Diners, crisi i sistema bancari (II)

Totes les perplexitats, confusions i conflictes humans provenen de la ignorància de la naturalesa del diner i del mecanisme de la seva creació i circulació.

En un article anterior (Relleu, núm. 114-115) plantejava que un dels problemes de l’Economia és no disposar d’unitats de mesura estable. En efecte, no deixa de sorprendre que la gent s’hagi preocupat tant per una hipotètica generalització de les mesures de confiscació parcial dels dipòsits bancaris a Xipre i, en canvi, tan poc per les confiscacions encobertes, via inflació, que provoca l’emissió massiva de paper moneda per part dels Bancs Centrals, ni per la creació de diner del no-res realitzada per la banca privada, amb el subsegüent endeutament de famílies i empreses. Em remeto a les paraules de John Adams, que vaig citar en l’article publicat al número 111 de Relleu: “Totes les perplexitats, confusions i conflictes humans provenen de la ignorància de la naturalesa del diner i del mecanisme de la seva creació i circulació”.

És fa palès que el diner ha estat sempre manipulat grollerament pels poderosos. És més, han arribat a fer-nos creure que la inflació moderada és econòmicament favorable. Que tancar els pressupostos públics amb dèficit és progressista. Que pretendre equilibrar ingressos i despeses és una nefasta obsessió de les dretes. Que en l’àmbit públic no serveixen els criteris que la gent assenyada aplica a les economies domèstiques. Il·lustres professors proclamen la necessitat de monetitzar el dèficit i posen per exemple el que està fent el govern nord-americà o, més recentment, el japonès. És a dir: posar en marxa la impremta i fer circular el paper ja que així sortirem de la crisi i tothom tornarà a ser feliç.

Estem tan acostumats que els Bancs Centrals, més o menys pressionats pels governants, i ambdós al servei dels banquers, manipulin la moneda, que aquesta pràctica sembla no només normal sinó saludable.

Però com va començar tot això? S’acostuma a admetre que la prostitució és la professió més antiga del món. En efecte, les primeres referències escrites a aquesta activitat daten del segle XVIII aC. i es refereixen a la prostitució sagrada, perquè era exercida per sacerdotesses als temples babilònics. Probablement s’exercia molt abans, però no en tenim testimonis escrits. Curiosament, també hi ha registres escrits d’activitats bancàries a la Babilònia del segle XVIII aC., quan els sacerdots feien préstecs als comerciants. A l’antiga Grècia l’activitat bancària s’exercia al voltant dels temples i allà es dipositaven els fons. No és estrany, perquè el caràcter sagrat dels temples els convertia en un lloc segur per guardar-hi els dipòsits.

Per tant, ambdues activitats, banca i prostitució, semblen ser igualment antigues i van començar essent sagrades i exercint-se als temples. Fins i tot les podríem qualificar de complementàries. En el primer cas es compra plaer amb diners i en el segon es presten els diners per satisfer certs desitjos o necessitats, a canvi d’esclavitzar-nos parcialment i temporal, perquè el deutor roman en mans del creditor. Recordem Sinuhé l’egipci (no el dels relats dels papirs de Berlín, sinó la novel·la de Mika Waltari).

El cas és que ambdues activitats van evolucionar ràpidament del sagrat al profà i l’analogia que acabo de fer no és pas una idea gaire original, atès que un autor de l’anomenada escola de Salamanca o neoescolàstica castellana, Luis Saravia de la Calle (Instrucción de mercaderes, 1544), qualifica els banquers d’“harpías que salen a la plaza y rúa con su mesa y silla y caxa y libro, como las rameras al burdel con su silla”.

Fa poc els arqueòlegs han desenterrat, a les ruïnes de Lagash, a l’antiga Sumer, datades l’any 2.400 aC, la mansió d’un banquer que era molt més gran que la del rei. Hi ha poc de nou sota el sol! Aquestes relacions de pugna o connivència entre governants i banquers, entre qui fa les lleis i qui les dicta entre bambolines, i l’oscil?lació pendular entre l’honestedat i el frau, sembla que tenen arrels que penetren en la nit dels temps.

Amb la caiguda de l’Imperi Romà es va estroncar el flux comercial i financer i els dipòsits van tornar a territori sagrat, generalment als convents. Els templers, mitjançant la xarxa internacional dels seus nombrosos i ben custodiats castells, es van guanyar la confiança com a dipositaris i transportistes de diner i també començaren a fer préstecs. Jaume I, d’acord amb el Mestre dels Templers, nomenà un templer administrador de les rendes reials de Catalunya i un altre de les del regne d’Aragó. Però finalment els templers van perdre el pols contra el poder reial de Felip IV de França, que els devia molts diners i, amb la complicitat del papa Climent V, provocà el seu tràgic final a la foguera. Així, com tantes altres vegades a la història, morts els creditors desapareix el deute. En aquest cas, a més a més, sa graciosa majestat confiscà els béns de l’orde, després de cremar els seus membres.

