De prop i de lluny. En Raimon Galí

Se m’ha mort quan jo n’era lluny, sense poder-li prémer aquella mà d’amic únic.

No sé a quin carallot de la gran Grècia clàssica se li va acudir d’engegar que tenia casa xica i tant de bo que mai no se la veiés plena d’amics. Allà dies tenia casa gran i, gràcies a Déu, no donava l’abast per als amics que m’hi venien. Tornant al gràcies a Déu, tinc molts amics i, per a mi, cada un d’ells és únic, mai no el podré confondre amb cap d’altre. Puc ben dir, però, que aquest homenet amb bigoti de mariscal francès ha estat el més únic dels amics. I a fe que veníem de mons no gaire propers.

En Raimon era el gran de dom Alexandre Galí, el pare de totes les pedagogies.

El fet és que cap als anys de galifardeu, quan jugàvem a futbol amb una pilota de draps, si no en teníem d’altra, els germans Galí jugaven a la tolstoiana Guerra i pau, na Maria era la Nataixa Rostova i en Raimon el príncep Andreu Bolkonski, tant se val.

El minyó, acabat el batxillerat, va dir a son pare que volia fer-se militar perquè a Catalunya li sobrava cultura i li faltaven canons. El vell Galí va encaminar-lo a la Universitat. En aquell cenacle dels savis més savis i més ben escobertats que ha tingut mai aquest país, el minyó Galí ja s’aprenia tàctiques militars. S’ho olorava, va venir la guerra.

A Can Culapi de Sarrià, en Raimon i els seus, a desgrat dels Companys i a grat del García Oliver, anarquista, feren l’escola de guerra de Catalunya. Només amb divuit anys el nostre home manava i menava quatre canons al front d’Osca. Entre aquells milicians de mitja sabata i mitja espardenya, ell anava polit com un oficial britànic, en dir de l’Orwell quan el va veure.

Amb els canons enrere, el nostre exèrcit es va trobar tancat pel Segre i l’Ebre. Catalunya estava isolada, Barcelona tremolava entre la policia comunista i els bombardeigs.

Les tropes de la dita República van passar l’Ebre. Foren frenades a Gandesa pels moros i els legionaris. En Galí era oficial de l’Estat Major, fou ell qui, dictant-li el general Sarabia, va fer la carta d’aquest i aconsellava tornar a la vora esquerra de l’Ebre. El general Rojo va dir que no, el nostre exèrcit havia caigut en una trampa.

Després de la sangarrera vora el riu, en va venir una altra. La retirada fins a França. Les tropes vençudes s’amuntegaven a les platges vigilades per senegalesos. En Raimon en va sortir aviat, son pare tenia la Legió d’Honor.

I ves com, en Galí va raure a Mèxic, i es va trobar a la universitat amb els grans mestres alemanys fugits de Hitler. I anava per catedràtic, fent excavacions havia trobat uns atlants d’abans dels asteques.

Ja s’havia casat amb la Tina i tenia dos fills, amb en Joan Sales i algun altre havien escrit els Quaderns de l’exili, el manifest més contundent de què vol dir ser català. En aquestes van tornar, dient-se que més valia un totxo posat a casa que no pas una catedral bastida a l’estranger.

En Raimon fou el mestre de l’escoltisme i el profeta dels qui creien en Crist i en Catalunya. Va acabar a fora de tot arreu, estava sol. Tinc prou coratge per dir-ho, en aquell moment el meu Raimon només em va tenir a mi a prop. A mi i a la Tina. Déu ho sap.

A poc a poc, aquell home amb bigoti de mariscal francès, la mirada cremant i la biga sense blegar-se, es va anar amagrint. I fou llavors quan va sortir allò de més fondo que tenia. La seva inesgotable tendresa. Amb aquells ullets com punxons, sempre fou un meravellós infant de Déu.

Encara el veig amb els ulls enterbolits mirant-se la Tina, també inesgotable de tendresa viscuda amb un humor com no n’he conegut d’altre. La Tina es va morir. Ell ja vivia en els estreps de la vida eterna. Es fonia a poc a poc, mentre l’ànima se li feia més gran, una ànima que traspuava salms de Montserrat i parenostres de sa mare.

Se m’ha mort, enduent-se amb ell aquella missa que vam dir junts, fent-se’m una promesa de glòria. No pot ser que aquella amistat es perdi, sé que era i és feta per esdevenir eterna.

Només un mot per als fills: no sabeu pas com us estimava, el vostre pare. A tots, a tots sis.

Aquest article fou publicat al diari Avui 8 de maig del 2005