Del 1932 al 2012. La necessària revisió de les relacions entre catalans i valencians

Com més s'allunya la societat valenciana del model que es pensava havia de ser i encarnar, més se senten alguns en una mena d'exili interior.

Voldria respondre a l’amable petició dels amics de la revista Relleu de reflexionar sobre les relacions entre catalans i valencians tot fent servir per començar el meu escrit tres fragments d’altres tants articles de números anteriors de la revista. Són tres pinzellades del que em preocupa i m’ocupa des de fa anys i on he vist reflexos d’allò que crec la bona direcció a l’hora de reformular aquestes relacions. Els tres fragments els reuniré sota l’epígraf “Des de dins”. Després, una vegada comentats, passaré a una revisió de dues dinàmiques que ens vénen des de fora i que, necessàriament, ens han de fer replantejar algunes coses. Serà de la suma de totes dues dimensions, d’on podrem extraure algunes conclusions al meu entendre vàlides sobre aquest tema.

Des de dins (I): Enfortir situacions

El primer fragment a què voldria fer esment apareix a l’editorial del número 106 d’octubre-desembre de 2010. El títol és extraordinàriament lúcid: “Enfortir situacions”. Aquesta és la missió que, des de fa anys, crec que seria l’adequada a la situació a què catalans i valencians ens hauríem de lliurar, tant en cada casa com en les nostres relacions. Aquest enfortir situacions s’hauria de basar en una reflexió sobre allò que el mateix editorial proposa: l’“ara i aquí de les nostres responsabilitats” per sobre de “l’encara no dels nostres projectes”... La contraposició d’aquestes dues situacions impossibles de conjuminar és una descoberta excepcional per a valorar el treball que hem fet, que fem i que caldria fer. Al País Valencià, la simplificació de la vida política, la manca de canals de participació, l’empobriment de la res pública, l’allunyament del país real de l’oficial (fenomen característic que moltes vegades ha fet confondre l’observador poc avesat, usualment català, l’un amb l’altre) ha fet que, paradoxalment, triomfe, en amplis sectors del catalanismes cultural i polític valencià, una posició cada cop més allunyada de l’“ara i aquí de les nostres responsabilitats”, en una deriva cap a “l’encara no” dels nostres somnis. Em sembla un procés inquietant. I això està passant sobretot a una porció del jovent. Aïllat dels mecanismes de participació política ordinària, barrat el pas al parlament per la norma del 5% de representació a tot el país (requisit políticament execrable), arruïnada la credibilitat de la política valenciana que apareix als mitjans de comunicació, una part important de la joventut valenciana més conscienciada troba en un món particular (una part de l’exitosa música en valencià, per exemple, la de major contingut polític), la manera de mostrar el seu disgust amb la realitat política i social. No és gens difícil observar, als concerts de grups musicals en valencià d’avui, joves amb una parafernàlia independentista que no s’avé amb l’estat general del país, amb el “clima” o la mitjana social que elecció rere elecció s’observa al país des de fa anys. Tanmateix, aquest sentiment de radicalitat (i de certa irrealitat), que per altra part ha de ser jutjat dins les tendències pròpies de l’idealisme del món juvenil, està calant també en altres sectors intel·lectuals valencians de caire catalanista que, com més dificultat tenen per a entendre l’actual deriva política de la majoria de la societat valenciana, més radicalitzen el seu discurs públic. Així, el problema creix: és com una serp que es mossega la cua, un cercle sense final. Com més s’allunya la societat valenciana del model que es pensava que havia de ser i encarnar (“l’encara no dels nostres projectes”), més se senten alguns en una mena d’exili interior i com a tal, més parlen, s’adrecen i actuen per als convençuts, per a la culta “minoria” resistent, per als que sí que han vist la llum. I com més s’hi adrecen, menys els entén el gruix de la societat. Cal trencar aquest particular nus gordià valencià creant, des de “l’ara i aquí de les nostres responsabilitats”, territoris comuns, espais de cohesió interna i instruments de diàleg reconeguts per tothom.

