De la mesura a l'avaluació
Suposo que tota persona raonable i que vulgui realment estimar les persones i les coses, en qualsevol moment de la història, ha expressat la seva disconformitat amb el sistema social que li ha tocat de viure, si li ha estat possible. El poc que sé de la història de la humanitat i del pensament humà m'inclina indefugiblement a pensar-ho així. Res, doncs, d'especial en aquesta declaració genèrica. Però em toca explicitar, en què i per què no estic d'acord amb determinades coses o, almenys, per què no m'agraden.
Trobo que la nostra societat s'està diluint una pastositat homogeneïtzadora desestructurada i desestructurant. Tot val, tot és igual, no hi ha més bé ni més veritat que el propi voler (o la pròpia consciència, per bé que cada vegada són menys els que hi apellen: n'hi ha prou amb l’espontaneïtat, el voler immediat, el caprici...); com a màxim, hom respecta unes normes purament formals que no sabem ben bé per qui són imposades: diuen alguns que per la democràcia, que ha esdevingut un tapabruts que serveix per a tot menys per a allò que li ha donat la seva grandesa, que és l'ideal de jugar noblement el noble joc polític. De fet, els contorns de les coses es difuminen: els de la família, els de l'escola, els dels ideals cívics. Tot plegat amanit amb grans noms: tolerància, solidaritat, convivència. Noms per on intenta respirar l'anhel de bé i de veritat de tanta i tanta gent, especialment joves, però que són aprofitats per les grans forces del món del diner per a intentar justificar-se moralment i que més d'una vegada trobem barrejats en un estrany magma d'utopisme, de covardia, de pura i simple mandra mental...desestructurada i desestructurant.
Ara bé, al mig d'aquest panorama més aviat desolador sí que hi ha una cosa que manté el seu rigor mental, que té esquelet, racionalitat, lògica i energia: és el món del diner que, en la seva fèrria racionalitat, arriba a ser d'una crueltat extrema.
L'escola és al meu entendre una de les estructures socials que més ha quedat submergida en el primer món, el de l'angelisme pastós. I quan les seves víctimes es troben, en algun moment o altre i de vegades ben aviat, llançades al món sense entranyes del diner, pateixen molt (i innecessàriament, al meu entendre), i en més ocasions de les que serien de desitjar surten rebotades. Ja he dit abans que crec fermament que el que eufemísticament s'anomena "marginal" té l'origen, la font, en el mateix centre de la nostra societat.
En una situació així jo no em sé estar d'advocar per una escola estructurada. Per una escola estructurada i estructuradora que pugui ajudar a formar unes generacions que: 1/ puguin enfrontar-se a la terrible duresa del món que els tocarà viure; 2/ tinguin les idees prou clares i siguin prou valentes per a ser capaces d'inflexionar, ni que sigui una mica, aquest món, de cercar sortides humanes a la seva crueltat interna i a la seva pastositat externa.
Ara bé, l’escola és una institució social. Des de l'inici d'aquest treball no faig més que referir-me al pes de la societat sobre l'escola. L'escola, ella sola, no pot fer res. La millora de l'escola comença per la millora de la societat. Cal la convicció, per part de la societat, o d'una part notable de la societat, que és necessari lluitar per inflexionar aquest món a la vegada cruel i pastós. Cal creure que l'escola pot ser un instrument social (un òrgan social si la societat l’admetés massivament així) que podria facilitar un millorament social, a mig o llarg termini... sempre que la societat estigui disposada, ella, a millorar.