Crònica dels V Col·loquis de Vic. La política i al seva relació amb la història

Els passats 5 i 6 d’octubre de 2000 va tenir lloc a Vic la cinquena edició dels Col·loquis de Vic, dedicada a pensar –com sempre, des del diàleg en la reflexió i el debat conjunt– l’especificitat de la política. El professor Xavier Ibáñez m’ha demanat, en nom de la revista Relleu, que redacti una crònica breu de l’edició d’enguany, invitació que accepto encantat i que m’honora. Renuncio tanmateix d’entrada a cap pretensió de recollir d’una forma més o menys exhaustiva els continguts de les distintes intervencions que hi van tenir lloc. Hi ha almenys un fet que justifica aquesta decisió: com que em consta que la revista publica cada any una ressenya de les Actes dels Col·loquis, pretendre resumir el contingut de les distintes ponències i comunicacions fóra redactar aquesta ressenya abans d’hora. (Renuncio també a definir la naturalesa dels Col·loquis, perquè em consta igualment que això ja ha estat fet en una de les ressenyes, ja publicada, d’alguna de les edicions anteriors).

Més que fer això, doncs, prefereixo fer constar certs apunts o impressions personals del sentit global dels col·loquis, atenent al que em sembla que és la seva temàtica de fons. Començaré establint aquest sentit global, i acabaré amb algunes notes que baixaran a la concreció per tal de mostrar, o si més no suggerir, els motius de la meva impressió referent a aquest sentit global dels col·loquis. Espero poder donar per aquest camí, si bé no una crònica de continguts –l’espai que em deixen tampoc no me la permet–, sí almenys una crònica del fons comú dels continguts i de la forma com es debaten. Començo, doncs, pel sentit general.

El debat de fons dels Col·loquis de Vic

Les quatre primeres edicions dels Col·loquis de Vic van estar dedicades a la ciutat, la llei, la cultura i la història. La tria de la Política com a tema d’enguany sembla una represa de la temàtica de la ciutat; i l’anunci (fet pels organitzadors a la cloenda de la present edició) que l’any vinent els Col·loquis estaran dedicats al Dret sembla, al seu torn, la proposta d’una reconsideració del tema de la llei. Els Col·loquis en el seu desplegament constitueixen per tant, almenys fins al moment, una ocasió idònia per aprofundir en les temàtiques enunciades en aquests quatre títols: ciutat-política, llei-dret, cultura i història. Ben mirat, el quadre ens presenta una tensió entre història i cultura d’una banda, com allò que va esdevenint i que es dóna fet o fent-se a cada nova generació, i política-ciutat-dret-llei de l’altra, en tant que àmbit de la decisió humana com a possibilitat de governar, almenys en part, sobre la pròpia història fins i tot més enllà dels condicionaments culturals.

La perspectiva de cinc edicions –i aquesta continuïtat mostra l’encert del plantejament i ha de ser motiu de joia– permet veure com els diàlegs oberts en una certa edició troben el seu rebot en les edicions posteriors, i com s’obre així un diàleg que gira entorn al tot de la convivència humana. Els Col·loquis mateixos, com a lloc de trobada de postures enfrontades, són com la mímesi de la confrontació política mateixa reconduïda a una certa formalitat que garanteix la pau i el respecte entre els contrincants –amb l’excepció, això sí, d’algun moderador més aviat poc moderat i força maleducat.

