De immundo, de Jean Clair

De immundo
Jean Clair
Arena Libros, 2007

Jean Clair és segurament un dels crítics d'art europeus més rellevants del moment. Amb "De inmundo" edició francesa del 2004 s'endinsa en un tema cabdal del món artístic d'avui: la caiguda, l'ensulsiada en la brutícia, els excrements, en tot allò informe de l'art actual. Clair és un erudit i un humanista, pensa els temes en forma global.

Perquè l'art actual ha caigut en l'obsessió pels excrements, per la sang, pel pèls etc...? No és res més que un reflex en la metafísica, reflex de Nïetzche, Freud, Bataille etc... "Som aquí més enllà dels valors de bé i de mal. O, més encara, tot ocorre com si el mal hagués desaparegut".

Això ens porta a que si la noció de sagrat desapareix, i també la de sacrilegi, som a prop de la barbàrie. És per això que ell veu moltes manifestacions artístiques d'aquest tipus i els seus rituals com a satàniques. Al final del llibre ens diu "Déu és forma".

Clair és un home que fa crítica de la crítica: "Jamás la obra de arte ha sido tan cínica y le ha gustada tanto rozar la escatología, la suciedad y la porquería. Jamás tampoco – rasgo más desconcertante aún – esta obra habrá sido tan querida por las instituciones, como en el hermoso tiempo del arte oficial. Más inquietante que su fabricación es la recepción de estos objetos".

La immundícia es fa art oficial. També diu que l'urinari de Duchamp ha trastocat el sentit del museu convertint-lo en un "desagüe generalitzat de valors".

Quan ens parla dels artistes "transgressors", la musiqueta ens sona. Normalment, subvencionats per poders públics encara que parlin de temes com la defensa d'una sexualitat lliure o contra l'autoritat moral d'un "estat burgès". Quan els critiques en nom de la llibertat artística et qualifiquen de feixista.

Davant de tanta crítica d'art artificiosa, de tant museu d'art contemporani petulant, Clair és la millor medicina: documentat, erudit, sobri, punyent, clarivident.

"La presencia de la forma, forma, formosa, la bella forma, permite el ejercicio de la memoria, y la memoria, a su vez, hace caer los muros, como en Jericó, y garantiza, hasta el corazón del campo, la permanencia de la humanidad".

La permanència de la humanitat, heus aquí la qüestió.