d'edificis escolars i Biblioteques Públiques, creant-se –fet important– l’Escola de Bibliotecàries, segons el pla d’Eugeni d'Ors. De mica en mica el país s'endreçava. Les eines hi eren: la il·lusió i la voluntat, les persones, els organismes. Però la mort de Prat de la Riba (1917) ho capgirà tot. La Mancomunitat seguí funcionant, sí, però era un cos sense ànima. Per exemple, el tristíssim conflicte amb Eugeni d'Ors, segurament s’hauria resolt en positiu. Poc després la irrupció de la Dictadura de Primo de Rivera (1923), suprimint la Mancomunitat, fou un primer cop contra l’empenta catalana i l'obra pedagògica que començava a arrelar.

La Segona República: La Segona República (1931) fou un breu parèntesi que intentà enllaçar amb el gran moviment pedagògic de primers de segle. Però alguns dels homes que havien liderat el moviment inicial (Josep Pijoan, Joan Bardina, Homs, Eugeni d’Ors...) eren fora del país o s'autoexclogueren. D'altres, com Alexandre Galí– que havia fundat la Mutua Blanquerna durant la Dictadura– no recuperaren el paper clau que havien tingut en la Mancomunitat. Fou, en certa manera, marginat. Aquesta manca de magnanimitat, d’esperit de grandesa –un dels defectes més grans dels catalans– va fer difícil (Ainaud també morí massa aviat) enllaçar el món educatiu de la Mancomunitat amb el de la Segona República. A més, aquest període fou tan breu i trasbalsat (fets d’Octubre 34, anul·lació Estatut 32) que tot costà molt de consolidar, si bé han quedat en l’imaginari col·lectiu com a brillants punts de referència: L’Institut Escola del Parc de la Ciutadella (Josep Estalella) i la Universitat Autònoma de Barcelona (Bosch Gimpera). Amb les eleccions del febrer del 36 semblava que la normalitat es recuperava, però la guerra civil tornà a esgavellar-ho tot.

La represa sota el franquisme: Acabada la guerra civil començà la Dictadura franquista contra Catalunya, molt més implacable i llarga que la de Primo de Rivera. El trencament amb el passat, a causa de l’exili i/o la persecució de tants mestres d’idees renovadores, fou total. Per això la represa fou molt més difícil. Malgrat que es produí aviat algun exemple escolar de resistència (Tècnic Eulàlia, Isabel de Villena) contra l’enviliment franquista, no fou fins a la dècada dels 50 que es pot començar a parlar d’una revifalla pedagògica (Escoles Laietana, Sant Gregori, Pathmos i Bethania...) intensificada durant la dècada dels 60: Escoles Talitha, Costa i Llobera, Ton i Guida, Espiga... i represa de les Escoles d’Estiu l’any 1966, després de la fundació del moviment Rosa Sensat.

La represa d’aquests anys volia, naturalment, refer els ponts trencats amb el passat brillant de la pedagogia catalana alhora que feia bandera de l’ensenyament en català. I per això les persones que iniciaren tal represa buscaven l’assessorament d’Alexandre Galí i Artur Martorell, noms mítics d'aquella època d’or. Hi havia un obstacle enorme: no solament no tenien cap institució pública al darrere, sinó que la tenien en contra. Abans de la guerra civil –tant en temps de Prat de la Riba com en la Segona República– la classe política dirigent volia construir un país i era conscient que necessitava un altre tipus d’escola per a fer-lo possible. Des de dalt es volia reformar sincerament l’escola. El franquisme era contrari a qualsevol indici d'escola activa i catalana. Per això aquelles persones que engegaren el moviment de renovació pedagògica tenen tant de mèrit.

Les diferents iniciatives pedagògiques dels anys 50 i 60 pretenien poder respirar espiritualment en aquell ambient franquista tan tancat. Reprendre els lligams amb la pedagogia activa i practicar una religió menys asfixiant. Per això el personalisme de Mounier fou un element clau en la ideologia dels promotors de la revifalla pedagògica alhora que també ho fou, en algunes, la ideologia marxista (Gramsci).

