Diari de presó de Manuel Carrasco i Formiguera

Teniu a continuació la transcripció de les paraules de Josep M. Figueres, Hilari Raguer, Jordi Sales i del Molt Honorable President del Parlament de Catalunya, enyor Joan Rigol, amb motiu de la presentació del llibre Diari de Presó de Manuel Carrasco Formiguera, editat per Barcelonesa d'Edicions.

Josep M. Figueres ens parla de la gènesi i naixement d'aquest llibre i de la memòria històrica que cal recuperar: record i presència.

Crec que a Manuel Carrasco li haguera agradat que comencés la intervenció citant unes paraules seves dedicades a Euskadi, el país que ant va estimar. El va visitar en moltes ocasions fins i tot en una, l'estiu de 1934 pronuncia un míting, davant cinc mil assistents agraint el suport basc a l'Estatut d'Autonomia de Catalunya i fixant la política d'UDC en el qual digué que sigui quin sigui el govern, dretes o esqueres, el deure dels catalans és defensar Catalunya. També va escriure diversos articles elogiosos pel País Basc en termes molt sentits, tant que Carrasco era considerat pels bascos un autèntic amic de l'ànima.

En un desconegut text del març de 1937 a la revista Gudari va explicar per què el seduïa tant el País Basc: “cuando al conjuro de ella, —de la palabra Euzkadi—, se han presenciado las formidables movilizaciones de un pueblo en masa, como en las jornadas memorables de Euskadi-Europa y en los festivales de Iñaki Deuna, o se han sentido el contagio irresistible de la llama patriótica fulgurante en la mirada de emakumes y mendigoxales, de abertzales de toda edad, sexo y condición, el corazón del patriota catalán ha latido al unísono de millares de corazones y su voz se ha confundido con la de las multitudes imponentes levantadas en vilo como obedeciendo a un resorte al gritar con el alma entera una y mil veces: Gora Euskadi Azkatuta.”

Aquestes frases a l'article "Euskadi, tierra seductora", que dec al treball de Gregorio Arrien sobre l'exili dels bascos a Catalunya, expressen un amor a la terra basca entès des del respecte. Aquests dies en moments de criminalització del nacionalisme basc, per un ús de la violència condemnat des del nacionalisme basc majoritari, i en moments de confusió social vers el nacionalisme provocada des d'altes instàncies polítiques espanyoles, llegir què diu Carrasco i Formiguera a propòsit d'Euskadi ajuda a marcar les distàncies amb l'espanyolisme irreductible i a pensar, com digué Prat de la Riba l'endemà que l'exèrcit li cremés el 1905 el diari La Veu de Catalunya: "Serenitat", però a seguir treballant sense claudicacions, com feren el catalanisme conservador i pactista del president de la Mancomunitat i el catalanisme irreductible de Carrasco que a tota hora manifestava el seu desig de llibertat absoluta, d'independència per a la pàtria que fou l'ideal perenne d'una vida de sacrifici. Primer record, doncs, pels bascos, pel poble amic en els quals veié no uns aliats interessats sinó uns companys en el camí del viatge polític col·lectiu vers un demà de llibertat.

Anem al Diari de presó. Sovint dins un llibre n'hi ha un altre d'ocult, és aquell que explica les motivacions i els rerefons. En el cas d'aquest Diari de presó també n'hi ha un o, millor dit, dos. El que Carrasco pensà del seu llibre, del manuscrit, no ho sabem o almenys no ho hem pogut trobar. Però pel que fa a l'edició present que el posa a l'abast podríem dir que és el resultat d'un procés de recuperació que neix d'una frase lligada amb la sang. La pronuncià un furibund enemic de la identitat catalana, un senyor que congrià les ires dels nacionalistes dels anys trenta. Era Royo Villanueva i va dir, més o menys: “Los catalanes nunca han vertido ni una gota de sangre a favor de la independencia de Cataluña y en cambio muchas a favor de la unión con España”. Sabíem que els catalans havien patit per la llibertat de la seva nació però ni la història podíem recuperar. Què sabem avui de "los autonomistas presos en los penals d'Africa" dels quals parla el Diari Català a finals del segle XIX? Els historiadors catalans es poden arronsar d'espatlles i ves a saber què en pensen els historiadors espanyols. Per aquesta raó vàrem anar als arxius militars de Segòvia on hi ha dos milions d'expedients de la justícia militar. M'hi ajudà la Càtedra Blanquerna de la Universitat Ramon Llull que sota la direcció del professor Francesc Torralba cregué en el nostre projecte de recerca i li dóna tot el suport. Volíem mirar expedients militars de catalanistes, de polítics, de periodistes…

