Die Stille vor Bach, de Pere Portabella

Die Stille vor Bach
Pere Portabella
Catalunya, 2007

És motiu de satisfacció poder respirar una alenada d'aire fresc sobre aquesta realitat polièdrica que anomenem Europa a través del film de Pere Portabella. Es tracta d'una pel·lícula de difícil catalogació, a cavall entre el gènere experimental, surrealista –el mateix Bach explica la seva vida als visitants actuals de Leipzig– i històric, sense que s'emmarqui en cap d'ells de manera clara. És, això sí, suggerent. En una narració que avança fragmentàriament, els elements de l'actualitat es superposen amb elements de la història passada, en una clara intenció d'actualitzar de la figura del gran mestre alemany. Potser sigui més important allò que no diu la pel·lícula – i que ha de completar l'espectador – que no pas allò que diu.

No crec que sigui per casualitat que Portabella hagi escollit la figura de Johann Sebastian Bach per a reflexionar sobre Europa. Bach encarna una idea polifònica d'Europa, i no pas únicament en el sentit musical. El seu art és, a la vegada, expressió del cristianisme europeu, de la cultura més esplendorosa que ha distingit el nostre continent, de l'esforç propi que requereix tot art autèntic, però també de l'ambigüitat i la perversió, de les vinculacions institucionals i de les tragèdies contemporànies. Potser no hi hagi cap altre àmbit que fos tan apte i pogués, de manera tan clara, plantejar simultàniament totes aquestes qüestions.

La pel·lícula de Portabella no és, tanmateix, cap pel·lícula històrica, ni pretén ser-ho, sobre el gran músic alemany. Bach és l'excusa per reflexionar sobre uns temes que sempre, però potser ara més que mai, són pertinents. Es tracta d'una reflexió que, utilitzant molts registres –novament una metàfora musical–, suggereix més que no pas imposa. Tant realitat europea és la cultura mil·lenària del vell continent com el present més actual. La cultura no està contraposada a les realitats socials més rudimentàries, sinó que viu en elles. La ruta de dos camioners, que s'intercala amb la vida i la música de Bach, n'és una mostra. També ells estimen la música i, finalment, un d'ells efectuarà el transport d'un piano –una contingència sovint oblidada, però necessària– perquè la música soni. La grandesa no està renyida amb la modèstia, ans tot el contrari.

La música de Bach, tanmateix, no sempre va tenir el reconeixement del que avui gaudeix ni el tracte respectuós que mereixia. Des d'una partitura que serveix per embolicar un tros de carn fins a la descoberta de la seva música per Mendelssohn, la pel·lícula ens ofereix diferents episodis d'aquestes contradiccions que manifesta la història. Bach, en efecte, no és només la cultura, sinó també el símbol de com un saber, en aquest cas l'il·lustrat, va poder degenerar en barbàrie. La música de Bach sona sobre les imatges del riu Elba que banya la ribera de Dresden, ciutat que va ser terriblement castigada per un bombardeig aliat. Les seves composicions, objecte d'un debat a casa d'un vell antiquari, ens recorden que en els camps de concentració la música va fer mal, perquè de dins de la cultura va emergir una cosa terriblement monstruosa.

Finalment, en el diàleg que hi ha entre la jove intèrpret, que viatja a Leipzig per tocar en un concert, i el "successor" de Bach, se'ns mostra la continuïtat d'una tradició cultural en totes les seves dimensions: la religió a la qual està vinculada (el cristianisme) i l'esforç que requereix, no com una qualitat afegida, sinó com una qüestió intrínsec a la mateixa música. Només d'aquesta manera, reconeixent l'origen de la nostra tradició i cultivant-la amb l'esforç necessari, la mantindrem viva. Reconstruir la unitat perduda a través de l'art és la millor recuperació de la tradició que ha fet la glòria d'Europa, inclosa la seva religió. Molts dels actuals intèrprets de les obres de Bach no són ni se senten creients, però l'elevat valor espiritual de la seva música fa que cada any algun d'ells es faci batejar. El valor intrínsec de l'art és el que pot cunduir al canvi: tot un lema a tenir en compte.

Els elements musicals han estat cuidadosament seleccionats: Les Variacions Goldberg que serveixen d'obertura, La Passió segons sant Mateu, i el Magníficat que clou la pel·lícula, en una escena magistralment realitzada. El sentit del silenci no és el mateix abans que després de Bach, el místic protestant que treballa d'organista a Leipzig, però també l'artesà discret que construeix una obra capital per l'harmonia europea.

Fitxa Tècnica

Títol Original: Die Stille vor Bach
Duració: 102 min
Direcció: Pere Portabella
Guió: Pere Portabella, Carlos Santos, Xavier Albertí
Fotografia: Tomàs Pladevall Dissent de So: Albert Manera
Escenografia: Quim Roy
Repartiment: Christian Brembeux, Daniel Ligorio, Ferrán Ruiz, Feodor Atkine, Àlex Brendemühl, Georg C. Biller, Antonio Serrano, Georgina Cardona, Jaume Melendres