Aquests diferents fonaments ideològics provocaren, a partir de les primeries dels anys 70, notables tensions a les Escoles d’Estiu i en alguns centres educatius. Gent que havia col·laborat en la tasca d’obrir escletxes en la dictadura franquista no veien amb gaire alegria la possibilitat d'anar cap a un altre tipus de dictadura. Per això Jordi Pujol, Octavi Fullat, Josep Pallach, Joan Triadú, entre d’altres, promogueren l’any 1976 el Consell Català d’Ensenyament, per oposar-se a les posicions pedagògiques i socials defensades per la gent de Rosa Sensat. El conflicte, latent, esclatà amb el manifest a favor de l'escola pública aprovat a l’Escola d’Estiu de 1975. Era l’enfrontament entre qui defensava el dret dels pares a crear escoles amb un projecte pedagògic i religiós propi, ajudat per l’Estat, i aquells que, segons el manifest de tal Escola d’Estiu, creien que tota escola havia de ser única i exclusivament pública. Fou una lluita ideològica dura –Octavi Fullat a les seves memòries, diu que en aquell temps havia de “marcar” a Eulàlia Vintró al Col·legi de Llicenciats– fins que els resultats electorals conduïren a l’aprovació d'una Constitució Espanyola (1978) on es reconeixia el dret dels pares a crear escoles i a rebre subvencions. L’anomenada “guerra de l'ensenyament” havia acabat.

Els anys de la Transició, fins a finals del segle: La lluita dels anys 70 deixà, però, un primer pòsit d’amargor. A partir de 1980 la victòria inesperada de Jordi Pujol a les eleccions catalanes faria augmentar la perplexitat. La renovació pedagògica “oficial” estava en mans del moviment Rosa Sensat i, en canvi, l’Administració en mans d'un govern de CiU, liderat per Jordi Pujol, el qual, anys enrere s’havia enfrontat amb la gent de Rosa Sensat. La desconfiança era recíproca i difícil d'esborrar. No és estrany que tota l’acció de renovació pedagògica se’n ressentís, malgrat que el Departament d’Ensenyament no solament no hi estava en contra sinó que va promoure diverses iniciatives: Centres de Recursos (Ramon Juncosa), Integració escolar de nens amb dificultats (Josep M. Jarque), Escoles Compensatòries (Teresa Codina), Immersió lingüística (Joaquim Arenas). Per altra banda s’endegà una important política de construccions escolars –molt més potent que el de la Mancomunitat, per comparar,– que possibilità canviar com una mitja la situació deplorable de Catalunya en aquest àmbit, a causa de la tradicional manca d’inversió pública de l’Estat al nostre país.

Malgrat les millores evidents produïdes, anà creixent el descontentament del professorat. Sovint eren usats els temes educatius com a eina de desgat polític, amb la qual cosa se n’exageraven les deficiències i es dificultaven els ponts d’entesa. Per altra banda des de la Generalitat no es tingué prou voluntat i/o encert a refer un diàleg, que el procés d’integració de les Escoles del CEPEPC –darrere les quals hi era Rosa Sensat– encara complicà més. Les vagues de professorat, per motius salarials sobretot, conduïren a un difícil tancament de la dècada dels 80. L’aprovació de la LOGSE l’any 90 pels socialistes amb acord amb el govern de la Generalitat, fou un altre element de desànim en molts professors. La Llei incorporava un fet positiu –ensenyament obligatori fins als 16 anys– però fou mal explicada i, sobretot, aplicada amb pocs recursos econòmics. En aquells anys s'engegà una dinàmica –que ha anat creixent fins a extrems escandolosos– de no exigència als alumnes, de no suspendre, per tal que no és parlés de “fracàs escolar” (oblidant que “fracàs” no és que un alumne suspengui, sinó que no aprengui). Aquesta política educativa ha anat afavorint la indolència en els alumnes poc interessats en l’estudi, ja que saben que, al capdavall, passaran de curs. Així anà augmentant el desconcert i desencís entre molts professors, fatigats de tants canvis i amb normatives i directrius que no afavorien la necessitat d’estudiar i minvaven la seva autoritat a l’aula. Un desànim que ha anat creixent amb l’arribada d'una immigració massiva difícil d'integrar, essencialment a l’etapa secundària (12-18 anys), com es pot comprovar en el fet que el professorat es jubila als 60 anys, tan aviat com pot.

