Des d’aquest espai de reflexió sobre cinema ens hem de fer ressò de la passada mort de Miquel Porter i Moix, un dels màxims especialistes en cinema clàssic que hem tingut i una de les persones que més va fer per conservar i difondre el nostre patrimoni cinematogràfic. Miquel Porter va ser sobretot un home compromès amb el seu país des de la creença en l’acció col·lectiva i la independència de criteris. Per a molts de nosaltres que el vàrem conèixer a les seves classes de la Universitat de Barcelona va ser, sobretot, mestre del gaudi i de la passió pel cinema. Molts el recordarem sempre passejant per l’aula amb l’inevitable cigarreta als llavis, contemplant, amb visible plaer i somriure irònic, com els joves alumnes es quedaven bocabadats davant les primeres pel·lícules dels Meliès o les epopeies russes d’Einsenstein. El seu entusiasme vital és el millor que ens va transmetre.
La pel·lícula que he triat és una mostra del que molts vam descobrir a les seves classes. “L'últim” de F.W.Munau va ser el 1924 un clamorós èxit de públic i de crítica. Hi havia en ella unes innovacions temàtiques, formals i tècniques, que l’han feta una obra fonamental de la història del cinema. Durant molts anys, però, les grans obres clàssiques del cinema mut no van ser gens fàcils de veure. Les pel·lícules tenien metratges diferents segons les còpies, i la qualitat variava enormement fent quasi irreconeixibles els guions i la fotografia original. Avui, gràcies a la tecnologia digital, el cinema que Miquel Porter ens mostrava pot ser més ben apreciat i entès. Com moltes altres obres cabdals del cinema mut, la nova edició restaurada d’“L'últim” que ha aparegut recentment al mercat es va esgotar en poc temps a les botigues especialitzades: podem dir que ha estat novament un èxit 80 anys després. Veig en aquest èxit la petja de Miquel Porter, que va posar les bases perquè diverses generacions de catalans consideréssim la història del cinema clàssic com una part substancial de la pròpia cultura.
“L'últim” és un drama social, una autèntica tragèdia desencadenada per un uniforme. La història comença al hall d’un luxós hotel. La càmera avança entre una multitud d’homes enfeinats, abrics, equipatges i salutacions i es para davant d’una gran porta giratòria. A través del moviment constant de la porta veiem una ciutat esplèndidament il·luminada, afectada també per una frenètica activitat: cotxes que arriben a l’hotel, clients sortint i entrant a corre-cuita, mossos sota el xàfec rebent la gent amb immensos paraigües. En mig del brogit, un corpulent porter de flamant uniforme i llargs bigotis (Emil Jennings), dirigeix les tasques amb absoluta autoritat. La pel·lícula narra la història d’aquest porter. El seguim al vespre quan torna a casa seva en una barriada de treballadors, lluint orgullós el seu uniforme. Entra al barri com un home de gran prestigi, respectat i admirat per tothom. L’endemà, en tornar a l’hotel, es desencadena el drama: ha estat degradat, desposseït del seu uniforme i destinat a servir els clients als lavabos. El veiem amb una bata blanca travessar la porta de vidre que el duu a les escales del seu nou destí, el soterrani. La porta es tanca darrere seu mentre ell, esglaó a esglaó, fa la seva pròpia baixada als inferns. El veiem ara com un home vell i derrotat, incapaç de seguir el ritme del lloc que ocupava, el ritme de la ciutat moderna. Al lavabo tot és soledat i silenci. Els clients ni el veuen, s’ha tornat invisible. Al vespre, sense poder assumir la tragèdia roba l’uniforme per a tornar al barri, on se celebra el casament de la seva neboda i ell amb el preciós uniforme n’és l’home més important. Al cap de poc, però, la nova realitat es descobreix i derrotat, ja sense cap poder, haurà d’acceptar el rebuig de la família i els veïns. La pel·lícula acaba de manera tràgica: veiem el protagonista degradat i humiliat, assegut en una cadira als lavabos ens recorda una presó d’on sabem que no en sortirà mai més.
