De la interpretació musical en grup
La interpretació musical en grup, com segurament qualsevol activitat col·lectiva on els individus busquen un resultat de forma solidària, és un procés complex i per tant sorprenent. La complexitat prové del sempre difícil treball en grup. En efecte, tots sabem com n’és d’important el treball en equip, però també com pot arribar a ser de problemàtic i complicat. En tota activitat col·lectiva hi ha un component social que, evidentment, comporta beneficis però també conflictes. Aquest component social deriva del fet de realitzar una activitat similar i conjunta, de compartir aquesta realització, de participar solidàriament en un procés únic, d’haver d’assumir en aquest procés els actes i les decisions dels altres, els seus encerts i els seu errors, del plaer d’obtenir plaer col·lectivament, de la complicitat que genera precisament això, etc. Tot i així, en el cas de la música (o del teatre, la dansa, o els esports col·lectius), aquest treball en grup hauria de ser viscut de forma molt més positiva que negativa, sobretot pel fet del resultat, la interpretació musical.
Tanmateix, també en el cas específic de la música, és important recordar que l’estudi i domini d’un instrument és una activitat que comporta un treball bàsicament individualitzat: en l’etapa de formació de l’intèrpret es dóna un inevitable èmfasi en un aprenentatge de l’instrument que potencia la individualització, amb classes individuals i personalitzades1; després, la necessitat d’assolir i mantenir el conjunt d’habilitats físiques que comporta el domini de l’instrument junt amb l’estudi de la música que s’ha d’interpretar suposa una elevada quantitat de treball individual, personal i solitari. Dit de manera graciosa: l’intèrpret de música és un animal solitari que només caça en grup quan la presa és massa gran per a ell sol2.
I és precisament la “presa” (l’obra musical) la que determina, finalment, l’èxit o el fracàs del treball en grup. La interpretació musical en grup no és simplement una suma d’interpretacions individuals lligades pel component social que més amunt he descrit. Aquest component social no és l’únic que cal tenir en compte a l’hora de valorar el procés i el resultat del treball col·lectiu. En efecte, hi ha un component estrictament musical en la interpretació en grup, sense el qual la qualitat del seu component social minvaria sensiblement, agreujant els aspectes més negatius de qualsevol encontre entre persones. Això significa que la dimensió social de la interpretació en grup canvia qualitativament en funció de la dimensió musical d’aquesta activitat, i que difícilment podríem valorar la primera sense considerar la segona.
El component musical de l’activitat musical en grup ve determinat, doncs, per la relació que s’estableix entre els participants de l’activitat i l’objecte musical que s’interpreta. Els músics es reuneixen per interpretar una obra. Aquesta relació queda definida en tres eixos diferents: (1) comprensió i emissió de la part individual, (2) recepció de les altres parts i (3) recepció i comprensió de la totalitat. L’ordre en què es produeixen aquests tres eixos no és forçosament l’ordre en què els he enumerat. De fet, es pot pensar que en una relació ideal objecte musical i subjectes musicals, aquests tres eixos es manifesten de manera simultània i complementària, i per tant s’alimenten mútuament, contribuint a construir una acció global i complexa.
- Comprensió-emissió individual
- Recepció de les altres parts
- Recepció-comprensió del Tot
Podem, aleshores –i això és el que em proposo de fer en la resta de l’article–, resseguir aquests tres eixos per descobrir què aporta cadascun d’ells a aquesta relació.
La comprensió-emissió individual
El primer eix d’aquesta triple relació complexa entre l’objecte musical i el subjecte musical d’una interpretació en grup, sembla lògicament l’eix associat a l’acció individual d’emetre. Cadascun dels individus d’un conjunt instrumental emet individualment la part del Tot musical que li pertoca. Si no es dóna aquesta acció difícilment es produirà el fet de la interpretació en grup. És, en principi, l’acció que actua com a detonant del resultat final: tocar i fer música conjuntament. D’aquí la seva importància.
Però, no s’ha de parlar simplement d’emissió sinó, com s’ha descrit abans, d’una acció de comprensió-emissió. En efecte, no s’ha d’oblidar que la interpretació musical (el seu nom ja ho indica) és abans que rés la materialització sonora d’una idea musical (recollida gràficament o oralment), i que, per tant, és absolutament imprescindible un cert grau de comprensió d’aquesta idea musical si es vol que la materialització serveixi d’intermediari cap a una comprensió del que la rep.
Dit d’una altra manera, la comprensió del que emet posa sentit en el canal de l’emissió (la materialització) de manera a que el receptor pugui fàcilment descodificar l’emissió per extreure’n el sentit. En el cas de la música, el sentit del missatge no és tant el sentit del que fa l’emissió, sinó que està sobretot en el propi transport del missatge, l’obra musical, però si l’emissor, d’una forma o una altra, no participa d’aquest sentit, el transport i per tant el missatge poden acabar degenerant en una situació confusa i perillosament ambigua.