Resumint. Catalunya, si bé havia començat el segle XX pedagògicament pobra (edificis deficients, sous baixos) però animada, l’acabava rica i malhumorada (edificis escolars i sous dignes, amb professors desanimats). Catalunya havia deixat de ser el mirall de renovació pedagògica per a la resta de l’Estat. L’Estatut del 79, si bé ens atorgava més competències en educació que el del 32, només eren plenes i no competències exclusives. Hem d’estar sotmesos al marc legislatiu espanyol que fixa les normes bàsiques i continguts mínims –i prou s’esforça el govern central a ampliar-los al màxim! Les possibilitats de fer canvis legislatius importants en l’estructura educativa és pràcticament nul·la i la mateixa política de personal –tan important– està supeditada a les normes generals. D’aquí i de la profusió de lleis i reglaments que maregen els professors, s'ha generat la confusió i desànim força general.

B/ EVOLUCIÓ DE LA SOCIETAT I LA SEVA INFLUÈNCIA EN L'ESCOLA

Durant el segle XX, la societat ha sofert uns canvis espectaculars que han canviat totalment la dinàmica escolar. Potser el més notable i comentat és l’evolució del concepte d’autoritat. El Sr. Paituvi, director del col·legi de Térmens, en preguntar-li sobre els canvis escolars que ell havia viscut em deia vint anys enrere: “Abans, quan el mestre ens castigava no se’ns acudia pas dir-ho a casa, ja que llavors rebíem altre cop! Ara, al contrari, si la mare sap que s'ha castigat al seu fill, corre a protestar a l’escola”. ¿Què no diria ara l'entranyable senyor Paituvi, director de l’escola de Térmens? Les coses han anat empitjorant notablement i cada cop són més nombrosos els petits que es converteixen en veritables dictadors a casa seva, fent ballar els seus pares al seu caprici. Sembla increïble, però és així.

El model familiar ha canviat radicalment... Cada cop és més rar que en una mateixa llar hi convisquin avis, pares i fills. La transmissió dels “codis de conducta” de les generacions anteriors s’ha afeblit fins el punt d’esdevenir inexistent. Abans, asseguts a taula, no podíem menjar fins que no començava el padrí, i si aquest alçava una mica la veu el silenci era instantani! Tot això ha passat avall. S’ha acabat també l’aprendre hàbits de manera automàtica i indefectible –perquè tothom (àvia, oncle, veïna..) ens el recordaven: “Com s’han de demanar les coses? “si no havíem dit “si us plau!”... Tot això també ha passat avall. I ara es demana a l’escola –se li exigeix!– que sigui ella qui ensenyi aquestes normes elementals de conducta... La incorporació de la dona al treball, que n’ha afavorit la dignificació personal, no ha anat paral·lela amb una major assumpció de responsabilitats domèstiques per part dels homes i això fa que la tasca educativa de les famílies presenti ara tantes mancances.

L’avenç de la ciència en el segle XX també ha estat impressionant. Les innovacions tecnològiques –telèfon, televisió, ordinadors (internet), videojocs, cotxe, píndola anticonceptiva, millores mèdiques– han canviat radicalment les nostres vides. La major presència femenina en el món del treball, l’allargament de la vida, el turisme de masses, per posar només uns exemples, fan del nostre un planeta ben diferent del de fa cent anys.

