Democràcia i poder mediàtic

1. L’alternativa

En les societats democràtiques els mèdia^* han esdevingut el terreny de lluites ferotges d’influència i de poder els envits principals de les quals són el domini de l’espai públic, el control de les produccions i en definitiva, la confiscació de les llibertats. Aquests envits són, en general, dissimulats, és a dir, que, paradoxalment, s’exerceixen precisament en nom d’allò que destrueixen. L’ocupació privada és realitza, així, com a defensa d’allò públic; la homogeneïtzació de les produccions, en nom de la diversitat i de la concurrència; la negació de les llibertats en nom d’una de les seves formes més fonamentals: la llibertat d’expressió. Afany de beneficis, connivències político-mediàtiques, submissió al més poderós, aquests són alguns dels motors que mouen l’altra banda del mirall mediàtic, el cantó no immediatament visible dels mèdia. El fet ha estat examinat més d’una vegada, en certes ocasions amb gran precisió de detalls i amb unes anàlisis que posen a la llum del dia totes les peces de la màquina mediàtica. Citaré alguns dels estudis sociològics, antropològics, àdhuc filosòfics, que tenen una significació remarcable en el sistema de funcionament dels mèdia.

Malgrat anàlisis i crítiques repetides, les coses continuen igual o potser pitjor, i es degraden d’any en any i de dia en dia. El número dels Dossiers du Grand Enchaîné que té com a títol: “Télés, le maillon fric: audience, pouvoir, pailletes, argent...” (Tele, l’anella de plata: audiència, poder, palletes d’or, diner...) dóna nous exemples, amb la ironia que podeu imaginar.

El meu objectiu, en aquest estudi, és, evidentment, un altre: intentaré definir les modalitats amb què els mèdia han arribat a ésser un poder, probablement el més gran dels poders, i els resultats d’aquest fet quant a l’esperit democràtic: el regne de la mediocritat i l’establiment de formes reptants de despotisme. Els mèdia han esdevingut, en efecte, un dels llocs més importants on es juga el futur de la democràcia. En dir això no puc deixar de pensar en una de les idees centrals de Tocqueville, que és, com sabeu, el pensador insuperable de la democràcia moderna. De la démocratie en Amérique mostra, en efecte, que la societat democràtica està confrontada constantment a una temible alternativa entre la llibertat i la servitud.

“Hi ha, en efecte, una passió viril i legítima per la igualtat que empeny els homes a voler ésser forts i apreciats. Aquesta passió tendeix a aixecar els petits al nivell dels grans; però també hi ha en el cor humà un gust depravat per la igualtat, que indueix els febles a voler estirar els forts cap al seu nivell, i que porta els homes a preferir la igualtat en la servitud a la desigualtat en la llibertat.”¹

Si estenem aquesta temible alternativa, que Tocqueville limitava al terreny polític, per explicar el paper dels mèdia en les societats democràtiques, podem afirmar que són els agents directes del gust depravat per la igualtat, és a dir, la igualtat al nivell més baix possible. Aquesta és una de les raons de l’amplitud de la seva audiència i de la seva capacitat per portar la democràcia cap a la servitud més que no pas cap a la llibertat.

Per explicar el paper dels mèdia i de la seva influència sobre les societats democràtiques, convé examinar tres nivells. En primer lloc, el dels circuits econòmics, els mecanismes de poder i els procediments de control que permeten plantejar estratègies de captació i manipulació de l’opinió. En segon lloc, el nivell “mediològic” a través del qual l’instrument o vehicle mediàtic transforma el contingut que comunica o transmet. Perquè els mèdia no deixen pas intacte allò que mediatitzen, sinó que ho seleccionen, ho modifiquen i ho transformen d’una manera tan total que no podem ni imaginar-ho, i això en tots els dominis socials, en la política però també en la cultura (ciència, filosofia, literatura, etc.). El tercer nivell és el de la seducció i captura del públic, és a dir, les modalitats del control i de l’augment de l’audiència. Aquest seria el pla d’una anàlisi sòcio-antropològica que podria mostrar com els mèdia connecten amb tendències existents en la societat democràtica per arrossegar-les cap a una igualació en la baixesa, la trivilialitat i la vulgaritat. Karl Popper resumia això en una frase: quant a la televisió, feia notar que “la violència, el sexe, el sensacionalisme són els mitjans als quals els productors de televisió recorren més fàcilment: és una recepta sempre apta per seduir el públic”².

