Després de l'exposició d'icones

Aquestes primeres paraules són de reconeixement a en Joaquim Maristany, ja que és gràcies a la seva ajuda que ha estat possible aquest treball.

Entre els mesos d’octubre de 2001 i febrer del 2002, s’ha celebrat a la Sala d’Exposicions de la Caixa de Catalunya, oberta al principal de la Pedrera de Barcelona, l’exposició “Icones russes de la Galeria Tretiàkov. Segles XIV a XVII”. Durant aquests dies, s’ha pogut veure a la Pedrera unes 50 icones sobre fusta de procedència i nivell artístic variats, provinents del centre moscovita, el més important en el món pel que fa a aquest tipus d’obra.

D’aquesta exposició se’n sortia amb la impressió d’haver vist un art exòtic, sense altra connexió amb la nostra realitat que la de tractar els temes lligats a la tradició cristiana, que, d’una manera o altra, forma part del nostre bagatge cultural. En efecte, acostumats a la successió d’estils artístics pròpia del món occidental, la icona resulta una sorpresa pel seu anacronisme, resultat de la seva fidelitat a una estètica que l’art occidental va abandonar fa molts segles enrera. A més a més, la seva reiteració de models heretats sembla contradir la llibertat d’experimentació, un dels principis més sòlids de l’art occidental contemporani.

Aquest judici esbiaixat és el resultat d’aplicar les idees que actualment mantenim sobre l’art i que resulten ben poc idònies per a considerar l’art de la icona. La raó es troba en el fet que l’art de la icona troba les seves arrels en una idea de l’home i, per tant, de l’artista i de l’art basada en la tradició cristiana ortodoxa, difícilment compatible amb el modern subjectivisme occidental. De fet, la icona és la síntesi més concreta d’aquesta concepció nascuda de la tradició.

Hem cregut que presentar, encara que breument, els seus fonaments de l’art de la icona, ajudaria a fer-lo més accessible i potser fins i tot, animaria la reflexió sobre l’art que es genera entre nosaltres. A fi de poder exposar el nostre treball de la forma més clara possible, l’hem estructurat en tres apartats que donen resposta a les tres qüestions següents:

• Què mostra la icona?
• Quin és el paper de l’artista en l’art de la icona?
• Té sentit l’art de la icona actualment?

1. Què mostra la icona?

La resposta a aquesta pregunta és òbvia, almenys en un primer moment. És prou conegut que la icona és una forma d’art religiós cristià i, per tant, resulta evident que la seva temàtica està constituïda per escenes bíbliques, especialment del Nou Testament, així com per representacions de sants i àngels. L’art de la icona, des d’aquest punt de vista, no passaria de ser un dels diversos estils artístics que al llarg de la història han sorgit a en els països de tradició cristiana i, així, s’obriria la porta a la discussió estilística i iconogràfica. Malgrat tot, una anàlisi d’aquesta classe, no aconseguiria descriure l’especificitat de l’art de la icona, ja que no hauria mostrat la seva intenció fonamental.

La finalitat fonamental de la icona és testimoniar mitjançant les imatges el missatge dels Evangelis de la forma més fidel possible. No tracta d’assajar una altra expressió artística o religiosa més, sinó que constitueix l’intent continuat d’assolir l’art sagrat cristià perfecte. En últim terme, doncs, preguntar-se sobre què representa la icona porta a preguntar-se què predica el cristianisme. Per tant, si volem a determinar d’una manera exacta el que pretén representar la icona, cal fer referència al fonament del cristianisme, tal com ha estat definit per la doctrina de l’Església. El principi del cristianisme és el fet històric de l’Encarnació, per la qual Déu es va fer home, reunint en una mateixa Persona la naturalesa divina i la naturalesa humana, sense dividir-les ni confondre-les, segons la definició donada pel concili de Calcedònia. Aquí trobem l’arrel de l’art de la icona, que en justifica la seva existència i el seu contingut. En efecte, gràcies a l’Encarnació, el Déu invisible es va fer visible als homes i sorgeix així la possibilitat de representar-lo, possibilitat que es materialitza en la icona.

És necessari subratllar que la representació mostrada per una icona no és un simple record d’un fet històric. L’Encarnació, des d’un punt de vista teològic, sempre és actual, donat que provoca la renovació de la Creació, en la qual s’inclou el món en el qual ara vivim. Aquesta és la raó per la qual la icona no representa Déu invisible o l’home Jesús, sinó la Persona de Crist tal i com és vista actualment per l’artista, sense reduir-la a una de les Seves dues naturaleses.

Mare de Déu de Iaroslavl. Segona meitat del s. XV

El mateix principi de l’Encarnació es manifesta en altres temes de la icona, com la Mare de Déu, els Apòstols o els sants. En cap d’aquests casos la icona representa un retrat físic d’un home o una dona determinats, sinó el retrat de la seva santedat, és a dir llur participació en la vida divina. Això constitueix el cor del missatge cristià i per aquests motiu, la icona es considera dins de l’Ortodòxia com el testimoni definitiu de la realitat de la Revelació esdevinguda a través de Crist, tal com establí el Concili de Nicea II.

2. Quin és el paper de l’artista en l’art de la icona?

Un dels aspectes més xocants de la icona és la seva insistència en uns mateixes formes estètiques. Després de veure els mateixos temes tractats de la mateixa forma una i altra vegada, sense que el pas dels segles aporti diferències significatives, hom es comença a plantejar si qui acaba una icona, ha creat realment res i, per tant, pot ser considerat des del punt de vista occidental – d’acord amb el qual, tot artista ha de ser creador.

