Debat sobre el MACBA

Aquest passat novembre es celebrà el Vè aniversari del Macba (Museu d’Art Contemporani de Barcelona) i dedicàrem una sessió de l’“Associació Cultural Mestre de Taüll” a debatre o fer un balanç d’aquests cinc anys del Museu.

“Macba, balanç i perspectiva de futur” fou un debat en la línia dels que organitzàrem l’any passat (El realisme, les avantguardes...) en què sota un aspecte actual s’entra a pensar problemes generals del món artístic.

Antònia Maria Perelló (conservadora de la col·lecció del Museu) i Perico Pastor (pintor) foren els ponents del debat.

Antònia Maria ha treballat des d’un inici en el projecte i en la realització del Macba. Analitzà les successives etapes en què ha passat el Museu i es centrà en l’etapa actual, en la qual el director és Miquel Borja Villel. Defensà la política actual destinada a fer un Museu amb personalitat pròpia, tot i la falta de recursos i a la captació d’un públic especialista. També defensà aspectes que s’han criticat fins ara com l’espai; per a ella l’espai heredat de Richard Meier és idoni pel Museu. Comentà amb èmfasi que el Museu està guanyant públic a base de captar diferents grups. Defensà la cura que es té en la disposició de la col·lecció permanent i també defensà el criteri de les exposicions temporals.

Perico Pastor també coincidí en l’aspecte que el Museu havia millorat molt tot i que encara trobava una mica irregular la política d’exposicions. Per a ell els millors museus eren els que provenien d’una col·lecció privada i és per això que li semblava bé que el director actual tingués mans lliures per fer i desfer.

El debat tingué una gran intervenció del públic, majoritàriament compost per gent del món de l’art (professors, pintors, etc...) que opinaren sobre molts aspectes.

És un tipus de debat que quasi sempre pot tendir a polaritzar-se sobre un atac-defensa del Museu, i sobretot no estan clars quins són els límits de què és un Museu, què és un Centre d’art contemporani, o d’altra banda què és l’art contemporani mateix. Sense saber quin és el concepte del que és l’art contemporani, la defensa-atac del Museu es transforma en una justificació-queixa dels que estan a dins o dels que estan a fora.

En la meva opinió, que ja he manifestat moltes vegades, la noció d’art contemporani és molt ambigua i permet molta perversió. Això fa que els Museus només siguin una cadena més (i molt necessària) d’un mercat de l’art que s’autoalimenta generant o creant un sobrevalor.

Crec que s’hauria d’obrir un debat social sobre què és l’art contemporani, que és d’on provenen tots els maldecaps.