Com indicava més amunt, el que m'interessa en aquest escrit és mostrar l'efecte dels mèdia sobre l'esperit democràtic, o, si voleu, la manera com el funcionament dels mèdia i el seu domini sobre l'opinió posen en perill, més o menys insensiblement, els valors i els principis fonamentals de la democràcia i obren el camí a noves menes de despotisme.

2. Un espai de llibertat

Abans d’entrar en aquesta anàlisi, voldria eliminar un possible equívoc. No dic que els mèdia, per ells mateixos i en general, facin córrer un risc a la democràcia. El que dic és que els mèdia han d’estar sotmesos als principis de la democràcia i no al revés. No són doncs els mèdia en general allò que critico, sinó la seva constitució en poder, i àdhuc en poder il·limitat, el seu domini de l’espai públic, el seu funcionament autoreferencial que afecta i degrada les llibertats individuals i col·lectives i també les obres culturals (ciència, literatura, filosofia, etc.) i d’una manera general el que anomeno esperit de la democràcia. Per adonar-vos ben bé de la mgnitud d’aquesta diferència, us proposo de mirar enrera i de retornar un moment al final del segle XVIII, és a dir, a l’època de l’establiment d’un espai públic que tenia com a objectiu principal la lliure circulació de les idees a través de la llibertat de premsa. El mitjà (en aquest cas la premsa, és a dir, la impressió de llibres, de gasetes o de diaris) quedava, en aquell moment, subordinada a l’exigència de la lliure circulació de les idees. Si considerem, entre molts d’altres, l’escrit de Malesherbes La liberté de la presse, podrem comprendre, a partir del text, com els mèdia podrien ser un instrument de llibertat, cosa que evidentment avui, a principis del segle XXI, no són. El text de Malesherbes va ser publicat a finals de 1788, alguns mesos abans de l’inici de la Revolució francesa. Malesherbes hi defineix allò que, al seu entendre, és la posició que cal prendre en el moment de la convocatòria dels Estats generals. Malgrat la prudència del editor que intenta atenuar-ne l'abast aquest text defineix la llibertat dels mitjans de comunicació en nom de la llibertat de pensar i de la pura i simple llibertat. Malesherbes fonamenta la seva defensa de la llibertat de premsa en el que anomena un gran principi i que s’expressa en aquesta fórmula magnífica: “La llibertat fa sortir a la llum la veritat.”³

La seva argumentació es desenvolupa en quatre moments. El primer subratlla que “la discussió política de les opinions és un mitjà segur per fer aparèixer la veritat i potser n’és l’únic”. El segon ens mostra que aquesta discussió pública és impossible sense una mediació particular: la llibertat de la premsa. Només ella fa possible de difondre “sobre tota una nació les llums que abans només il·luminaven un nombre molt reduït de savis”⁴. El tercer consisteix en testificar que la impressió juga un paper directe en la constitució de l’espai públic: “La impressió presenta un camp més vast; és una arena on cada ciutadà té el dret d’entrar; la nació sencera es converteix en jutge, i quan el jutge suprem ha caigut en l’error, cosa que passa sovint, sempre hi ha la possibilitat de retornar-lo a la veritat.”⁵ El quart dedueix dels anteriors que la llibertat de premsa permet d’universalitzar la capacitat de manifestar la veritat. Deixa de ser patrimoni d’alguns filòsofs o autors il·lustres: “La gent de lletres ja no són com abans un petit nombre de privilegiats que tenien, només ells, el dret de parlar al públic (...). En el poble, en la classe dels artesans la majoria dels quals el segle passat no sabia llegir, s'hi han trobat talents literaris que han causat sorpresa."⁶

Finalitzo aquí aquesta incursió al segle XVIII per retornar a l'anàlisi de la dominació dels mèdia sobre l’esperit democràtic, i en primer lloc sobre la forma i contingut de les obres

