Development as freedom, d'Amartya Sen
Ancor Books/Doubleday, New York, 1999.
Amartya Sen és un escriptor indi, autor d’aquest excel·lent llibre sobre el desenvolupament i la llibertat al tercer món. En aquest llibre s’observa com, des de la seva perspectiva d’experiència personal i col·lectiva en un país de la complexitat i pobresa com és Índia, es trenquen tantes falses idees preconcebudes a Europa sobre quin és el camí de la prosperitat. La seva idea fonamental és molt senzilla: la llibertat individual és la clau del desenvolupament econòmic i, alhora, més desenvolupament vol dir més llibertat. La llibertat és l’eix i valor suprem que fa possible el desenvolupament econòmic, essent l’eix central del procés de desenvolupament perquè serveix per avaluar si aquest darrer existeix (n’és el criteri de mesura). L’autor assenyala que la llibertat econòmica és fonamental i l’única manera que existeixi és a través del mercat. Estar en contra del mercat és una absurditat, fins i tot estar en contra de la llibertat en el mercat de treball. Així, totes les llibertats estan lligades: llibertat econòmica, política, social, etc. Cadascuna d’elles fa possible l’altra i la manca d’una d’alguna d’elles debilita totes les altres.
La fam, les malnutricions, la manca de sanitat i d’aigua potable, la discriminació de la dona, la manca de drets civils i polítics i la manca de seguretat són les amenaces més habituals contra la llibertat. Per a l’autor cap període famolenc s’ha donat mai en una democràcia, i cap democràcia existeix si no és en economia de mercat, fins al punt que per pobre que sigui un país si hi ha democràcia no acostuma a haver-hi fam. El motiu és perquè la fam és fàcil d’evitar i si es produeix és políticament devastador pel partit en el Govern en un país democràtic: l’oposició entreu profit electoral. La fam, per tant, solament s’ha produït en dictadures o en règims colonials, en països on no poden exercir la seva sobirania (Irlanda al Segle XIX, Ucraïna al 1930, Xina 1958-1961, Cambodja 1970) o avui dia a Sudan o Corea del Nord, règims autoritaris tots dos.
Així, la pobresa és clarament una privació de llibertat perquè a més exclou l’individu de les altres llibertats; en donar suport a l’oportunitat social (sanitat i ensenyament) es permet un creixement econòmic i una sortida de la pobresa si s’acompanya del mercat. Els exemples que proven això son molts: Xina, Taiwan, Corea, Tailàndia, Hong-Kong, Singapur, Japó, tots ells han passat per un impuls de l’ensenyament i la sanitat i pel mercat. L’excepció és l’Índia, que passa al mercat el 1991 sense haver desenvolupat una mínima cobertura educativa i sanitària i el resultat és un creixement molt més lent.
Tanmateix, l’autor fa una dura crítica a l’alt grau d’atur a Europa i en culpa el sistema de subsidis. És cert que el subsidi equilibra una manca d’ingressos però això no es necessàriament positiu si priva el subjecte de la llibertat de treballar i de ser útil a la societat: d’això se’n poden derivar conseqüències psicològiques, manca de motivació, manca d’autoestima i fins i tot augment de malalties i mortalitat, exclusió social i conflictivitat familiar. És cert que comparat amb EUA, Europa corregeix millor les desigualtats, però no està gens clar que això justifiqui el fet de tenir grans masses d’aturats (inexistents a EUA). Sorprèn la intolerància que els europeus tenen respecte la desigualtat i, en canvi, accepten com a mal menor l’escàndol que suposa l’atur que ve provocat pel seu sistema laboral. Als EUA passa exactament el contrari: no seria acceptable un atur de dos dígits com l’europeu i en canvi es tolera la desigualtat. EUA i Europa tenen en aquest punt un greu problema social a resoldre.
En diversos capítols Sen recupera l’obra d’Adam Smith; sobre tot en destaca la part que s’ha ocultat de Smith: el seu menyspreu pels rics de l’època, autèntics monopolistes i usurers que impedien el lliure mercat. També recupera la gran preocupació de Smith per la desigualtat entre rics i pobres, així com la seva doctrina sobre bens públics (aquells de què qualsevol pot gaudir encara que no pagui, si paga algú altre; per exemple el medi ambient) així com el seu suport a polítiques de sanitat i formació pels desvalguts. Conclusió de Sen: no hem de ser cecs a les limitacions del mercat però cal adonar-se que són moltes menys de les que sovint s’esmenten .
