Diners, crisi i sistema bancari

L’eminent economista John K. Galbraith deia: “La majoria de les coses de la vida –els automòbils, les amistançades, el càncer– només són importants per a aquells qui les tenen. En canvi, el diner és tan important per als qui en tenen com per als qui no en tenen”. John Adams, un dels pares de la Constitució dels EE.UU., va dir que totes les perplexitats, confusions i conflictes humans provenen de la ignorància de la naturalesa del diner i del mecanisme de la seva creació i circulació. També va dir: “Hi ha dues formes de conquerir i esclavitzar una nació: una és amb l’espasa i l’altra amb el deute”. En canvi, a les escoles no se’ns ensenya res sobre el diner, de manera que la immensa majoria de la gent creu que el diner és una cosa que “existeix” i que es dóna o es rep en comprar o vendre coses. És un element necessari i desitjable, però misteriós. Com es crea? Qui el crea? Qui en determina la quantitat i la qualitat? Si hom fa aquestes preguntes a llicenciats universitaris, observa expressions de perplexitat i, generalment, obté respostes pintoresques.

Hi ha gent que creu que el diner és el causant de tots els mals de la humanitat i que caldria suprimir-lo. Però és ben sabut que el diner és un mitjà per facilitar els intercanvis. Per exemple, si hom no té coneixements, habilitats i materials per fabricar sabates, però té materials, coneixements i habilitats per produir cistells de vímet, l’única possibilitat que té d’adquirir unes sabates és dedicar els seus esforços a allò que sap i pot fer bé, cistells de vímet, i desprès intercanviar-ho per les altres coses que necessita. El diner, fent de mercaderia pont, facilita enormement aquest intercanvi. Sense el diner, si el sabater no tingués necessitat de cistells, el cistellaire hauria d’anar descalç. Els partidaris de la supressió del diner conceben tota mena de societats utòpiques, però en les ocasions en què les han intentat dur a la pràctica han acabat havent de recórrer a cupons o elements per l’estil. És dir, inventant una moneda d’ús intern.

El diner no només és una mercaderia patró d’intercanvis sinó també una unitat de mesura del valor assignat als productes i serveis per part dels seus compradors o usuaris potencials. Si els compradors potencials assignen, per exemple, un valor triple a un parell de sabates que a un cistell de vímet, per comprar un parell de sabates haurem de donar tres vegades més d’unitats monetàries que per comprar un cistell de vímet. I aquesta funció del diner com a vehicle d’informació és un element clau en l’organització de les activitats humanes.

Ara bé, els diferents sistemes monetaris desenvolupats al llarg de la història han presentat problemes diversos. El primer és que la humanitat encara no ha trobat una unitat d’intercanvi fiable i consistent. Així com hem definit patrons de longitud, massa i temps invariables i consistents –el metre, el quilo i el segon– no hem estat capaços de definir una unitat monetària estable i digna de confiança que serveixi de mercaderia patró en els intercanvis, d’unitat de mesura del valor i de dipòsit de valor estable.

En efecte, històricament s’han fet servir com patró d’intercanvis tota mena de mercaderies, des de metalls com el coure, el ferro, l’or i la plata, fins a la sal –de la qual prové salari– o les fulles de tabac. Cap no ha complert prou satisfactòriament el seu paper. O no ho ha fet durant un període de temps prou llarg. Sempre han acabat essent objecte de manipulacions fraudulentes per part dels individus i els governs. La manipulació a vegades era discreta i clandestina, consistent a llimar les monedes, però sovint oficial i descarada, fonent-les i adulterant els aliatges, rebaixant la seva llei. Així, la moneda d’or cada vegada contenia menys or i més coure, i la de plata menys plata i més estany, sense variar el seu valor nominal. La història del diner és la història de la seva manipulació.

Aquestes manipulacions ens porten directament al tema de la creació del diner. O, dit en altres paraules, de la quantitat de diner en circulació en un sistema econòmic i dels factors que la determinen. I aquesta qüestió es va complicar amb l’aparició del paper moneda. La gent va descobrir aviat que era més còmode utilitzar els rebuts expedits pels bancs, contra els dipòsits de monedes d’or i plata, que anar transportant els metalls corresponents. En efecte, els bitllets de banc pesaven menys, eren més divisibles i prou acceptables. En principi no hi havia problema: el bancs creaven diner en forma de paper moneda, però aquest estava recolzat per les monedes d’or i plata en dipòsit.

