Diari de presó de Manuel Carrasco i Formiguera

Teniu a continuació la transcripció de les paraules de Josep M. Figueres, Hilari Raguer, Jordi Sales i del Molt Honorable President del Parlament de Catalunya, enyor Joan Rigol, amb motiu de la presentació del llibre Diari de Presó de Manuel Carrasco Formiguera, editat per Barcelonesa d'Edicions.

Josep M. Figueres ens parla de la gènesi i naixement d'aquest llibre i de la memòria històrica que cal recuperar: record i presència.

Crec que a Manuel Carrasco li haguera agradat que comencés la intervenció citant unes paraules seves dedicades a Euskadi, el país que ant va estimar. El va visitar en moltes ocasions fins i tot en una, l'estiu de 1934 pronuncia un míting, davant cinc mil assistents agraint el suport basc a l'Estatut d'Autonomia de Catalunya i fixant la política d'UDC en el qual digué que sigui quin sigui el govern, dretes o esqueres, el deure dels catalans és defensar Catalunya. També va escriure diversos articles elogiosos pel País Basc en termes molt sentits, tant que Carrasco era considerat pels bascos un autèntic amic de l'ànima.

En un desconegut text del març de 1937 a la revista Gudari va explicar per què el seduïa tant el País Basc: “cuando al conjuro de ella, —de la palabra Euzkadi—, se han presenciado las formidables movilizaciones de un pueblo en masa, como en las jornadas memorables de Euskadi-Europa y en los festivales de Iñaki Deuna, o se han sentido el contagio irresistible de la llama patriótica fulgurante en la mirada de emakumes y mendigoxales, de abertzales de toda edad, sexo y condición, el corazón del patriota catalán ha latido al unísono de millares de corazones y su voz se ha confundido con la de las multitudes imponentes levantadas en vilo como obedeciendo a un resorte al gritar con el alma entera una y mil veces: Gora Euskadi Azkatuta.”

Aquestes frases a l'article "Euskadi, tierra seductora", que dec al treball de Gregorio Arrien sobre l'exili dels bascos a Catalunya, expressen un amor a la terra basca entès des del respecte. Aquests dies en moments de criminalització del nacionalisme basc, per un ús de la violència condemnat des del nacionalisme basc majoritari, i en moments de confusió social vers el nacionalisme provocada des d'altes instàncies polítiques espanyoles, llegir què diu Carrasco i Formiguera a propòsit d'Euskadi ajuda a marcar les distàncies amb l'espanyolisme irreductible i a pensar, com digué Prat de la Riba l'endemà que l'exèrcit li cremés el 1905 el diari La Veu de Catalunya: "Serenitat", però a seguir treballant sense claudicacions, com feren el catalanisme conservador i pactista del president de la Mancomunitat i el catalanisme irreductible de Carrasco que a tota hora manifestava el seu desig de llibertat absoluta, d'independència per a la pàtria que fou l'ideal perenne d'una vida de sacrifici. Primer record, doncs, pels bascos, pel poble amic en els quals veié no uns aliats interessats sinó uns companys en el camí del viatge polític col·lectiu vers un demà de llibertat.

Anem al Diari de presó. Sovint dins un llibre n'hi ha un altre d'ocult, és aquell que explica les motivacions i els rerefons. En el cas d'aquest Diari de presó també n'hi ha un o, millor dit, dos. El que Carrasco pensà del seu llibre, del manuscrit, no ho sabem o almenys no ho hem pogut trobar. Però pel que fa a l'edició present que el posa a l'abast podríem dir que és el resultat d'un procés de recuperació que neix d'una frase lligada amb la sang. La pronuncià un furibund enemic de la identitat catalana, un senyor que congrià les ires dels nacionalistes dels anys trenta. Era Royo Villanueva i va dir, més o menys: “Los catalanes nunca han vertido ni una gota de sangre a favor de la independencia de Cataluña y en cambio muchas a favor de la unión con España”. Sabíem que els catalans havien patit per la llibertat de la seva nació però ni la història podíem recuperar. Què sabem avui de "los autonomistas presos en los penals d'Africa" dels quals parla el Diari Català a finals del segle XIX? Els historiadors catalans es poden arronsar d'espatlles i ves a saber què en pensen els historiadors espanyols. Per aquesta raó vàrem anar als arxius militars de Segòvia on hi ha dos milions d'expedients de la justícia militar. M'hi ajudà la Càtedra Blanquerna de la Universitat Ramon Llull que sota la direcció del professor Francesc Torralba cregué en el nostre projecte de recerca i li dóna tot el suport. Volíem mirar expedients militars de catalanistes, de polítics, de periodistes…

