Diari de guerra, exili i retorn (1936-1940), de Raimon d'Abadal i Calderó
Publicacions de l’Abadia de Montserrat
Barcelona, 2001.
Heus aquí un d’aquells llibres que seran fonamentals en el moment que s’emprengui seriosament la tasca de fer la història dels nostres anys 30 i 40 del segle passat.
Cal alinear-lo amb les cartes a Màrius Torres, el dietari d’en Soldevila, els articles d’en Rovira i Virgili, els articles de l’Ametlla, el diari de guerra del dr. Tarrés, les correspondències de l’època (sense negligir les d’abans del 36, com la de Bofill i Nicolau). I, en un altre registre, amb l’“Hommage to Catalonia” de l’Orwell (que cito en anglès perquè, com sabeu, la traducció catalana va ser trucada). I tants d’altres documents que es van publicant.
És a dir, és un llibre que forma part d’aquells textos que foren escrits en el moment que es produïen els fets i que per tant no han passat pel sedaç del record i de la influència indefugible que els esdeveniments posteriors exerceixen en totes les “memòries”.
Cal felicitar l’autor del llibre, doncs, per haver-nos posat a l’abast aquest dietari,que és un document preciós. I cal felicitar-lo també pels criteris i per la cura que ha tingut de l’edició, i d’una manera especial pel treball exhaustiu, honrat, equànime i imparcial de la introducció a l’obra. És una visió sense rerefons que fa pensar que comença a ésser possible, quan passem a segon pla les generacions que, havent viscut l’època o les seves més directes conseqüències no podem deixar d’estar molt directament influïts pels esdeveniments, comença a ésser possible, repeteixo, intentar veure aquells anys amb ulls que no tinguin res de demagògic ni de maniqueu. Una visió que és indispensable per comprendre el present i endinsar-se correctament en el futur. Tot ben garbellat, és una història a la qual només podran aproximar-se amb plena equanimitat i imparcialitat aquells pels quals ja no sigui memòria.
Dient que es tracta d’un document important, que està molt ben treballat i que conté una introducció valuosa, la recensió d’aquest llibre ja s’ha acabat.
Ara bé, jo no puc estar-me de reflexionar sobre el seu contingut. Però qualsevol comentari sobre el que diu i fa Ramon d’ Abadal requereix un altre marc que no és el d’una recensió.Per tant, si Déu vol i la redacció de Relleu hi està d’acord, reservo aquest comentari pel pròxim número de primavera. Des d’ara, però, voldria esbossar-ne els quatre punts sobre els quals desitjaria parlar.
1.- Per què hi ha tant d’interès en esbatanar i enfonsar a so de tabals i platerets unes portes que fa molt de temps que estan obertes? Que la Lliga havia deixat de ser el motor de la catalanitat des del període 1917-1923, és un fet ben conegut per tot català que sàpiga una miqueta d’història. I que concretament en Cambó, des de la creació d’Acció Catalana, no va entendre ja mai més res del que passava i en política no va tocar mai més ni quarts ni hores (en política, repeteixo, en política, però mai va deixar de ser un patriota català, com ha vist molt bé l’Heribert Barrera), és quelcom molt clar. Per què insistir-hi tant, doncs?
2.- Aquesta insistència col·labora a què es pugui produir una confusió tan enorme com la del títol de l’obra (que d’altra banda sembla contenir informació molt valuosa) de Rubèn Doll i Petit: “El primer èxode: la fugida d’una classe dirigent l’any 1936”. La classe dirigent d’un país és la que governa. I qui governava a Catalunya l’any 1936 era l’esquerra. Governava des de 1931, i la Lliga, i la seva gent, havien deixat de ser una classe dirigent des de l’any 1923 i potser ja alguns anys abans.
3.- La conseqüència de tot això és la de diluir, eludir o simplement ometre la responsabilitat de la classe dirigent (que era la que governava) en el desastre que va començar l’any 1936. “Repartir” responsabilitats és la feina més difícil i delicada d’una història ben feta. Però mai no es farà bé aquesta història si es cal la sobre els fets. I el fet absolutament innegable és que el juliol de 1936 a Catalunya governava l’esquerra i va tenir la responsabilitat plena del govern fins els primers dies de maig de 1937, en què les tropes espanyoles varen venir de València a posar ordre (i jo, als meus 11 anys, vaig anar a aplaudir-les a la Via Laietana).
4.- Seria totalment injust donar tota la responsabilitat, d’acord amb els maniqueismes fàcils a la moda, a qui era en aquell moment la classe dirigent. Era una classe dirigent novell a, inexperta, sense tradició, on s’havien introduït molts mediocres i algun què altre ambiciós amb pocs escrúpols, una mica embriagada del seu triomf i tot això en una Europa embogida. I a més no s’havia recuperat encara de la pèrdua d’un líder de gran categoria política i un carisma excepcional, Francesc Macià.
És per això que voldria anar una mica més a fons en el meu comentari, que iniciaré si Déu vol amb un text d’Alexandre Galí que remet al fet que ell considera fonamental en la manca de possibilitats reals que la nostra nació arribi a quallar, fet que ja comenta en aquest mateix número de Relleu: les ruptures generacionals.