La raó fonamental del mercat és la llibertat. Negar el dret a comprar, vendre, i posseir és un greu atemptat a la llibertat. No hi ha llibertat del ser humà si no es respecta la llibertat econòmica, és a dir el dret de propietat. Es dóna molt sovint per descomptat que el mercat existeix i no és cert, en molts casos els mercats es veuen atacats per diversos elements que els desvirtuen. Per exemple en el camp de l’ètica d’empresa: el mercat no funciona solament per sentiments egoistes sinó que cal una ètica (la paraula, confiança mútua, veracitat dels documents o la bona fe contractual). Els països ex comunistes, han entrat en una situació de pre-mercat amb un estat feble incapaç de garantir la seguretat de les persones i del comerç i sense una ètica d’empresa. Això no és mercat sinó les conseqüències de quasi un segle de comunisme. Curiosament en alguns d’aquests països la situació econòmica és fins i tot pitjor que durant el comunisme, i no obstant ningú vol tornar a l’antic règim. Per tant el comunisme no solament va fracassar per la seva ineficiència sinó per la seva negació de la llibertat humana (molt ben descrit a Camí de Servitud de F.A. Hayek).
D’alguna manera, molts països del tercer món estan en la situació precapitalista que vivia Smith. Els pensadors “radicals” d’aquell temps, des de Smith (del qual es van inspirar en bon grau els revolucionaris francesos), Ricardo o fins i tot Marx no tenien cap simpatia per posar traves al mercat. És curiós com certs pensadors radicals d’avui defensen idees que van més endarrera dels pensadors del s. XVIII i XIX. I és ben cert també que avui dia se segueix produint el mateix fenomen: grups d’interès que fan pressió sobre el poder polític per a limitar el mercat i la competència. Vifredo Pareto parlava que si una mesura A provoca perdre un franc a mil persones i que en guanyi mil una persona, aquesta última farà un gran esforç per aconseguir-ho i les altres mil poc per impedir-ho, per la qual cosa la persona acabarà guanyant els 1000 francs.
Per a Sen el mercat és el sistema econòmic més eficient i l’únic que condueix a la prosperitat. Perquè el mercat funcioni de debò cal que hi hagi un cert equilibri d’oportunitats per als ciutadans i aquest equilibri solament es pot donar mitjançant l’oportunitat social, és a dir assegurant-se que en paral·lel al mercat, el país s’implica per l’impuls públic en un desenvolupament de la sanitat i l’ensenyament i la disponibilitat de recursos vitals (per exemple terra per l’agricultura) com a eines de cohesió social.
D’altra banda, Sen argumenta que es fals que per poder tenir unes polítiques eficients de sanitat i educació calgui abans ser ric. L’exemple és Japó, que ja abans de sortir del subdesenvolupament les va impulsar, i això juntament amb l’economia de mercat va possibilitar l’espectacular creixement d’aquell país. L’exemple de l’èxit de Japó ha estat seguit també per altres països del sud-est asiàtic i el problema del tercer món prové que els governs, corruptes i no democràtics, inverteixen els recursos en armament militar en lloc del desenvolupament social. Així, massa sovint els intel·lectuals occidentals fan afirmacions de l’estil que en un país amb extrema pobresa el que preocupa a la gent és com poder menjar i no pas coses com el dret d’“habeas corpus” o altres drets humans de “segona necessitat”. Això és un greu error perquè sense drets humans no es pot sortir de la pobresa, o és molt més difícil.
