Derechos históricos y constitucionalismo útil, de Miguel Herrero i Ernest Lluch
Si algú cerca aquest llibre en alguna llibreria d’aquest país on, segons diuen, hi ha llibertat d’expressió, tinc la sensació que li costarà una mica de trobar.
És un llibre editat per la Fundació BBV l’any 2000 i que conté la segona part dels estudis que sobre el tema dels Drets Històrics recollits en la Constitució actual es varen dedicar en els Cursos d’Estiu de la Universitat del País Basc dels anys 1997 i 1998. Tinc notícies que la temàtica ha estat represa més endavant. Quant a la primera part (“Foralismo, Derechos Históricos y Democracia”), no he tingut ocasió de conèixer-la.
Abans d’entrar breument en el contingut, voldria fer-me dues preguntes:
1.- Quina relació pot tenir la reestructuració de la cúpula del BBV amb aquests cursos d’estiu i amb la publicació d’aquests llibres?
2.- Qui o què és, realment, ETA? Qui va donar l’ordre, i per què, d’assassinar l’Ernest Lluch?
Són dues interrogacions sense resposta, o que qui podria donar-la certament no la donarà. Però no per això deixen de semblar-me preguntes pertinents, àdhuc molt pertinents.
Els estudis recollits en aquest llibre, tots ells, parteixen i conflueixen en una idea: la necessitat d’evitar l’actual “sacralització” o “alcoranització” de la Constitució cercant per camins pacífics com superar les seves evidents, congènites i radicals mancances, ambigüitats i punts obscurs, fruit de les circumstàncies històriques de la seva redacció i que exigeixen imperiosament desenvolupaments posteriors.
La temàtica és primordialment la del País Basc però resulta en molts casos indirectament, i en d’altres directament, interessant per a la nostra situació.
Es tracta de treballs de qualitat, i alguns d’ells de gran qualitat. Toquen sobretot els aspectes jurídics de la qüestió però hi ha interessants aportacions en el camp històric, polític i econòmic. No són treballs per llegir “per sobre” i “d’una tirada”, sinó per llegir, rellegir i pensar-hi.
La Introducció és de Miguel Herrero de Miñón i Ernest Lluch, i ja ens diuen, entre altres coses, que hi ha un cert tipus de pensament que fa que la “Adicional Primera” no pugui “adicionar” res, i que aquest no és el seu: més aviat s’inclinen a pensar que “el derecho és un mero utillaje para la resolución de conflictos”.
Els estudis posteriors són:
Jesús Astigarraga: Economia Aplicada. Universitat de Saragossa: “Foralismo e Ilustración en el siglo XVIII”. Treball molt ben travat i molt complert.
Ernest Lluch: Història del Pensament Econòmic. Universitat de Barcelona: “El liberalismo fuerista en el siglo XIX: Corona de Aragón y País Vasco”. En la línia dels seus darrers estudis, dóna una sèrie de pistes interessants i remarca una sèrie de fets sobre el quals cal encara explorar més.
Bartolomé Clavero: Història del Dret. Universitat de Sevilla: “Derechos humanos (individuales) y Derechos históricos (colectivos)”. Toca un punt crucial i especialment sensible a través de les Declaracions i documents de la ONU, i ens planteja molt bé “l’estat de la qüestió”.
Javier Caño: Dret Civil, Foral i Autonòmic. Universitat de Deusto: “Los derechos històricos en el siglo XX”. Treball molt sòlid tant del punt de vista teòric com del punt de vista històric.
Juan-José López Burniol: Notari, Barcelona: “Lengua y derechos históricos”. Ens parla d’una “historia irrenunciable” i d’una “realidad inocultable” a propòsit de la llengua. Amb la competència i profunditat de sempre.
Joan Rigol: President del Parlament de Catalunya: “La Disposición Adicional Primera como vía de reconocimiento de las identidades nacionales”. Treball ben estructurat que ens fa veure que, més enllà de l’indispensable pensament i tecnicisme jurídic, cal considerar els aspectes polítics per a resoldre els problemes que l’actual constitució planteja.