Des de dins (II): Una bona diagnosi

El segon comentari que voldria introduir des del principi del meu article apareix a l’escrit de Carles Gasòliba (número 100, d’abril-juny de 2009) en parlar d’Europa. L’amic Gasòliba, de dilatada experiència en el món polític europeu, encerta en la diagnosi de la malaltia que patim valencians i catalans, tot i que m’hauria agradat que també ens en parlara dels remeis. El senyor Gasòliba destaca la importància de la plena ubicació de Catalunya a la Unió Europea del segle XXI i fa una crida per un gran esforç social i polític en aquest sentit. Però al mateix temps, reconeix que no cal oblidar la importància de contribuir a “reformar” l’Estat espanyol perquè alguns dels problemes relacionats justament amb Europa es deuen a una posició ideològica determinada del govern i de l’Estat espanyol. Bona diagnosi, doncs.

Tanmateix, la solució no sols radica en més Europa i en millor Espanya. És més, “millor Espanya i més Europa” sols podrà ser possible amb una visió més ampla de la realitat geopolítica catalana i amb un catalanisme menys borderline, menys recolzats en les dinàmiques frontereres, en el mite de la frontera. El senyor Gasòliba encerta quan diu que dos dels grans problemes de les relacions de Catalunya amb Europa s’expliquen per una determinada concepció ideològica de l’Estat espanyol, la nefasta radialitat. És cert que el fet que Catalunya no figure en les xarxes transeuropees de transports de la Unió Europea a hores d’ara o que els aeroports catalans no hagen estat desenvolupats de forma convenient són problemes que es deuen a una visió radial, centralista de l’estat i del territori espanyol. És cert. Però si ens allunyem de l’escala estrictament catalana, observarem que tampoc el País Valencià ha participat de les xarxes transeuropees de transport (en qualsevol cas, molt menys que no Catalunya) i que, si bé no els seus aeroports, sí els ports, especialment el de València, amb el seu creixement i potencialitat, no sols estan finançant infraestructures portuàries ruïnoses en altres indrets d’Espanya, sinó que es troba limitat per la manca de comunicacions ferroviàries amb el centre d’Europa, problema molt greu per a un futur determinat per la logística i la intermodalitat.

I és justament en aquesta constatació on rau la resposta al problema, al meu parer. Sols des d’una concepció macroregional, megaregional o euroregional, Catalunya tindrà més opcions de derrotar la concepció radial de l’estat i d’aparèixer en el disseny de les xarxes que dibuixaran l’Europa del futur. Aquest mateix comentari es pot fer, fil per randa, per al cas valencià. Per això, deia, estic d’acord amb l’anàlisi de Gasòliba, però per a reblar el clau, cal arribar fins al final de l’argumentació. Sols amb una política exterior catalana de la mitjana distància (és a dir, situada entre Madrid i Brussel·les) que tinga com a soci i aliat València, Catalunya serà capaç no sols de guanyar el pes i la dimensió política i econòmica escaient, sinó la coherència lògica i territorial, formal i econòmica per a vèncer les imposicions d’una forma radial, centralista i endarrerida d’observar la geografia espanyola i europea.

En altres paraules, el corredor mediterrani (pedra de toc d’una nova forma de veure i concebre la geografia política i econòmica a escala espanyola i també a escala valencianocatalana) sols serà possible si es produeix una sòlida aliança social, econòmica i empresarial entre les societats catalanes i valencianes, una commonwealth d’interessos, com he escrit recentment (La Commonwealth catalano-valenciana. La formació de l’eix mediterrani al segle XX. J.V.Boira, 2010), que, a més, puga convèncer l’estat de la importància d’atendre les necessitats dels qui, de forma conjunta, representem entre el 40% i el 50% (i de vegades més encara) de qualsevol variable econòmica d’Espanya, començant per l’exportació i seguint pel turisme. No hi haurà corredor mediterrani ni inserció plena de Catalunya a les xarxes europees (el que per altra part és exactament el mateix) si la societat catalana no adopta una visió territorial més ampla, si no fa una anàlisi geopolítica més global, si no entén que és una altra l’escala que explica les infraestructures d’Europa: l’escala macroregional. Exactament el mateix caldria dir de la societat valenciana.

