Crònica dels VI Col·loquis de Vic

“Quatre moments escollits: un miratge, una perla, dues preguntes, i els marges”

Els passats 4 i 5 d’octubre va tenir lloc a Vic la sisena edició del Col·loquis de Vic, dedicada a pensar l’especificitat del Dret. Com en l’edició passada, el professor Xavier Ibáñez, en nom de la revista Relleu, té l’amabilitat de confiar-me la tasca de fer-ne la crònica (vegeu el número 66 de la revista), i és amb aquest agraïment per la confiança que el consell de redacció de la revista torna a dipositar en mi que endego aquestes ratlles. Faré, de nou, un recull d’impressions personals més que no pas un resum de ponència i comunicació per comunicació de totes les intervencions: donant-se el cas que, sens dubte, es publicaran les actes, seria absurd presentar un resum imperfecte del que en breu podrem llegir en la seva integritat.

En la crònica de la passada edició jo destacava que en la vida dels col·loquis hi endevino, com a debat de fons que travessa totes les edicions, una polèmica entre historicistes i antihistoricistes. Passada la sisena edició continuo pensant el mateix, per bé que, per qui sàpiga escoltar, no de forma menys intensa. Sigui com sigui, com que això ja ho vaig explicar en l’anterior crònica, aquesta vegada prefereixo atendre directament a moments puntuals dels col·loquis que, malgrat ser això, puntuals, em penso que són exemplars de com la franquesa i la fidelitat en la polèmica donen als Col·loquis de Vic un to únic i una ocasió privilegiada per pensar les coses amb la sola vocació de pensar-les –i no, com tan sovint passa, pel lluïment personal que un o altre pugui obtenir en la cita erudita o el comentari ocurrent.

Adverteixo d’entrada, doncs, que no tinc la intenció de recollir de forma exhaustiva totes les temàtiques debatudes en les sessions, sinó només donar notícia, a través de quatre moments escollits, de com les qüestions prenen vida quan són formulades en la confrontació i el diàleg lleials. Ho mostraré –si més no ho intentaré– en la consideració d’aquests quatre moments escollits: un miratge, una perla, dues preguntes, i els marges.

1. Un miratge: de com el concret es fa escàpol

Els VI Col·loquis de Vic han quedat emmarcats per quatre ponències: “Sur les impasses du positivisme juridique” del professor Philippe Bénéton; “Models: xarxes i pautes de conducta en el dret contemporani” del professor Pompeu Casanovas; “El Dret com a signe d’identitat cultural” de la professora Encarna Roca; i “La pràctica del Dret: aspectes professionals” del professor Miquel Roca. El conjunt dibuixa com dos eixos: un teòric i un pràctic. Les ponències del professor Bénéton i de la professora Roca constitueixen els dos pols de l’eix teòric: la primera constitueix una crítica del positivisme jurídic i s’ocupa, doncs, de la fonamentació del Dret; la segona considera el Dret com a una de les dimensions de la identitat cultural i s’ocupa, doncs, de la naturalesa del Dret. Les altres dues ponències constitueixen els dos pols de l’eix pràctic: la primera, la del professor Casanovas, proposa un model per pensar el Dret en les pràctiques concretes en què es realitza, i, doncs, en la seva complicació procedimental i en la seva difusió reticular; la segona pretén donar compte de la realitat quotidiana de la pràctica habitual de l’advocacia.

En aquest mapa des de la filosofia i la històrica del Dret fins a la seva tècnica i la seva pragmàtica, el primer que convé apuntar és una certa perplexitat en relació a com la comprensió del més concret demana a voltes unes figures de pensament ben abstractes, i també en relació a com hi ha maneres d’atansar-les al concret que des de l’aparença d’una extrema facilitat palesen en el fons com és de fàcil que el concret es faci escàpol.

Per fer-me entendre, remetré, en realitat, no a un, sinó a dos moments del col·loquis d’enguany: el debat que va suscitar la comunicació del professor Ignasi Roviró sobre una enquesta; i el conjunt de la intervenció del professor Miquel Roca.

La comunicació del professor Roviró, “L’estètica del secret: l’enquesta 12/03/38” llegida el primer dia dels col·loquis, constitueix una valoració (negativa) d’un fet molt i molt concret: l’enquesta que el Vaticà va fer a les parròquies del nostre país en acabar la guerra del 36, en què, entre altres coses, es demanava als rectors com es prenia la població civil la nova situació política. El fet que el document romangui en la seva major part secret, i alguna de les preguntes que s’hi feien, portava el professor Roviró a denunciar una certa connivència de l’Església amb el nou règim polític.

