Densitat

“Que Catalunya sigui per endavant reconeguda com una nacionalitat o que no ho sigui, té poca importància”. Aquesta afirmació de Carles Cardó a la seva Meditació Catalana (1953) pot sorprendre’ns, pot escandalitzar-nos, a tots els que ja tenim el costum de proclamar-nos nacionalistes quan convé i, massa sovint, també, quan no convé. Hom pot esperar que el seu context ens pugi orientar. El canonge vallenc segueix: “per a un poble, ser una nacionalitat és tenir un grau superior a la simple existència, és “ésser més”. Que un país sigui, sigui de debò , i es riurà de les denominacions externes, o les aplicarà ell mateix, car llavors serà, viurà, sentirà, entendrà, serà lliure, tindrà personalitat entre els pobles, serà una nacionalitat discutida. Essent intensament ho serà més que afirmant-ho entusiastament amb les forces físiques i morals capolades”. El que neguitejava a Cardó i pot avui neguitejar-nos a nosaltres, és la desproporció entre els entusiasmes de les afirmacions i la minsa densitat de l’esforç que les sustenta. Sovint tot passa com si la força se’ns escapés per la boca. En funció d’això l’autor de La Nit Transparent recorda l’any 1953 el que Prat deia quan la Solidaritat Catalana (1906) “Prat de la Riba tenia més raó de la que es pensava quan escrivia que la nostra qüestió era “ésser o no ésser” i quan, en temps de l’efervescència de la Solidaritat, deia a Josep Pijoan, segons ens conta ell mateix: siguem forts i després ja veurem”. Un joc d’entusiasmes i efervescències repartit en intensitats desiguals i arbitràries, sobretot quan són únicament de paraula, i lligat, no sempre amb claredat i elegància, al dia a dia de les diferències naturals de la vida catalana és un clima que ens afebleix. La feblesa serà constant si persistim en l’hàbit de fer de la causa nacional i les modalitats possibles de concreció de les nostres aspiracions un motiu de debat intern constant. El mateix Prat ho advertia l’any 1907: “El caràcter integral de la causa catalana ha de ser el leif-motiv de la nostra acció. Cal reaccionar, fins a anul·lar-la, contra la tendència dels qui no hi veuen més que un problema polític i tot ho redueixen a una qüestió d’autonomia, concretada en formes definitives un segle per endavant. Al catalanisme suïcida amb què catalanistes polítics, literats, artistes, productors, pagesos, s’aïllen els uns dels altres, com enemics en peu de guerra, en comptes de ser germans en comunitats d’interessos, cal oposar sempre la solidaritat entre totes les activitats, entre totes les energies catalanes. Que tots són seccions vives del cos viu de la pàtria catalana i a tots danya o aprofita el que en dany o profit de cada u d’ells es va esdevenint”. La rotunditat de la qualificació de Prat és ben contundent i senzilla: parla de catalanisme suïcida perquè quan el que hauria d’unir-nos ens divideix s’està maltractant el que es diu defensar. Quan entusiasmes i efervescències serveixen gairebé únicament per tal de reclamar i assaltar protagonismes i llocs de preeminència en una lluita pel poder intern del que hauria de ser una comunitat viva i densa, alguna cosa de molt fonamental no està ben endreçada en la nostra vida col·lectiva.

L’elecció dels càrrecs públics de regidors i parlamentaris mitjançant el sufragi universal és una bona cosa. Discursejar sense parar no és una bona cosa. Fer fantasies diverses sobre models polítics futurs i barallar-se sobre elles es una cosa pèssima.

És un tic ja universal de totes les ret riques que patim afanyar-se a proclamar junt amb la catalanitat, la modernitat de la manera de veure que es postula. Amb la qual cosa val de cada slogan i de la seva conjunció el que el filòsof americà Stanley Rosen diu de la modernitat: “La gran dificultat de residir a l’època moderna ha culminat paradoxalment en la trivialitat que res no podria ser més fàcil”. La trivialitat de les ret riques acostumades toparà, àdhuc en els seus actors millor intencionats, amb una clima de desconfiança general que juxtaposarà a la trivialitat el mal humor més o menys motivat. Ho deia fa poc l’economista Josep M. Muntaner i Pascual: Hi ha crisi de confiança general. Crisi respecte de l’honestedat de les grans empreses, pels seus endeutaments forassenyats i les seves operacions financeres fantasma. Tothom pensa que els Bancs han pervertit la seva tasca assessora habitual d’una manera que els costarà de restablir. En conjunt, hi ha una crisi sobre la crisi. Aquestes coses fan climes sempre exagerats. Caricaturitzant enormement els trets de la situació real, si abans l’eufòria era injustificada (nova economia, comptabilitat creadora) ara també ho serà la reacció catastrofista.

En les anteriors enumerades circumstàncies, que són les nostres ara, la frase de Prat de la Riba repetida per Josep Pijoan i transmesa per Carles Cardó ens pot orientar “siguem forts i després ja veurem”.

“Siguem forts i després ja veurem” vol dir que allò que es contempla sempre primerament és la nostra responsabilitat i que és al nostre abast. De tant circumstanciar la nostra situació constantment correm el risc d’aigualir-nos i esdevenir un poble sense densitat.

“Siguem forts i després ja veurem” vol dir, per exemple, que el Barça és un club de futbol, que el futbol és un joc i que ben jugat distreu. Que el Barça és una entitat important que cal que sigui administrada amb dignitat i eficàcia. Del que passi de més potser comença a convenir no fer-ne tanta historia… després ja veurem.

“Siguem forts i després ja veurem” vol dir, com un altre exemple, que l’església catalana té una missió constant i que és a les mans de tots els seus components acomplir-la.

“Siguem forts i després ja veurem” vol dir creure que els climes personals i els dels grups són la densitat possible de la nostra força com a responsabilitat indefugible en el present. En el present d’un silenci feiner prou desacomplexat de les critiques  mediàtiques que l’envolten; sigui en un sentit, sigui en un altre sentit cal trobar la força que podrà orientar-nos.

“Siguem forts i després ja veurem” vol dir valorar bé allò que la vida ens posa a les mans cada dia, a cada moment, creure que és aquest el combat decisiu perquè ho és. Ho és tant que en ell ens juguem la nostra densitat… l’ésser de debò  que volia Carles Cardó.