La resposta a aquesta pregunta és que l’artista de la icona és realment un artista, però no pas un creador. Potser la millor manera d’enfocar-ho és la definició de la icona com “teologia en imatges”. Com hem vist a l’apartat anterior, la icona persegueix representar els efectes de l’Encarnació, fonament del cristianisme. D’aquí neixen unes determinades concepcions de l’artista i l’obra, que no podem trobar en el nostre món occidental.

L’art de la icona se serveix de l’artista com del teòleg, tal i com aquest és definit per la tradició ortodoxa, és a dir, com el testimoni que expressa exteriorment l’acció interior nascuda de la seva vivència de la Revelació. El caràcter específic d’aquesta vivència expressada en la icona és que no es manifesta a través de paraules, sinó a través d’imatges que mostren la bellesa divina, de la mateixa manera que Pere, Joan i Jaume veieren Crist durant la Transfiguració (Mt 17, 1-8; Mc 9, 2-8; Lc 9, 28-36).

En conseqüència, l’icona dóna més importància a allò representat que no pas a qui el representa. L’artista roman sempre anònim –però no pas negligit. L’anonimat de les icones no significa l’oblit de la persona de l’artista. De fet, hi ha casos d’entronització de pintors d’icones (des del mateix Sant Lluc o Andrei Rubliov). L’anonimat de la icona neix de la humilitat de l’artista i té un sentit jeràrquic: l’artista anònim, en crear la seva obra deixa un senyal de la seva persona com a autèntic cristià, com aquell que ha rebut la Revelació per mitjà de l’Esperit Sant. Per això esborra tota traça de subjectivisme, ja que aquest alteraria la finalitat de la icona (la transmissió de la Revelació), tot substituint-lo per la finalitat de l’art profà, és a dir, l’expressió de la individualitat de l’artista –que, normalment, busca arribar a la individualitat de l’espectador. Encara més, des del punt de vista de l’art de la icona, la comunicació de l’artista amb el que contempla l’obra és més completa que no pas amb l’espectador de l’obra profana: si la Revelació és una realitat eterna, més enllà de la capacitat de comprensió dels homes, però oberta a tots aquells que hi creuen, la icona transmet el coneixement d’una realitat que uneix l’artista i l’espectador per sempre. Tant l’un com l’altre poden experimentar aquesta realitat, però cap d’ells pot definir-la o modificar-la. Per contra, l’artista profà actua com un petit déu, que expressa la seva pròpia realitat artística, creada a partir de la seves experiències físiques i psicològiques, variades i canviants, la connexió de les quals amb l’espectador és casual, ja que depèn del fet que una experiència compatible existeixi en el seu món d’experiències.

L’art de la icona no espera que l’artista creï una novetat, sinó que doni testimoni de la seva pròpia experiència d’una realitat que no depèn de les seves experiències, sinó que és coneguda i ja estat explicada temps enrera. L’objecte de la icona està definit des de sempre i per això s’expressa de manera similar. Les diferències entre una o altra icona s’han de veure com un signe de la participació personal de l’artista en una mateixa fe en Crist –la qual comença per la fe en la seva Encarnació. L’artista de la icona és un home que es dedica a fer el que han fet d’altres homes abans que ell, exactament de la mateixa manera que ells (com un monjo), per tal de reivindicar que aquesta tradició és viva perquè el missatge que transmet és viu.

Així, l’art de la icona no persegueix la innovació, sinó la renovació. Cada icona manifesta l’experiència de la Revelació en un home concret i, per aquest motiu, és, per a l’home que la contempla, una finestra oberta a aquesta realitat comuna.

3. Quin sentit té la icona actualment?

A primera vista, la resposta a aquesta pregunta sembla ser que cap, donat que l’art de la icona se’ns mostra anacrònic. Però de fet, preguntar-se pel sentit actual de la icona és preguntar-se pel sentit actual de l’Església i, en conseqüència, pel sentit actual de la vinguda de Crist (una pregunta que no respondrem aquí). Aquesta relació tan estreta entre icona i Església ve donada pel fet que la icona és un art litúrgic, que compleix la mateixa funció que el conjunt de l’Església, és a dir, testimoniar la realitat de la Revelació. Per això , es diu que la icona testimonia el resultat de la Encarnació, la santificació de l’home, expressada per l’artista de la forma més humil.

Aquest és el seu sentit teològic, el més ple en tractar la icona. Però el seu radicalisme, que subratlla la presència renovadora de Déu, també ens pot servir per reflexionar sobre el concepte d’art en la tradició occidental, que es basa en els estrets límits de la individualitat de l’artista. Però no ha estat sempre així. En efecte, també en aquest país, es va desenvolupar, molts segles enrera, un cert art de la icona. Durant el segle XI, l’art romànic català va rebre la tradició de la icona a dels artistes arribats de la Llombardia i va donar llum a obres de la categoria del Pantocràtor de St. Climent de Taüll o la Majestat de Batlló.

Bibliografia utilitzada

OUSPENSKY, Leonid: Essai sur la théologie de l’icône dans l’Église orthodoxe, Édition de l’Exharcat Patriarcal Russe en Europe Occidentale: Paris, 1960.
BOBRINSKOY, Boris: “L’icône, objet d’art ou de culte?” a ROUSSEAU, David (comp.): L’icône, objet d’art ou de culte? Actes du colloque de Vézelay réunis par D. Rousseau, Éditions du Cerf: Paris, 2001; pp.33 a 50.
DDAA: Icones russes de la Galeria Tretiàkov, Segles XIV-XVII, Fundació Caixa de Catalunya: Barcelona, 2001.
DALMASSES, NÚRIA DE, i, PITARCH, JOSÉ: Història de l'art català.VolumI: Els inicis i l'art romànic, s. IX-XII, Edicions 62: Barcelona, 1986.