3. La negació de l’obra en el producte

Fins ara he parlat dels mèdia sense especificar i en general, i he pogut donar la impressió que els posava tots en un mateix sac. És important, però, distingir: la premsa, la ràdio, la televisió, no tenen pas el mateix estatut. Difereixen tant pels continguts que poden vehicular com per la seva audiència i per tant per la seva capacitat d’influir sobre l’opinió. Nogensmenys, no és possible establir distincions completament estanques. En primer lloc cal tenir present que a nivell de xarxes d’influència i mecanismes de poder, trobem sovint els mateixos actors mediàtics a la premsa, a la radio i a la televisió. Periodistes, polítics, homes de cultura o de pseudocultura circulen de l’una a l’altra, d’un espai a un altre i constitueixen una casta tancada que no concep cap mena de debat que no sigui entre els seus membres i que promouen mútuament llurs produccions (llibres, films, emissions diverses), per insignificants que siguin. Aquesta casta mediàtico-política-cultural es reprodueix per cooptació. Combina la reverència davant dels poderosos, la prudència davant del diner, el conformisme i les connivències, tal com Serge Halimi ho ha mostrat sense embuts en la seva obra Les nouveaux chiens de garde7. En segon lloc cal observar que entre els mèdia, la televisió ha arribat a ser molt ràpidament hegemònica: és la que dóna el to. Finalment, els mèdia comporten un cert nombre de modalitats de funcionament comunes.

Si considerem aquest darrer aspecte, ens adonem que els mèdia no deixen pas intacte l’objecte mediatitzat. És a dir, el mitjà de comunicació o d’informació actua sobre el contingut d’allò que és comunicat i sobre la informació transmesa.

Examinaré dues modalitats d’aquest procés: a) la transformació de l’obra en producte. b) la reducció de la cultura a la diversió.

A/ La transformació de l’obra en producte

La transformació de l’obra en producte és la transposició sobre les obres culturals d’una determinació constitutiva de la societat capitalista: el regnat de la mercaderia o la transformació de tot valor en mercaderia. Quan Guy Lebond analitzava la societat de l’espectacle en l’obra d’aquest títol⁸, subratllava amb tota la raó del món que el que hi ha en el fonament d’aquesta societat és la mercaderia. El segon capítol d’aquest llibre es titula, precisament: “La mercaderia com a espectacle”. És en la mesura que transforma tot valor (tant si es tracta d’una persona, com d’una cosa, o d’una capacitat, etc.) en mercaderia, que la societat de mercat tendeix a produir-ne un doble. És evident que els mèdia, i en particular la televisió, tenen un paper fonamental en el desdoblament especular de la mercaderia, és a dir, en la constitució de la mercaderia/espectacle. La capacitat d’apoderar-se de les obres de l’esperit que tenen els mèdia depèn directament de la possibilitat de convertir-les en un simple producte. Precisem: les obres literàries, musicals, pictòriques, etc. són també productes. No es produeixen en un vacuum econòmic. Tenen un cost i cal vendre-les. Podem anar més enllà i considerar la comercialització d’una obra com un element fonamental de la seva difusió i de la seva vida. Però sempre la seva característica de producte resta exterior a l’obra. L’obra té un autor, la seva importància no depèn de com ha estat rebuda en el moment de la seva aparició, ni de les xifres de la seva difusió. En canvi, un producte és el resultat d’una cadena de producció, té un cost, cal vendre’n un cert nombre d’exemplars per tal que sigui rendible. Ara bé, quan la lògica del producte s’imposa a l’obra com a tal obra, al mateix temps la modifica substancialment. L’obra és destruïda pel producte. L’acció dels mèdia reforça aquesta lògica del producte, enfrontada a la lògica de l’obra. És per això que la poesia pràcticament ja no s’edita i que, en general, hi ha un abandó quasi absolut de sectors sencers de la vida de l’esperit. Hom ajuda gairebé exclusivament els productes dels quals es preveu una difusió ampla, es fabriquen artificialment best-sellers, etc.