Feta la valoració, val la pena destacar dos fragments dels comentaris que va suscitar. El primer de Jordi Galí: “Probablement sóc l’únic de la sala que vaig veure cremar la catedral de Vic. El meu pare, funcionari de la Generalitat, ens va portar a la plaça de Vic i vam veure la catedral i les pintures que encara fumejaven... Els historiadors han d’agafar amb moltes pinces qualsevol document que faci referència a aquest fet. Jo he estat exiliat i els meus germans també: set membres de la família, tots set exiliats en llocs diferents del món... ara, que en tinc 74, penso que cal mirar-ho amb molta perspectiva. No m’atreveixo a fer cap judici sobre res. Citaré dues anècdotes, la primera personal. La meva mare, castigada per la República per ser “desafecta” al règim, després va ser enviada a Osca per Franco també com a càstig. És per això que, forçat a un exili interior, vaig fer el batxillerat a Osca: una família de Barcelona va pagar els meus estudis, i també l’estada al sanatori de Puigdolena del meu germà… Els meus fills de vegades s’han quedat molt sorpresos de veure fotografies de l’època en què surto vestit de jugador de bàsquet… i aixecant el braç: tenia 15 anys… i volia jugar a bàsquet! (…)”

El segon comentari és de Jordi Sales: “Vull insistir en una cosa. Les idees estan molt altes, però encarnen realitats. Noto en les darreres dues ponències {l’altra era de l'Albert Espona sobre “Dret i estats de dret en el context de la globalització} una coincidència en la línia d’argumentació, que és la desatenció del concret. Per començar: no hi ha “enquestes religioses”: el nunci és el nunci, i fa una relació de l’estat de la qüestió sobre com han quedat les coses. La idea del dret és una idea, però després hi ha el concret. Voldria ser curós en la manera de dir, perquè si no em temo que des d’un cert tipus de llenguatge, segons com jo parli, es dirà que he dit el que no hauré dit.”

Aquest passatge del col·loqui ens ha de fer pensar en el joc de mediacions que ja estan operant en la consideració del fet més concret. La prevenció de Jordi Sales al final del fragment que he escollit mostra bé que en la mateixa determinació dels fets dins el seu context el debat ideològic pot portar inadvertidament els contendents des del que hauria de ser l’establiment dels fets en la seva complexitat a una simplificació feta des d’un judici formulat des d’una determinada ideologia. “Les idees estan molt altres però encarnen en realitats i, per tant, “els historiadors han d’agafar amb moltes pin ces qualsevol document que faci referència” a fets com aquest.”

La primera lliçó que vull extreure dels col·loquis d’enguany és aquesta: l’excés de proximitat a un fet des d’un determinat angle, sense obrir la perspectiva, crea miratges. De manera que, segons com, com més sobre el concret creiem estar, més inadvertidament ens n’hem allunyat. Que les coses no són fàcils, i que fins i tot la lliçó del professor Bénéton –aparentment tan allunyada del concret!– sobre la feblesa del positivisme jurídic pot ser pertinent a l’hora de considerar el fet més concret, és potser una primera lliçó a rebre en aquesta ocasió.

Aquesta impressió queda fortament reforçada pel conjunt de la intervenció de Miquel Roca. Se suposava que havia de parlar de la pràctica quotidiana de l’exercici de la professió d’advocat, i la seva era, així doncs, almenys al meu parer, la ponència que havia de tocar més de peus a terra, la més a prop del concret. En realitat, ultra alguns estirabots referents al sistema educatiu –com el de dir que tot el que ensenya la carrera de Dret útil per a l’exercici de la professió es podria explicar en 10 hores–, la intervenció de Miquel Roca es va limitar a establir un grapat de vaguetats –com la necessitat que té l’advocat de saber el món on viu, i doncs, la conveniència de llegir el diari– que es poden dir certament de l’advocacia, però també de la medicina, o de l’arquitectura, o de moltes altres professions. Paradoxalment, doncs, el moment de màxima atenció al concret va ser un miratge. La ponència de Pompeu Casanovas ja havia mostrat molt bé com és de treballós tractar teòricament, amb models que donin compte de la seva complexitat, la pràctica jurídica en la seva realitat més concreta. Un bon advertiment per a les aproximacions massa confiades, o massa ingènues, al cas en cada ocasió considerat.

2. Una perla: el sagrat, els estranys, els penitents i el “nostres”

En un fòrum com els Col·loquis de Vic, on la gent diu el que pensa amb tota llibertat, sense encarcaraments ni impostures a què donen lloc altres fórmules de debat, sovint les perles d’una edició es troben als marges, vull dir, no en la lliçó magistral ni en la recepció, o fins i tot, de vegades, en els descansos entre passadissos.