En aquest punt cal introduir una diferència clau entre dos tipus de contracte de dipòsit: el dipòsit a la vista i el dipòsit a termini. El primer ha d’estar en tot moment a disposició del client que el vulgui retirar, no merita interessos i el banc té dret a percebre una remuneració per la seva funció de guarda i custòdia, comptabilització i gestió de cobraments i pagaments a l’ordre. El segon té la categoria jurídica d’un préstec de numerari que el client fa al banc, durant un termini determinat, amb l’objecte que el banc l’inverteixi i n’obtingui uns guanys, part dels quals el banc cedirà a l’estalviador com a compensació del sacrifici que aquest va fer en renunciar a la satisfacció immediata de certes necessitats o desitjos i demorar-la en el temps. Així el banc fa una funció d’intermediació entre uns estalviadors que no saben com fer rendir els seus estalvis i uns emprenedors que necessiten un capital per a explotar una idea que creuen que els permetrà obtenir uns guanys i tornar el principal més els interessos. Fins aquí seguim bé. Molt bé, perquè l’estalvi és la condició necessària per produir béns de capital. Per produir un bé de capital convé renunciar a certa quantitat de béns de consum, és a dir, consumir per sota del nivell potencial de consum. Així es genera un estalvi que es pot invertir en capital físic: una màquina, un immoble, una instal·lació.

Una de les diferències entre el països rics i els pobres radica, precisament, en el fet que els primers tenen més béns de capital en forma d’immobles, màquines i eines que els permeten augmentar la seva productivitat. Com que els béns de capital es deprecien, sigui per desgast i envelliment o per obsolescència tècnica, han de ser substituïts, la qual cosa requereix una creació de capital, i conseqüentment d’estalvi, continuada.

Doncs, on és el problema? El problema es genera degut a la corrupció del concepte jurídic de dipòsit a la vista. Des de Roma fins als nostres dies la història és recurrent: els bancs comencen respectant els dipòsits a la vista, mantenint un coeficient de caixa del 100%, diferenciant-los clarament dels préstecs o dipòsits a termini fix i acaben, amb la complicitat interessada dels governs, violant els contractes i concedint crèdits a tercers recolzats en els dipòsits a la vista. És a dir, creant diners del no res. Si el coeficient de reserva és del 10%, vol dir que si un client fa un dipòsit a la vista de 1.000 euros, el banc en pot prestar 900, que constituiran un dipòsit en el mateix banc o en un altre, en tot cas en el sistema bancari, del qual se’n podran prestar 810 i així successivament fins que els 1.000 euros s’hauran convertit en 10.000. Se n’hauran creat 9.000 del no res. El mecanisme de la reserva fraccionària és, en realitat, la benedicció governamental d’un frau que té unes conseqüències nefastes per a l’economia i la societat: recessions cícliques i fallides bancàries. Aquest procés de multiplicació de diners per part del sistema bancari requereix que es facin préstecs, és a dir que l’extraordinària expansió creditícia es basi en l’expansió de l’endeutament públic i/o privat.

Qui controla actualment aquest mecanisme de creació de diners, la quantitat de diners en circulació? El mercat? El volum de béns i serveis produïts per una economia? No, en absolut! Ho controlen els bancs centrals, que van ser creats a instàncies dels propis banquers privats que desitjaven que el legislador els posés una xarxa de seguretat que els protegís de les seves actuacions temeràries. Els bancs centrals planifiquen l’oferta i el cost del diner. Per tant, el diner ja no està associat a cap valor real, és diner fiduciari. Se’n pot crear tant com se’n vulgui i, en conseqüència, el seu valor adquisitiu disminueix contínuament. Només cal seguir les gràfiques de pèrdua de valor adquisitiu de les distintes monedes durant els últims cent anys.