Des de dins (III): La valentia d’un nou temps

La tercera referència a un article de Relleu que ara m’interessa destacar es va publicar al número 106 d’octubre i desembre de 2010. Es tracta d’una entrevista ben sucosa al poeta i periodista Antoni Puigverd. Fet i fet, el fragment d’aquesta mena de monòleg compartit amb Jordi de Nadal i que vull comentar sembla una contestació indirecta a la intervenció prèvia de Carles Gasòliba. Puigverd diu: “Hem de començar a plantejar les coses d’una altra manera. Prenguem el cas de València. Amb l’afer del tren, ho hem vist ben clar: no han estat els polítics que l’han defensat, sinó els empresaris. Entre els polítics, ningú no ho ha plantejat”. És cert.

Però anem per parts. No puc estar més d’acord amb la frase inicial: “hem de començar a plantejar les coses d’una altra manera”. Aquest hauria de ser el lema dels que pensem que les relacions entre catalans i valencians, una relació que, al meu entendre, és consubstancial a totes dues identitats, poden ser fructíferes per a totes dues societats, poden ser, honestament i sincerament, profitoses per tothom. Amb la valentia que el caracteritza, Puigverd s’endinsa, després, en una reflexió altament electrificant i que merita una altra reflexió: “Ningú ha dit que la fórmula de Joan Fuster, de Climent, ja ha donat de si tot el que podia donar”. Estem a les portes de celebrar els cinquanta anys de Nosaltres els valencians (1962). Tots hauríem de tenir el deure de recordar aquesta fita l’any vinent. Tant els que pensen que, mig segle després d’escriure’s aquest llibre de Fuster està superat per complet, com qui pensa que encara és un instrument útil per jutjar el país, els països, les societats... Serà possible un debat serè, assossegat, honrat? Temps al temps.

Però 2012 serà l’any de recordar una altra fita en les relacions catalanovalencianes, una mena de retorn al futur. Una fita que potser conteste a la inquietud de Puigverd sobre el “model Fuster” i la seua eficàcia. L’any 1932 (el 2012 en faran vuitanta, doncs, d’anys), no sols es van aprovar les conegudes com a “Normes de Castelló” i que, dins la llibertat i el respecte pels particularismes, afirmava substancialment la unitat de la nostra llengua gràcies a unes normes ortogràfiques per al valencià assenyades, sinó que fou el mateix any de la “promulgació” d’altres “normes” igualment importants. Va ser l’any que el reusenc Romà Perpinyà Grau, economista i secretari aleshores del Centre d’Estudis Econòmics Valencians, va pronunciar la conferència “L’interès econòmic col·lectiu de Catalunya i València”.

Xamba de la història o coincidència significativa, el 2012 serà un any decisiu per a les relacions entre valencians i catalans. I ho serà per diferents raons.

En primer lloc, perquè permetrà, aprofitant la celebració dels 50 i dels 80 anys d’aquelles publicacions històriques, reflexionar en veu alta sobre què resta, sobre el que ha estat superat de manera definitiva i sobre el que cal reformar de les propostes de Romà Perpinyà i Grau i de Joan Fuster i Ortells. Debat apassionant, per exemple, serà el de mesurar la caducitat de les idees i de les propostes de cadascú, els èxits i els fracassos, les possibles interrelacions, i fins a quin punt han estat i són perspectives conjuminables, integrables... Amb la perspicàcia que el caracteritza, Eliseu Climent va intentar unir ambdues perspectives. Ho he dit alguna vegada: una de les millors apostes, al meu entendre, que va fer mai Climent en els molts anys de militància sociocultural, una de les que més rendibilitat social i major influència li va donar i que amb més energia el va impulsar cap al centre de gravetat de les societats catalana i valenciana va ser la seua iniciativa de revisar i reviure les idees, de base econòmica i empresarial, de Romà Perpinyà Grau amb la creació de l’Institut Ignasi Villalonga i amb la càtedra del mateix nom que vaig tenir l’honor de posar en marxa i dirigir durant el seu primer any, ja en fa quasi deu. Cal reconèixer que no totes les persones de l’entorn més “fusterià” van saber intuir l’eficàcia d’aquesta via. Recorde encara com si fóra ahir el sopar i lliurament dels Premis Octubre de l’any 2003, un any després de rebre jo mateix el premi Joan Fuster d’assaig per un treball sobre aquest tema: Euram 2010. La via europea (J.V. Boira, 2002). Durant l’acte, un dels premiats, un escriptor de tan bona escriptura com discutible visió política, no s’estigué de dir que no sabia per quina raó alguns s'ens entestàvem a parlar de l’Euram (Euroregió de l’Arc Mediterrani) quan tot era tan senzill com parlar dels Països Catalans. L’equivalència era evident per a l’escriptor. Però s’enganyava: no era ni és exactament el mateix.

