De Sibèria al Tròpic, de Jaume Bartrolí
Jaume Bartrolí
La Magrana, Barcelona, 2001.
Baden-Powell explica en alguna banda que va somniar que es moria i que en arribar al cel sant Pere li preguntava amb aire ferreny: “Japó?”, i que ell s’embarbussava i s’excusava dient que era anglès i del Japó no en sabia res. Però sant Pere no semblava gens convençut; de manera que l’endemà matí va prendre passatge (Baden-Powell, no sant Pere) en el primer vapor que sortia cap a l’Extrem Orient.
Evidentment cal un mínim de salut i un cert coixí econòmic per fer el que ha fet en Jaume Bartrolí. I tot això que és un despistat i oblida les coses, potser sí que és veritat, però més aviat semblen excuses de mal pagador.
Sigui o no sigui un despistat, el que sí que és segur és que és un formidable observador. I sobretot és una d’aquelles persones que sent i desperta automàticament les simpaties al seu voltant i provoca un corrent que el submergeix ràpidament en qualsevol ambient on es fiqui.
Potser aquesta és la característica més profunda del llibre: són unes pàgines que sobreïxen d’humanitat. Els personatges que hi trobem, a vegades només d’esquitllentes, des de l’“afgà” a l’Oleg i a Saixa o a Mairoto, són “persones”. Persones de veritat que l’autor ens sap presentar amb tota la seva humanitat, que viuen en un lloc i d’unes coses concretes; mentre que de vegades el mateix autor es veu malenconiosament com un “extern”, com un “home modern que no té un lloc on retornar”.
El llibre diu molt més del que sembla voler-nos dir l’autor amb el seu estil fluid, llisquent i àgil. No sols les persones, sinó els paisatges i els moments ens arrosseguen i demostren sensibilitat i agudesa: la taigà des del tren, els matins de breus de gran categoria. Però... és realment important aquesta manera de viatjar?... Potser el que ni és important ni té en realitat cap valor és la pregunta que acabo de formular... Si us surt del cor i podeu, per què no?
Però... (sempre un però), penso en els moltíssims racons de la meva Catalunya que no he vist ni veuré, amb els seus innombrables personatges: els que he vist i els moltíssims més que no he vist: el pastor sorneguer, el maquinista serè, el vagarro impenitent i divertit, la vella riolera, el cul de cafè... sense comptar els que em són més pròxims i potser tampoc no he sabut veure... Penso en Pau Vila i Joan Coromines, que varen trepitjar tota Catalunya, en darrer terme, perquè l’estimaven... Cal marxar lluny de casa?... Heus aquí, potser, una altra pregunta supèrflua.
La qualitat del llibre és sempre bona arreu. Però al meu entendre, la qualitat dels dos mons que visita no és pas igual. No puc menys de sentir una gran simpatia i admiració per aquest conjunt de pobles que potser podríem anomenar la Gran Rússia. Hom hi sent bategar una potència humana extraordinària, fins en els més mafiosos o bevedors personatges que se’ns presenten. Poble sofert, tossut, intel·ligent, poderós, hom no pot menys de pensar: “se’n sortiran”.
En canvi, aquest tròpic no deixa de ser trist, i perdoneu la reminiscència de Levi-Strauss. Sí, hi ha vida, una vida força desempallegada de les nostres convencions i complicacions... però en el fons, és una vida plana, sense profunditat. Sembla que hi pesi a sobre la llosa colonial...
Potser veig més coses que les que l’autor hi posa. En tot cas, cal agrair-li no sols la informació “real” (no d’agència) que ens dóna sinó també la molt bona estona que hom passa llegint-lo i sobretot aquest regal de bon autor, de fer-nos pensar i fer-nos anar més enllà del que diu.