De prop i de lluny. En Jaume Lorés

Aquest article va sortir publicat a l'Avui del dia 8-12-2002

Lorés i Caballeria, nom de part de mare que li escau prou bé. Se’ns ha mort. Se’ns ha mort quan els galops de la joventut s’havien fet pas curt. Sense perdre, però, aquell punt d’ironia a la grega i a l’esverada que ens el feia estimar.

Era nat a l’Eixample, adobat als jesuïtes de Casp. Estudiava dret a la universitat com hauria pogut estudiar qualsevol cosa de molta lletra. Era als dies daurats de la conspiratòria, quan la poli podia reposar almenys un mes, just abans dels exàmens. En aquelles, els futurs pares de la pàtria estaven amorrats als llibres que no s’havien vigilat en tot el curs per mor de la ja dita conspiratòria.

Hi havia més partits que bolets al bosc. En Jaume era una mosca vironera voltant-los tots.

Amb mi vam engegar les comunitats cristianes de la universitat, que van fer prou forrolla perquè el bisbe Tarancón em digués que m’estigués quiet a Queralt. Altrament, cop de bàcul.

Abans d’aquesta, però, al Jaumet, que s’havia guanyat el nom policial de El Pintoresco, li va venir la falconada de fer-se capellà. A Barcelona no el volien, tant se val, va raure a Solsona.

Encara el veig arribar de nit en aquell casalot a les fosques, només amb una bombeta estantissa damunt de la porta. Amb una jaculatòria al davant ho va engegar: “Sembla l’entrada a una casa de barrets”.

Tot era poètica, l’home no havia estat mai en una casa d’aquelles.

Mai no va aprendre a cordar-se la sotana, va arribar-me esverat de la primera sessió pietosa al matí, carregada de parenostres, consideracions, meditacions, firmes propósitos, entre els quals s’hi esmunyia la missa. Amb els ulls que li sortien del cap, i després de la jaculatòria em va dir:

“On m’heu fotut”. Contra tot el que podríeu malpensar, en Jaumet fou estimat per tot bitxo.

Hauria cantat missa si no fos que la poli, seguint-li el rastre, va espantar el bisbe Tarancón. I vinga, fora del seminari.

L’abat Escarré li tenia flaca, va entrar a l’Institut Catòlic de Tolosa. L’ombra de la poli el seguia .

També se’l van treure del damunt. Això sí, a la francesa, dient que era més apte per a la recherche scientifique. Es va casar amb l’Àngels Maragall .

Van venir la dita transición i la dita constitución. En Jaumet tenia carnet del PSC. Però anava a la seva, era impossible que aquell gloriós esvalotat pogués entrar en cap disciplina de partit. Era paradoxal, que diguéssim, cap partit no l’hauria endogalat, però, fet capellà, hauria obeït el bisbe. Va publicar alguns llibres, era home més d’assaigs que de novel·les, tot i que sempre en va dur una al cap contant-ne de la conspiratòria. Els seus articles als diaris són dels més lúcids i més ben tallats que s’hagin pogut llegir en uns temps en els quals gairebé qualsevol del diari fa escudella barrejada.Tenia ploma d’esmolet, més d’un cop em va passar per la pedra.

Tanmateix és un dels més bells amics que Déu m’ha donat. Se m’havia sentit lluny quan el vaig anar a veure a casa seva. Era ajagut, es va alçar obrint-me els braços i dient després de la jaculatòria. “Abracem-nos!”

Tenia els ulls com punxons que no podien amagar ni la seva tendresa ni la seva fe en Déu, una fe de debò, cristiana, catòlica i fins amb flaca pels capellans. Ara aquells ulls, closos ací baix, s’han obert per sempre davant de Déu.