Dom Agustí
Tots els monestirs, de la mena que sigui, han sortit d’un somiatruites.
Les truites que somiava Isaïes.
Engarristant-se com només sap fer-ho ell, el profeta té una visió de la terra renovellada, on el lleó no queixala l’anyell, on les espases de guerra esdevenen falçs de pau.
Mare de Déu! En un monestir hi han de viure junts el lleó i l’anyell provant de no esbatussar-se fent de les falçs espases de guerra. En una guerra que, si esclata, pot ser ben bé que l’anyell es cruspeixi el lleó en nom de la santa observança.
Aquesta no passa tan sovint com malpensen alguns, el monestir és una cosa molt sàvia.
Mai no tanca els monjos en la bullidera d’una olla de pressió. Només cal viure uns dies a Poblet per adonar-te com els espais, en comptes d’encofurnar, donen esgambi. Allà dins hom hi respira quiet i pla sense sentir-se reclòs. Endemés, la vida hi és pensada i viscuda a ritme de salms, com les onades a la platja un dia de bo.
Tot és, o vol ser, quietud manyaga, que acaba el dia amb l’adàgio gairebé miraculós del cant de completes abans d’adormir-se en la gronxadera de la Salve Regina cistercenca, a les fosques, només amb tres ciriets a l’altar.
Al monestir la vida s’hi escola quieta.
Quieta, però ves com va anar.
Al gloriós, immortal i etern silenci de Poblet, tot vestit de blanc, va tombar-hi per un voler de Déu, que se les pensa totes, un monjo barreja de lleó i anyell amb la cogulla monàstica llampeguejant coruscans, el color que avui, amb tanta maquinota, en diuen butano.
El coruscans era el meu Agustí Altisent, arribat per santificar-se a tralles de salms, i per santificar els altres a cops de santa paciència.
De cara rodona vermellejant i coll llarg, el caparró li sortia de la cogulla com el d’una tortuga de la closca.
Una de les virtuts del monjo deu ser la gravetat ingràvida. M’ha sortit així. Vull dir que ha de voltar pel monestir sense fer soroll ni gesticular. Mestre Agustí caminava a remolins. Una altra. El monjo és endreçat. Com tot bitxo, l’home feia dissabte al monestir amb l’escombra d’escopeta, però a la seva cel·la s’hi amuntegaven llibres savis i paperots encara més savis que només ell se sabia.
Ens vam fer amics de seguida.
Dom Agustí era un bé de Déu infantívol, xiroi amb regolfades endins de tant en tant. Era lúcid, coneixia les flaques dels homes tant com se sabia les seves. I es prenia tan seriosament la vida de monjo que les entomava amb bon humor. Un bon humor de debò, tant de debò com les hores i hores de desert que tornen eixorca l’ànima d’un monjo.
Endemés, n’Agustí era savi, molt savi. I amb la paciència monàstica que cal per amassissar la seva Història de Poblet.
Però, molt més que savi, aquell home era viu com una mustela. Més que en el llibre sobre el seu monestir, aquell home es feia entendre en els articles al diari, punyents, vius, calents i alhora bonhomiosos, inimitables i únics com ell.
Aquest serà el monjo que recordarà tothom.
Per a mi és altra cosa. Un amic de debò, amb tantes rialles junts i tantes calmes plegats. Algú que només podia viure en un monestir, perquè aquell ventre com el d’una mare ho fa seu tot.
Encara el veig, encara el veig entre els àngels, cantant amb aquella veu que cargolava les vocals i està posant a prova la paciència del capiscol celestial.
Agustí, espera’t una mica a reposar eternament.
Belluguet del bon Déu.
Mou-te, intercedeix per nosaltres.