La tesi que vull defensar és aquesta: em penso que aquest que acabo d’esbossar és el quadre des del qual podem entrellucar el debat de fons que marca la lògica dialèctica de la conversa que s’allarga des de l’inici dels Col·loquis fins enguany (sigui quin sigui el grau de consciència que tinguin els participants als Col·loquis pel que fa a això), i que promet continuar essent l’eix més o menys implícit de les properes edicions dels Col·loquis. El debat en qüestió es pot plantejar en els termes següents: si hem dit que la temàtica general és la convivència com un tot, el que no és clar és què conforma aquest tot: per uns, el nom del tot és “la història”; per d’altres, el tot de la convivència només es pot pensar des de la tensió entre la història i la política com a àmbit específic de realització possible de la llibertat humana. Entre el primer grup de ponents i comunicadors cal destacar, en l’edició d’enguany, els professors Francesc Fortuny i Bartomeu Forteza, mentre que de l’altra banda convé destacar els professors Jordi Sales i Josep Monserrat. Una de les dificultats del diàleg entre les postures enfrontades és la consideració mútua que es tenen: des d’una lògica historicista, la postura dels rivals té sempre el seu interès històric; des d’una lògica que afirma l’especificitat d’allò polític per sobre de l’històric, els historicistes poden encertar en la seva relació de dades històriques o de quadres històrics, però s’equivoquen en la seva tesi de fons, i estan, doncs, equivocats. El resultat és una certa incomprensió de la postura dels segons per part dels primers, i una certa violència –incompresa tot sovint pels atacats– dels segons contra els primers. Fóra bo que en edicions posteriors aquesta tensió es fes més explícita, per tal d’afavorir la mútua comprensió fins i tot en el desacord. En una de les comunicacions, el professor Antoni Bosch ens feia notar, pensant en el Sòcrates platònic, que per entendre’s (una bona proposta del professor Monserrat per traduir el grec synousia) no cal necessàriament estar d’acord en les doctrines defensades.

Establerta la tesi, apuntem quatre notes per exemplificar el que dic.

Els V Col·loquis de Vic en quatre notes

a) La lliçó dels nostres grans

Els V Col·loquis de Vic van ser oberts per una lliçó del professor Truyol Serra dedicada al pensament de Hobbes; i la darrera ponència, ja el segon dia, va ser impartida pel professor Heribert Barrera. La primera lliçó va establir, al fil de l’ensenyament hobbesià, la necessitat de pensar allò polític en la seva especificitat i en el seu poder benèfic. La segona, centrada en la pràctica política i en com la ciutadania actual es malfia –desencantada– dels polítics –desesperançats–, convidava a pensar millor la realitat de la pràctica política mateixa per tal que la hipercrítica no es resolgui en l’hiperconformisme que ens fa esclaus del que passa i que no controlem. Totes dues lliçons, doncs, esperonaven a considerar seriosament l’àmbit propi de la política, com a condició de llibertat.

Segons com, però, les paraules sonen buides. Doncs bé: vull remarcar amb èmfasi que aquest no és el cas. La lliçó més bonica que ens van donar, tots dos professors, és que malgrat la seva edat –tots dos passen dels 80–, no es van conformar a acceptar la invitació d’impartir una lliçó, sinó que van voler participar de principi a fi en els Col·loquis, escoltant amb respecte els altres participants i acompanyant-los en la convivència diària. Saber escoltar és potser el més important del diàleg; tots dos professors, més enllà de la lucidesa de les seves respectives lliçons, ens van fer do de la seva companyia, i això és una primera mostra de com els Col·loquis no són un fòrum de pura xerrameca, i és potser, en suma, la lliçó a rebre pels qui som de generacions més joves que les seves.

b) Una de freda i una de calenta

La segona lliçó del primer dia la va impartir el professor Monserrat, i constituïa una resposta a la ponència del professor Miquel Batllori dels IV Col·loquis de Vic dedicada a la Història de la cultura en contraposició a una Cultura de la història. Si el professor Batllori reivindicava Heròdot per sobre de Tucídides, argumentant que el segon tenia “finalitats polítiques” en el seu relat de la història mentre que el primer no, el professor Monserrat articulava una defensa de Tucídides precisament perquè aquest entenia el sentit “polític”, en el bon sentit del terme, que ha de tenir tota reconsideració del passat. La lliçó va tenir una recepció més aviat freda: cap comentari al seu final.

En cert sentit, el negatiu –en el sentit dels negatius fotogràfics– d’aquesta lliçó va ser la del professor Bartomeu Forteza del segon dia, que consistí en un recorregut per la història del pensament polític fins a la modernitat, per tal d’acabar articulant una apologia del progrés com un “anar endavant”. La lliçó va rebre una gairebé entusiasta acollida per part dels assistents, que es van desfer en elogis.