Ignacio Zubiri: Hisenda Pública. Universitat del País Basc: “El concierto económico en el conjunto del sistema fiscal español y europeo”. Treball molt tècnic alguns aspectes del qual se m’escapen. Quant a les conclusions, em sembla clar que l’autor denuncia algunes incoherències greus en la forma actual del concert, i que no considera ni conceptualment ni econòmicament desitjable la generalització dels concerts.
Eugenio Gay Montalvo: President del Consell General de l’Advocacia: “La integración europea y las nacionalidades históricas”. Fa una correcta exposició del tema i ens diu que “el camino de las Regiones (en terminologia europea) dentro de la nueva realidad europea no ha hecho más que empezar y no será fácil su desarrollo”.
Miguel Herrero de Miñón: Reial Acadèmia de Ciències Morals i Polítiques: “Autodeterminación y derechos históricos”. Repeteix les seves tesis fonamentals amb el rigor i la precisió de sempre. Per exemple: “El problema consiste en señalar los caminos mediante los cuales desarrollar, por via de pacto, el potencial de los derechos históricos hasta convertirlos en instrumentos de autodeterminación”.
Jon Arrieta: Historia del Derecho. Universitat de País Basc: “Las “imágenes” de los derechos históricos: un estado de la cuestión”. Probablement l’estudi més apofundit de tots, i certament el més llarg. Dens, complet, mai repetitiu ni prolix.
Joseba Arregi: Parlamentari basc: “Derechos históricos: una aproximación contextualizada”. És l’únic que ens presenta el plantejament ideològic d’ETA, i sense dir-ho, ens fa veure el seu fons totalitari i nihilista, en no fonamentar-se en cap realitat tangible: subjectivisme, esdeveniment fundador, militància, fidelitat (a qui?, a què?)... la cançó que ja hem sentit tantes vegades en el segle XX i que tanta sang ha portat... S’ho creuen els que ho diuen? O hi ha quelcom més a darrera?
Juan Cruz Alli Aranguren: Dret Administratiu. Universitat Pública de Navarra: “Paz y Fueros. Los derechos históricos como instrumentos de pacificación”. Centrat molt en els processos navarresos.
El conjunt dels estudis es presta a moltes reflexions. N’expressaré només dues:
1.- Em sembla que caldrien estudis a fons sobre què és la Constitució. No solament com a text jurídic (hi ha molts estudis i bons, em penso, en aquest sentit) sinó com a fet històric: les circumstàncies en què va néixer i en especial els dos atzucacs on es varen trobar les dues grans forces que la varen produir. L’atzucac “franquista”: calia una constitució democràtica per poder anar a Europa. L’atzucac “antifranquista”: el poder era en mans dels franquistes. Amb la circumstància agreujant que els dos blocs no eren homogenis ni molt menys. El resultat havia de ser per força un pacte de mínims amb un text que deixés una enorme quantitat d’ambigüitats, indefinicions, escletxes i resquicis per on cadascú pensava tirar més endavant (com realment ha succeït), l’“aigua al seu molí”. Em sembla evident que un text així només podia ser un primer pas (si és que realment es volia intentar resoldre les seculars problemàtiques de l’anomenat “estat espanyol”), i que potser ja fóra hora de pensar en el segon.
2.- El dret a l’autodeterminació d’un poble, i, eventualment, a la secessió, em sembla innegable a la llum dels principis i declaracions de les Nacions Unides i de les convencions acceptades per l’estat espanyol. Ara bé, el subjecte d’aquest dret és el conjunt de ciutadans que viuen en un determinat territori: ni la història ni cap constitució pot fer més que reconèixer i emparar-lo.
El problema plantejat en aquest llibre és el problema jurídic i polític de l’estat espanyol. Però n’hi ha d’altres, de problemes. He dit abans que només els ciutadans d’un determinat moment històric poden exercir drets. I em penso que el dèficit de ciutadania és enorme: aquí rau potser el problema més pregon. Però aquesta és una altra història.