Normalment se situa el bressol de la banca moderna a la República Veneciana i gairebé simultàniament a Florència, Pisa, Gènova i altres ciutats de la península italiana, entre els segles XI i XII, però tenint molt clara, aleshores, la distinció, provinent del dret romà, entre els dipòsits a la vista i els dipòsits a termini. Els bancs no podien fer préstecs amb els dipòsits a la vista, que eren garantits al 100%. Per tant, no podien multiplicar els diners dels dipòsits, encara que sempre tenien la temptació de practicar el que posteriorment s’anomenà “principi de la reserva fraccionària”. Sovint aconseguien l’autorització dels poders públics per fer-ho, especialment a partir del segle XIII, ja que era la forma com els monarques podien gaudir dels estalvis privats: permeten la prodigiosa creació de diner del no-res mitjançant el principi de la reserva fraccionària.

Gairebé en paral·lel a les banques italianes va néixer a Barcelona la banca privada catalana, essent la seva actuació un bon exemple de la lluita, o sovint la connivència, entre la cobdícia dels banquers i la dels poderosos. Ja en les Corts de l’any 1300 es va regular el negoci bancari i es van fixar les responsabilitats dels banquers, establint, per exemple, que tot banquer que fes fallida seria declarat infame, anunciant-t’ho els pregoners per tota la ciutat, i mantingut a pa i aigua fins que retornés als creditors l’import íntegre dels seus dipòsits.

Però atès que els banquers continuaren actuant fraudulentament, el 1321 es va endurir la legislació, establint que si feien fallida, i no podien retornar els dipòsits en el termini d’un any, serien decapitats davant de la seva taula de canvi. Hi ha proves documentals que com a mínim un d’ells va patir aquesta pena l’any 1360, un tal Francesc Castelló, que no es va poder escapolir, com havien fet altres, abans que finalitzés el termini de l’any. Sembla que aleshores els nostres comtes-reis tenien més força que els banquers. Però aquesta situació va durar poc. Hom s’imagina com haurien acabat alguns personatges actuals, que són a la ment de tots, si aquesta llei, inclosa en els Usatges de Barcelona, continués vigent. Encara que fos en la versió benigna del pa i aigua, que va restablir Ferran, dit el Catòlic.

Malgrat tot, els banquers continuaren aplicant el principi de la reserva fraccionària i concedint crèdits basats en els dipòsits a la vista. Aquestes expansions creditícies generaven períodes de prosperitat indubtable. Per exemple, al segle XIII començà una fase expansiva que durà fins mitjan segle XIV, seguida, com és habitual, d’una fase recessiva. Efectivament, al segle XIV es produí la fallida en massa de molts bancs italians i catalans (taules de canvi) i s’entrà en un llarg període de recessió econòmica que durà fins mitjan segle XV. Bernat Metge es referia als banquers dient que “havien convertit l’or en plom”. Avui dia només hauria pogut dir que “havien multiplicat aquests paperets de colors que anomenem moneda de curs legal”.

Al 1401 en Guillem-Ramon Colom i Çaplana, avi d’en Joan-Cristòfol Colom i Bertran, descobridor d’Amèrica, segons l’historiador Jordi Bilbeny, va fundar el banc oficial més antic d’Europa, la Taula de Canvi de Barcelona, al carrer dels Canvis Vells, número 10. El banc era una mena de Protobanc Central, encara que vinculat a la institució municipal. No concedia préstecs als particulars, ho feia només als banquers privats (taules privades) i a les institucions, com el Consell de la Ciutat i el rei, en tant que Comte de Barcelona. Des de 1413 era també dipositaria i gestora dels fons de la Generalitat i dels béns fruit d’execucions i embargaments judicials.

A principis de 1468 la Taula de Canvi de Barcelona, aviat imitada per les homòlogues de València i Ciutat de Mallorca, va fer suspensió de pagaments a causa dels crèdits excessius concedits a la Generalitat i el Consell de la Ciutat. Va haver de ser reorganitzada aplicant confiscacions del 15% als dipòsits (a Xipre, per tant, no s’ha inventat res). Ja anteriorment, entre 1454 i 1456, s’havia devaluat un 18% el sou en relació al florí d’or. L’any 1641 es tornà a repetir la suspensió de pagaments de la Taula i la seva reorganització. (Un estudi de referència sobre aquest tema és l’obra d’Abbot P. Usher: The early history of deposit banking in Mediterranean Europe. Harvard University Press, 1943.)