Finalment, la facilitat a viatjar –afavorida pels mitjans tecnològics esmentats i estimulada pel coneixement que dóna la televisió i internet– ha fet augmentar moltíssim el fenomen de la immigració que també influeix en el món escolar.

A finals del segle XX el nostre món era més complex del que ho era al començament. I els canvis que s’han produït, enormes, fan que dirigir una escola, fer de mestre, sigui ara molt més complicat que no ho era abans.

De tot això que hem revisat, de tot el complex i agitat segle XX a Catalunya, cal conservar-ne alguna cosa, cal retenir-ne algun valor?

D’entrada, la primera reacció que hem de tenir és la d’estar orgullosos, sincerament orgullosos, de tot aquest llegat pedagògic. Tots els noms esmentats –i tants altres que hi podríem afegir!– mereixen el nostre respecte i consideració. Les seves lluites i quefers no foren inútils. Eren persones que no es quedaren amb els braços plegats davant el panorama que tenien davant sinó que lluitaren aferrissadament per a aconseguir unes escoles millors per als nens i nenes de Catalunya. El seu testimoni personal de rebel.lia davant les mancances a la societat és un exemple a retenir i a imitar. Vet ací un valor a conservar. L’essencial de la seva tasca, la confiança en l’escola activa, en la motivació del nen, és un altre gran valor a conservar. Ara es parla molt de la “cultura de l'esforç”. I naturalment, malament si l’alumne no s’esforça. Però el professor també té l’obligació de motivar-lo, d’atreure el seu interès. Això és un llegat de l’escola activa, que cal no perdre. La consciència que el mestre ha d’esforçar-se per atreure l’interès de l’alumne. Aquest és un altre valor a conservar. També és vigent la lluita per fer l'ensenyament en català de les generacions passades. Potser més que mai, ja que les noves tecnologies, la televisió, la immigració fan que la pervivència de la nostra llengua tingui serioses dificultats per surar. Com sempre, només la salvarà la fidelitat dels catalans. Aquest és un valor del passat que també cal conservar.

Què més? Què cal conservar més? Primer, el fet que l'educació arribi a tothom fins als 16 anys, ha de ser motiu d'orgull col·lectiu. Mai havia passat això abans, a Catalunya. Això s'ha de conservar, si bé hem de mirar d'acomplir aquest objectiu de forma més eficaç. Ja en parlarem. Les condicions materials –edificis i equipaments– en general són prou bones, però la part més important –el cos docent– està deixat de la mà de Déu.

Segon, el més urgent i difícil: Recuperar l’esperit del noucentisme. Allò de la feina ben feta, que urgia Eugeni d’Ors. Ens cal la voluntat decidida, ordenada, de treballar plegats cap a la construcció d’un país. Que els partits acordin lleialment no fer de l’educació una arma electoral. Conservar i recuperar la magnanimitat de Prat de la Riba, que posava a Campalans, d’idees polítiques diferents de les seves, a dirigir l’Escola del Treball, per exemple. Creure’s realment que l'educació és cosa de tots o no serà.

A/ IMPRESSIÓ GENERAL

Un cop he mirat el meu país i la seva pedagogia durant el segle XX, m’observo a mi mateix, amb 65 anys, i repasso la meva experiència pedagògica, únic aval per a poder donar algun consell. Acabada la carrera de Matemàtiques l’any 1967, els anys 69 i 70 ja dirigia el CLA (embrió del futur institut) d'Arenys de Mar, on fèiem setmanalment assemblees amb alumnes imitant maldestrament Summerhill i alhora aplicant conceptes de Makarenko. Ho dic perquè s’entengui la il·lusió i la utopia del moment. Catedràtic de l’Institut “Samuel Gili i Gaya” des de l'any 1973, en vaig ser director de 1975 fins al 1980. En aquest període el Claustre de professors aprovà que l’institut tingués un Projecte Educatiu i un Reglament, que tothom havia de respectar. Textos aprovats després de discussions apassionades, que feien vibrar pares, professors i alumnes. Tot això sense cap llei que ho manés. Ho explicito per emfasitzar la necessitat que tenen les autoritats educatives d'esforçar-se a estimular positivament els professors, capital principal de tota escola.