Però 2012, també serà important per una altra cosa. Situarà les nostres dues societats i les seues relacions davant el fet de reconèixer com es construeix identitat, singularitat o realitat cultural i política: amb llengua, però també amb interessos materials, amb cultura però també amb una correcta definició de necessitats socials i econòmiques. L’any 1932, a València, sense pràcticament contactes (excepte la figura fonamental d’Ignasi Villalonga i Villalba, signant de les normes ortogràfiques i alhora impulsor del Centre d’Estudis Econòmics Valencià on treballava Perpinyà Grau i més tard, el 1934, governador de Catalunya arran de la suspensió de la Generalitat catalana pels fets d’octubre), nasqueren dos instruments de potent abast i de forta durada: per una part, una adaptació de les singularitats valencianes a la llengua comuna, certificant una unitat lingüística que encara es manté, tot i els entrebancs posteriors. I per altra part, una reflexió profunda sobre les relacions catalanovalencianes de base material, comercial, econòmica i d’infraestructures justament dins el context d’una unió europea que, ja en aquells anys, començava a albirar-se.

Des de fora (I): Una nova etapa europea

Curiosament o significativament, si el 1932 es començava a parlar de la necessitat d’unificar Europa (aquest va ser el context on Perpinyà Grau va situar la cooperació catalanovalenciana), el 2012, Europa està avançant justament en la línia que ens ocupa i preocupa: crear grans macroregions dotades de coherència territorial, social, cultural i ambiental. Potser aquesta afirmació puga moure algun lector al somriure, atès l’escàs europeisme dels líders polítics dels estats del continent, però en el judici apressat ha de ser equilibrat amb l’anàlisi del paper que les mateixes institucions de la Unió continuen fent, per sota, de forma callada, però constant. Reglamentacions, normes, mapes, estadístiques, visions..., van fent camí. I en aquest sentit, és com s’ha d’entendre que, a hores d’ara, la Unió Europea haja dissenyat, a través de la Direcció General de Política Regional, dues grans àrees geogràfiques (geopolítiques, en diria jo) per sobre de les fronteres estatals, autèntiques apostes estratègiques que dissortadament estan passant massa desapercebudes en el maremàgnum de la crisi.

La primera gran macroregió fou la gran regió del Bàltic i la més recent, la del Danubi. De forma subtil, tranquil·la, constant (lenta també), les velles geografies del mapa europeu prenapolèonic i els territoris d’època pre liberal o, en tot cas, previs al naixement i consolidació dels estats nació europeus, estan tornant a reconfigurar-se. El cas de la regió del Danubi n’és paradigmàtic.