B/ Reducció de la cultura a la diversió

La dominació dels mèdia sobre les obres culturals tendeix a reduir-les a una funció de diversió. No és que la diversió sigui nefasta per a les obres culturals, o que calgui eliminar les diversions, cosa que seria absurda. El que afirmo és que quan la diversió esdevé una regla o una norma segons la qual s’evaluen totes les obres, el resultat és un gran empobriment cultural. Ni la literatura, ni la poesia, ni molt menys la filosofia tenen com a funció principal la de divertir. I si afegim que la diversió ha d’interessar la majoria de la gent, és fàcil entendre que en certs casos, en el de la diversió audiovisual per exemple, el contingut s’aproxima al grau zero de la intel·ligència i de la cultura, com he procurat mostrar en el número 7 de Cités, dedicat especialment a l’ “era de la diversió”⁹. Podem veure, doncs, com, en els dos punts que acabo d’analitzar, els mèdia modifiquen el contingut d’allò que transmeten i produeixen un empobriment cultural¹⁰.

4. La nova censura

Quan pensem en la relació entre els mèdia i l’opinió, considerem en general que la pluralitat dels mèdia i la competència que hi ha entre ells garanteixen a la vegada la diversitat de la informació i la possibilitat per part de la gent d’adquirir per ells mateixos una opinió autònoma. Podem estar segurs, però, que la pluralitat i la concurrència produeixen necessàriament aquest efecte de diversificació? No voldria entrar ara en el detall de les explicacions referents a l’estructuració de les relacions de força i del camp simbòlic que determinen les posicions dels diversos mèdia entre ells. Pierre Bourdieu¹¹ i altres han mostrat com les relacions de força, que no són percebudes com a tals pels periodistes, ni molt menys pel públic en general, es traslladen a altres nivells en forma d’una competència que no és de cap manera una garantia de diversitat¹². Per dir-ho d’una altra manera, hi ha una cara objectiva i una cara subjectiva de la competència entre els mèdia. La cara objectiva és econòmica, i és la cara desconeguda dels actors de la competència. Aquests només podran veure la cara subjectiva d’una competència entre periodistes i mèdia per l’audiència. Ara bé, aquesta darrera competència, en lloc de garantir la diversitat de la informació, condueix, al contrari, a una homogeneïtzació dels continguts i dels tipus d’informació. És a dir, l’audiència, que és, per reprendre una expressió de Pierre Bourdieu, el déu amagat de l’univers dels mèdia, indueix els actors del camp mediàtic a una conducta mimètica que no té per finalitat ni l’objectivitat ni l’exactitud ni la profunditat, sinó la recerca del scoop, d’allò sensacional en la reproducció d’allò que és idèntic, i en cap cas la diversificació. Podem comprendre, doncs, com és que els telediaris s’assemblen tant entre ells, amb diferències gairebé imperceptibles.

Quant a la relació amb el públic, és a dir, quant la formació de l'opinió, podem afirmar que la influència dels mèdia sobre la societat contribueix de manera decisiva a la creació d’una nova censura, una censura dolça, sense coacció externa, i gairebé sempre subreptícia.

Per mostrar-ho, torno encara a Tocqueville, que mostrava ja com la societat democràtica americana (podríem generalitzar però la seva tesi a totes les societats democràtiques), era conduïda a la formació d’una opinió majoritària, el que hom anomena opinió publica:

“La majoria té doncs als Estats Units un immens poder de fet i un poder d’opinió gairebé tan important; i quan s’ha format una opinió pública en relació a alguna qüestió, no hi ha, per dir-ho d’alguna manera, cap obstacle que pugui no ja impedir sinó ni tan sols retardar el seu camí ni donar-li temps d’escoltar les queixes dels que aixafa al seu pas. Les conseqüències d’aquest estat de coses són funestes i perilloses de cara al futur.”¹³

Aquesta anàlisi de la formació d’una opinió dominant forma part de les explicacions que dóna Tocqueville d’un dels vicis naturals més importants de les societats democràtiques, és a dir, l’establiment d’una tirania de l’opinió. Aquesta concepció de la formació d’una opinió dominant té per a nosaltres un doble interès. En primer lloc, mostra que la opinió pública és una norma constrenyent i al mateix temps insensible que s'imposa a l'opinió individual sense que se n'adoni u que no permet de cap manera la contradicció. En segon lloc, va acompanyada de l'anàlisi de la constitució d'una nova forma de censura i d'un nou esperit de servilisme. El caràcter irresistible i exclusiu de l'opinió pública la transforma en una censura insensible o simbòlica a la qual els individus es sotmeten sense adonar-se’n. La democràcia comporta sempre aquesta possibilitat de veure com es produeix una tirania de l’opinió que és una tirania impersonal , una tirania sense tirà, l’eficàcia de la qual és molt més gran que no la que tingué la persecució de la Inquisició:

“La Inquisició no ha pogut mai impedir que circulessin per Espanya llibres contraris a la religió de la majoria. L’imperi de la majoria ho fa millor als Estats Units, ha eliminat àdhuc la idea d’escriure’n.”¹⁴

Aquesta censura democràtica no sotmet l’ànima a través del cos, sinó que va directa a l’ànima. Impedeix, sense coacció externa, que certes opinions siguin exposades o publicades. Tocqueville hi veu, com he indicat, un vici natural de la democràcia, és a dir, una tendència intrínseca que replanteja i fa dubtar de certs valors i principis que li són inherents, en particular la llibertat d’esperit.

La formació de l’opinió dominant imposa també un nou servilisme, ampliat a totes les classes de la societat, que emmotlla els esperits sobre un model únic.

“Cap escriptor, sigui ?quina sigui la seva ?fama, no pot defugir? l’obligació d’encensar ?els seus conciutadans. ?La majoria viu doncs ?en una perpètua ado?ració d’ella mateixa; ?només els estrangers o l’experiència poden? fer arribar certes veri?tats a les orelles dels Americans”¹⁵

Ara bé, aquests conceptes -nova censura, servilisme generalitzat, adoració pròpia, etc.- expliquen els components constitius de l'opinió en una societat democràtica i ens presenten unes categories molt ben adaptades per esclarir la manera com els mèdia actuen sobre l’opinió i contribueixen decisivament a la seva formació.

3. Un poder sense límits

Si els mèdia tenen un pes decisiu sobre la formació de l’opinió, és que han esdevingut un poder i sens dubte el major poder, les conseqüències del qual poden ser funestes per a la democràcia. Crec que la tesi fonamental de Karl Popper en el seu text sobre la televisió, segueix essent de la més rabiosa actualitat.

“La democràcia consisteix a sotmetre el poder polític a un control. Aquesta és la seva característica essencial. No hauria d’existir en una democràcia cap poder polític incontrolat. Ara bé, la televisió ha esdevingut avui dia un poder colossal; podríem dir que potencialment és el més gran de tots, com si hagués reemplaçat la veu de Déu. I això continuarà així mentre seguim suportant els seus abusos. La televisió ha adquirit un poder massa extens a l’interior de la democràcia. Cap democràcia no podrà sobreviure si no s’acaba amb aquesta omnipotència.”¹⁶

El que Popper diu de la televisió es pot aplicar tanbé a la resta del poder mediàtic. El problema important és doncs el següent: els mèdia són necessàriament un poder? Si no és així, com és que s'han constituït en poder sense contrapoder, en poder il·limitat?

Em penso que podem concebre un funcionament dels mèdia que els retorni a la seva vocació inicial de comunicació, d'informació i de crítica de la vida pública. Quan examinem els mèdia en la seva primitiva funció, que és instrumental, és possible restituir-los la seva positivitat com a organismes capaços d'aixecar debats i de mostrar els diferents aspectes de les qüestions per tal de clarificar els problemes. Ara bé, els mèdia esdevenen un poder quan es desvien d’aquesta vocació inicial d’informació i de crítica per convertir-se en quelcom autoreferencial, és a dir, quan cerquen per damunt de tot l’augment de la seva audiència. És per aquest biaix que es converteixen en un poder que tendeix a créixer constantment. Els mèdia assumeixen cada vegada menys la seva funció d’expressió del debat públic en el qual la societat s’informa i intenta comprendre’s a si mateixa. D’instàncies crítiques es converteixen en instàncies de poder. En lloc de constituir un element decisiu per a la vida pública, cultural i democràtica, porten a una disgregació de l’esperit democràtic. Es converteixen així en un quart poder diferent dels altres perquè no té cap fre. Els tres poders tradicionals, el legislatiu, l’executiu i el judicial, mantenen una distinció i una limitació recíproca –almenys de dret– però el poder mediàtic no té cap aturador, cap instància de control, de manera que la seva expansió no té límits. La més petita observació sobre el poder d’aquest poder sense límits és estigmatitzada immediatament com a provinent d’un esperit de dictadura, antidemocràtic i enemic de la llibertat.