Un cop d’ull a la resta d’Europa ens permet recordar el prestigiós Banc d’Amsterdam, fundat el 1609, que va mantenir un coeficient de caixa del 100% fins a finals del segle XVIII, quan el va anant reduint fins al 25% i així començà la seva decadència. El Banc d’Anglaterra, fundat el 1694, prenent com a model el Banc d’Amsterdam, va orientar-se ben aviat a finançar el deute estatal i a generar una gran expansió monetària que el va abocar a la suspensió de pagaments el 1797.

Aquestes van ser les llavors de l’actual sistema bancari internacional, basat en la reserva fraccionària per part dels banc privats i l’existència d’uns bancs centrals destinats a fer de “prestadors d’última instància”, és a dir de xarxa de seguretat dels bancs privats que actuen irresponsablement, assumint riscos excessius.

Així, utilitzar els diners dipositats en comptes a la vista per concedir crèdits a tercers, operació que inicialment es considerava fraudulenta, va esdevenir no només una pràctica legal sinó associada a la tolerància de coeficients de caixa cada vegada més minsos. Aquesta laxitud legal permetia grans expansions monetàries, gràcies a l’emissió de crèdits bancaris, és a dir, a la creació de diners virtuals a canvi de deutes, perquè la condició imprescindible per permetre aquesta miraculosa multiplicació és que hi hagi ciutadans, empreses o institucions que s’endeutin i que aportin com a garantia del deute actius reals (immobles, béns d’equip i similars).

A la llarga, la cobdícia dels banquers els acaba abocant a la concessió de crèdits sense solta ni volta, tant a tercers com entre ells. Sempre confiant que un Banc Central els subministrarà la liquiditat necessària en les situacions de crisi que indefectiblement s’acabaran produint. Solució que, des de aleshores, s’ha traduït en una progressiva pèrdua de valor adquisitiu de totes les monedes i un endeutament creixent i generalitzat.

Si ens fixem en el dòlar, 1 dòlar de 1913 tenia el poder adquisitiu de 23,51 dòlars de 2013. I si ho referim al valor d’un dòlar en relació a l’or, ha caigut de 1.500 mg a 25 mg. Que cadascú posi l’adjectiu més escaient a aquest fet.

Malgrat tot n’hem anat aprenent, i cada vegada hi ha més gent conscient que l’actual organització del sistema bancari, basat en una banca privada que opera amb una reserva fraccionària molt baixa i uns bancs centrals que fan de salvavides, enriqueix desmesuradament una oligarquia xucladora i és nefasta per a la immensa majoria de la població. Però fa més de 4.000 anys que manipulem les unitats monetàries i no hem sabut solucionar el problema. Més ben dit: cada vegada que posàvem unes fràgils bases per crear unes unitats monetàries estables, s’esdevenia algun fet que en justificava la demolició.

S’han proposat diverses alternatives de sistemes monetaris protegits de la cobdícia de banquers i poderosos: tornar al patró or, com postulen alguns economistes de l’escola austríaca, instaurar una moneda mundial, crear monedes d’ús voluntari o, al començament d’aquest segle, llençar monedes electròniques o digitals (e-currency, e-money), com e-gold, Liberty Reserve i altres d’àmbit local o sectorial. En aquesta línia el bitcoin és la més popular i revolucionària perquè pretén donar una solució radical.

El bitcoin (BTC) és una moneda digital, descentralitzada, que no depèn de cap institució. No l’emet cap banc, ni privat ni central, i no està dipositada en cap banc, sinó en el moneder electrònic i secret de cada usuari. Per tant, cap autoritat pot controlar les transaccions, es mou en un complet anonimat. És transferible de persona a persona (peer-to-peer) a través de la xarxa. No es pot falsificar, devaluar, confiscar ni controlar. La genera un algorisme matemàtic recolzat en una base de dades encriptada. Va ser exposat per primera vegada per Satoshi Nakamoto –que sembla ser un pseudònim o el nom d’un col·lectiu expert en criptografia electrònica– en el seu article: Bitcoin: A Peer-to-Peer Electronic Cash System (24 de maig de 2008). El 3 de gener del 2009 començà a desenvolupar-se la xarxa de nodus de transaccions.