La investigació fou de resultat sorprenent. No trobàvem el que esperàvem però sí nous materials. Tant és així que de Carrasco no trobàrem el sumari del consell de guerra que cercàvem del 1923 però sí un de nou d'un any abans. Aspiràvem a documentar els patiments dels catalans per la seva llibertat nacional. I d'un fil a un altre fins que gràcies a la seva família, que amb veneració serva una herència d'amor, estudiàvem els papers privats, i llegírem una riquíssima i privadíssima correspondència, veiérem fotografies i papers fins que el nét, el també advocat amb la mateixa mirada franca Manel Martí i Carrasco ens deixà generosament durant mesos un manuscrit per tal que l'estudiéssim. Així ho férem i avui és ací perquè es pugui conèixer una trajectòria de catalanitat que patí per un ideal suprem.

No aspiràvem senzillament a aportar una literatura de testimoniatge com aquell que recupera un romanç anònim sobre aspectes de la vida popular. Desitjàvem que la repressió que tingué el catalanisme polític fos coneguda, no fos oblidada. Alguns en diran "història militant" volent desqualificar els camins i els treballs amb la finalitat de barrar la porta al coneixement de la veritat, potser per a facilitar el camí per a la substitució per una altra història. Tanmateix, en el cas d'aquest manuscrit no tinguérem mai cap dubte en considerar la conveniència de fer-ne una edició. Només hi detectàvem aspectes positius, i de tot tipus. Per acabar-ho d'adobar l'entusiasta col·laboració de M. Martí i Carrasco, sempre dic que sense ell no s'haguera fet la feina de transcripció, ho acabà d'arrodonir. I no puc esmentar sinó al final, per ser-hi sempre present, a Unió Democràtica de Catalunya que s'hi va vincular de ple. Des de les inicials converses de la família Carrasco amb el senyor Duran Lleida que encomanà al senyor Jordi Petit, l’ajuda fins en l'entrevista oficial on vaig comunicar la idea de difondre-ho, per acabar, amb el senyor Sergi Falomir que va esbossar una primera transcripció. Aquesta ha estat labor dura i meticulosa en la qual mai agrairé prou la benvolença en les correccions del catedràtic Manuel Mundó, i és que el nom de Carrasco obre totes les portes… i per acabar cal citar l'editora, la senyora Glòria Farell que no planyé dedicació en un llibre en el qual tècnicament i fins i tot de contingut els suggeriments mai no s'aturaren. Una editorial, Barcelonesa d'Edicions que va il·lusionar-se en el projecte fins a fer-lo realitat. A tots ells, gràcies, moltes gràcies.

Aquesta és la petita història d'un llibre, una voluntat de conèixer el passat del nostre poble i un sentit en recuperar documents emblemàtics en la línia de treure'ls de l'oblit atès que són també essència del present. I per acabar, aquest parlament d’agraïment que se m’ha demanat que sigui breu per mor del temps desitjaria fer-ho amb dos precs.

El primer de caràcter històric: l’obra de Carrasco, discursos, articles, mítings… no hem de permetre que caigui en l'oblit. És sòlida, és important. Pot recuperar-se, l’hem de recuperar. I no només i per una posició de partit sinó des de la catalanitat entesa en la línia més pura i oberta, la del coneixement.