En aquest sentit, l’autor fa una anàlisi extensa de les diverses catàstrofes de fam generalitzada ocorregudes en els darrers 150 anys i arriba a conclusions molt interessants: no hi ha motiu per al pessimisme, existeixen mesures i accions que poden eradicar de la faç de la terra aquest terrible problema. Un cop més ens hem de fixar en la llibertat dels individus: cal que els individus tinguin la mínima llibertat de tenir aliments, sigui per un poder adquisitiu que els permet comprar-los o perquè els conreuen ells mateixos. Pot succeir que algú mori de fam encara que en el seu entorn hi hagi menjar, si la persona no té la capacitat de comprar. La base del desenvolupament rau en què cada individu es pugui guanyar la seva pròpia llibertat adquisitiva. Com obtenir aquesta capacitat? Propietat sobre els mitjans productius, normalment el propi treball, o la terra; i possibilitat de comprar i vendre béns amb uns preus relatius. Els recursos necessaris per impedir aquesta mena de catàstrofes són força modestos i assequibles fins i tot per a un país pobre. Es qüestió d’organitzar correctament les mesures preventives. Evidentment l’organització política té molt a veure amb aquestes prevencions. És també funció de l’estat combinar el mercat amb la provisió de béns públics: prevenció d’epidèmies, impuls d’un mínima cobertura sanitària i formativa i la disponibilitat de recursos (la terra per exemple).
El paper de la dona com a agent social és vital en el procés de desenvolupament: la dona com a subjecte de drets humans que són vulnerats i que mereix especial protecció; d’altra banda, la dona és el vehicle pel qual una comunitat pot emprendre el desenvolupament per a tota la gent. Així, com més capacitat té la dona, menor índex de fertilitat i menys mortalitat infantil i menys violència social i criminalitat (cas dels microcrèdits a Bangladesh). Segons Sen Malthus estava equivocat en les seves previsions respecte a la població i els aliments, però això no vol dir que no existeixi un problema (massa sovint se n’exagera la gravetat) i que convingui moderar el creixement de la població, atès que els índexs de creixement ja s’estan moderant i la qüestió és esbrinar-ne el perquè. És molt fàcil caure en la temptació de la coerció, com a Xina, i establir prohibicions a la reproducció familiar, però és èticament acceptable? I encara més: és realment aquesta política efectiva? A la Xina això es du a terme amb una brutalitat infrahumana, causant mortalitat infantil i una greu vulneració dels drets humans a gran part de la població i especialment dones (negació d’ajuts familiars, vexacions, amenaces, negació a l’ensenyament, esterilitzacions obligatòries, negació del dret a la sanitat etc.). I no és gens clar que això hagi causat realment cap reducció de la natalitat: al 1979 quan es va introduir aquesta sinistra política a Xina, l’índex de fertilitat era de 2,8, a l’estat indi de Kerala era de 3,0. El 1991 la Xina tenia un índex del 2,0 i Kerala (sense prohibicions de creixement fa- miliar) era de l’1,8. La moderació del creixement poblacional arriba amb el desenvolupament i un cop més hi és determinant el paper de la dona.
Son els drets i llibertats humanes valors exclusius de la cultura occidental o també d’altres cultures? Alguns intel·lectuals occidentals acostumen a afirmar que la cultura asiàtica no té una tradició pels drets humans i que per tant occident no té per què imposar aquests valors a altres cultures que no els són propis. Amartya Sen opina el següent: això és una opinió dels governs dictatorials que els serveix per justificar llurs polítiques, en cap cas es justifica per la tradició cultural. Així, l’Àsia conté el 60% de la població mundial, més de 3.000 milions de persones amb moltes cultures i subcultures. És cert que en moltes d’elles hi ha una filosofia de respecte a l’autoritat, la disciplina i el bé de la col·lectivitat, però també que per exemple Conspicius, de tradició japonesa, fa una defensa de la igualtat, llibertat, respecte a les minories, la dona, confessions religioses etc. Quan aquesta tradició aparegué al segle XVI Europa no respectava cap d’aquests drets, i hauríem aleshores de pensar que aquests valors no son propis d’Europa? És que no recordem que Sòcrates i Plató quan parlaven de democràcia n’excloïen els esclaus i les dones? Vol dir això que la democràcia no es va inventar a Grècia? Vol dir que no forma part de la cultura europea?
No hi ha substitutiu possible a la responsabilitat individual i la responsabilitat social només ho és si és individual, perquè responsabilitat requereix llibertat i sense llibertat no hi ha responsabilitat. Però llibertat amb quina finalitat? econòmica solament?, és el PIB l’únic indicador que ens ha d’importar? Hayek engloba el progrés econòmic com un element més dins del desenvolupament de la llibertat. Al final el que cal és veure no només el capital humà sinó el “human capability” (concepte també d’Adam Smith), és a dir la possibilitat que tot individu ha de tenir de viure i de desenvolupar la seva vida lliurement.