Després del 80 vaig exercir, entre altres tasques polítiques, de Cap dels Serveis Territorials d’Ensenyament a Lleida (onze anys) i portaveu de CiU d’Educació al Senat durant (vuit anys), fins el 2004.

El mateix 2004, després de gairebé 25 anys, em reincorporava al meu institut i podia copsar en pell pròpia alguns dels canvis que he descrit. Tornar, després de tant de temps, fou una experiència apassionant! La primera impressió fou lamentable. Creia que el món s’havia tornat boig –nois i noies sense cap disciplina, corrent amunt i avall sense cap interès...! – però de mica en mica vaig posar seny i mesurar bé i més objectivament la realitat educativa que tenia davant. Per les causes socials esmentades, molts d’aquests nois i noies no estan habituats a normes de conducta i cal que se’ls donin, tot i que sigui esgotador. Naturalment, com que ells les necessiten, al final agraeixen tenir aquestes normes que els donen seguretat.

¿Quin és ara, cinc anys després de tornar i encara en actiu a l’institut, la meva opinió sobre els alumnes que hi tenim? Penso que els joves també han canviat, sí, però menys que els adults. No veig diferències essencials entre els nens de deu anys que rebia a l’institut quaranta anys enrera dels que ara, amb dotze anys, comencen l’ESO. Els veig igual. Amb la mirada clara i ardent, il·lusionada per aprendre i enjogassada per aprofitar qualsevol escletxa per fer mullader. Són els nens i nenes fantàstics de sempre! Has de mirar, això sí, que no rebin missatges pel mòbil...com abans havies de mirar que no els caiguessin les bales o les baldufes per terra. La distracció s’ha tornat més tecnològica també! Són nois i noies que estan sotmesos a les pressions explícites de la publicitat: –videojocs, televisió, concursos, modes, alcohol...– que veuen en ells uns dòcils consumidors. L’hàbit en l’ús d’alguns d’aquests estris fa que els sigui més difícil la concentració, per exemple.

¿I els professors? En els conflictes de disciplina que es produeixen en els centres, les direccions no sempre emparen prou el professor i es troben, a més, lligades per unes normatives rígides i lentes, quan la indisciplina requereix un càstig immediat. Tot això afavoreix el desànim dels professors i el fet evident que així que poden es jubilen.

Però fins i tot en aquest tema de l’autoritat, de la indisciplina, penso que no s’ha canviat gaire respecte temps passats. I com que malgrat totes les dificultats esmentades hi ha encara força professors animats, amb ganes de fer bé la seva feina, el nivell educatiu aconseguit es prou notable. I ho podria ser més. Ho hauria de ser més.

Perquè on he trobat més canvi –i he quedat més decebut– és en la no exigència acadèmica. Unes Administracions esparverades pels titulars als diaris parlant del “fracàs escolar”, pressionen els centres per tal que el nombre d’aprovats sigui tan gran com es pugui. Un alumne pot arribar a fer batxillerat sense haver aprovat mai matemàtiques o llengua. Només cal que la Junta d’Avaluació, pressionada per la direcció del centre, pressionada per la inspecció, etc, supleixi el parer del professor responsable i en lloc del suspens es posi un asterisc i endavant les atxes! Els alumnes indolents saben que encara que no facin res acabaran passant de curs. Això desmoralitza molt els professors i és un pèssim exemple per als bons. A les reunions de professors es parla més dels alumnes dolents que dels bons. Ja està bé que es vulgui fer el possible per recuperar els alumnes problemàtics... però no a costa de perjudicar els alumnes bons.