Com funciona aquesta moneda? De cara a l’usuari d’una forma molt senzilla. Qualsevol es pot descarregar en el seu ordinador, o dispositiu connectat a Internet, tants moneders electrònics on dipositar els seus bitcoins com vulgui. Els moneders queden identificats per un codi encriptat (hash) que només coneix el seu propietari. Tot el sistema descansa en la xarxa d’usuaris anònims, una xarxa amb un nombre creixent de nodus, que crea els bitcoins i certifica la validesa de les transaccions. Els bitcoins es creen per “mineria”, un mot que fa referència al·legòrica a la mineria dels metalls preciosos i a la creixent dificultat, i cost, d’obtenir-ne quantitats creixents. Així, aportant voluntàriament la potència de càlcul de cada nodus al sistema i resolent problemes matemàtics cada vegada més complicats, es poden obtenir bitcoins. Una altra manera d’aconseguir-los és canviant qualsevol divisa convencional per bitcoins, segons la paritat que estableix l’oferta i la demanda en el moment de fer la transacció. Atès que l’algorisme de creació és cada vegada més complicat, la producció de nous bitcoins segueix una funció asimptòtica que se sap ja que té un límit definit, com el de qualsevol altra primera matèria, per exemple l’or, encara que admetem que hi ha d’haver un límit a la quantitat d’aquestes, però és indeterminat. En el cas del bitcoin el límit s’ha fixat en 21 milions de bitcoins. La moneda, en canvi, és divisible en mil·lèsimes, milionèsimes o fraccions més petites, fins a vuit decimals, de bitcoins.

Per tant, cap Banc Central ni altre tipus d’institució pública o privada, crea la moneda, ho fa un algorisme matemàtic. Tampoc cap institució certifica la validesa de les transaccions. El problema fonamental que pretén resoldre el sistema és evitar la falsificació de moneda i la duplicació o multiplicació de pagaments amb una mateixa unitat. I això ho fa la xarxa distribuïda mitjançant una cadena de caràcters (timestamp) que identifica l’hora i la data d’un esdeveniment, així com l’origen i destí de la transacció. Un parèntesi: molt poca gent és conscient dels efectes que la tecnologia i la comunicació en xarxa tindran sobre el coneixement, l’economia, la política i la societat.

En resum, el bitcoin és un experiment revolucionari d’unitat monetària sostreta a les manipulacions que he exposat succintament en els primers paràgrafs d’aquest article. Reeixirà la seva implantació? La idea té avantatges i inconvenients. De moment s’han emès més d’onze milions de bitcoins, amb una capitalització, entre abril i maig de 2013, que oscil·la entre els 2.500 i els 1.500 milions de dòlars. Es produeixen entre 70.000 transaccions setmanals. La nova moneda té fervents defensors, defensors més moderats, com Juan Ramón Rallo, un jove valor de l’escola austríaca, i també importants crítics.

Els problemes del bitcoin, al meu entendre, no estan tan relacionats amb els possibles atacs dels hackers al sistema o a la seva possible falsificació –de fet també es falsifiquen les divises convencionals i els hackers ataquen els dipòsits i les transaccions bancàries, tot i que els bancs prefereixen no donar-hi publicitat– sinó amb els següents inconvenients:

• La gran volatilitat de la seva cotització: Va arribar a un rècord de 266$/bitcoin, però l’1 de maig del 2013 estava en 115,76 $/bitcoin. Mentre la seva cotització no s’estabilitzi serà imprudent utilitzar els bitcoins com a unitat de compte i dipòsit de valor. De totes maneres és molt probable que aquesta volatilitat sigui un fenomen transitori degut a la indubtable pressió especulativa que ha experimentat, atesa la seva novetat i naturalesa limitada.
• La seva pròpia naturalesa protegeix la divisa de la inflació, però no de la deflació. Si el seu ús s’universalitzés, el seu valor adquisitiu, fins i tot sense l’efecte de l’especulació, tendiria a créixer ateses les creixents dificultats de la seva “mineria” i el constrenyiment imposat pel límit dels 21 milions d’unitats.
• Si arribés a convertir-se en una autèntica alternativa a les divises convencionals, seria objecte de l’atac dels governs i dels poderosos, que no voldrien quedar privats d’un dels seus privilegis més preats: manipular la moneda. Recordem que posar impostos i encunyar moneda han estat sempre els atributs fonamentals de qualsevol poder instituït. I les transaccions fetes amb bitcoins escaparien a la tributació fiscal. És cert que els governs difícilment podrien intervenir sobre una xarxa distribuïda a nivell mundial i els resultarà molt difícil controlar el comerç de serveis i d’intangibles. Però els estats poden controlar perfectament la producció de productes tangibles (des dels aliments als automòbils) i prohibir per llei als seus productors que cobrin en bitcoins. Encara que, en teoria, en els sistemes democràtics, això dependrà del que decideixin els ciutadans. Però existeixen sistemes autènticament democràtics.
• Com totes les innovacions és raonable esperar que el bitcoin tingui aviat imitadors que millorin els seus aspectes més febles.

De totes maneres, s’ha fet un primer pas important. Després de més de 4.000 anys alguns ciutadans han reaccionat i han comprès que els sistemes basats en la manipulació de les unitats monetàries són inadmissibles i que cal cercar alternatives. El bitcoin és l’esperançadora primera etapa d’un experiment que, perfeccionat, pot representar una gran esperança per a la humanitat.