Una de les perles dels col·loquis va tenir lloc el primer dia, en el comentari que Jordi Sales va fer a la comunicació de Manuel Satué sobre “El dret en el pensament liberal anglès”. En la comunicació, Satué llegia un fragment que remetia al sentiment natural com a fonament del Dret, i acabada la comunicació, Jordi Sales intervenia amb aquestes paraules: “Simplement volia formular en veu alta el que pensava sobre l’últim text que s’ha llegit. En aquest dret anglès, els sentiments naturals de la humanitat estan fent la funció mítica de fundació de la llei per remissió al sagrat. Els anglesos treuen el poble dels sentiments naturals comuns, que fonamenten la llei; i la llei posa uns estranys i uns penitents. El “nosaltres” remet a aquells que ens respectem com a homes, com el mateix poble, i que hem rebut una llei; i respecte del “nosaltres” hi ha uns “altres” o estranys i uns penitents. La figura del dret des d’aquesta perceptiva està associada a la coerció i al combat entre el ser i no ser de la comunitat. Els “estranys” són els que no pertanyen a la comunitat; els “penitents” són els que hi pertanyen i no hi pertanyen perquè n’han estat apartats per no respectar el sagrat: la garantia del dret de la propietat requereix que algú porti i tregui la gent de les presons (lloc de la “penitència”). Des d’aquestes figures, podem concebre el dret com aquest joc de l’home amb alguna cosa que el constitueix com a tal respecte de la llei que el fa respectar l’altre. Per dir-ho així: jo tinc un germà respecte de la llei, i respecte a ella n’hi ha uns que no hi juguen (els estranys) i uns altres que no se sap si hi juguen o no (els penitents). Un mètode fenomenològic de les figures de la llei amb les seves mediacions ens faria veure les constants d’aquests joc en les seves variacions”.

Aquest joc sobre les figures amb què podem pensar el dret va obrir joc en la consideració de la temàtica considerada. Ho veurem en l’apartat següent.

3. Dues preguntes: obrint joc en el diàleg

Si el comentari a les intervencions precedents permeten guanyar en el diàleg figures per al pensament, les preguntes ben fetes fan fecundes aquestes figures en l’esforç d’aclariment comú de les qüestions. Per mostrar-ho, recollim dues sàvies preguntes del professor Salvi Turró.

La primera: “El senyor Jordi Sales ens ha parlat de les figures de “nosaltres”, “l’estrany” i “el penitent”: certament funcionen. Ara bé, d’altra banda, des d’una tradició iusnaturalista o transcendentalista es parla d’un dret a priori, dret una exigència del qual és que al límit hi hauria d’haver un Estat. La pregunta és: mentre existeixi un “nosaltres” fàctic, les figures funcionen; però si el “nosaltres” fàctic aspira a realitzar el dret natural, les figures no funcionen: desapareix la figura de l’estrany a nivell moral. Aquestes figures no pateixen llavors un cert desplaçament? Concreto: no és el mateix un dret positiu a seques que un dret positiu que intenta realitzar un dret natural. La segona posició crea una certa inestabilitat interna: el “nosaltres” mai no està satisfet amb les seves realitzacions reals. Atenent a això, vull dir el següent. Responent a la pregunta que el Dr. Sales feia al final dels Primers Col·loquis de Vic, “ Per què la nostra ciutat no està joiosa?”, diria: afortunadament no hi està, perquè vol dir que les exigències ideals ens fan tendir cap a un màxim pensable...”

El sol final de la intervenció ja és una perla, una altra!, de la present edició dels Col·loquis, que reflecteix molt bé la seva unitat interna al llarg de les seves diferents edicions. Vull destacar, en tot cas, com el diàleg, i l’atenció a allò que en cada cas es dóna a pensar, recullen les figures presentades per l’interlocutor per formular de formes diverses els problemes fonamentals del dret i els seus límits. Val la pena de recollir part de la resposta de Jordi Sales: “Jo el que diria de les tres figures és que és evident que això es pot veure molt brutalment, i que les exigències ideals poden corregir la brutalitat. Però aquesta tensió vers un ideal que respecta l’altre no esborra les diferències entre les tres figures. Només passa que les tradicions distintes es vol que convisquin, i tothom pel que fa a això pot fer el que vulgui, però un vegetarià que es mengi un bistec a l’àgora farà sens dubte que els vegetarians s’escandalitzin. El dret natural no suprimeix les tradicions, no suprimeix els “nosaltres” diversos: el que fa és tractar la figura dels penitents i de l’estrany com un homes que, en tant que homes, són com nosaltres. Enfront d’aquesta posició, haig de dir que un cert ideal actual que diu que no hi ha d’haver diferències i, doncs, que no hi ha estranys ni penitents, més aviat m’espanta. Existeix una humanitat que a base de no ser de res està feta d’espectres. Crec que el deslligament o desarrelament que produeix espectres ha de ser corregit educant els nens en una èpica del que la humanitat ha vençut: si no inserim el progrés moral en l’èpica d’un cert agraïment, a base de no ser un “nosaltres” a l’espera d’un “Nosaltres” que esborri les diferències no serem res. Per això, entenent les exigències ideals que tenim com una part de l’herència, conservaria la fórmula donada però reformulant-la en aquests termes: hem d’estar contents d’estar descontents, hem d’agrair aquesta sensibilitat. Davant d’aquesta recepció d’una tradició com a “nosaltres”, veig una gran ombra sobre la civilització occidental: la de l’actitud gnòstica que veu que el món és dolent i que nosaltres som ben lluny del món. Passem, llavors, fàcilment, d’un extrem a l’altre: “jo, que sóc tan maco, perquè estic en un món tan lleig?” l’(auto)complaença més extrema conviu amb el descontentament més extrem.”