La Constitució dels EUA concedia al Congrés el poder d’encunyar moneda, però en el primer Congrés, i amb l’oposició d’alguns congressistes, aquesta prerrogativa es va cedir per vint anys (1791-1811) al First Bank of the United States, que feia les funcions de banc central emissor. En 1835 el president dels EUA, Andrew Jackson, va tancar el Second Bank of the United Sates, creat el 1816, al·legant que exercia massa control sobre els membres del Congrés i que només servia per fer més rics els rics. Va deixar escrit: “Els temeraris esforços que ha fet (referint-se al banc) per controlar el govern són premonicions del futur que espera al poble americà si són enganyats per perpetuar aquesta institució o establir-ne una altra com aquesta.” Malgrat tot, el 1913 es va crear la Reserva Federal. Un dòlar de 1913 equivalia, en poder adquisitiu, a 28,33 dòlars del 2010. Una pèrdua de valor adquisitiu notable amb l’excusa, sempre, d’incentivar el creixement econòmic. I no parlem de la pesseta i altres divises que han evolucionat molt pitjor. Recordem només els sopars de duro, amb cafè, copa i puro, dels nostres avis.

Aquestes expansions creditícies, no basades en l’estalvi real, creen uns booms econòmics artificials que acaben, inexorablement, en una tremenda i indiscriminada contracció del crèdit que provoca la fallida, fins i tot, de moltes empreses viables. En el món occidental hem tingut més de 15 anys d’una gran expansió del crèdit que, lògicament, s’ha traduït en una gran expansió del deute públic i privat. Els bancs centrals han fixat tipus d’interès inferiors a la taxa d’inflació, per tant negatius, i uns coeficients de caixa ridículament baixos.

L’expansió artificial del crèdit sempre acaba amb una contracció del mateix, igual com després d’una borratxera ve la ressaca. La conxorxa banquers-polítics és letal per a l’economia, la societat en general i per als mateixos bancs. Per què? Perquè l’excés d’oferta de crèdit, a tipus d’interès inferiors a la inflació, incrementa la velocitat de circulació del diner, fa pujar les cotitzacions de les obligacions i les accions en borsa, el preu dels immobles creix exponencialment, augmenta també el preu de les primeres matèries i, en general, es creen expectatives de creixement ininterromput dels beneficis empresarials. En conseqüència, els empresaris inverteixen en projectes que no escometrien si els interessos no fossin artificialment baixos, compren empreses a crèdit, pagant-ne quantitats exagerades. Per altra banda, els consumidors deixen d’estalviar i s’endeuten per consumir més. El creixement momentani del consum i la inversió fa créixer el PIB i els ingressos fiscals de l’Administració pública, de manera que aquesta pot augmentar el nombre i la retribució dels funcionaris, concedir tota mena de subvencions i invertir en aeroports fantasmes i altres obres públiques que no suporten el més mínim criteri de rendibilitat. En resum: l’oferta de diner barat es tradueix en un increment desbocat del deute públic i privat.

Aleshores, els projectes inviables, siguin del sector públic o privat, no generen els recursos necessaris per retornar els crèdits. Sovint ni tan sols es poden pagar els interessos. Moltes empreses, que s’havien embarcat en aquests projectes temeraris, han d’acomiadar el personal que havien assignat als projectes que han fet fallida. L’activitat econòmica comença a decréixer, cau el consum i la inversió, augmenta la morositat, cau la recaptació d’impostos, augmenta el dèficit públic, els bancs comencen a restringir crèdits, això crea noves dificultats a les empreses. En fi: s’inicia un cercle viciós en el qual la disminució d’una variable provoca la disminució d’altres que, al seu torn, alimenten la disminució de la primera.

Quin és el motor d’aquest mecanisme nefast d’expansió i contracció? La cobdícia humana i la complicitat interessada dels governs amb els bancs. Què hi guanyen o hi creuen guanyar uns i altres??Els bancs, a part de que els seus directius cobrin més comissions i bons gràcies a l’expansió creditícia, pretenen obtenir béns reals a canvi de prestar diners virtuals. Això és el que s’està esdevenint amb les hipoteques fallides atorgades a la compra d’habitatges. Un banc, per exemple, concedeix un préstec hipotecari a retornar en 30 anys a un client que desitja comprar un habitatge. Una agència, filial del banc, taxa alegrement, extrapolant la corba d’increment de preus, el valor de l’immoble en 600.000 €. Al cap d’uns mesos, quan el deutor ha amortitzat posem, per exemple, 600.000 €, perd la feina i no pot seguir pagant les quotes. El banc sol·licita al jutjat l’embargament de l’immoble. El jutjat el posa a subhasta i el banc se l’adjudica per 360.000 €. El banc ha canviat diner virtual, creat del no res, per un bé real: un habitatge, que potser no val ni els 360.000 €, però és un actiu real. El deutor es queda al carrer i continua devent més de 180.000 € (en els 60.000 hi havia interessos, possiblement li carregaran costos judicials, etc).