En aquest darrer període, el que m’ha sobtat més, i decebut, és que la recerca de l’excel·lència en els alumnes sigui mal vista i que els nivells d’exigència en els continguts baixi. Així el nombre d'aprovats podrà ser més alt, segons desitja la superioritat. Aquesta dinàmica és un frau als alumnes capacitats, que perjudica especialment els alumnes pobres. Els indolents de famílies riques, més endavant ja trobaran maneres de recuperar el temps perdut.

A diferència de la resta de països europeus avançats, els centres només tenen un control extern: la sel·lectivitat. La feina dels professors, doncs, només és avaluada externament una vegada al llarg de tota l’escolaritat. I tal avaluació, a més, és secreta. Cada centre rep la seva. A França i Anglaterra, per exemple, els resultats concrets i específics d’exàmens similars surten als diaris! Així cadascú assumeix la seva responsabilitat. Aquí no. A més a més, el nivell de les proves de Selectivitat (a Catalunya, més fàcils que a la resta de l'Estat, dit sia de passada) ha anat disminuint, no fos cas que sortís algun titular de premsa políticament incorrecte. Sort n’hem tingut dels Informes PISA, que han posat en evidència les mancances dels nostres alumnes, i per tant de l’ensenyament que reben.

En aquest punt, la meva mirada es torna decididament més severa. No som prou exigents en els coneixements que han de saber els alumnes. I això des de bon començament, des de les primeres etapes escolars. Tots els científics s’atipen de dir que els anys més importants en la formació d'una personalitat són els primers... i en canvi no els aprofitem prou. L’exigència en els coneixements que han d’aprendre els nens a les escoles –ensenyament bàsic– hauria de ser molt més gran. Igualment als instituts, centres de formació professional i universitats. Una major exigència que hauria d'anar en paral·lel, evidentment, amb una millor i major preparació dels professors de tots els nivells. Aquesta preparació, ara, no sempre es dóna i és causa de no pocs dels problemes de disciplina existents.

Resumint. Segons el meu parer, als centres educatius es fa bona feina, però amb poca exigència intel·lectual. Massa psicologia, mediació, etc, i poca pressió acadèmica. S’oblida que l'esforç per aprendre –a part que els coneixements els necessitarantambé educa els alumnes!

Tot plegat fa que el meu diagnòstic indiqui la necessitat d’un canvi radical. Sí, un canvi radical. Amb petits pedaços no podrem arreglar la vella carretera. Cal una nova carretera, una nova manera de fer. Una nova llei educativa? No!, per favor! Una de les causes del desconcert de professors (i d’alumnes!) és el de tants canvis que es van succeint, com una maledicció, sobre el teulat educatiu.

Cal un canvi en l’actitud. No cal cap llei nova. Els partits de tot l’Estat haurien de pactar de no fer cap més llei en un termini mínim de vint anys!

B/ PROPOSTES CONCRETES

Retornar a les avaluacions externes dels alumnes: Cal que els alumnes de tots els centres siguin avaluats periòdicament. El retorn a les Revàlides? Sí. Sembla que demanar això sigui quelcom antidemocràtic –de tant que hem anat confonent democràcia amb facilitat! (un dels grans errors d’aquests darrers anys!). De contingut diferent del que eren aquells exàmens de trenta anys enrere. Haurien de ser proves que facin veure si l’alumne ha entès bé els conceptes, si sap parlar idiomes, si domina realment les TIC, etc. Però haurien de ser proves avaluades externament, per tribunals externs, i els resultats publicats, en els diaris. Amb aquesta mesura tan simple, la dinàmica dels centres canviaria com una mitja! Caldria fer aquestes avaluacions externes a l’acabar l’educació bàsica, o a l’entrar a l’ESO, a l'acabar l’ESO i a l’acabar el Batxillerat.

