Don Camilo

Don Camilo és un personatge literari creat per l’escriptor i periodista italià Giovanni Guareschi (1908-1968), el guionista de la pel·lícula. Es tracta d’un mossèn de poble amb cultura de seminari, però intel·ligència del terrer. Juntament amb Peppone, home de poques lletres i comunista convençut, esdevingué el protagonista d’una sèrie de relats escrits en clau d’humor sobre les vivències i les tribulacions dels habitants d’un petit poble situat al nord d’Itàlia, a la vall del Po. Les històries tenen com a marc cronològic de referència els anys cinquanta i seixanta, anys caracteritzats per la pugna entre el comunisme i el capitalisme per a esdevenir el sistema polític i econòmic hegemònic a Europa, i al món. Guareschi publicava setmanalment aquests relats a la seva revista humorística anomenada Càndid. L’edició d’un primer recull el 1948 donà lloc al llibre El petit món de Don Camilo, i, tres anys més tard, el 1951, a la pel·lícula que tot seguit comentem. Els escrits setmanals ja havien tingut un ressò important i li havien garantit un públic fidel. La projecció a la gran pantalla de Don Camilo va ser un èxit esclatant de taquilla. Tant és així que, a la primera, van seguir fins a cinc pel·lícules més amb els mateixos personatges com a protagonistes: El retorn de Don Camilo (1953), Don Camilo i l’honorable Peppone (1955), Don Camilo, Monsenyor... ma non tropo (1961), El camarada Don Camilo (1965), Don Camilo i el jovent d’avui dia (1975) –aquesta darrera inacabada–. La bona acollida del públic de totes elles es va generalitzar al conjunt dels països de l’Europa no comunista, també a Catalunya, fins al punt, que bé es pot dir que Camilo i Peppone es van convertir en un referent per a una bona part de la joventut dels anys cinquanta i seixanta.

Tot i que pròpia d’una època, no és Don Camilo una pel·lícula que hagi caducat. Té prou elements d’universalitat com per a continuar sent atractiva per al públic actual, com ho posen de manifest les contínues reposicions que es van fent a la televisió. Peppino Amato, productor executiu, fou qui va pensar en Julien Duvivier, per a la funció de director, i en el còmic Fernandel, per a interpretar el paper de Don Camilo. Ambdós eren de nacionalitat francesa. L’elecció de Fernandel, a qui Guareschi no acabava de veure en el paper de mossèn, constituí una de les claus de l’èxit de la pel·lícula. La seva interpretació i la de Cervi, actuant com a Peppone, són excel·lents. En aquest treball demostren ser uns bons coneixedors d’aquell art, el de l’actor, que consisteix a saber acompanyar la paraula amb el gest. Els seus personatges, tot i la ficció que suposa la pel·lícula, resulten perfectament versemblants. La complexió forta de tots dos i els seus rostres, entre sorruts i sorneguers, els és una ajuda de cara a executar els seus papers. Tan Peppone com Don Camilo són homes d’idees simples, però profundament arrelades, de manera que estarien disposats a qualsevol cosa per tal de defensar-les. Ambdós són valents i expansius: quan creuen que han de fer una cosa, la fan i llestos. Un caràcter així té el seu millor complement en un cos fort i robust. Pel que respecte al director, Julien Duvivier, cal dir que la pel·lícula no és representativa de la seva obra. Treballà per encàrrec, seguint els criteris comercials de l’època, i atenent sobretot a les indicacions de Guareschi, que intervingué tant en la redacció del guió com en les labors d’escenografia. Diríem que es tracta d’una pel·lícula en la qual la imatge està supeditada al text, i més que al text a allò que aquest vol dir. No s’hi despleguen recursos cinematogràfics remarcables. Des d’aquest punt de vista, Don Camilo no deixa de ser una obra menor. És el seu contingut i la manera senzilla i sòbria amb què s’il·lustra, no exempta d’un cert realisme, el que la fa ser un treball de qualitat –convé recordar que aconseguí un guardó al Festival de cinema de Venècia de l’any 1951–.