La fascinació per les jerarquies i els uniformes, la disciplina quasi militar sota la qual treballen a l’hotel i el ritme frenètic d’una societat que canvia i es modernitza deixant al marge una part de la població, ens fa pensar per força en la situació de l’Alemanya d’entre guerres. La derrota i la humiliació per la pèrdua de l’uniforme són sentiments que no havien de ser aliens a bona part del públic alemany dels anys 20. Però més enllà d’una interpretació en clau històrica, el que fa més dramàtic el final és la mirada crítica i pessimista que els autors projecten sobre la condició humana: quan els veïns, els últims de l’escala social com el protagonista, descobreixin que ja no duu uniforme es treuran la màscara de la hipocresia i celebraran amb riotes la desgràcia de l’antic porter. I la seva família, sense l’uniforme que era l’origen del seu rang especial, renegaran del protagonista que haurà de marxar sol sota el pes de la vergonya. Ja sabem, però, que el cinema comercial té certes servituds, un final així no podia agradar els productors i per suposat tampoc al públic. Murnau i el mateix Emil Jannings varen proposar filmar un final feliç i ho varen fer en forma d’epíleg. Un epíleg inversemblant que és un prodigi d’ironia i sarcasme perquè reafirma el que havia de corregir: un milionari mor als lavabos de l’hotel i deixa una immensa herència a l’encarregat. Ens mostra l’antic porter al restaurant de l’hotel celebrant una autèntica bacanal de luxe sota la mirada alegre i burleta dels altres comensals que se’n riuen del nou ric. Hem passat de la tragèdia a la comèdia tot i que el comportament grotesc del protagonista, la seva voluntat de revenja, no fa més que reafirmar la misèria moral de l’home i la societat del seu temps.
Els valors cinematogràfics d’“L'últim” s’han d’entendre també per les innovacions de tot tipus que va aportar al cinema de l’època. Innovacions que són fruit d’una feliç relació entre tot l’equip, sobretot el director F.W. Murnau, el guionista Carl Mayer, el càmera Karl Freund i l’actor més important del moment, Emil Jannings, sense oblidar, és clar, els productors de la UFA que varen apostar per una pel·lícula molt cara complexa de produir i filmar.
“L'últim” superava el cinema expressionista del moment que rebutjava l’exploració íntima dels personatges des d’un punt de vista psicològic i els reduïa a principis abstractes. Carl Mayer i Murnau varen fer un Kammerspieldfilm, una pel·lícula situada en un ambient quotidià, que basava la seva eficàcia en la creació d’una atmosfera intimista i subtil. Lotte H. Eisner ens parla, en relació amb aquesta pel·lícula, del concepte de stimmung, les vibracions de l’ànima, l’expressió de sentiments indefinits que profunditzen fins al fons de la condició humana, concepte, com diu, molt alemany. Per aconseguir això era important la supressió dels subtítols explicatius que trencaven el ritme de la pel·lícula, que va ser una de les grans aportacions del guió de Carl Mayer. Per altra banda, Murnau va planejar minuciosament la creació dels diferents espais i ambients, dibuixant cada pla i discutint-lo amb els arquitectes del decorat i amb el fotògraf Karl Freund. El resultat és magnífic: el hall lluminós i brillant, la ciutat esplèndidament concebuda, el barri obrer amb la seva arquitectura de llum canviant, barreja de ciutat medieval amb construccions racionalistes. Veiem també en l’escenari i la il·luminació l’herència de l’expressionisme: les tenebres de la nit, la foscor d’escales i passadissos amb les seves denses ombres projectades a les parets, les deformacions de la imatge que adopten un punt de vista subjectiu, etc. Però, potser, la innovació més important de la pel·lícula és el que en aquell moment es va anomenar la càmera desencadenada. La càmera, lligada al cos de l’operador o sobre una plataforma amb rodes, està constantment en moviment i segueix l’acció dels personatges. Ara que el moviment de la càmera és un efecte possiblement sobreexplotat en el cinema i la televisió, hem de fer un esforç d’imaginació per entendre el que suposava aquesta novetat pel públic de l’època. El moviment permetia que l’espectador s’endinsés entre el decorat, exagerant la sensació d’estar immers en l’atmosfera densa de la pel·lícula. Així es potenciava fins a extrems mai abans aconseguits que el públic s’identifiqués i seguís les vicissituds del porter caigut en desgràcia.Com veieu, hi ha molts motius per a revisar aquesta pel·lícula. Pocs han sabut expressat tan bé les contradiccions entre la pulsió de les masses a la gran ciutat, i el drama solitari i secret de l’individu. És, també, una oportunitat per entendre una mica més, si és possible, com en la societat alemanya es varen anar gestant els terribles esdeveniments dels anys següents. I és, sobretot, un dels millors exemples del que va arribar a ser el cinema mut uns anys abans que el so i el diàleg tragués a la imatge l’exclusiva de l’expressió.
Fitxa tècnica:
Director: F.W. Murnau Productor: Erich Pommer Guió: Carl Mayer Fotografia: Karl Freund Ajudant de càmera: Robert Baberske Música: (Alemanya) Guiseppe Becce Decorats i vestuari: Robert Herlth & Walter Röhrig Repartiment: Emil Jannings, Maly Delschaft, Max hiller, Emilie Kurz, Hans Unterkircher, Georg John Producció: Union–Film der Ufa Nació: Alemanya Any: 1924 Producció i restauració: Transit Film (TF) i Friedrich Wilhelm Murnau Stiftung (FWMS) Edició: Friedrich Wilhelm Murnau Stiftung, 2003