La investigació fou de resultat sorprenent. No trobàvem el que esperàvem però sí nous materials. Tant és així que de Carrasco no trobàrem el sumari del consell de guerra que cercàvem del 1923 però sí un de nou d'un any abans. Aspiràvem a documentar els patiments dels catalans per la seva llibertat nacional. I d'un fil a un altre fins que gràcies a la seva família, que amb veneració serva una herència d'amor, estudiàvem els papers privats, i llegírem una riquíssima i privadíssima correspondència, veiérem fotografies i papers fins que el nét, el també advocat amb la mateixa mirada franca Manel Martí i Carrasco ens deixà generosament durant mesos un manuscrit per tal que l'estudiéssim. Així ho férem i avui és ací perquè es pugui conèixer una trajectòria de catalanitat que patí per un ideal suprem.

No aspiràvem senzillament a aportar una literatura de testimoniatge com aquell que recupera un romanç anònim sobre aspectes de la vida popular. Desitjàvem que la repressió que tingué el catalanisme polític fos coneguda, no fos oblidada. Alguns en diran "història militant" volent desqualificar els camins i els treballs amb la finalitat de barrar la porta al coneixement de la veritat, potser per a facilitar el camí per a la substitució per una altra història. Tanmateix, en el cas d'aquest manuscrit no tinguérem mai cap dubte en considerar la conveniència de fer-ne una edició. Només hi detectàvem aspectes positius, i de tot tipus. Per acabar-ho d'adobar l'entusiasta col·laboració de M. Martí i Carrasco, sempre dic que sense ell no s'haguera fet la feina de transcripció, ho acabà d'arrodonir. I no puc esmentar sinó al final, per ser-hi sempre present, a Unió Democràtica de Catalunya que s'hi va vincular de ple. Des de les inicials converses de la família Carrasco amb el senyor Duran Lleida que encomanà al senyor Jordi Petit, l’ajuda fins en l'entrevista oficial on vaig comunicar la idea de difondre-ho, per acabar, amb el senyor Sergi Falomir que va esbossar una primera transcripció. Aquesta ha estat labor dura i meticulosa en la qual mai agrairé prou la benvolença en les correccions del catedràtic Manuel Mundó, i és que el nom de Carrasco obre totes les portes… i per acabar cal citar l'editora, la senyora Glòria Farell que no planyé dedicació en un llibre en el qual tècnicament i fins i tot de contingut els suggeriments mai no s'aturaren. Una editorial, Barcelonesa d'Edicions que va il·lusionar-se en el projecte fins a fer-lo realitat. A tots ells, gràcies, moltes gràcies.

Aquesta és la petita història d'un llibre, una voluntat de conèixer el passat del nostre poble i un sentit en recuperar documents emblemàtics en la línia de treure'ls de l'oblit atès que són també essència del present. I per acabar, aquest parlament d’agraïment que se m’ha demanat que sigui breu per mor del temps desitjaria fer-ho amb dos precs.

El primer de caràcter històric: l’obra de Carrasco, discursos, articles, mítings… no hem de permetre que caigui en l'oblit. És sòlida, és important. Pot recuperar-se, l’hem de recuperar. I no només i per una posició de partit sinó des de la catalanitat entesa en la línia més pura i oberta, la del coneixement.

El segon el record. Un testimoniatge com el de Manuel Carrasco bé mereix conservar-se en pedra, bé mereix desafiar el pas del temps. L’abril del 1938, llegim a la premsa diària barcelonina, arran de l'afusellament, que es parla del monument a Carrasco i Formiguera. A la plaça Adrià, a la vora del seu Sarrià... La memòria de la família ho ratifica: en aquesta plaça hi ha a terra, a la vora de la font, la primera pedra d'un monument. d'aquest monument del qual s'escriu a la premsa en la Barcelona bombardejada i que pensava encara en els màrtirs. Una placa ho recorda, cal fixar-s'hi bé, tanmateix… Ens ho diu en M. Martí, que una grip inoportuna priva d'estar entre nosaltres com desitjaria, igual com la seva mare, que tampoc pot ser-hi. El 1938, doncs, un record. Mesos després vingué la derrota i l’exili. Ni l'Ajuntament ni la Generalitat no pogueren construir el monument. Només es va poder ajudar, en la duresa del 1939, 1940... amb uns milers de francs a la vídua i als fills.