El fil conductor de la pel·lícula el dóna la victòria de Peppone, líder del partit comunista, a l’alcaldia del poble i la competència que tot seguit s’estableix entre aquest, representant del poder polític, i Camilo, del religiós, de cara a demostrar a la resta del poble la bondat i el benefici de les seves idees; marxistes les de l’un, cristianes, les de l’altre. Aquest aspecte queda ben reflectit en la construcció del Casal del Poble, una mena d’ateneu popular, per part de Peppone i la Ciutat jardí del mossèn. Tots dos lluitaran per mirar d’acabar el primer. Que els diàlegs i les situacions que planteja el film estan ben pensats –per Guareschi– ho indica la manera amb què s’entén aquesta competència entre ambdós personatges. Si convé alcalde i capellà van a cops de puny, s’extorsionen, malparlen l’un de l’altre, utilitzen, per dir-ho així, mitjans de dubtosa licitud, però no ens enganyem sobre la seva suposada maldat: ho fan en bé del poble, i això els ennobleix. Aquesta mena de joc entre el què és i el que sembla que és recorre totes les escenes del film. La paradoxa que porten implícita els afers humans n’és el punt de partida –i segurament d’aquí li ve el seu atractiu–. Esmentarem tres exemples: la vaga dels jornalers, la processó amb el Sancrist durant les festes del poble, i el funeral de la senyora Cristina, la mestra de l’escola. El primer mostra el conflicte entre treballadors i propietaris. Hi ha manca de treball al poble i moltes famílies pobres es troben sense recursos. L’Ajuntament decideix iniciar unes obres que, satisfent una necessitat pública, puguin ajudar a resoldre el problema de l’atur –una típica solució keynesiana–. Ara bé, per a dur a terme les obres, el Consistori necessita diners i els únics que poden pagar són els rics propietaris. Aquests s’hi negaran. Com a conseqüència de l’actitud dels propietaris, es produeix una situació que perilla de provocar una veritable catàstrofe. Els treballadors del camp es declaren en vaga i es neguen a fer les feines, la qual cosa pot ocasionar la mort de fam del bestiar. Uns i altres han extremat les seves posicions i han adoptat actituds irracionals. Don Camilo i Peppone, els portantveus d’una i altra facció, s’adonaran del risc que suposa el manteniment d’aquesta situació per a la pervivència tan de rics com de pobres. De nit, amagats de la vista dels altres, es posaran d’acord i treballant com “animals” salvaran el bestiar de la seva mort. La seva lluita no és per una o altra ideologia. En poques coses s’entenen, però són les fonamentals. L’amistat i el sacrifici pels altres és el que els mou a sortir del seu encastellament i a treballar plegats d’amagatotis, tot i que amb això traeixin el seu discurs diürn.

El segon exemple ens l’ofereix la processó amb el Sancrist. En aquesta ocasió s’esdevé que els membres del partit comunista volen boicotejar l’esmentada processó perquè se’ls ha prohibit l’ostentació de banderes; circulen rumors en el sentit que el qui hi participi pot patir greus conseqüències. És de notar la finor amb què el guionista tracta aquesta situació: els missaires abandonaran a la seva sort el pobre capellà i el seu Sancrist. Temeran per les seves vides i es tancaran a casa. Quan Don Camilo amb la Creu sobre les espatlles es trobi amb Peppone i els seus homes barrant-li el pas, es produeix l’inesperat –el miracle–: davant el rostre de Crist i la força d’esperit que demostra el mossèn, s’afegiran a la processó i aniran fins al riu. Aquest fet assenyala un reconeixement, i un acte de reconciliació entre els aparentment adversaris. Suposa la unió d’aquells qui per damunt de les seves vides situen uns ideals. Són els qui serven una actitud d’innocència davant del món. Els comunistes acabaran formant part de la processó religiosa i no els hipòcrites de creença aparent que s’han quedat a casa.

El tercer i darrer exemple, amb el qual acabarem aquest breu comentari, es refereix a la seqüència en la que el ple de l’ajuntament ha de decidir com s’ha de dur a terme la cerimònia d’enterrament de la Senyora Cristina, la mestra del poble. Aquesta, una dona molt respectada per tothom –no en va l’educació que han rebut se la deuen a ella–, manifestava unes conviccions molt contràries a les de la majoria comunista que domina el Consistori: la seva última voluntat, expressada personalment, i en privat, a l’alcalde i al mossèn, és la de ser enterrada amb la bandera monàrquica com a embolcall i al só de la marxa reial. Tota una provocació per als partidaris de la revolució proletària. L’alcalde Peppone acabarà imposant el seu criteri en aquest afer. Tot i que el ple de l’Ajuntament determinarà obviar la voluntat de la difunta, ell, amb la complicitat del mossèn, i apel·lant al poder que li dona el fet de ser el secretari general del partit, decidirà que les demandes de l’honorable mestra han de ser ateses. “Si algú hi té alguna cosa a objectar”, dirà mantenint el decòrum, “el llençarà per la finestra”. De nou, la paradoxa. És el líder del partit el qui autoritza una cosa que va en contra dels principis d’aquest. Per què? No és l’acatament d’uns principis allò que ha de constituir l’objecte de vida d’una persona. Aquests han d’estar al servei del bé, i el bé, en aquest cas, i Peppone és prou intel·ligent com per veure-ho, és respectar la voluntat de la seva mestra. Ella els havia donat el que de millor tenia, ara li ho havien de retornar.

Afegirem que aquest estiu el canal de televisió Barcelona TV ha projectat la sèrie de pel·lícules basades en el personatge literari de Don Camilo. Prova que es tracta, com dèiem, d’un cinema actual. Per aquells qui hi estiguin interessats, cal assenyalar que la casa Medusa Home Video disposa d’alguns títols sobre el personatge.