El segon el record. Un testimoniatge com el de Manuel Carrasco bé mereix conservar-se en pedra, bé mereix desafiar el pas del temps. L’abril del 1938, llegim a la premsa diària barcelonina, arran de l'afusellament, que es parla del monument a Carrasco i Formiguera. A la plaça Adrià, a la vora del seu Sarrià... La memòria de la família ho ratifica: en aquesta plaça hi ha a terra, a la vora de la font, la primera pedra d'un monument. d'aquest monument del qual s'escriu a la premsa en la Barcelona bombardejada i que pensava encara en els màrtirs. Una placa ho recorda, cal fixar-s'hi bé, tanmateix… Ens ho diu en M. Martí, que una grip inoportuna priva d'estar entre nosaltres com desitjaria, igual com la seva mare, que tampoc pot ser-hi. El 1938, doncs, un record. Mesos després vingué la derrota i l’exili. Ni l'Ajuntament ni la Generalitat no pogueren construir el monument. Només es va poder ajudar, en la duresa del 1939, 1940... amb uns milers de francs a la vídua i als fills.

Ara, potser, és el moment de pensar en la conveniència de recuperar una obra i una memòria. Un record i una presència. Moltes gràcies.

Hilari Raguer ens parla sobretot de la Dictadura de Primo de Rivera i de la seva violència, contrast amb la fermesa no-violent de Carrasco i Formiguera i tants altres catalans.

Barcelonesa d'Edicions, una editorial benemèrita, particularment amb la seva col·lecció "Eixos", de la qual el Diari de Presó de Carrasco i Formiguera ocupa el volum 32, està prestant al nostre país el gran servei de posar al nostre abast una sèrie de textos molt importants per al pensament nacionalista. Són eines intel·lectuals molt oportunes, en aquests moments de desorientació que travessem. Si Catalunya no és encara plenament lliure, no és perquè es tracti d'una utopia impossible, sinó perquè no tenim idees clares, de les poques de les quals diem que n'estem convençuts. El Diari de presó de Carrasco i Formiguera ens ho fa avinent.

Hi ha llibres que prometen molt i donen poc. El que avui presentem dóna molt més del que promet.

El títol de portada anuncia el "Diari de presó" de Carrasco i Formiguera a Burgos, del 1923 al

1924, i aquest és, en efecte, el contingut principal del llibre. Abans del procés i l'empresonament del 1937-1938, que acabaria amb el seu afusellament, Carrasco i Formiguera ja havia patit presó, també a Burgos, el 1923-1924, durant la Dictadura de Primo de Rivera, a causa de la revista l'Estevet, de la qual ell era el factòtum. Aquesta primera presó, que fou duríssima, havia merescut, quan la Dictadura va caure, un article patètic de Ferran Soldevila, preludi del que li dedicaria el 1938, arran de l'afusellament. Sovint s'ha dit, i escrit, que la Dictadura de Primo de Rivera va ser més aviat paternalista i un bon tros histriònic. És veritat que no va ser tan sanguinària com la de Franco, i que, malgrat les simpaties del general per Mussolini i el seu règim, la Dictadura no va arribar a ser un règim plenament feixista i totalitari, però, pel que fa al catalanisme, la repressió va arribar a uns extrems que ni Franco va igualar; extrems sovint ridículs, i per això mateix contraproduents, com la prohibició de les sardanes, la dissolució dels innocents "Pomells de joventut", fundats, entre altres, per Josep M. Folch i Torres i Carrasco i Formiguera, o bé, en el camp eclesiàstic, la prohibició de les casulles amples (en lloc de les més esquifides, anomenades "de guitarra") i de la pronunciació romana del llatí, qualificades totes dues de "separatistes", quan simplement testimoniaven que a Catalunya el moviment litúrgic estava molt arrelat, i que a la resta de l'Estat encara era vist com un atemptat contra el catolicisme castizo. O la gran planxa del governador militar de Tarragona, que va assistir a la inauguració del curs al seminari (qui s'imagina ara les autoritats militars assistint a una inauguració de curs al seminari?) i, en la seva supina ignorància, un discurs que algú va fer en llatí, ell va creure que era en català, i com que havien prohibit tot ús públic de la llengua del país, ho va denunciar al general Primo de Rivera, que va ordenar a l'ambaixador prop de la Santa Seu, marquès de Magaz, que exigís la destitució o trasllat del cardenal Vidal i Barraquer, per separatista. Aquests últims exemples, del camp religiós, són particularment significatius, perquè, a la resta de l'Estat, l'Església, i sobretot la seva jerarquia, va ser un dels sectors socials que amb més entusiasme es van adherir al cop d'estat del 23 de setembre de 1923. El canonge asturià Maximiliano Arboleya Martínez, segurament la figura més interessant del catolicisme social espanyol, es va mostrar molt crític amb aquest entusiasme, amb paraules que es podrien aplicar a l'adhesió de l'episcopat espanyol a Franco uns quants anys després:

El gobierno dictatorial trataba con toda consideración a la Iglesia, colocaba excelentes y conocidos católicos en los Gobiernos civiles, en las Alcaldías, en los ayuntamientos, en las Diputaciones, y, en cambio, tenía a los revolucionarios totalmente amordazados y acorralados. ¿Qué más se puede pedir?…, nos preguntaban […]. ¿Cómo no nos recuerda todo esto la magnífica escena del Monte Tabor? “Nosotros” acaso también estemos “bien aquí”, bajo la Dictadura que nos protege y nos distingue y coloca a los nuestros en los ms elevados cargos; pero ¿podemos estar satisfechos hasta el punto de no creer necesario ocuparnos de más?1

Es queixava Arboleya que l'Església, i més concretament els catòlics socials, no havien aprofitat aquella "situació favorable" per emprendre les reformes que la doctrina social de l'Església teòricament propugnava. De fet, alguna, com el descans dominical, va haver de ser adoptada per iniciativa dels socialistes i amb l'oposició dels catòlics, malgrat el seu fonament religiós. Però a Catalunya no s'havia donat aquella situació que al canonge Arboleya li recordava les delícies de la muntanya del Tabor. Amb raó Josep M. Capdevila, director d'El Matí, li replicava:

Creiem que el Sr. Arboleya té un error, ja vinent dels sis anys de Directori; i és de creure que la Dictadura hagi estat mai favorable a les dretes, o si voleu, a l’ordre, a la decència, a cap aspecte del civisme, a cap mena de sindicalisme que representi una mena d'organització justa i vigorosa […] La Dictadura, no solament no tractà l'Església respectuosament, sinó que podríem recordar intervencions, sovint acanallades, i violències que no són precisament gaire respectuoses […]. El senyor Arboleya s'obstina a repetir a cada pàgina que era un temps i unes circumstàncies favorables. I a nosaltres ens sembla que, al contrari, calia que no fos un temps de pau amb el poder, sinó de lluita. Si des del primer moment no tingueren les dretes castellanes prou lucidesa per veure-ho, calia rectificar noblement i començar la lluita de seguida2.

La persecució soferta pel cardenal Vidal i Barraquer va ser el cas més escandalós, per raó de la dignitat de la persona, però hi va haver molts altres casos de sacerdots, religiosos i seglars catalans empresonats, maltractats, represaliats amb la pèrdua de càrrecs, etc. En aquest clima polític dictatorial anticatalà se situa la duríssima presó de Carrasco i Formiguera.

Encara que tot el diari té el valor d'un document històric, és comprensible que no totes les pàgines ofereixin el mateix interès. Personalment, destacaria uns quants temes o passatges. Quan se l'enduen pres, la seva esposa surt a l’escala i crida: "Visca Catalunya!", sabent que això és el que més encoratjarà en Manuel, que ho anota al diari i ho posa com un exemple a seguir per totes les dones catalanes. El relat de l'arribada a la presó de Burgos, el fred que hi passa, els maltractes que rep, són ben dramàtics. Després es guanyarà la simpatia dels escarcellers. És molt emotiva la pàgina de la notícia del naixement del seu fill Raimon. Finalment, subratllaria que no s'escarmenta: manté relacions amb una colla de catalanistes, que el visiten, o amb els quals s'escriu i comenta les notícies polítiques amb uns canvis de nom i unes al·lusions que no intenten enganyar la censura.

El diari que Carrasco va escriure durant la seva primera estada en una presó de Burgos només era conegut per citacions parcials. Ara el professor Josep M. Figueres ha tingut l’encert de publicar-lo íntegrament, precedit d'una excel·lent introducció històrica, enriquit amb algunes sòbries notes i completat amb una selecció de cartes enviades des de Burgos a la

1. M. Arboleya,... Sermón perdido. Los católicos “de acción” bajo la Dictadura española (Mundo Latino, Madrid, 1930), pp. 15-16.

2. El Matí, 25 setembre 1930.