Crear una nova inspecció educativa: Durant els meus anys de docència mai un inspector ha vingut a veure si feia bé o malament les classes o a suggerir-me tal o qual millora que ell havia vist aplicar en un altre indret. Mai. Els inspectors, ara, són víctimes d’un sistema que els converteix en uns simples buròcrates. Ens cal una inspecció que controli el que es fa. Renyi el professor indolent –que n’hi ha– i animi els professors vocacionals –que també n’hi ha.

En aquest sentit és molt important variar els criteris de selecció dels inspectors.

Millorar la formació permanent del professorat: Els bons professors són aquells que “fascinen” els seus alumnes –com deia Josep Pla que feia Bosch Gimera. En Pla afegia: “Sense mestres fascinadors no hi ha escola possible, per més lleis que s’hi projectin” (Homenots). Però per a “fascinar”, un professor ha de dominar perfectament la seva matèria i això no sempre passa. Cal que s’esforci per estar al dia dels darrers descobriments o tendències. Només així –coneixent i estant al dia– podrà fascinar els alumnes, com és la seva obligació.

Recordar a les famílies la seva necessitat d’educar: L’escola, els professors, eduquen evidentment. Però són capes educatives que es posen sobre un pòsit molt més important, que ve de casa. Autoritats polítiques, mitjans de comunicació han d’insistir una i altra vegada que molt pitjor que una norma dolenta és no tenir-ne (O. Fullat dixit). Fer programes seriosos en aquest sentit a les televisions públiques seria necessari. Potenciar les escoles de pares, també.

Potenciar les direccions dels centres: Cada centre educatiu ha de tenir una idea educativa. Uns objectius educatius a aconseguir. Les direccions han d’estar preparades per impulsar-los. No tothom pot dirigir un centre. Passa com amb la inspecció. La selecció i preparació dels directors dels nostres centres és un punt neuràlgic en la millora del nostre sistema educatiu.

Mitjans de comunicació donin imatge positiva de l’escola: Els mitjans tenen obligació d’informar, naturalment. Però no tenen l’obligació d’informar de l'escola negativament. En canvi, gairebé sempre només hi surten els centres, a les noticies, per drogues, agressions, teulats enfonsats etc. Les experiències pedagògiques –moltes– que es desenvolupen als centres també haurien de ser notícia i estímul.

No oblidar que estem en uns centres educatius a Catalunya: Anys enrere, un intent perquè els nostres escolars aprenguessin les principals cançons populars catalanes es rebé amb escàndol i riota per part de la “progressia”. Gran error.

Subscric allò de Gregorio Luri a L’escola contra el món: “Un fet preocupant: A Catalunya és més fàcil i creïble defensar en públic els valors dels bascos o navarresos que no pas els valors catalans...”. Hem de capgirar, sense complexos, tal dinàmica.

Fer bandera de l’excel·lència: Hem de maldar per pujar el nivell dels coneixements dels alumnes. No han millorat prou , per exemple, en l’ús dels idiomes i aplicació pràctica dels coneixements científics. La mediocritat no ha de ser el nostre objectiu, sinó la excel·lència. Això no és antidemocràtic. Hem de procurar que ens governin els millors, no? Així s'enfortiria la democràcia precisament.

Treballar per aconseguir una escola catalana, inserida en aquest país. De la qual en surtin nois i noies preparats per a espavilar-se arreu del món. Oberts al món, doncs. Que siguin persones bones i responsables. Exigents amb els altres i amb ells mateixos. Respectuosos dels drets dels altres i defensors dels seus. Que no oblidin mai l’herència rebuda, la dels seus pares i la de Catalunya.

Tant de bo els catalans acabessin el segle XXI amb els mateixos ideals amb què començaren el XX: Tenint confiança en l’escola, amb una gran ambició i exigència per la feina ben feta. I amb la mateixa ambició d’aleshores: construir una Pàtria.