Ara, potser, és el moment de pensar en la conveniència de recuperar una obra i una memòria. Un record i una presència. Moltes gràcies.

Hilari Raguer ens parla sobretot de la Dictadura de Primo de Rivera i de la seva violència, contrast amb la fermesa no-violent de Carrasco i Formiguera i tants altres catalans.

Barcelonesa d'Edicions, una editorial benemèrita, particularment amb la seva col·lecció "Eixos", de la qual el Diari de Presó de Carrasco i Formiguera ocupa el volum 32, està prestant al nostre país el gran servei de posar al nostre abast una sèrie de textos molt importants per al pensament nacionalista. Són eines intel·lectuals molt oportunes, en aquests moments de desorientació que travessem. Si Catalunya no és encara plenament lliure, no és perquè es tracti d'una utopia impossible, sinó perquè no tenim idees clares, de les poques de les quals diem que n'estem convençuts. El Diari de presó de Carrasco i Formiguera ens ho fa avinent.

Hi ha llibres que prometen molt i donen poc. El que avui presentem dóna molt més del que promet.

El títol de portada anuncia el "Diari de presó" de Carrasco i Formiguera a Burgos, del 1923 al

1924, i aquest és, en efecte, el contingut principal del llibre. Abans del procés i l'empresonament del 1937-1938, que acabaria amb el seu afusellament, Carrasco i Formiguera ja havia patit presó, també a Burgos, el 1923-1924, durant la Dictadura de Primo de Rivera, a causa de la revista l'Estevet, de la qual ell era el factòtum. Aquesta primera presó, que fou duríssima, havia merescut, quan la Dictadura va caure, un article patètic de Ferran Soldevila, preludi del que li dedicaria el 1938, arran de l'afusellament. Sovint s'ha dit, i escrit, que la Dictadura de Primo de Rivera va ser més aviat paternalista i un bon tros histriònic. És veritat que no va ser tan sanguinària com la de Franco, i que, malgrat les simpaties del general per Mussolini i el seu règim, la Dictadura no va arribar a ser un règim plenament feixista i totalitari, però, pel que fa al catalanisme, la repressió va arribar a uns extrems que ni Franco va igualar; extrems sovint ridículs, i per això mateix contraproduents, com la prohibició de les sardanes, la dissolució dels innocents "Pomells de joventut", fundats, entre altres, per Josep M. Folch i Torres i Carrasco i Formiguera, o bé, en el camp eclesiàstic, la prohibició de les casulles amples (en lloc de les més esquifides, anomenades "de guitarra") i de la pronunciació romana del llatí, qualificades totes dues de "separatistes", quan simplement testimoniaven que a Catalunya el moviment litúrgic estava molt arrelat, i que a la resta de l'Estat encara era vist com un atemptat contra el catolicisme castizo. O la gran planxa del governador militar de Tarragona, que va assistir a la inauguració del curs al seminari (qui s'imagina ara les autoritats militars assistint a una inauguració de curs al seminari?) i, en la seva supina ignorància, un discurs que algú va fer en llatí, ell va creure que era en català, i com que havien prohibit tot ús públic de la llengua del país, ho va denunciar al general Primo de Rivera, que va ordenar a l'ambaixador prop de la Santa Seu, marquès de Magaz, que exigís la destitució o trasllat del cardenal Vidal i Barraquer, per separatista. Aquests últims exemples, del camp religiós, són particularment significatius, perquè, a la resta de l'Estat, l'Església, i sobretot la seva jerarquia, va ser un dels sectors socials que amb més entusiasme es van adherir al cop d'estat del 23 de setembre de 1923. El canonge asturià Maximiliano Arboleya Martínez, segurament la figura més interessant del catolicisme social espanyol, es va mostrar molt crític amb aquest entusiasme, amb paraules que es podrien aplicar a l'adhesió de l'episcopat espanyol a Franco uns quants anys després:

El gobierno dictatorial trataba con toda consideración a la Iglesia, colocaba excelentes y conocidos católicos en los Gobiernos civiles, en las Alcaldías, en los ayuntamientos, en las Diputaciones, y, en cambio, tenía a los revolucionarios totalmente amordazados y acorralados. ¿Qué más se puede pedir?…, nos preguntaban […]. ¿Cómo no nos recuerda todo esto la magnífica escena del Monte Tabor? “Nosotros” acaso también estemos “bien aquí”, bajo la Dictadura que nos protege y nos distingue y coloca a los nuestros en los ms elevados cargos; pero ¿podemos estar satisfechos hasta el punto de no creer necesario ocuparnos de más?1

Es queixava Arboleya que l'Església, i més concretament els catòlics socials, no havien aprofitat aquella "situació favorable" per emprendre les reformes que la doctrina social de l'Església teòricament propugnava. De fet, alguna, com el descans dominical, va haver de ser adoptada per iniciativa dels socialistes i amb l'oposició dels catòlics, malgrat el seu fonament religiós. Però a Catalunya no s'havia donat aquella situació que al canonge Arboleya li recordava les delícies de la muntanya del Tabor. Amb raó Josep M. Capdevila, director d'El Matí, li replicava:

Creiem que el Sr. Arboleya té un error, ja vinent dels sis anys de Directori; i és de creure que la Dictadura hagi estat mai favorable a les dretes, o si voleu, a l’ordre, a la decència, a cap aspecte del civisme, a cap mena de sindicalisme que representi una mena d'organització justa i vigorosa […] La Dictadura, no solament no tractà l'Església respectuosament, sinó que podríem recordar intervencions, sovint acanallades, i violències que no són precisament gaire respectuoses […]. El senyor Arboleya s'obstina a repetir a cada pàgina que era un temps i unes circumstàncies favorables. I a nosaltres ens sembla que, al contrari, calia que no fos un temps de pau amb el poder, sinó de lluita. Si des del primer moment no tingueren les dretes castellanes prou lucidesa per veure-ho, calia rectificar noblement i començar la lluita de seguida2.

La persecució soferta pel cardenal Vidal i Barraquer va ser el cas més escandalós, per raó de la dignitat de la persona, però hi va haver molts altres casos de sacerdots, religiosos i seglars catalans empresonats, maltractats, represaliats amb la pèrdua de càrrecs, etc. En aquest clima polític dictatorial anticatalà se situa la duríssima presó de Carrasco i Formiguera.

Encara que tot el diari té el valor d'un document històric, és comprensible que no totes les pàgines ofereixin el mateix interès. Personalment, destacaria uns quants temes o passatges. Quan se l'enduen pres, la seva esposa surt a l’escala i crida: "Visca Catalunya!", sabent que això és el que més encoratjarà en Manuel, que ho anota al diari i ho posa com un exemple a seguir per totes les dones catalanes. El relat de l'arribada a la presó de Burgos, el fred que hi passa, els maltractes que rep, són ben dramàtics. Després es guanyarà la simpatia dels escarcellers. És molt emotiva la pàgina de la notícia del naixement del seu fill Raimon. Finalment, subratllaria que no s'escarmenta: manté relacions amb una colla de catalanistes, que el visiten, o amb els quals s'escriu i comenta les notícies polítiques amb uns canvis de nom i unes al·lusions que no intenten enganyar la censura.

El diari que Carrasco va escriure durant la seva primera estada en una presó de Burgos només era conegut per citacions parcials. Ara el professor Josep M. Figueres ha tingut l’encert de publicar-lo íntegrament, precedit d'una excel·lent introducció històrica, enriquit amb algunes sòbries notes i completat amb una selecció de cartes enviades des de Burgos a la seva muller o a tota la família. Com diu justament el professor Figueres en la introducció, el Diari de presó "és un al·legat de catalanitat i una autèntica oració cristiana i cívica en pro de l'amor a la pàtria i a la família".