En definitiva, l’emissor –en el nostre cas, el músic que toca la seva part en formació instrumental–, podria donar lloc a dues situacions diferents a l’hora d’emetre: emetre desxifrant sense comprensió o emetre amb un determinat grau de comprensió. Aquesta segona situació és evidentment l’única que ens ha d’interessar. El plaer de fer música no es pot dissociar de la comprensió del que es fa i del plaer d’aquesta comprensió. Així, l’emissió d’una part ha d’estar fonamentada ja en una comprensió i ha de possibilitar l’emergència d’una comprensió, emergència que facilita la pròpia emissió3. Tot i així, la comprensió de la part que s’emet mai és completa si no s’hi agrega la resta de les parts i el Tot de les quals deriven i al qual remeten. El coneixement de la resta de les parts es fa bàsicament a través de la seva recepció (tot i que, d’alguna manera, es troba ja present en cadascuna de les parts).
Recepció de les altres parts
Quan tots els individus del grup emeten les seves respectives parts, es produeix simultàniament la recepció per part de tothom no només del que toca cadascú sinó també del que no toquen, és a dir del que toquen els seus companys. És aquesta recepció de les altres parts la que permet un nou treball per a l’individu, derivat ara de l ’acció conjunta: escoltar el que fan els altres, mentre s’està emetent. No cal dir que aquesta situació representa que cada intèrpret fa dues accions diferents al mateix temps: tocar i escoltar el que toquen els altres (no el que toca ell, perquè això està ja integrat en l’acció de tocar). Aquesta simultaneïtat d’accions representa evidentment una certa dificultat i complexitat que, tot i així, tots els components d’un grup instrumental fan d’una forma absolutament natural.
Aquesta escolta genera a més una retroalimentació de la pròpia emissió: adequar, modificar, esforçar l’emissió de la part en funció de l’emissió de les altres parts. Això és tant més fàcil com més comprensió hi ha en l’emissió individual, però també com més comprensió hi ha en l’emissió de les altres parts.
Un dels aspectes d’aquesta retroalimentació és l’afinació. L’afinació –el “bon acord” acústic entre tots els instruments i entre tots els sons– és el resultat d’una bona interacció entre el que s’està emetent i el que s’està escoltant, a resultes de la qual pot ser necessari modificar subtilment l’emissió. Aquesta afinació pot no ser fàcil quan les emissions individuals són diferents i van canviant constantment, i encara pot fer-se més difícil quan el timbre dels instruments també és diferent. Tot i així, els intèrprets experimentats fan aquesta adequació acústica sense massa problemes, de forma bastant immediata i per tant de manera quasi inconscient. Això no significa que no es produeixi una modificació de l emissió individual en la relació a les altres emissions individuals, i, també en relació a les modificacions de les altres emissions individuals, de forma quasi simultània.
Un altre aspecte associat a l'escolta és el treball del tempo musical. Tocar junts implica posar-se d'acord de quan tocar, en quins moments emetre i amb quina velocitat. Aquesta dificultat és supera amb l’escolta, quan el grup no és massa nombrós (música de cambra), i per la tasca del 4 que determina amb el seu gest un temps per a tots, quan el grup és més nombrós (formacions orquestrals).
Resumint, la recepció de les altres parts genera un tipus de treball col·lectiu i alhora individual que porta i ha de portar a prendre consciència del resultat global d’aquestes aportacions individuals i d’aquests ajustos col·lectius. Aquest resultat global és captat d’entrada per una nova acció de recepció i obliga a una nova comprensió.
Recepció-Comprensió del Tot
El darrer eix en la nostra descripció és de l’individu que rep i entén el Tot del qual ell forma part i n’és una part. Aquesta recepció del Tot és quelcom més que l’escolta de les parts que comentàvem en l’apartat anterior. En efecte, ja no es tracta simplement d’escoltar el que fan els altres, modificant el que fa un en funció d’aquesta escolta, sinó de sentir el resultat total com una sola cosa, com si, d’alguna manera, ho fes un de sol, Aquesta recepció és una recepció no controlada, no volguda, no intencionada, espontània, immediata, natural, i que genera el vertader plaer de la interpretació en grup, que és el de sentir-se. Un essent molts. Aquesta rcepció, però, depèn del grau de comprensió amb el qual s'emet, en la mesura que d'aquesta comprensió parcial prèvia a l'emissió individual n'ha de sorgir una comprensió global posterior a l'emissió conjunta. I aquestes comprensions, o millor el que representen (de què són comprensió), han de coincidir, han de fondre's en una de sola, han de fer que la interpretació conjunta sigui precisament això: interpretació conjunta, materialització conjunta d’una única idea musical representada pel objecte.
