Daniel Cardona Civit i nosaltres sols!, de Joan-Pere Pujol
Edita Cercle Alfons Mias, Salvaterra, 1988.
La temptació feixista.
Aquest llibre és un breu compendi biogràfic de l’excel·lentíssim alcalde republicà de Sant Just Desvern (Baix Llobregat). Daniel Cardona a més de diligent alcalde, va ésser el fundador d’un moviment polític poc conegut: Nosaltres Sols!. Grupuscle polític o no, el fet es que la seva existència va esta marcada per la polèmica.
L’aportació de Joan-Pere Pujol és completa, però senzilla. El seu llibre ressegueix el procés de fundació, amb en Joan-Pere Pujol, fins la recent actualitat (1983), amb el que queda de Nosaltres Sols! Un grup sense complexos quan afirma que “Serem pocs o molts; ens és igual” (1931), usant paraules de Daniel Cardona el seu fundador.
Nosaltres Sols! neix com una organització netament independentista. El seu nom emula el Sinn Féin, organització irlandesa feta famosa després de l’aixecament de Pasqua a Dublín de 1916. El seu ideari és un objectiu. Un programa per la refundació de l’Estat català independent. Una opció que podia compartir amb Estat Català, la formació política de Francesc Macià. Tanmateix, per Daniel Cardona, l’aposta catalanista per l’establiment de la república espanyola no tenia cap sentit. El cisma d’idees va succeir el 1930 amb la signatura del pacte de Sant Sebastià. El catalanisme polític es va prestar vers el nou règim espanyol, tot confiant que això significaria més llibertat. Des d’aleshores, Macià i Cardona topen. El curiós és que passats els anys hom s’adona que no es va equivocar. La República espanyola no va ser gens diferent de la Monarquia, a l’hora de tractar el greuge català. La Guerra del Tres Anys (1936-1939) és un bon exemple.
Nosaltres Sols! va tenir militants al Baix Llobregat i al Maresme. Emili Formiga, militant de primera hora d’Arenys de Mar, home serè i honest, s’hi va sumar, com els altres, per un arrelat sentit patriòtic. L’organització és definia apolítica. La participació dins un procés electoral tutelat no era el seu propòsit. La seva ambició era la formació d’activistes, prou conscients de la seva responsabilitat militar i cívica amb la nació catalana. Els seus homes, Joan-Pere Pujol no cita cap dona, estaven impregnats de l’esperit de servei de l’antropòleg Josep Maria Batista i Roca. Res millor que una nació feta de gent compromesa amb el seu redreçament. Un compromís forjat al foc amb la mirada a l’horitzó. El símbol de Nosaltres Sols!, el fènix d’ales desplegades, lluny de connotacions obscures, vol transmetre força i poder pels catalans.
Joan-Pere Pujol circumscriu la temptació feixista als anys 1935 i 1936. Alguns dels seus membres hi van veure una sortida. Per sort, sols van ésser uns pocs molt poc rellevants. Nosaltres Sols! no ha participat mai d’un plantejament d’aquesta mena. Ni en els seus editorials més abrandats, hom va posar en dubte els elements bàsics de la llibertat i la justícia, atributs que cerquen de minar el feixisme, el nazisme i el marxisme.
Malauradament, arreu dels Països Catalans, els defensors irreductibles del nostres atributs nacionals sempre són titllats de radicals i de fatxendes. És una jugada que té guanyada el nacionalisme espanyol (de moment). Les idees secessionistes dels catalans han d’ésser marginals, i per tant, han d’estar en mans de socialistes i progressistes. La contradicció està en que la majoria dels catalans, gent d’ordre, no són ni una cosa ni l’altra.
Molt més interessant és l’estudi de Joan-Pere Pujol del període entre 1939 i 1947, amb el Front Nacional de Catalunya. Amb gent com Jaume Martínez i Vendrell, que a criteri reiterat de Raimon Galí, va salvar l’honor dels catalans. L’aridesa d’aquell anys és un dels nostres temes pendents. I per acabar, la menció al període 1979-1983, amb un encertat intent de recuperació de Nosaltres Sols!, i tots els entrebancs que va patir, és igualment important.