Amb una cinquena part de la superfície de la Unió i amb més de cent milions d’habitants, la regió danubiana és una poderosa àrea estructurada no per un himne nacional (ni per un conjunt d’himnes), ni per una llengua, ni per una sola bandera... En una mena de mittleuropa reviscolada i modernitzada (Claudio Magris hauria de dir la seua al respecte), la regió del Danubi cerca la seua lògica en el segon riu més llarg d’Europa: 2.850 quilòmetres de llargària que connecten la Selva Negra alemanya amb el Mar Negre. El riu travessa deu geografies “nacionals” i en banya altres quatre i amb cada molècula d’aigua que corre pel Danubi, una part del pensament borderline, les capes de la pintura blanca i roja que decorava la barrera duanera (símbol de la sobirania nacional per excel·lència, com sabien aquells soldats alemanys que es van fotografiar desmuntant-la només envair Polònia el 1939 en una cèlebre fotografia) se’n van, suaument, com si foren fulles caigudes dels roures que n’orlen la ribera. Aquests canvis subtils, poc cridaners, contradictoris fins i tot (sols cal veure el cas de Dinamarca i el restabliment fronterer, tot i que justament per influència de l’extrema dreta política, no pels europeistes o la mateixa Comissió!) sols són captats per l’atenció dels geògrafs..., i dels escriptors i poetes! Per això, confie que Puigverd (i Magris) em donen la raó. Vells noms de ciutats (de Mannheim a Plovdiv, de Stuttgart a Constanta, de Brno a Bucuresti, de Wien a Odesa), desenes de llengües i dialectes, un munt de tradicions i pensaments, apareixen de nou en la nova cartografia que es dibuixa als freds despatxos de Brussel·les. Un nou ordre està naixent a Europa. I aquest nou ordre es reforça, com al Danubi, per una nova escala geogràfica amb quatre pilars fonamentals: la millora i la cohesió de les seues connexions, la protecció del medi ambient, el foment de la prosperitat de la regió i el reforçament del seu paper estratègic en el nou mapa europeu. Poesia i burocràcia, vells mapes i noves estratègies, records de velles escenes centreeuropees i estadístiques actuals de transport i comunicacions de gran capacitat.

Amb aquests antecedents, ¿no estem catalans i valencians plenament legitimats per a pensar a construir una gran macroregió a la Mediterrània occidental que ajude a diluir les fronteres dels vells estats-nació? Units per una realitat geogràfica, la Mediterrània occidental, per una història de relacions i de cultura, Catalunya i València podrien encapçalar les pressions regionals perquè aquesta siga la tercera gran àrea que la Unió Europea ajude a dibuixar. Utopies, somnis, desitjos? No menys eteris que els que el 1932 mogueren alguns a treballar per una unificació d’Europa que hauria evitat una gran guerra i que, al remat, es va fer realitat.

Des de fora (II): unes relacions comercials i econòmiques més properes del que sembla

Però, a més, cal combatre una idea que s’ha estès amb força pertot arreu als darrers anys. La idea que el món s’ha fet pla (“the world is flat”, de Thomas Friedman), que la geografia de proximitat s’ha esborrat, que la globalització ha acabat amb la geografia de la mateixa manera que, en el seu moment, es va defensar que la caiguda del mur de Berlín havia acabat amb la història (Francis Fukuyama dixit). Ningú no pot negar la decisiva repercussió que la globalització ha tingut en l’economia mundial. Però tampoc no podem negar que encara subsisteixen unes relacions comercials, econòmiques, personals i socials de proximitat. El cas de França i Espanya n’és exemplificador. Tot i el que ha passat, França és, encara, la destinació del 18,35% de les exportacions espanyoles (el 19% de les catalanes) i més de 1.500 empreses franceses se situen a territori espanyol. De la mateixa manera, si s’analitzen els fluxos interns a l’economia espanyola, les dades mostren que les economies catalana i valenciana són clients i proveïdors respectius i mutus. Sí la globalització importa, és clar, però la proximitat té, encara, un valor. I el tindrà potser més si la crisi energètica s’agreuja, si el transport per carretera és penalitzat per factors com la crisi ambiental, la necessitat de recaptar impostos, la resistència de les comunitats locals a les grans infraestructures viàries o a l’intent de reduir els accidents en carretera. En aquest context s’imposarà la “geografia de la proximitat” (en altre sentit, una mena de slow geography en podríem dir en contra d’una fast geography típica de la globalització: desplaçaments ràpids, de llarga distància, entre aeroport i aeroport, sense parar atenció al paisatge), i ací també catalans i valencians tenim coses a dir. Som la baula d’una cadena més ampla, però som una baula. I una baula necessitada d’inversions per a millorar-ne l’eficàcia. El darrer treball del professor Panjak Ghmawat (World 3.0) ha mostrat que lluny del paradigma d’una economia completament global, la internacionalització de fenòmens com el correu postal, les telefonades, els estudiants universitaris, la immigració, l’ajuda benèfica, la inversió directa, les patents, el capital-risc, el trànsit per internet o les exportacions estan per sota del 20% i, la majoria per sota del 10% de nivell d’internacionalització. Tan sols el deute sobirà, els dipòsits bancaris, la informació i les inversions en accions es troben per sobre d’aquell 20% de percentatge de globalització.