Aquest és l’aspecte que, de vegades de forma simplificadora, englobem el músics en el terme fraseig , que no és més que un neologisme derivat de la idea que la música està formada per “frases” amb un sentit que cal explicar. Així, en la interpretació en grup cal adequar i posar d’acord els diferents conceptes de fraseig per una obra donada. Això podria suposar un tipus de treball propi del segon eix, ajustar des de l’escolta de les altres parts la pròpia emissió, però, de fet, on es construeix realment és quan es té una comprensió del Tot derivada i construïda per la comprensió de la part. No es tracta només que cada part conegui l’altra part (això també, per descomptat), sinó que es conegui el paper de les parts dins del Tot simultàniament a conèixer la part del Tot que hi ha en la part individual que s’emet.
Per tant, de la recepció del Tot se’n treu una avaluació de la comprensió de partida i, alhora, una nova manera d’entendre l’objecte que s’interpreta, una nova porta per treballar la comprensió. En aquest moment es pot dirigir el treball de comprensió del Tot a les parts, de manera que la part sigui re-entesa i emesa de forma qualitativament diferent. Tornem a estar en el punt de partida, sense, però, que sigui igual al punt de partida. El procés, complex ja de per sí, pren ara la forma d'una espiral en la qual el fet de la comprensió tanca i obre el cercle.
Així, pot passar que l'emissió es modifiqui abans per la comprensió del Tot que ja s'està rebent al mateix temps que s'emet. L'afinació n'és un exemple: no hi ha problemes importants d'afinació quan s'entén el que s'està tocant en funció del Tot. Els processos dins d’aquesta espiral (en el fons, un bucle), són molt diversos, varien de persona a persona i de situació a situació, però, sobretot depenen únicament i exclusivament de la relació entre objecte musical i subjecte musical. Sense aquest relació, complexa com hem pogut veure, tocar en grup no seria més que un pur entreteniment social. Però els músics tenim la convicció (potser il·lusòria, potser equivocada) que la formació musical és realment formació de la persona, formació de la personalitat i de la subjectivitat, més enllà del plaer superficial que en algun moment pot aportar (i ha d’aportar!).
La paradoxa de la interpretació en grup
Per acabar aquest escrit, una mica massa conceptual, vull aportar un últim element de valoració d’aquesta activitat. En tota l’anàlisi presentada hi ha una noció que preval per sobre de la resta. És la noció de comprensió. Voldria simplement recordar que l’acte de comprensió, l’acte de percatar-se d’alguna cosa, l’acció i el resultat d’entendre alguna cosa, és bàsicament i essencialment un acte subjectiu, un acte viscut i sentit subjectivament, per tant un acte individual.
Aquest acte es pot produir en una situació on l’individu està sol, i en la qual només ell pot ser testimoni d’aquesta comprensió, o bé es pot produir en una situació col·lectiva, on d’altres poden ser testimonis de la seva comprensió. La interpretació en grup permet que tots siguin actors en aquest acte de comprensió. Però, i això es important, la paradoxa a la qual em refereixo prové del fet que una activitat col.lectiva, amb un clar component social, retorna, gràcies a l'objecte, a l individu, a cadascun dels individus que hi participen, per reforçar la seva qualitat de subjectes, reflectits en l'acte de comprensió de l'objecte que interpreten. I és que, com deia Gaston Bachelard, " l'objecte ens designa més del que nosaltres el designem".
Notes
1. Tot i així, es vol trencar aquesta dinàmica massa centrada en un aprenentatge de l’instrument massa individualitzat, donant des del primer moment èmfasi precisament en el treball en grup. Totes les escoles de música de nivell elemental i conservatoris disposen de conjunts instrumentals on tots els alumnes toquen. A nivell superior, trobem en la declaració de principis de l’Escola Superior de Música de Catalunya (ESMUC) una referència explícita de la importància de les formacions vocals i instrumentals dins del currículum acadèmic de l’Escola.
2. Això, evidentment, no és totalment cert: hi ha molts intèrprets que prefereixen tocar en grup que sols i que fins i tot arriben a un major grau interpretatiu en aquests casos. Però, no ens enganyem tampoc, en la nostra societat encara preval molt la idea del músic com una persona tancada en el seu món personal.
3. L’emissió ha de representar la materialització sonora d’una idea musical. Si no es produeix una mínima comprensió d’aquesta idea musical, l’emissió pot esdevenir totalment gratuïta i fortuïta, alhora que imposada a l’intèrpret. Tenint en compte l’elevat grau de complexitat tècnica i mecànica que suposa molt sovint la materialització a través d’un instrument, no és a menys tenir la importància de sentir vinculada a una idea aquesta complexitat tècnica i mecànica.
4. El paper del director és evidentment especial i difereix sensiblement dels individus que emeten una part. El director no emet cap part, rep totes les parts per separat (o, en tot cas, pot fixar-se en elles separadament) i rep el Tot. La seva participació en el triple eix emissió-recepció-comprensió és la d’un agent avaluador i alhora catalitzador del resultat global. Ell ha de tenir des d’un primer moment una comprensió del Tot i ha de buscar que aquesta comprensió del Tot es manifesti en la comprensió-emissió de les parts.