Si es produeixen moltes hipoteques fallides i els bancs no poden vendre el seu estoc d’habitatges, s’han de sanejar el balanços dels bancs. Com? Pagant entre tots, sigui mitjançant els impostos o mitjançant la creació de més euros del no res per part del BCE, cosa que fa caure el poder adquisitiu dels euros que tots tenim. És una mena d’impost encobert. Ah! I per garantir millor que funcionarà el rescat, cal que els bancs es fusionin fins a assolir la dimensió de “too big to default”. Quan més grans siguin, més unanimitat hi haurà a salvar-los, atesa la magnitud de la catàstrofe social que es produiria en cas de no fer-ho. És bonic, no??Què hi guanyen els governs? Finançament. El Second Bank of the United States es creà per finançar una guerra. Als governs els atreu participar en el procés de multiplicació dels diners per part dels bancs que hem esmentat abans. Per això van autoritzar el sistema de reserva fraccionària que és una violació del contracte de dipòsit a la vista. Els governs sempre han tingut la temptació de manipular el diner, d’alterar les unitats del sistema monetari, perquè això els acostuma a rendir popularitat i vots, gràcies a la ignorància sobre la naturalesa del diner, la seva creació i circulació que esmentàvem al principi.

A ningú se li acudiria pensar que si amida la seva llar amb un metre de vuitanta centímetres aquesta esdevindrà més gran. O que si un governant decretés que els minuts tindran trenta segons la nostra esperança de vida es doblaria realment. En canvi, la història ens ensenya que s’han fet manipulacions anàlogues amb els diners i ens ho han venut –i ho hem comprat– com estímuls a l’economia. Sembla que la gent entén molt millor la naturalesa d’una unitat de longitud, de pes o de temps, que la d’una unitat monetària.

La sortida lògica de la recessió s’hauria de basar a corregir les errades comeses en la fase expansiva. O sigui, en el sector privat: abandonar els projectes inviables, resignar-se a guanyar menys per hora treballada a fi de millorar la competitivitat, consumir menys i estalviar més per anar reduint els deutes i generar capital que permeti invertir en projectes viables, creant llocs de treball estables i competitius. En el sector públic, simplificant i modernitzant l’administració pública, reduint el nombre i retribució dels funcionaris, revisant el sistema de subvencions, aplicant criteris rigorosos de rendibilitat a les inversions públiques, eliminant barreres als emprenedors, flexibilitzant el mercats financer, laboral i de béns i serveis. En resum: sacrificar-se i esmolar l’enginy, la iniciativa i la laboriositat. Serà possible? Quin és el perill? Al meu entendre, seguir el camí que ens ha portat on som. Ja hi ha moltes veus a favor de fer créixer l’activitat econòmica mitjançant una política fiscal expansiva. Que el BCE monetaritzi el dèficit posant paper a les seves impremtes i emeten paperets amb números i figures de colors. Que el crèdit flueixi altra vegada, que l’Estat contracti treballadors per fer clots i tapar-los, i així l’economia tornarà a créixer, i tots continuarem feliços i contents... fins a la propera crisi, que serà més greu. Això sí, haurem pagat els deutes entre tots, els que s’han beneficiat de l’expansió creditícia i els que l’han patit, com el que és al carrer i deu al banc més de 180.00 €.

En efecte, ara gairebé tothom demana que torni a fluir el crèdit. En canvi, poca gent parla de reformar a fons el sistema financer, d’acabar amb el mecanisme de reserva fraccionada, de dissoldre els bancs centrals i de tornar a uns patrons monetaris estables i consistents. El problema és que la causa de tot aquest desgavell és l’existència d’unes teories macroeconòmiques que no funcionen, però que s’han instaurat com a ortodoxes i han servit de coartada a governs i bancs per intentar tenir la població atemorida i esclavitzada pel deute. Retornem a les paraules de John Adams que citava al principi. Però la crítica del keynesianisme i del monetarisme seria tema per a uns quants articles. Tampoc seria gaire original perquè els economistes de l’anomenada escola austríaca ja l’han fet magistralment.