Conclusió: revisem, doncs, les nostres relacions

1932, 1962 i 2012... En aquest conjunt de miralls, d’esguards creuats, de reflexions en marxa, cal definir-se i situar-se. L’Antoni Puigverd s’adscriu al partit dels realistes, dels pragmàtics (tot i ser un poeta, com s’autodefineix a l’entrevista!). Ja en som dos (de realistes, no de poetes per desgràcia meua). I des d’aquest realisme i pragmatisme, és des d’on cal abordar les relacions catalanovalencianes. En una cosa no puc estar d’acord amb l’amic Puigverd: no han estat els empresaris els primers a pujar al tren (mai millor dit) del corredor mediterrani. Han estat, això sí, els que amb més energia se n’han agafat a les portes i baranes dels seus vagons, potser atemorits per les conseqüències d’una crisi que, a més de colpejar-nos, ens ha sorprès amb un mapa d’infraestructures antieconòmic (justament per radial). Aquesta embranzida empresarial no sempre va existir. Jo encara recorde la solitud de l’any 2000 quan vaig escriure, a la revista L’Espill (número 6) un article titulat “Les relacions entre València i Barcelona. El redescobriment d’una agenda geopolítica”. I aquesta certa solitud estic segur l’havien tingut, també abans, un altre valencià, Rafael Juan i Fenollar el 1984, en parlar d’una euroregió a la Mediterrània occidental, o Rafael Ninyoles el 1992 en publicar el seu llibre El País Valencià a l’eix mediterrani. Quan vaig publicar Euram 2010. La via europea, aquesta sensació de solitud encara persistia. Ni polítics, ni tampoc empresaris se sentiren cridats a defensar un tren entre València i Barcelona, emmirallats per la necessitat de la connexió ferroviària amb Madrid i per un AVE triomfador entre Madrid i Sevilla. Afortunadament, les coses han canviat. I han canviat en un doble sentit. El primer: les relacions internes. El 2011, les Cambres de Comerç de València i Barcelona, associacions empresarials com l’Associació Valenciana d’Empresaris i el Cercle d’Empresaris o les societats representatives de l’estament empresarial (Foment del Treball o Confederació Empresarial Valenciana) han fet seu l’argumentari del corredor mediterrani com a punta de llança d’una nova forma d’entendre els territoris i les relacions valencianocatalanes. I ara s’hi sumen els polítics. Benvinguts siguen. I en segon lloc, ha canviat el context. La crisi està colpejant durament les infraestructures radials que no responen a la realitat econòmica, aquelles que no són l’expressió d’un flux, d’un comerç, d’un trànsit, sinó més aviat d’una forma envellida d’observar la realitat, la realitat del quilòmetre zero, la d’unir totes les capitals de província amb Madrid.

Aquesta mateixa sensació que les coses estan canviant i que nosaltres tenim el deure d’acompanyar i, si no fóra massa elitista i políticament incorrecte dir-ho, guiar d’alguna manera aquests canvis, s’ha vist reforçada per la ineficàcia d’altres propostes, d’altres visions essencialistes i, estic d’acord de nou amb Puigverd, construïdes sobre “el que ens tocaria”, “el que ens és negat”.

Així doncs, dels retalls dels fragments comentats d’articles publicats a Relleu podem entendre que estem cridats a construir, donar suport i publicitar una nova manera d’observar la relació entre Catalunya i València. Ningú no nega (i jo el primer a no fer-ho) les dificultats, els obstacles, les interessades visions i posicions a fer fracassar aquest intent. Tampoc les contradiccions. Però no serà sinó des de la resposta realista, pràctica i eficaç als problemes i als reptes de les nostres societats, des d’on podrem bastir aquesta nova relació.

Enfortir situacions ja existents, diagnosticar de forma correcta els problemes que ens afecten i plantejar les coses d’una altra manera són els instruments que tenim al nostre servei. Fem-ho, doncs.