Figueres ha volgut fer arribar el text de Carrasco transcrit fidelment, respectant certes construccions, castellanismes i barbarismes, però presentant-lo de manera assequible al lector usual, i per això ha normalitzat l'ortografia i la puntuació. En la transcripció, a més d'una primera versió a cura de l'historiador Sergi Falomir, han col·laborat Manuel Martí i Carrasco, nét de l'autor del diari, custodi de l'arxiu de Carrasco i Formiguera i ben avesat a la seva grafia, i també el professor Manuel Mundó i Marcet, que, més enllà de la seva especialitat paleogràfica, és expert en l'edició de documents de tota mena. Si alguna paraula no s'ha pogut desxifrar amb certesa, s'indica entre claudàtors que és illegible, o que la transcripció és dubtosa.

De fet, però, com he dit al principi, aquest llibre dóna molt més del que promet el títol. Figueres, cercador infatigable d'arxius i hemeroteques, havia detectat notícies d'altres processos o expedients que Carrasco havia patit, a més d'aquells dos més coneguts. A la introducció (p. 12) Figueres estableix la llista de sis casos dels quals hi ha notícia: 1922, per un discurs nacionalista (causa arxivada); 1923, consell de guerra per unes caricatures a l'Estevet (sis mesos i un dia de presó a Burgos); 1924, per un manifest de Catalunya-nació (causa militar sobreseguda); el mateix 1924, expedient governatiu per l'edició en català de la guia del Col·legi d'Advocats (confinament fora de Catalunya; s'ho va prendre amb humor i fins va escriure una auca, que començava amb aquest genial rodolí: “No hi ha res per prendre mal com la Guia Judicial”), 1931, procés no localitzat, per una denúncia militar; 1937, consell de guerra a Burgos, amb pena de mort, executada el 9 d'abril del 1938. En confirmació d'aquesta llarga trajectòria de patriota represaliat establerta per Figueres, puc aportar que el dia de la presentació del meu llibre La Unió Democràtica de Catalunya i el seu temps (1931-1939), el maig del 1976, a la Llibreria Ona, mentre parlava amb alguns dels fills de Carrasco, se'ns va acostar el senyor Josep Raimundo i Bartrés (antic periodista del Diluvio, estudiós de Pío Baroja i Antonio Machado i autor "negre" -així ho assegurava- de les memòries i d'algun altre escrit de Miguel Maura, de qui, quan van renyir, assegurava sarcàsticament que "sería muy culto si hubiera leído todo lo que ha escrito") i ens va dir que ell, Raimundo, poc abans de la caiguda de la monarquia, havia coincidit a la Model de Barcelona amb en Carrasco. Els fills d'aquest deien que no podia ser i que no en tenien memòria, però Raimundo hi va insistir amb paraules corteses però fermes. En llegir ara en aquest llibre (p. 16) que La Publicitat del 15 de gener de 1931 parlava de la vista, a l'Audiència de Barcelona, de l’apel·lació d'un aute de processament contra Carrasco i Formiguera per un article aparegut a La Rambla, penso que podríem tenir la confirmació d'aquell testimoni de Raimundo i Bartrés.

Després de laborioses recerques, dutes a terme amb la seva reconeguda tenacitat, Figueres ha arribat a localitzar, a l'Arxiu General Militar de Segòvia, el lligall del primer dels sis processos esmentats, el consell de guerra que se li va seguir pel seu discurs en l'acte que li van dedicar una colla d'amics en homenatge per la seva actuació decididament nacionalista com a regidor de l'Ajuntament de Barcelona. Figueres explica en què va consistir aquell homenatge i què hi va dir Carrasco (entre altres coses, que la seva única Pàtria era Catalunya), i transcriu extensos fragments de l'acusació, l'acta del consell i la sentència, que va ser de sobreseïment, perquè "no dijo nada de lucha, ni de verter sangre, ni de conseguir a la fuerza sus ideales". Es el que sempre propugnarà Carrasco, fins i tot davant el consell de guerra de 1937: nacionalisme abrandat, però total rebuig de la violència i fe en els procediments jurídics i democràtics.

A més d'aquest procés del 1922, fins ara només indirectament conegut, Figueres ens presenta el del 1923, per les caricatures antimilitars de L'Estevet, aprofitant el que Carrasco mateix ens diu en el diari de presó i també les cròniques del consell de guerra aparegudes en diferents periòdics barcelonins, però no ha pogut localitzar el sumari. Com tampoc no ha pogut trobar les actes del de 1931, que devia motivar l'empresonament al qual es devia referir Raimundo i Bartrés.