Segona pregunta del professor Turró, aquesta interpel·lant el professor Bénéton al final de la seva lliçó sobre les febleses del positivisme jurídic: “Si he entès bé el seu argument, en surt aquest esquema: per fonamentar el dret, vostè proposa que és necessari recuperar la idea clàssica de Bé. El que no acabo de veure és si vostè considera totes les possibilitats. Perquè estic d’acord amb el que vostè defensa si no hi hagués més opcions que les dues que vostè contempla. Però potser hi ha una tercera opció, que podríem formular així. L’individu és lliure, però hi ha més d’un individu, i és per això que existeixen condicions necessàries d’exercici de la llibertat. En aquest cas, el fonament no és ni la transcendència ni l’empíric (la seva alternativa), sinó que són les condicions formals –transcendentals– de l’exercici de la llibertat, i això no és arbitrari.”

De nou, l’art que palesa el professor Turró de fer preguntes pertinents obre joc cap a una tercera via que demana repensar les coses, sigui quina sigui la postura que cadascú defensa: els col·loquis, són en els seus millor moment, una obertura de la intel·ligència. Entre el positivisme i la noció clàssica del Bé, Turró apunta a la via encetada per Kant.

Per tal que el lector tingui més elements de judici per decidir si realment hi ha tres vies i no dues, vet aquí la resposta de Bénéton: “Vostè remet a quelcom raonable. L’apel·lació a les condicions necessàries per a l’exercici de la llibertat té sentit perquè volem la llibertat de tots. Però, per què els febles han de tenir aquesta llibertat? La remissió al que és raonable ja constitueix una negació del relativisme: que l’individu hagi de ser “raonable” ja és l’afirmació d’un valor i ja és, doncs, la negació del relativisme. La tercera via de què vostè parla demana prendre l’altre com un fi i no com un mitjà; i aquesta demanda constitueix ja una defensa de cada home particular des d’allò que li és superior. Aquesta tercera via pot ser entesa, doncs, com una versió de l’opció que jo he defensat”.

Preguntem: és prou raonable, la defensa clàssica de la raó, o cal una defensa superior que trobaríem en la via endegada per Kant? Vet aquí com la vida de la polèmica refà la vida de les qüestions. Vet aquí la vida dels Col·loquis de Vic: vet aquí la vida del diàleg.

4. Els marges: els col·loquis més enllà de Vic

Resseguint els comentaris a comunicacions, o les preguntes formulades arran d’altres intervencions, més que no pas les comunicacions i les ponències mateixes, hem procurat de mostrar com la vida de les qüestions apareix allà on els qui parlen diuen el que pensen i pensen el que diuen.

Els Col·loquis de Vic són fecunds, precisament, perquè duen el col·loqui fins als seus marges i fins més enllà d’aquests –començant pels dinars i sopars que tenen lloc a Vic mateix els dos dies que dura la trobada. Rellegint les actes de les edicions passades, m’adono, a més, del bé que poden fer en mans de bons professors de secundària. Vull acabar, llavors, constatant això: a Vic, la joia de la polèmica lleial fa que la vida d’estudi trobi en el col·loqui un moment de celebració i de festa genuïna; més enllà de Vic, però, la producció que la trobada –instituïda ja en tradició!– ens ofereix any rera any comença a ser un material ben valuós per a qui sàpiga aprofitar-lo. És, doncs, des de l’agraïment que esperono els organitzadors a mantenir vius els Col·loquis de Vic. A l’octubre, tots a Vic! I moltes gràcies.