Tocqueville mostrava, com hem vist, que l’opinió pública és un jutge absolut: tots els poders li queden subordinats. Ara bé, com que els mèdia exerceixen el seu poder sobre l’opinió, és a dir, sobre el jutge absolut, podem comprendre que siguin el més gran dels poders, capaç de fer i desfer les reputacions, de condemnar, d’executar la sentència i de presentar-la com a espectacle, tot plegat en una autocelebració tan grotesca com inaguantable. Els mèdia només parlen d’ells mateixos, només fan que autoglorificar-se en un vertigen d’autoadoració que els fa oblidar la seva veritable funció. Aquestes són les conseqüències del seu poder sense fre¹⁷.

Podem comprendre doncs, amb aquestes consideracions, les maneres com els mèdia poden aconseguir d’imposar formes reptants de despotisme . En primer lloc, per l’acció i la manipulació de la informació. En segon lloc pel fet que qualsevol personalitat política o d’altra mena que garanteixi l’augment dels tiratges o de l’audiència pot pretendre arribar a les funcions més elevades de l’Estat. Hem vist fenòmens d’aquesta mena en més d’un país democràtic: a França, als Estats Units o darrerament, amb Silvio Berlusconi, a Itàlia. Tant les institucions com l’esperit democràtic poden ser afectades pel poder dels mèdia. El que entenem per “governabilitat” hauria de desvetllar els nostres temors.

6. Per sortir de l’atzucac

Per impedir que els mèdia arribin a tenir conseqüències funestes per a la democràcia, cal que es pugui produir una reflexió col·lectiva i es pugui obrir un debat públic. Es poden pensar solucions constitucionals, jurídiques i legislatives susceptibles de retornar als mèdia la seva veritable funció. Tot això té com a dificultat afegida que cal que la democràcia lluiti contra una de les seves tendències naturals.

Ens trobem doncs davant la formidable alternativa pròpia de la democràcia: cal que l’esperit de llibertat venci les tendències a la servitud.

Traducció: Jordi Galí
Una part d’aquest article va ser publicada a Le Monde el 30 de gener de 2002: Cités 10, Paris, PUF 2002

Notes

*. Observació del traductor: utilitzo sistemàticament la forma “mèdia” tant per al singular com per al plural (en realitat és un plural), encara que no estigui recollida en el diccionari de l’IEC.

1. Alexis de Tocqueville, De la démocratie en Amérique, ed. Eduardo Nolla, t. I, primera part, cap. III, Paris, Vrin, 1990, p. 66.

2. Karl Popper, “Une loi pour la télévision”, a Karl Popper i John Condry, La télévision: un danger pour la démocratie, Anatolia Ed., 1994, p. 27.?

3. Malesherbes, Mémoires sur la liberté de la presse, Genève, Slatkine Reprints, 1969, p. 276.

4. Ibid., p. 266.

5. Ibid., p. 267.

6. Ibid., p. 269.

7. Paris, Le Seuil, 1997.

8. Guy Lebond, La societé du spectacle, Paris, Gérard Lebovici, 1971 (la primera edició és de 1967).

9. Y. C. Zarka, “L’homme démocratique et le divertissement”, a Cités 7, Paris, PUF, 2001.

10. Cf. sobre aquest punt, Thomas de Koninck, La nouvelle ignorance, Paris, PUF, 2000, i Jean-Jacques Wunenburger, L’homme à l’âge de la télévision, Paris, PUF, 2001.

11. Pierre Bourdieu, La télévision, Le Seuil, 1988, p. 45 i sg.

12. Ibid. p. 46.

13. De la démocratie en Amérique, op. cit. II, VII, p. 194.

14. Ibid., p. 201.

15. Ibid., p. 200.

16. Karl Popper, op. cit., p. 35-36

17. Cf. les anàlisis desenvolupades a propòsit del conflicte israelo-palestí en Quel avenir pour Israel?, entrevista de S. Ben Ami amb Y. C. Zarka, J. A. Barash i E. Yakira, Paris, PUF, 2001.