En conjunt, doncs, aquest rosari (o més aviat via crucis) de processos, detencions i sancions marquen tota la trajectòria de la vida de Carrasco i Formiguera. Diríem que no podia acabar de manera diferent de com va acabar, sense que això tregui gens de culpa als responsables de la seva mort: a Catalunya els que el van obligar a marxar, i a Espanya els que el van afusellar.

Finalment, voldria subratllar una cosa que ja he remarcat en altres avinenteses: que Carrasco i Formiguera no és sols un lluitador i un màrtir, sinó també un pensador, un home de doctrina, i una doctrina que és més actual que mai, en aquests moments en què sembla imperar el pragmatisme, que sovint degenera en oportunisme. Una doctrina que és vàlida no sols per a ús intern, sinó que ell tenia el coratge de defensar-la davant de qui fos, i aquest coratge formava part de la seva tàctica o metodologia. ¿Com ens poden prendre seriosament i respectar-nos, si tenim por de dir el que pensem i què volem? Amb els republicans espanyols del Pacte de Sant Sebastià deia ell mateix que havia parlat "clar i català", i que així es van poder entendre. A les Corts Constituents, en el seu famós discurs en defensa de la integritat de l'Estatut de Núria, que el poble català havia aprovat massivament, va acabar citant, en català, la lletra d'aquella sardana que la Dictadura havia prohibit: "som i serem gent catalana, tant si es vol com si no es vol". Fins i tot en el seu escrit de defensa, que havia de ser llegit davant del consell de guerra que el va condemnar a mort, afirma que ell sempre ha defensat el dret d'autodeterminació dels Països de llengua catalana. I va morir amb el crit de "Visca Catalunya lliure".

Quan Carrasco i Formiguera escrivia aquest Diari de presó, el 1923-1924, Unió Democràtica de Catalunya encara no s'havia fundat, però ja hi detectem aquells principis que més endavant el portaran a entrar en el partit i identificar-s’hi del tot. Em deia el senyor Call i Alentorn que en Carrasco, que tenia fama d'indisciplinat i conflictiu, un cop va entrar a Unió Democràtica de Catalunya no els va portar mai cap problema. Tant s'hi va identificar, que va esdevenir la seva figura més emblemàtica fins al punt que molts (fins i tot alguns historiadors) diuen, equivocadament, que era el fundador del partit.

Simultàniament amb aquesta claredat d'idees i fermesa de principis, Carrasco i Formiguera es caracteritza per un rebuig total de la violència i per la seva confiança en els procediments jurídics i democràtics: "su odio sistemático a la violencia, su enamoramiento ciego del derecho", feia dir al defensor en el seu escrit d'autodefensa, el 1937. És un missatge especialment actual, en aquests moments de la política espanyola, quan hi ha esquinçaments de vestidura davant un cert nacionalisme que recorre a la violència, però d'altra banda s'anatematitzen globalment els nacionalismes: el basc, i més encara el català. Em deia un historiador que coneix molt bé els ambients espanyols, sobretot els militars, que els bascos, malgrat tenir una llengua i una raça tan diferenciades, són considerats "hijos descarriados", i a nosaltres ens veuen molt més diferents, i per tant més perillosos per a la unitat espanyola. Criden: "Vascos sí, ETA no". Quants morts caldria posar damunt la taula perquè cridessin "Catalanes sí”?

Els qui condemnen la violència, tant si són polítics com, molt més encara, si són eclesiàstics, per aquest fet haurien de mostrar-se molt oberts a les reivindicacions que s'expressen de manera no violenta, però encara que el terrorisme no els agradi, sembla com si fos l'únic llenguatge que escoltin. Espanya, històricament, s'ha mostrat incapaç d'una mínima flexibilitat davant les reivindicacions de les seves colònies. Catalunya, immediatament després de la conquesta de València i de Mallorca, les constitueix en reialmes plenament sobirans, en unió personal sota un mateix monarca, però en peu d'absoluta igualtat amb el Principat. Castella, en la Reconquesta, s'assimila els antics reialmes musulmans, i després sotmet els

1. M. Arboleya,... Sermón perdido. Los católicos “de acción” bajo la Dictadura española (Mundo Latino, Madrid, 1930), pp. 15-16.

2. El Matí, 25 setembre 1930.