No voldria ser malinterpretat. Sens dubte les dues lliçons eren magnífiques des del punt de vista acadèmic: ben informades, amb un bon coneixement de les dades històriques, amb un bon domini dels documents, etc. Però vull destacar el caràcter no solament diferent, sinó fins i tot antitètic de les posicions filosòfiques que s’hi defensaven: la lliçó del professor Monserrat ens ensenyava que no vol dir res “anar endavant”, sinó que el que passi o el que hi hagi “endavant” depèn de la  nostra possible reorientació aclarida per una comprensió del que ha passat; el professor Bartomeu Forteza, en canvi, entén –o almenys així ho entenia en la seva lliçó– el desplegament històric com un camí de llibertat pel sol fet d’anar “endavant”. La càlida acollida de la seva lliçó ens fa pensar que aquesta tesi que convé anomenar, amb tots els matisos que es vulgui, “historicista”, tenia una bona colla de defensors a la sala. En parlem a continuació.

c) El que queda de la política des de l’historicisme

Fa pensar força el fet que quan es vol parlar de política molts acabin parlant d’història. En resposta a una de les comunicacions, el professor Fortuny proposava el següent: si no haguessin condemnat Joaquim de Fiore, paladí de la història, ens hauríem estalviat la modernitat centrada en la ciència i hauríem entrat de cop en el que ara anomenem “postmodernitat”, és a dir, en el domini de la història. Semblava que digués: “història és llibertat”. Notem el corol·lari no formulat: “la política, per tant, és història”.

Així mateix en la postura del professor Ignasi Roviró –com en la d’altres deixebles del professor Fortuny– creiem detectar un fons historicista. A resposta d’una comunicació del Sr. Ramon Muns, dedicada a Albert Camus, el professor Roviró va fer una defensa de la interpretació subjectiva dels textos, al·legant que és bo de fer en cada cas la meva lectura. Si no ho entenc malament, l’hermenèutica històrica que estava defensant era així la de l’autoposició del subjecte i, doncs, com el professor Fortuny, la de l’alliberament en el sentit postmodern del terme.

No és segur que des d’aquest subjectivisme postmodern –aquest que segons Foucault comporta inextricablement la dissolució del subjecte mateix– es pugui pensar l’especificitat de la política. Així vull entendre la resposta que va donar el professor Sales a la intervenció del professor Roviró, en la que citava Rodis-Lewis per explicar que tota lectura és un exercici d’alteritat o un esforç per acollir l’altre en el que té de propi (“que cada palo aguante su vela”, deia gràficament el professor Sales per il·lustrar la seva tesi).

De fet, no són, no han de ser, els Col·loquis de Vic –tot col·loqui genuí– un exercici d’aquest tipus?

Per acabar. Enfront de l’historicisme, hi tenim els defensors de l’especificitat d’allò polític, dels quals n’hem citat tres: el professor Truyol Serra, el professor Monserrat i el professor Sales. La dificultat que té aquesta posició és que no aconsegueix del tot fer-se entendre. El cas extrem és (que em disculpi) el del professor Ibáñez que, si no ho vaig entendre malament, va fer una comunicació en defensa de la filosofia política davant els perills de la teologia política (posant-se, doncs, del costat d’Strauss, o Peterson o Rosen), i en les respostes a la seva comunicació el van renyar precisament per haver defensat la teologia política –acusant-lo de críptic, sens dubte amb raó, i d’inactual, això, també sens dubte, des d’un prejudici historicista. O sigui, que va donar a entendre, almenys a bona part de l’audiència, just el contrari del que pretenia defensar!

Serà alliçonador de veure, en les futures edicions, si aquest debat de fons s’aclareix o no, i si s’explicita en el seu contingut polèmic. L’aclariment de la convivència humana com un tot es beneficiaria sens dubte d’aquest guany.

d) La cura de la memòria entre la història i la política

Acabaré aquesta crònica amb un apunt gairebé personal. El segon dia, mentre exposava la seva lliçó el professor Barrera, una noia d’uns 20 anys que seia al meu costat, pel que sé acadèmicament brillant, em va preguntar: “Qui és?”. Els qui ens dediquem a l’ensenyament hem de prendre bona nota del món en què viuen les noves generacions, perquè en les transmissions intergeneracionals hi ha coses bàsiques de la nostra convivència que queden en l’oblit per desatenció de les generacions més grans. Em perdonaran llavors que acabi aquesta crònica prenent obertament el partit que potser el lector ja m’haurà endevinat: des de la cura de la memòria podem guanyar la comprensió de la nostra història per tal de conservar decididament els béns heretats, però també per reorientar-nos tantes vegades com calgui des de la comprensió de les constants de la vida humana i, doncs, des de la responsabilitat que no s’avé a deixar-se endur per la història. En continuarem parlant.